La Vida es Sueño y los sueños, sueños son.

Soc un somniador. M'agrada somniar, no ho puc evitar. Ho faig a totes hores i sota cualsevol circumstància, plogui o nevi. Potser molts de vosaltres haureu pensat o fins i tot haureu dit que soc autista, pero no es veritat. Somnio... M'agrada pensar, que hi farem. Malgrat el que pugui semblar, escolto amb molta atenció el que diuen els demés i després penso en el que diuen. No m'agrada parlar, ja ho sabeu. Mai m'ha agradat de fet, des de que tinc memoria no recordo que m'hagi agradat parlar. Quan tornava de l'escola no m'agradava explicar el que havia fet, quan tornava de colònies menys, li podeu preguntar a la meva mare.

Pero somniar despert, això es una altra cosa. Sempre he tingut molta imaginació, suposo que per això poques películes em sorprenen (sempre endevino el final o sé que passarà a continuació). Amb els llibres em passa igual.

Per la mateixa raó, i aquest es l'inconvenient, em menjo el tarro exageradament.

M'agrada pensar en com deu ser la vida dels demés : dels poderosos i dels miserables, no faig distincions. Observo a la gent al carrer o al metro en determinada situació i imagino que els ha portat fins allà. Si es una parella que discuteix, me n'imagino els motius i les conseqüencies (es separaran? Es reconciliaran? Són l'amor de les seves respectives vides?). M'agrada veure els animals i imaginar que es el que senten. Faig el mateix amb les plantes.

Suposo que tanta imaginació es la causa de la meva curiositat excesiva que m'empeny a llegir i a buscar informació sobre els temes que m'interessen. Per motius que ara no us puc revelar, ara estic molt interessat en els indis Sioux, son un poble fascinant. Hauríem d'aprendre molt de la seva conexió amb la natura i la seva espiritualitat. Es d'aquí d'on trec les dades que tant us fascina que conegui (esclar que cal sumar-hi la meva memoria, pel que m'interessa, esclar).

M'agrada imaginar monstres, èssers fantàstics, paisatges meravellosos, extranys, impossibles... No em comformo amb les explicacions trivials, la meva ment ha d'anar més enllà. És per això que hi ha moltes coses de l'esglesia catòlica que no em convencen, hi ha altres explicacions, altres fenòmens que no explica o explica molt somerament. D'igual forma passa amb bona part de la ciència, em sembla que tant que s'han criticat i s'han acabat convertint en institucions similars. El tancament de la ciència a investigar en determinades direccions em sembla molt reprobable. Esclar que hi ha cièntifics que investiguen alguns d'aquests terrenys pero són minoria i sovint se'ls titlla de pseudo-científics i al que investiguen, de pseudo-ciència. Somnio en el día en que els científics descobreixin la ubicació de l'ànima humana, que demostrin que Déu existeix, que no hi ha un sol univers, i que no estem sols en ell. J.J. Benítez va escriure a "Caballo de Troya" que el que defineix una ànima es troba en un codi semblant al codi genètic, que es troba codificat en la configuració electrónica d'uns àtoms de gas noble que tindríem al cervell, aquest codi es conservaria d'encarnació en encarnació i duria codificada tota la historia vital d'aquell esperit. No us sembla apassionant? Imagineu la complexitat d'un codi semblant per portar la informació de milers d'encarnacións i no només com a èssers humans!!! No això només és el "final" de l'escala. Si el codi genètic només amb combinacions de 4 lletres ja es complicat....

No em vull enrollar, després surten les polèmiques. Pero penseu, siusplau penseu. És pensant com neixen les idees. I les idees poden ser brillants com els estels d'una nit d'hivern. No deixeu de pensar, no us deixeu portar, cuestioneu-vos les coses. Penseu en el que diu la gent, en el perquè ho diu, què vol dir, què comporta, en què us afecta, si hi esteu d'acord, si no hi esteu d'acord.

No veieu la diferencia que hi ha entre creure i pensar? Penseu en cuantes vegades dieu al día "jo crec" i en quantes dieu "jo penso". La diferencia es aclaparadora. Creure es acceptar cegament, suposar, no tenir la seguretat d'una cosa. Pensar es analitzar, qüestionar i acceptar o rebutjar. Si creieu esteu acceptant el que un altre ha pensat, si penseu això es vostre i no us ho pot prendre ningú.

Imagineu, somnieu. Veieu-vos fent coses que mai haurieu pensat fer i us serà més fàcil fer-les. Penseu, hi ha més coses més enllà del que veieu. Veieu possibles els impossibles i es podran fer realitat.

Qué té de dolent pensar, imaginar o evadir-se? Jo estic molt orgullós de la meva imaginació. La nostra ment es una ment creadora (veieu el post " Déu, el Master de l'Univers - 2a. part) i la imaginació es la seva eina principal. Si penseu en negatiu atraureu lo negatiu, si penseu en positiu, tot serà positiu a la vostra vida.

M'agrada somniar que la vida es un somni i els somnis, somnis són.

La vida es un mite

No, no us penseu pas que em posaré filosòfic un altre cop, no us espanteu. Es que avui m'ha sobtat molt una noticia que he vist a la televisió, no sé si l'hauràn passat per allà.

Els que coneixeu la mitologia grega recordareu que una de les dotze probes d'Heracles consistia en matar un porc senglar gegant que atemoria certa regió. Us sona? Doncs vet aquí que el mite s'ha convertit en realitat i si no veieu la foto es casi tan gran com un rinoceront!!!!

El porc senglar en qüestió mesura tres metres de llarg i pesa gairebé 500 Kilos. L'ha matat un nen d'11 anys amb una pistola (¿?) a l'estat d'Alabama (US) lo cual em remet a un altre mite : David y Goliath.

Em pregunto que estarà passant perquè els mites es facin realitat davant dels nostres ulls...

Déu, el Master de l'Univers ( 2a. part )

Beeeeeeeeeeeeeeeé, després d'aquest petit càstig que us vaig imposar secretament i perquè, sincerament, ni tenia res per comentar ni tenia ganes ni temps d'escriure, tancaré i consti que dic TAN-CA-RÉ la polèmica suscitada pel post anterior.

Personalment, us haig de dir que a mi ningú me la menjat el coco. Les meves conclusions al respecte d'aquest tema s'han forjat després de molts anys d'investigació i de llegir molts llibres (si es veritat que darrerament se m'ha facilitat l'accés a aquesta informació, pero també es cert que ja portava temps investigant a internet i altres fonts que no revelaré,jejeje). Ja sabeu, o haurieu de saber, que quan un tema m'interessa mi aferro com un gos amb un òs i que no el deixo estar, normalment al cap de poc temps, fins que li he tret tot el suc (i aquest tema en té molt de suc).

En segon lloc, vull deixar molt clar que malgrat les meves conclusions, no em considero un heretge ni res de tot això. Segueixo sent catòlic perqué penso que dins el que cap segueix sent la religió que s'acosta més a les meves conclusions, i perquè és la meva religió de criansa i educació. No crec pas que estigui barallada amb tot el que vaig dir.

Esclar que la meva religió no té res que veure amb que estigui d'acord amb tot el que diu l'esglèsia. L'existencia dels Evangelis apòcrifs n'és un exemple. Pels no versats en la materia, els evangelis apòcrifs son els evangelis no-oficials. És a dir, en un comensament, als inicis del cristianisme hi havia molts evangelis. Lo cual, era un merder a l'hora d'unificar les creences de tots els cristians sota una sola ensenya. Què va passar? Doncs que hi va haver un Papa molt llest que va fer un concili i va dir que només acceptaría 4 evangelis oficials que són els que ja coneixem i la resta... Doncs la resta els van cremar i els van prohibir sota pena d'excomunió ja que no casaven amb la idea que ell tenia de l'esglesia catòlica. Així es van perdre els evangelis de la majoria de protagonistes de la vida de Jesús, també un evangeli de la infancia de la Verge, i un dels més importants : l'Evangeli de Judes, que afortunadament acaben de trobar-ne una copia i que pot ser que canvii la imatge d'aquest pobre home per sempre. Segons aquest evangeli, Judes no hauría traït a Jesús sinó que l'hauria denunciat seguint les seves pròpies instruccions, et voilà! El traïdor esdevé l'heroi de la película.

Crec que ja vaig parlar de la metafísica en un altre post pero reprendré el tema on el vaig deixar. La tradició hermètica prové de més enllà dels temps. Diu la llegenda que va arribar a les terres aztecas i maies i a les terres Egípcies de mans dels supervivents de l'enfonsament de l'Atlàntida que estaría situada al mig de l'Atlàntic. Així, uns haurien emigrat cap a l'oest arribant a Amèrica i altres cap a l'est arribant a Àfrica. Aquests son els que més m'interessen ara mateix. Es diu que dos d'aquests supervivents van ser Isis i Osiris, els Déus Egipcis. Dels seus ensenyaments els egipcis no només en van treure secrets d'agricultura, arquitectura, matemàtiques o astronomia, sinó que van aprendre certes arts místiques, magia, religió, etc, etc...

Així, es van crear temples d'iniciació a Egipte on els estudiants aprenien els secrets de l'univers. Es diu, que Abraham era un estudiant d'un d'aquests temples, Salomó, Moisés, i altres personatges de la Bíblia. Pero en fi, va haver-hi un paio que es feia dir Hermes Trimesgisto (pels grecs, en realitat tenia molts noms) que va ser conegut arreu del món per la seva sabiduria i el seu gran poder, amb el qual va ajudar a moltes nacions. Pero aquestes propies nacions van voler apoderar-se dels seus secrets perquè li teníen enveja. Doncs bé, com que van voler destruïr-lo i robar-li els seus coneixements aquesta tradició es va haver d'amagar i va quedar esborrada del mapa. Esclar que va continuar en secret les seves activitats. Doncs bé, aquesta tradició s'anomena hermètica en honor seu, i la paraula és sinònim de misteri, d'una cosa tancada i a la qual no es pot tenir accés. Avui en dia s'està recuperant aquesta sabiduria i s'està obrint al món sota el nom de Metafísica.

La metafísica es basa en set principis que resumeixen el funcionament de l'Univers i que fins i tot el mateix Déu no pot desobeïr :

1- El principi del mentalisme : tot es mental. L'univers es una creació mental de Déu. S'arriba a aquesta conclusió a partir dels raonaments que ja vaig escriure. I no només això, sinó que nosaltres també tenim aquest poder ja que com diu la mateixa metafísica : "Com es a dalt, es a baix" = els mateixos patrons es repeteixen a totes les escales de l'Univers, comensant per Déu i acabant per les partícules sub-atòmiques. Apart, ¿no estem fets a imatge i semblansa seva?

2- El principi de correspondencia : tot està relacionat en un nivell o altre. "Com es a dalt es a baix, com es a baix es a dalt". Recordeu el món de les idees de Plató, doncs es això ni més ni menys. La ciencia està demostrant que hi ha patrons que es repeteixen a tots els nivells de l'univers.

3. El principi de Vibració : tot vibra amb una major o menor freqüencia. Lo cual la ciencia ja ha demostrat, no parlarem de física quàntica aquí, pero els àtoms vibren des dels sòlids, que tenen una vibració gairebé imperceptible fins als gasos, que tenen una vibració molt alta. I com es a dalt es a baix i a la inversa. Així la vibració més alta correspondria a Déu i la vibració quedaria com un índex de puresa (més vibració, més puresa). No parlaré aquí dels colors, ni molt menys de les aures (això només embolicaria més la troca). La meva es verda per cert i la he vist jo mateix així que no em demaneu proves, hi ha milers de pagines a la web amb exercicis que vosaltres mateixos podeu fer.

4. Principi de Polaritat : a l'Univers tot té un contrari o oposat, que no deixa de ser el mateix. Per exemple, podem parlar de fred i calor pero no deixem d'estar parlant de temperatures. Podem parlar de blanc i negre pero no deixem d'estar parlant de colors, etc, etc, etc...

5. Principi de Ritme : en la natura tot es flux i reflux. Si fas una cosa bona se't retorna multiplicada, si fas una cosa dolenta, doncs tu sabràs el que fas perqué se't tornarà multiplicada també. Es una conseqüencia del principi de vibració. El ritme porta l'armonía.

6- Principi de causa y efecte : no cal ni que l'expliqui oi? Tot té una causa o es efecte d'una altra cosa. Està relacionat amb l'anterior. No hi ha causa sense efecte ni efecte sense causa (tant a nivell físic com espiritual).

7- Principi de generació : està lligat al principi de polaritat. Tot (TOT) produeix generació, sempre existeix un parell oposat, tot té un costat femení i un de masculí.

Aquests son els principis de la Metafísica. Es podrien explicar amb més profunditat pero sincerament quan vulgui escriure un llibre ja us avisaré. Si voleu llegiu "El Kybalión" n'hi ha una còpia a casa els meus pares, veureu que pocs d'aquests principis es poden discutir i d'alguns la ciencia ja n'està donant raó.

Mireu, després de molt donar-hi voltes, em vaig adonar que hi havia algo en les explicacións católiques que no m'acabaven de convencer. Es per això que vaig comensar a investigar. Al final, estic d'acord amb els tiets que tot està relacionat, totes les religions parteixen de la mateixa base i en això no poden estar equivocades. Personalment penso que són explicacions donades de forma que els homes d'aquell moment les poguèssin entendre millor donat el seu nivell de desenvolupament espiritual per això hi ha coses d'elles que ens semblen barbaritats i moltes religions s'han dogmatitzat i cada dia queden més i més desfasades (entre elles i ho sento molt, el catolicisme).

No vull que ningú pensi que li estic menjant el coco, només estic escribint el que penso no teniu perqué estar-hi d'acord ni de bon tros. En quant a les proves que demaneu tiet Pere i tieta Anna, penso que es millor que no les publiqui per no generar més polèmica pero... ¿us recordeu del famós i archi-conegut incident a casa vostra amb la taula de Ouija? No recordo el nom del paio que us va espantar pero per aquí van els tiros (això si sense taula i sense espants).

Dono el tema per tancat.

Petons!

Déu, el Master de L'univers/universos

Bé, primer de tot una disculpa a tots els ateus/atees pero avui tinc la necessitat de possar-me metafísico-(pseudo)religiós.

No sé perqué, ja fa dies que tenia la necessitat de parlar sobre Déu i qué és o qué representa per mi.

Potser per haver estat educat en una escola catòlica (no confondre pas amb cristiana, he descobert que els cristians són una espècie de secta que volta per Mèxic), i per estar en un país eminentment catòlic, em sento més aprop del catolicisme que de qualsevol altre religió o secta religiosa de les que volten pel món. Així penso i estic convensut de que Déu existeix i que es omnipotent i omnipresent.

La gran pregunta és : ¿Si Déu va crear totes les coses que existeixen, qui el va crear a ell? Bé es una pregunta díficil de contestar pero fàcil d'entendre. A Déu no el va crear ningú perqué es únic, irrepetible, indivisible, infinit i etern. Si és únic, no el pot haber creat ningú perqué implicaria algú amb el mateix poder o superior (per la mateixa raó de que és irrepetible). És etern, o sigui, ha existit desde sempre i existirà sempre (no existeix l'inici dels temps per ell, més aviat ell està fora del temps mateix, el temps es una creació seva).

Una altra gran pregunta és : ok, Déu va crear totes les coses, ¿pero si es únic com pot ser que existeixi tot lo demés? Molt fàcil. Tot, i quan dic tot vull dir tot, es una creació mental de Déu. Aquest es el principi de Mentalisme, la primera llei de la metafísica. O sigui tots existim en la ment de Déu per això és únic. Ah! I una altra cosa més, Déu no és omnipresent en realitat, no està a tot arreu i en tot moment sinó que totes les coses estan en ell perqué son el seu pensament.

La idea d'un Déu cruel la rebutjo del tot. Déu no és cruel, és amor. D'aquí vé la gran pregunta número 3 : ¿Si Déu es amor perquè permet les guerres, les malalties, el crim, l'assassinat, els abusos a menors, en fí el mal?

Bé, en primer lloc el mal és una creació humana y no divina.

En segon lloc, Déu no va crear el mal només el permet perqué és una eina. I és una eina per nosaltres mateixos, per millorar, per evolucionar, per acostar-nos a Déu mateix.

Mireu, he llegit molt sobre el tema i de tot el que he llegit n'he tret varies conclusions. Una és que la vida humana és només una carrera. Una carrera, que ens porta una i una altra vegada a viure una nova vida per netejar tots els errors que hem comés en les anteriors. És una qüestió de karma per entendre'ns.

Un cop assolim els nivells que se'ns han imposat, passem a un altre món, a una altra realitat millor (si, penso que existeixen altres món apart d'aquest, parafrasejant a l'amic SK), on les proves de la vida són més suaus però en el fons no deixa de ser el mateix esquema. Així de mica en mica, un esperit es va purificant i acostant-se més a la divinitat fins que arriba un moment en que aquest esperit asoleix la divinitat i es fusiona amb l'esperit suprem que és Déu.

Hi ha proves, i proves que he viscut en persona, de que hi ha vida després de la mort de qué un com a esperit que ja s'ha desprès de la carn, pot tornar a comensar (i escollir les proves que passarà, evidentment se li esborren els records abans de "baixar") o quedar en un estat intermig entre vides per ajudar als que encara estan encarnats, o bé pot evolucionar i encarnar en un món millor on les proves són més laxes pero no deixen de ser proves.

I és per això que existeix el mal.

Un altre tema que podem tocar és el del destí. ¿Perqué creieu que a vegades el destí sembla perjudicar les persones que menys tenen i afavorir a les que més tenen? ¿Us penseu que una vida fàcil i plena de luxos no implica patiments ni proves o reptes? Si penseu això sou molt ingenus. Penseu en una persona que ha viscut una vida miserable per ser molt egoísta i/o molt poc disposada a compartir els seus bens o diners amb els demés. ¿No penseu que seria una prova terrible donar-li tots els diners del món per veure si aprèn a compartir-los?

Potser el mateix esperit hauría de superar la por a perdre-ho tot, a que li robessin tot el que ha aconseguit, hauría d'aprendre que la verdadera felicitat no la donen els diners, que la felicitat implica uns sentiments que no es poden comprar ni amb tot l'or del món. Potser hauria de superar els gelos que provocaria, la soledat, la hipocresia que empenyeria als demés a fer-li la rosca per aconseguir un tros del seu pastís, i això a la vegada serien proves per aquests individus.

Déu no es cruel. Us penseu que la mort o les malalties són cruels? Bé també són proves. Creieu que perdre un fill no-nat es cruel? Es una altra prova, no és una prova pel fetus sinó per la mare (hi ha esperits que acorden encarnar per un temps molt curt només per ajudar a l'esperit que encarna en la mare a superar la prova).

La vida es una cadena interminable que ens lliga a tots els èssers humans. Sovint ens trobem amb persones que hem trobat en altres vides, potser amics, amants, amb ells ens sentim a gust, hi conectem desseguida. Les nostres proves els impliquen com a elements actius i nosaltres estem implicats en les seves. També trobem esperits que ens han fet mal, per això hi ha vegades que no hi conectem ni a la de tres o hi ha persones que ens causen antipatía automàticament i no sabem perqué. (llegiu "Muchas vidas, muchos maestros" de Brian L. Weiss. El sr. Weiss es un psiquiatra de l'hospital Mount Sinaí que va descobrir, tractant a una pacient, la hipnosis regresiva en la cual pot explorar les vides passades de la gent. No és un metge cualsevol, us dic que era el cap de psiquiatría de l'hospital Mount Sinaí de los Angeles, CA - http://www.brianweiss.com/ -).

En fí, ja m'estic passant de la ratlla amb les meves explicacións. Tornant al comensament, per mí Déu existeix, és amor i es omnipotent (tot ho pot, perqué només ho ha de "pensar"). Déu escolta els seus fills, tot i que potser no tingui orelles, pero si s'apiada de nosaltres. Resar no es inútil. Potser a vegades li demanem coses que no pot complir perqué penseu que, com ja us he dit, la vida es una cadena interminable i canviar el destí d'algú en concret pot implicar canviar el destí de tota la humanitat (i potser més i tot). Apart, hi ha proves que hem de superar, precisament perqué nosaltres mateixos ho hem demanat. Déu ens escolta i potser no ens solucionarà el problema, pero ens enviarà algú que ens farà la càrrega més lleugera, potser per aquesta persona això serà una prova també. A vegades pequem d'ingenus quan li demanem a Déu coses que realment no necessitem, o que pensem que no ens concedirà. Cal ser realistes també, si Déu ho pot i és amor, perqué caray no ens hauria de donar el que li demanem? El que passa es que si no ens ho creiem ni nosaltres mateixos doncs no hi ha res a fer.

Bé, ja m'he extés massa, millor segueixo escrivint un altre día.

SK, Stephen King, el Rey

No recordo quan va comensar la meva fascinació (jo diria que idolatria) per l'amic Stephen King. La veritat es que no recordo ni quin va ser el primer llibre que vaig llegir.

Al comensament jo pensava que publicava llibres de terror (pero terror pur i dur). Havia vist algun fragment de Carrie i Christine i la veritat es que es el que donen a entendre. Després vaig veure "El cementerio de animales", no em va agradar. Pero o bé algú em va regalar un llibre sense saber el que pensava o jo, en un atac de bogeria vaig comprar-ne un passant del que pensava o bé per curiositat. No recordava quan vaig veure, per error, "Las brujas de Salem" a la televisió i lo molt que em va espantar, ni tan sols vaig saber que la serie estava basada en un llibre d'Stephen King fins molt després.

La qüestió es que em vaig enamorar, simple i planerament.

La seva forma d'escriure em sembla genial. Sap escriure d'una forma lo suficientment planera com per fer-se entendre en tot moment. Els seus personatges es mouen entre l'heroicitat i la mediocritat (en altres paraules, converteix els anti-herois en herois i això sempre està bé). Malgrat el que pogueu pensar no es sanguinari, potser una mica escatologic pero la historia ho requereix i per això se li perdona. És sincer amb les seves histories, malgrat contenir molts elements sobrenaturals no es passa mai de rosca (o sigui, per molta fantasia que tingui i creieu-me que en te moltíssima, les seves histories son lo més realistes possible). Es irònic i sarcàstic i té molt bon humor, inclús amb ell mateix. Utilitza recursos literaris poc comuns, com per exemple, ser personatge dels seus propis llibres (un cameo literari), creuar histories entre els diferents llibres, repetir personatges, etc, etc, etc...

La seva obra mestra es "La Torre Oscura" una heptalogia (es a dir que son 7 llibres). Quan vaig llegir el primer volum per primer cop, haig de confessar que el vaig deixar a mitges. No entenía res de res. Després, el segon cop ja el vaig entendre i va ser el culpable de passar del simple amor a la idolatria. He llegit tots els llibres de la saga i em reafirmo en dir que es una obra mestra. Es la culminació de tots els llibres que ha escrit.

Altres llibres que he llegit son : Apocalipsis, Insomnia, El resplandor, Buick 8 (no em va agradar pero se li perdona), Un saco de huesos, La tienda i molts més.

Sr. King no deixi d'escriure please!

El dia del mestre

Ahir va ser el dia del mestre. La Karen va tenir festa ahir i avui. Els mexicans tenen dies per tot : el dia del nen, del pare, de la mare, dels enamorats, dels mestres, dels paletes (el dia de la Santa Creu, que no fa massa que va passar), el dia de la bandera, el dia del taco, el dia de cualsevol cosa que us pogueu imaginar). Un podría pensar que aquests no treballen pero en realitat com que son dies que afecten a un colectiu en concret doncs no es nota massa. Encara treballen menos a Madrid, que si el dos de mayo que si San Isidro, etc, etc, etc...

Parlant de Madrid i del seu famós (per desgracia) equip de futbol (el "gran", eh?). Estic fastiguejat. No sé pas que li passa a l'equipet de petardos que tenim a Barcelona (el "gran" també eh? Els altres ho estan fent prou bé i ja veurem si no per fí guanyen la UEFA). En fí, que n'aprenguin!

Avui he llegit una noticia que diu que un paio de Roses, que va comprar un pis en una subasta va trobar l'antiga propietaria momificada a l'interior (momificada per l'efecte de la proximitat del mar i la sal del mateix, esclar). La pobra dona portava sis anys esperant que algú la trobés perqué ni la seva familia l'havia trobat a faltar ni el banc quan va posar a subasta el pis es va prendre la molestia de verificar-ne l'estat. ¿Us imagineu quina por, trobar una momia potser assentada en una butaca de cara a la porta i amb un rictus somrient esperant-te darrera la porta quan entres al pis? Potser amb una copa de vi ranci en una mà i un cigar mig consumit a l'altre, convidant-te a passar i unir-te a la festa, jajajajajajaja

Em fa pensar en les típiques películes post-apocalíptiques pero sobretot en la novela (i també mini-sèrie de telévisió) de l'amic Stephen King : "Apocalipsis" ("The Stand"). Una vertadera obra mestra. En ella, un virus desenvolupat per l'exercit USA (qui si no?) se surt de control i gran part de la població mundial more. Els supervivents es divideixen en dos grups que intenten eliminar-se entre ells ( la típica lluita entre el bé i el mal, encarnat en els dos líders de cada grup : una velleta d'Alabama, que encarna el bé i es l'escullida de Déu i Randall Flagg, un habitual dels llibres d'SK i que encarna el mal. En fi, es un fill de mala mare i l'escollit pel diable). No us dic qui guanya esclar.

En fi, a disfrutar de la primavera nens. Aqui avui fa un dia esplèndid! Està boig aquest temps!!!! (mentres llegiu visualitzeu l'Obelix amb un dit al temple tot fent-li voltes).

Per cert, Spielberg i Peter Jackson firmaràn una trilogia de pelicules de Tintin utilitzant la mateixa tècnica que van utilitzar per crear el Gollum del Senyor dels Anells. Promet molt.

Una abrasada!!!

Estic pensant...

Estic pensant. Vaya novetat eh? Estic pensant que no sé sobre qué escriure avui així que recuperaré les meves cróniques històriques.


Que els aztecas eren uns besties no es cap novetat, tampoc. Al centre de la ciutat, al lloc que ara ocupa la catedral i la plassa del zócalo, hi havia el centre ceremonial dels azteques. El Templo Mayor, del que encara queden algunes restes al costat de la catedral, es una visita molt recomanable (sobretot el museu). Apart del temple, hi havia les piramides on feien els seus sacrificis humans, els palaus de Moctezuma, els cuarters generals dels guerrers águila (l'èlit de l'exèrcit i guardia personal de l'emperador), un museu de curiositats erigit pel mateix Moctezuma i altres edificis auxiliars.

Els aztecas feien sacrificis gairebé per tot. El més habitual era sacrificar els presoners que feien en les constants lluites que mantenien amb els regnes adjacents. Si corries amb sort i eres considerat un heroi, et donaven la oportunitat de salvar-te lluitant contra un dels seus guerrers (pels quals el sacrifici era un honor). Esclar que també sacrificaven els seus propis súbdits en els diferents festivals en honor dels déus que hi havia al llarg de l'any.

El sacrifici consistia a pujar al capdamunt de la piràmide i ser decapitat (cas en que tiraven el teu cap rodolant per les escales i després el cos) o també en ser privat del teu cor en viu (cor que era introduït en un orifici especial juntament amb la sang que era conduïda a través d'uns canals situats a terra, perqué creien que aixi alimentaven al seu Déu de la Guerra i calmaven la seva sed de sang. Suposo que d'aquí vé aquesta expressió també).

Hi havia dos festivals principalment. un, dedicat al Déu Tlaloc, el déu de la pluja, per demanar-li que iniciés la temporada de pluja (aquesta temporada comensa més o menys al juny o juliol y dura fins al septembre. I es temporada de pluges perqué plou cada dia amb comptades excepcions, sembla que aquest any s'ha adelantat bastant).

El segon festival era dedicat a la deesa del blat de moro, la mare terra perqué ens entenguem, la donadora de vida. Aquest era una mica més bèstia que els altres. En aquest cas agafaven una noia jove, preferentment verge (cosa que comprovaven abans), després la drogaven i els mateixos sacerdots es drogaven, la violaven i la sacrificaven. Ara pero, li extirpaven la pell completament i un dels sacerdots se la possava a sobre com si fos una disfressa per representar la tornada a la vida quan arriba la primavera. Molt sanguinari, la veritat.

El problema amb els espanyols per cert, i parlant de Déus, es que hi havia un Déu anomenat Quetzalcoatl (que vol dir serp emplumada), que deien que habia de tornar del mar (on havia marxat temps abans). Si només fos per això s'haurien estalviat molts problemes pero el problema es que aquest paio tenia la pell blanca i pèls a la cara i per més senyes, els ulls blaus perqué era casi albí. Aixi doncs, els pobres azteques no van atacar els españols per por als déus i quan ho van voler fer ja era massa tard. Apart a Quetzalcoatl se'l representava a vegades portant una especie de creu cosa que encara va confondre més als pobres aztecas, ja que els missioners portaven creus.

La veritat es que van pecar d'ingenus perqué quan se'n van voler donar compte els tenien instalats a la capital com a convidats de Moctezuma i esclar va ser molt fàcil.

En fi, que si eren uns sanguinaris pero cal respectar les seves creences (penseu que fins i tot hi havia voluntaris pels sacrificis humans) i apart van ser un poble molt avansat.

Curiositats léxiques

A la majoria ja us he dit que l'espanyol que parlen aquí no té res a veure amb el que parlem allà, tant que a vegades em costa d'entendre'ls quan parlen.

Ja us he referit algunes perles derivades del Nahuatl. Però n'hi ha més, especialment en el camp dels toponímics. Per exemple :

Iztapalapa ( Delegació o districte de la ciutat, cap al Sud. Hi fan una represenatció ben bèstia de la Passió per Setmana Santa )

Nezahualcoyotl ( [nesaualcóiotl] Es una ciutat a la perifèria de la ciutat, com Ciutat Meridiana per entendre'ns. Nezahualcoyotl era el rei de Texcoco, que era una ciutat-imperi que estava a l'altra banda del llac de Texcoco, o sea, a l'altra banda de Tenotichtlan. Se'l coneix com el rei-poeta, destaquen els seus descobriments en cuestions d'enginyeria e arquitectura. Va ser un pacifista declarat i un defensor de les arts i les ciencies. Obvi que deriva de coyotl, el que corría darrera del corre-caminos).

Cacahuatl : cacahuet (curiós oi?)

Xocolatl : xocolata (ostres tú, gairebé semblen catalans)

Huexolotl : huajolote : gall d'indi

Ejotl : Ejote : mongeta tendre

Xilacayotl : Chilacayote : carbassa verda , vé a ser com un carbassó.

Jitomatl : Jitomate : tomàquet, pero vermell eh? Els verds es diuen simplement "tomates".

Papalotl : papalote : papallona/estel (curiós també eh?)

Popotl : popote : palla ( de veure eh? ;) )

Popocateptl e Ixtaciuhatl : els dos volcans que hi ha anant cap a Puebla. Famosos ells dos, us explicaré la llegenda un dia, pero es semblant a la dels Encantats del Pallars Sobirà).

Elotl : Elote : blat de moro (la "mazorca" perqué ens entenguem. Bullida i amb mayonesa y formatge a sobre es deliciosa).

Itacatl : Itacate : bulto

Chapolin : Chapulin : salta-martí

Ahuacatl : Aguacate : alvocat.

Teptl : montanya (PO-PO-CA-TE-PTL)

Acaunahuac : aquesta es divertida. Resulta que com que els espanyols no ho sabien dir, van fer una aproximació i en van dir "Cuernavaca" que era lo que més s'assemblava i així es va quedar.

Zopilotl : Zopilote : buitre carroñero, jajajajaja

Chili : Chile : sin palabras...

Tsik'tl : Chicle

Huantzontle, Huitlacoche, Epazote : son plantes que fan servir per cuinar. La única que se'm fa coneguda es l'epazote pero no recordo el nom en català.

Tlaxcala : es una ciutat no massa lluny d'aqui.

Gachupin ( [kak-(cho)-pin] literalment "que usa sabates", es un mot despectiu que usaven els azteques per referir-se als españols.

Huarache : sandalia

Apapachar : abrassar, mimar, fer caricies.

Hule : pos hule.

Tlapaleria : ferreteria

Chapopote : aquesta si que no us l'esperaveu eh? Si, es d'origen Nahuatl.

Mescal, Pulque i Tequila : em marejo només de pensar-hi. Recomano el l'hidromiel, que es el pulque sense fermentar. Es boníssim , els que el vau tastar ja sabeu de que parlo.

Iztacalco : una part de la ciutat.

Ecatepec : on viuen els meus cunyats.

etc, etc, etc...

Com veieu el Nahuatl, malgrat tot ha deixat una emprempta molt gran a l'espanyol que es parla a México. I això que no ens hem possat a parlar del maya, ni els altres dialectes, i esclar, que em deixo la meitat de paraules perque no les recordo.