L'Orde del Temple

Al segle XI, l' Europa cristiana es mou amb un ideari comú sota el crit de "Déu ho vol" ("Deus vult", frase que encapsala el discurs del Concili de Clermont en que Urbà II va convocar la Ia Croada).

Aquesta va culminar amb la conquesta de Jerusalem l'any 1099 i la constitució dels principats llatins de la zona : els comptats d'Edesa i Trípoli, el principat d'Antioquía i el regne de Jerusalem, on Balduí I no va tenir inconvenient d'asumir, l'any 1100 el títol de rey.

Alguns dels caballers que van participar en la primera creuada van decidir quedarse per defensar els Llocs Sants i als peregrins cristians que hi anaven. Aquesta va ser en principi, la misió encomanda als 9 caballers fundadors de l'Orde del Temple o Caballers Templaris.

El rei va concedir a aquests caballers un lloc on reposar i mantenir els seus equips, otorgant-los drets i privilegis, entre els que es comptava un allotjament propi al seu propi palau, la mesquita de Al-Aqsa, que es trobava al recinte del que un dia fou el Temple de Salomó. Així quan Balduí I va traslladar la cort a la Torre de David, totes les instalacions van pasar als Templaris, donant-los de pas no només el seu cuarter general sinó també el seu nom.

Amb l'ajuda de l'abat San Bernat de Claraval - nebot d'un dels Caballers fundadors i a més 5è Gran Maestre de la Ordre, Andreu de Montbard - una petita delegació (recordeu que només eren 9 membres) encapsalada pe seu Gran Maestre, Hug de Payens va fer un recorregut per les corts d'Europa, rebent ajuda i recolsament. Així, fou convocat el Concili de Troyes (La France) durant la cual es va redactar la regla de la Ordre, basada en la de Sant Benet , segons la versió reformada pocs anys abans pels cistercencs, dels que van adoptar els hàbits blancs i als que es va afegir una creu roja. L'any 1128 va obtenir del Papa Honori II la aprovació pontificia.

Cap al 1170, ja s'extenien per terres del que avui es Fransa, Alemanya, Regne Unit, Espanya i Portugal. Aquesta expansió territorial va contribuïr a l'increment de la seva riquesa. 50 anys més tard, ja eren l'organització més gran d'occident amb uns 30,000 caballers i sargents (més els serfs, escuders, artesans, pagesos, etc...), més de 50 castells i fortaleses a Europa i Orient pròxim, una flota propia anclada en ports propis al Mediterrani i la Rochelle (a la costa atlàntica de Fransa) i un tresor que els permetía fer prestecs fantàstics als reis europeus.

Els Templaris a Catalunya

L'any 1131, Ramón Berenguer III, Compte de Barcelona, va solicitar la seva entrada a l' Orde i el 1134, el testament del rei Alfons I d'Aragó cedeix el seu regne als templaris pero es impugnat pels nobles aragonesos, que entreguen la corona a Ramir II, tot i que van fer nombroses concesions tant de terres com de drets comercials perqué renuncièssin. Aquest rei, buscaría la unió amb Barcelona que donaría lloc a la Corona d'Aragó.

La Corona d'Aragó va solicitar ajuda als Templaris durant la reconquesta. Per la seva ajuda van rebre Tortosa, Lleida i Miravet. Després de la derrota de Muret, els templaris queden com a custodis de l'hereu a la corona al castell de Monzó, hereu que es convertiría en Jaume I el Conqueridor i que va rebre l'ajuda de l'Orde a les seves campanyes a Mallorca i Valencia.

Templaris es van mantenir fidels a Pere III inclús durant l'excomunió que va patir per enfrontar-se a Italia i Fransa.

- Wikipedia dixit

Estructura

Gran Maestre : només responía a l'autoritat del Papa, tot i que havia de ser respectuós amb bisbes i reis.
Disposava de 4 montures, a més d'una especial per el combat. Com a ajudants comptava amb un secretari i interpret d'àrab, un soldat de caballeria lleugera, un manyà i dos criats de peu.

Senescal : segona autoritat del Temple, suplía al Gran Maestre durant les seves absencies.

Mariscal : manava als templers en la guerra i el combat si el Gran Maestre no estava present.

Comendador de la Terra de Jerusalem : tresorer i gestor de les finances de l'Orde. Era aixímateix, el cap de la marina templera i guardava la Vera Creu (Vera Cruz). S'encarregava a la ciutat santa de la protecció dels peregrins i de la vigilancia dels camins, que eren els fins fundacionals del Temple.

Vestiari : encarregat de la uniformitat dels caballers, escuders i servents. Asistía a les cerimonies d'iniciació.

Comendadors territorials : estaven a Palestina i Siria. D´ells depenia el conjunt de castells de cada regió.

Turcopoler : cap de la caballeria lleugera indígena, que formava l'escuadró dels turcopols.

Comendadors provincials : preceptors de les diferents provincies en que es dividia l'Orde. S'encarregaven d'administrar les donacions, cuidar dels germans que teníen al seu càrrec i debíen enviar la major quantitat de diners posible a Terra Santa.

Clases Combatents

Caballers : flor i nata del cos de guerra templari. Eren els únics amb dret a portar el mantell blanc amb la creu roja pattée que es cosia al costat esquerre del pit i que ja avansat el segle XII, es portava també a l'escut.

Sargents : Servien als caballers i es diferenciaven d'aquests perqué vestien túniques fosques o negres amb la creu vermella a l'espatlla esquerra.

Escuders : també armats i a caball, pero no tant poderosament com els caballers.

Servents : Formaven, amb escuders i caballers, el gruix de l'exercit templer. Portaven armament lleuger i s'ocupaven dels caballs dels caballers. Donaven suport al caballer amb els seus arcs i el protegíen.

Turcopols : caballeria lleugera de cristians nadius, que colaboraven amb l'Orde tot i que no formaven part d'ella. Era un cos militar auxiliar.

Caballers Seglars : caballers que feien el vot de peregrinació i es posaven voluntariament al servei del Temple, generalment per un temps limitat. Aquests caballers vivien en convents de l'Orde, exceptuant si eren casats i les seves dones es trobaven a Terra Santa, en aquest cas residien fora dels recintes religiosos.

Clases sacerdotals

Abat del Temple : Residía a Jerusalem, i era el superior de tota la divisió monacal de l' Orde, que podia considerarse totalment independient de la militar.

Sacerdots o Capellans : asumien solament funcions religioses i d'atención espiritual a las demés classes templarias. S'encarregamen aixímateix del manteniment de les esglesies.

La llegenda

El divendres 13 d'octubre de 1307, Jacques de Molay, últim gran maestre de l'Orde, i 140 templaris van ser apresats en una operació conjunta i simultànea a tota Fransa i van ser sotmesos a tortures per les que la majoria es van declarar culpables de crims secrets. Aquesta operació es va dur a terme sense l'autorització del Papa Clement V, que va elevar una enèrgica protesta i que va anular el judici íntegrament i va suspendre els poders dels bisbes i els seus inquisidors. No obstant, la ofensa habia estat admesa i romanyia com a base irrevocable de tots els procesos subsegüents. Les confesions obtingudes sota amenasa i tortura van acabar de convencer el Papa, que va obrir una investigació pontificia i va desembocar en la disolució de l'Orde.

El seu ràpid ascens i el seu tràgic final i les nombroses reclamacions de relació amb ella per part de grups masónics o logies han fet dels templaris una font per teories conspiratives, especulacions i hipòtesis així com obres de ficció relacionades amb ells i altres fantasies. Entre els temes que s'han tractat es troba la posesió de grans tresors i riqueses, de reliquies màgiques com el Sant Graal, un tros de la Creu on va morir Jesús o inclús la posible descendència del mateix. Si no heu llegit o vist "El Codi Da Vinci" ¿a qué espereu????

Els templaris están relacionats amb els Càtars, se sap inclús que alguns d'ells eren membres de l'Orde del Temple. Els càtars eren una secta establerta al Sud de Fransa ( i Nord de Catalunya) que va ser perseguida i exterminada per l'Inquisició.

Se suposa que el tresor dels templaris era el motiu que va empenyer al rei de Fransa a exterminar l'Orde, pero mai el va trobar així com els arxius de l'Orde (que se suposa que haurien de ser prou extensos donat el tamany de l'organització i el temps que va durar).

Es diu que els Templaris eren els custodis de l'Arca de l'Aliansa que haurien rescatat a Terra Santa, també s'especula amb la custodia del Sant Graal, la creu on va morir Jesús (La Vera Crux). També se'ls atribueix la introducció al culte de les Verges Negres (Montserrat) i es pensa que o bé van introduïr al cristianisme el culte a deeses paganes o que aquestes representen en realitat a Maria Magdalena (amb tot el que suposa en relació a la descendencia de Jesús de Natzaret, etc, etc, etc...).

La llegenda parla també de certa venjansa que s'hauria dut a terme durant la revolució francesa. Quan el cap de Lluís XVI va caure guillotinat, s'especula que algú va cridar : "Jacob de Molay (últim Gran Maestre de l'Orde) ja estàs venjat!". Lluís XVI era descendent de Felip IV de Fransa, responsable de la seva desaparició. També es diu que els caballers del Temple haurien arribat a Amèrica abans que Cristofol Colom seguint el mapa de Piri Reis que ja vaig comentar quan vaig parlar dels OPARTS... (sense comentaris).

Els pocs llocs on s'han fet excavacions més o menys serioses per buscar el tresor dels templaris han estat tancats poc abans de que es fes algun descobriment important i s'han declarat zones militaritzades com es el cas del castell de Gisors a Fransa (on va pasar després de que es trobés una capella secreta amb estatues de Jesús i els apostols i uns sospitoso sarcòfags de pedra -19 - i uns, encara més sospitosos, cofres de metall -30.).

Somni?

Mentres resava amb un genoll a terra no sentía la fredor de la matinada, ni tampoc la foscor de l'antiga capella. Només la llum dels primers rajos de sol que entrava per l'única finestra rodona, situada ben amunt per sobre del rudimentari altar de pedra i la presencia del meu protector i company, l'indi. Ell restava en silenci darrera meu, respectant els meus ritus i qui sap si resant al seu Gran Esperit, tot i que els seus rituals solien ser bastant sorollosos. Pero és enigmàtic, encara no he descobert masses coses sobre ell, la barrera de l'idioma és massa gran. Només ens podem comunicar a través d'imatges que ell posa dins el meu cap, ell sembla entendre'm prou bé pero encara no aconseguim comunicar-nos d'una forma ortodoxa. Per aquell matí decisiu, l'indi anava vestit com sempre: les seves inseparables dues plomes al cap i la seva capa gruixuda amb una cenefa groga, verda i blanca, símbols dels camins que coneixia dins de la màgia dels Sioux. El seu cabell llis i negre con un ala de corb li queia sobre la cara, que s'havia pintat amb colors de batalla.

Formem una extraña parella ell i jo. Suposo que deu ser bastant estrafolari veure un caballer, amb la seva cota de malla, la seva túnica blanca amb la creu vermella al bell mig, l'espasa i l'escut rodó al costat d'un veritable indi Sioux. Més que res, per l'anacronía que representa.

Puc sentir la llum banyant-me mentres acabo d'encomanar-me a Déu. L'indi diu que avui és un dia decisiu, són les meves proves. Avui es decidirà si segueixo endavant o no, pero no m'ha volgut avansar res de res, us dic que es bastant hermètic. Acabo de resar, m'also i veig al meu germà, només em dedica un somriure que podría ser maliciós, de murri. Evidentment, sap el que m'espera. Llavors dona mitja volta i surt de la capella, puja al seu caball bru d'un salt i surt cabalcant cap als boscos. M'haig d'apressar per seguir-lo, la cota de malla i l'escut no són de gran ajuda quan vols pujar a un caball d'un salt i sortir galopant. Per sort el meu caball blanc estaba preparat, i surto darrera seu no massa més tard.

M'està esperant en una clariana, assegut en una pedra amb les cames encreuades. El miro, pero segueix sense dirigir-me la paraula, només el seu somriure socarró. Sento moviment a l'altre banda de la clariana i veig aparèixer l'ós més gran que hagi vist a la meva vida, amb cara de pocs amics i caminant sobre les dues potes. Suposo que aquesta és la primera prova. Vaig a desembainar l'espasa pero m'adono que no serà de gran ajuda si la lluita serà de cos a cos. Com si em llegís el pensament l'indi fica la mà dins la seva capa i en treu el seu ganivet, me'l llensa i l'agafo al vol. Som-hi doncs!

La lluita és ferotge pero no dura massa, després de fer-li vàries ferides al cos, d'un salt pujo a l'esquena de l'ós i li clavo el ganivet a la nuca. No ha estat massa difícil malgrat el tamany de l'animal i no n'he sortit massa malferit, només algunes esgarrapades. El seu punt feble era el seu tamany, el feia lent i predecible. Suposo que les altres proves no seràn tant fàcils com aquesta.

Sense dir res, l'indi comensa a correr. No m'ha deixat temps ni de recuperar l'alè. Surto corrent darrera seu i tot d'un plegat el terra s'enfonsa sota els meus peus, rellisco i rodolo per una rampa de pedra i finalment els meus òssos aterren en algun lloc. Fa fred aquí i no hi ha llum de cap mena. Estic completament a les fosques. Crido a l'indi varies vegades pel seu nom, que només coneixo jo i poques persones més, pero no em respon. Si hi és no em vol o no em pot ajudar. Comenso a tenir por, tinc la sensació de que hi ha quelcom que m'està observant. La sala sembla prou gran i no saber on soc no m'ajuda massa a conservar la calma. Imploro a Déu la seva ajuda, aquesta segona prova si sembla perillosa, ¿com trobar la llum quan t'envolten les tenebres?

ALEJANDRO FERNANDEZ - LUCHARE POR TU AMOR

BSO de "Zapata", protagonitzada per Alejandro Fernandez.

==============================

Por ti hoy me vuelvo a ilusionar,
por ti hoy descubro un mundo nuevo,
en ti he encontrado la razón,
y el sol que ilumina mi sendero.
Por ti no hay distancias ni fronteras,
en ti solo existen primaveras.
Al fin en tus brazos despertar
y andar el camino que nos queda.

Luchare por tu amor
te entregare hasta el alma
todo el valor que hay en mi corazón
es tu nombre que me acompaña.
Luchare por tu amor
por este sentimiento
es una luz, un disparo,
es un grito es la fuerza
que me da aliento.

Por ti nada ya me detendrá
Por ti enfrentándome sin miedo
Serás mi refugio hasta el final
Mi fe y mi guía hacia mis sueños

Luchare por tu amor
te entregare hasta el alma
todo el valor que hay en mi corazón
es tu nombre que me acompaña.
Luchare por tu amor
por este sentimiento
es una luz, un disparo,
es un grito es la fuerza
que me da aliento.

A tu lado aprendí q' existe la paz
cambiando el color del cielo
este amor inmortal vive en la eternidad.
A tu lado aprendí q' existe el dolor
tu ausencia es mi desvelo
no te olvides jamás,
mi alma te acompañara.

Luchare por tu amor
te entregare hasta el alma
todo el valor q' hay en mi corazón
es tu nombre que me acompaña.
Luchare por tu amor
por este sentimiento
es una luz, un disparo,
es un grito es la fuerza
que me da aliento.

Luchare por tu amor
te entregare hasta el alma
todo el valor que hay en mi corazón
es tu nombre que me acompaña.
Luchare por tu amor
por este sentimiento.

KALIMBA - Solo Dejate Amar

La meva cansó!

------------------------------

Te he buscado tanto, y hoy que te he encontrado, se,
que no hay nadie mas, nunca he sido un santo, debo confesarlo, ya,
con honestidad, fuerón tantas horas tan solo
y triste hasta que te vi
tu llenas mi vida, tu llenas mi alma por eso siempre quedate aqui,
solo déjate amar.

Un oceano entero, no me ha impedido llegar, hasta donde estas,
todo lo que hago te lo quiero entregar y cada dia mas,
fueron tantas horas, tan solo y triste, hasta que te vi,
tu llenas mi vida, tu llenas mi alma, por eso siempre quedate aqui,
amame y dejate amar, puedes en mi confiar,
dime que estas sintiendome y puedes al fin verte en mi, verme en ti.

Siempre quedate aqui, tu llenas mi vida, tu llenas mi alma,
por eso siempre dejate amar, porque no puedo si te vas,
respirar, dime que estas sintiendome, dejate amar, que no ves,
que este amor es mi luz.
Te he buscado tanto y hoy que te encontrado se,
que no hay nadie mas.

------------------------------

Camila - Todo Cambió

Todo Cambio Cuando Te Vi,
De Blanco Y Negro A Color Me Convertí
Y Fue Tan Fácil Quererte Tanto,
Algo Que No Imaginaba,
Fue Entregarte Mi Amor Con Una Mirada,
Todo Tembló Dentro De Mi,
El Universo Escribió Que Fueras Para Mi,
Y Fue Tan Fácil Quererte Tanto,
Algo Que No Imaginaba, Fue Perderme En Tu Amor,
Ciegamente Paso, Y Toda Tuya Ya Soy,
Antes Que Pase Mas Tiempo Contigo Amor,
Tengo Que Decir Que: Eres El Amor De Mi Vida,
Antes Que Te Ame Mas, Escucha Por Favor,
Déjame Decir Que Todo Te Di!
...Y No Hay Como Explicar Pero Menos Si Tu No Estas,
Simplemente Así Lo Sentí, Cuando Te Vi.
Me Sorprendió Todo De Ti
Se Que No Es Fácil DECIR TE AMO
Yo Tampoco Lo Esperaba,
Pero Así Es El Amor,
Simplemente Paso Y Todo Tuyo Ya Soy!!
Antes Que Pase Mas Tiempo Contigo,
Tengo Que Decir Que: Eres El Amor De Mí
Vida, Antes Que Te Ame Mas, Escucha Por Favor
Déjame Decir Que Todo Te Di...Y No Hay
Como Explicar Pero Menos Si Tu No Estas,
Simplemente Así Lo Sentí, Cuando Te Vi...
Todo Cambio...Cuando Te Vi...

Ràpid, ràpid

Escric dues paraules abans de marxar cap a casa. Bàsicament perqué ja n'estic fins al capdemunt i perqué ma mare m'ha reclamat la seva dosis diària de blog filial.

Avui es el Sant de l'Anna. Moltes FELICITATS GUAPA!!!!!!!!!!!!

M'enrecordo molt del teu Sant, principalment perqué cau 20 dies exactes després del teu aniversari i perqué quan erem petits i no tant petits era l'anunci de l'imminent marxa cap a Palamós o cap a Servi o cap on fos. Era molt emocionant tot plegat, ara em sembla que no m'ho semblaría tant d'emocionant, més aviat em comensaría a estirar dels cabells i a pujar per les parets. La mosca humana!!!! Això si no em posés a donar voltes com un lleó engabiat, llansant rugits a tort i a dret, jejejeje. No sé pas a qui em dec assemblar, jejeje.

Ostres tú! Estic zoològic avui, encara que potser ho deixem en zoo, només. La lògica és quelcom que se m'escapa cada cop més i es difumina i difumina a la meva vida. Jo, una persona tant coherent i ordenada en els meus pensaments i sentiments.... jajajajajajajajajajajajaja, és broma.

Avui estic molt espitós i nerviós, no sé pas perqué. Aquest matí gairebé em poso el café per barretina i m'ha fet molta ràbia perqué no n'hi ha quedat pas ni una gota dins el vas. Total que he hagut d'anar a la màquina, que és a l'altra punta del món, per buscar-ne (i pagar-ne) un altre. Apart el terra ha quedat fet una merdeta i he fet tot el que he pogut per netejar-lo, i nosaltres amb una visita de SIEMENS, la sort es que no han aparegut per aquí. Ës un negoci molt important, si es concreta hauré de comprar 20 tones de metall al més (lo qual em toca els ous perqué serà més feina i més pressió perqué parlem de SIEMENS eh? Pero todo sea por la causa).
Com veieu estic eufòric, suposo que perqué ja és hora de marxar. No es presenta una tarda-vespre massa emocionant per això, més aviat rutinària (arribo a les 7 a berenar/sopar i pràcticament no em queda massa temps per res més). Ja us explicaré això dels horaris de menjar perqué es ben curiós (no hi ha Déu que ho entengui, bàsicament).

Prometo escriure aviat un conte com el d'ahir/abans d'ahir. Em va deixar molt satisfet, i molt orgullós de mi mateix. Em penso que és el millor que he escrit mai a la meva vida.

Renaissance

Renaissance, el Renacimiento. Hoy me voy a permitir la licencia de escribir en español. Necesito que alguien lea mi post y lo entienda correctamente, alguien a quién amo con toda mi alma y todo mi corazón aunque muchos no entendais el tamaño de ese amor, a veces no llegamos a dislumbrarlo ni nosotros mismos.

Desgraciadamente, el traductor que le dí, no traduce las palabras con acento, por lo que normalmente y muy a mi pesar, ya que es mi culpa que todavía no sepa catalán, se producen malentendidos bastante a menudo. Va por ti, chiquita.

=============================================================================

Acabo de despertar, en algun momento de la noche, la monótona y desagradable canción de la autocompasión terminó por arrullarme de tal modo que ni las canciones estridentes de los reproches, el odio y el resentimiento pudieron despertarme. Tengo resaca, pero es un mal menor.

La oscuridad ha cedido su lugar a la luz grisacea del alba. Hace mucho frío todavía, quizás más pero en algun momento de la noche alguien me puso un abrigo hecho de palabras con mucho esfuerzo, no lo recuerdo muy bien. Las sombras que quedan ya no me inquietan y miro a mi alrededor. Los cuadros y las fotografías, casi monotématicas, ya no me miran burlonas desde sus lugares. Poco a poco van recuperando su aspecto normal, su brillo y sus colores originales.

Los crujidos de la casa han cesado. Agradezco el silencio de la casa, estoy en paz. Los invitados indeseables decidieron marcharse, supongo que por mi falta de atención pero su rastro está por todas partes. Debo apresurarme porqué espero más visitas, ya puedo escuchar a la esperanza y a la felicidad cantando sus dulces canciones por los campos nevados, aunque el acompañamiento de pájaros, que ya relevaron a los aullidos de los lobos no me deja precisar si falta mucho para que toquen a mi puerta. También espero a la paz y a la tranquilidad, un duo que me gusta mucho. Y debo recordar apartar un lugar de honor para el amor, a él le voy a dar un trato especial porqué la casa cambia totalmente cuando él me visita y sé que me va a visitar, de hecho lo espero con ánsia.

Miro por la ventana y los campos cubiertos de nieve me mandan una sonrisa y un guiño de complicidad : "Aqui seguimos, menso!". El cielo está despejado por lo que la promesa de un día de sol me hace temblar de emoción.

Debo apurarme! Todo debe estar listo, aunque soy un anfitrión que deja mucho que desear, mis invitados nunca dejan de visitarme. A veces me pregunto si mereceré tantas atenciones... No puedo fallarles, en especial al amor, ese pequeño ser con cara de mujer, una mujer que aparece en casi todos los cuadros y fotografías de la casa. A ella está dedicada esta casa y todo lo que contiene pués es la luz que la ilumina cada día, es el fuego en la chimenea, es los cantos de los pájaros afuera, son las flores que adornan el jardín, ahora cubierto de nieve (pero estoy seguro de que ella, que también es el sol (aunque le gusta que le diga que es mi luna) no tardará en fundirla con una sonrisa. En un rincón están mi espada rota y mi escudo abollado. Mmmmmm, debo ir a buscar al herrero rápidamente, no puedo luchar en estas condiciones y me urge hacerlo. Tengo mucho trabajo que hacer en la casa, no tengo tiempo que perder, apenas está amaneciendo y los invitados no tardan en llegar. Todo debe estar listo. Ups! Se me olvidaba, debo recuperar mi libro de cocina, ha quedado demostrado que la improvisación produce efectos desagradables a los que se sientan a mi mesa, especialmente al amor, que es un gourmet muy exigente.

Y aquí, viendo por la ventana mientras repaso mis tareas y acaricio el abrigo tejido con palabras, esforzadas pero hecho para y por mi, el primer rayo del sol de mi vida se escapa por un hueco entre las montañas e ilumina mi cara con su luz dorada, borrando los últimos rastros de mi resaca, mi tristeza y mi autocompasión (esa maldita tiene la costumbre de pintarme la cara con sus horribles garabatos siempre que me duermo durante sus conciertos). Volteo a ver el escenario de mi próxima batalla, y descubro que como por arte de magia, mi espada y mi escudo, descansan intactos en el rincón donde esperaban al herrero, brillando bajo la luz del primer rayo de sol de la mañana como si los acabaran de forjar. Manos a la obra!

=============================================================================

Dedicado al amor de mi vida, la persona que me ha enseñado ( o por lo menos lo intenta ) a mantener mi casa/mente limpia, a no invitar a gentes indeseables y que ilumina cada rincón de ella con su amor, su fuerza, su alegría, sus miradas y sus sonrisas. Por sus esfuerzos por hacerme crecer como persona, aunque yo me resista constantemente. De todos modos, sus esfuerzos no caen en saco roto, los tengo guardados en mi estudio y aunque no lo crea los repaso cada día, pero es una lección que me cuesta bastante de aprender. Ah, y es un ejemplo para mí, y un orgullo y un tesoro que viene cada día a iluminar mi humilde vida.

La tristor...

La tristor, l'amargor, la melanconia...

Són sentiments lletjos. Tot el contrari de la felicitat, tot ho tornen gris, transformen la vida en una película en blanc i negre, li roben els colors, la música, tot... Consti que no estic parlant de depressió, eh? La depressió és algo molt pitxor, és monstre obscur i fastigós que s'arrossega pels racón de la nostra ment grinyolant, udolant i esperant el seu moment per cometre carniceries amb la nostra ànima.

Els remordiments, l'auto-compasió, els pensaments obscurs i les males idees sempre acompanyen a la tristor. La desesperansa, la manca de fé, també.

Ara em sento així, desganat, trist, melancolic. Sense ilusions, sense idees, sense res. El buit s'apodera de mi i no puc fer res per evitar-ho, com sempre... Els colors m'abandonen, el món, la ciutat, es va transformant en quelcom abominable, algo brut, plé de gent grisa i mediocre com jo. La grisor del cel i el fred, no m'ajuden i la pluja nostra de cada dia no crec que millori la situació.

Les solucions que em venen al cap son drástiques i fastigoses. No trobo les bones per més que ho intento, potser no hi son.

Em sento el més despreciable dels humans, la pitxor de les alimanyes. Sento la veu de l'autocompasió llunyana pero aproximant-se cada cop més amb el seu grinyol desagradable i patètic.

Pero com diu la culpable dels meus mals, no em puc enfonsar. Sempre, desde que vaig neixer, mai m'he rendit. Mai he deixat de lluitar. Vaig tenir un naixement difícil, una infantesa difícil i una adolescencia terrible. Pero me'n vaig sortir i també me'n sortiré ara. Pero de totes maneres serà algo molt difícil, potser la batalla més terrible que mai hagi hagut de soportar, perqué estic sol i tinc por.

Pero com diu la cansó : sobreviuré.

Disculpeu que em possi dramàtic, tràgic pero així és com veig la vida ara mateix. I necessito parlar del que sento per poder soportar-ho tot plegat. Sempre m'ha ajudat escriure el que sento, és l'unica manera que tinc de desfogar-me ara mateix i encara que no sempre, a vegades em dona bones idees per superar la situació, pero soc incapas de mantenir-les funcionant durant massa temps, i mai en trobo cap que sigui definitiva i acabi amb el problema. L'autocompasió, truca a la porta, sé que no li hauria d'obrir pero la veritat es que no hi ha mur en aquesta casa que suporti la seva veu àcida. De totes maneres trobarà la forma d'entrar, sempre hi ha una escletxa o una finestra que m'he oblidat de tancar...

Sempre he sigut bastant exagerat pel que fa als sentiments, tots els que em coneixeu ho sabeu. La passió amb la que m'agafo les coses és només superada pels meus sotracs tràgi-còmics. Soc un anti-heroi, soc Lancelot o Percebal anant a buscar el Sant Graal sense saber que mai el trobarà, que és una utopía. I quan finalment pensen que l'han trobat, descobreixen que no és tal, que s'han fet vells i han perdut la vida buscant quelcom que no existia. Que han posat totes les forces i totes les energies en quelcom decepcionant, sense cap mena de raó.

Sabeu? Podría conformar-me, pero no vull. Jo vaig néixer per lluitar i això faré, pero no espereu que m'ho prengui amb alegria. Em fot molt haver de fer el que no hauria d'haver de fer. Pero a vegades la vida et posa a prova, potser més sovint del que caldria, i un cop més i com ja havia escrit en algún altre lloc, en un altre moment d'impotencia i desesperació, no em queda cap més sortida que apujar el cap, apretar les dents i seguir endavant. L'autocompasió fa acte de presencia, puja a l'escenari i comensa a cantar la seva cansó monótona i aborrida. No ho escriuré, em cansa.

I tot i així em sento millor. Ignoro a l'autocompassió, tot i que això em pot dur a la ira, al ressentiment i a l'odi amb les seves cansons de rock sorollós, estrident i problemàtic.Difícil d'evitar i difícil d'oblidar. Hi ha un vent fred que em fa tremolar i grinyolar les dents, el foc que hi havia a la llar, s'ha anat apagant de mica en mica i ara només queden unes brasses ridícules que ni donen llum, ni escalfen. Hauria de buscar llenya per tornar a encendre'l pero em penso que no en queda, qui me l'havia de portar em va dir que no me'n portaria per falta de pagament, que s'ho pensaria i potser me la portaria, si volia. I la veritat, em fa por sortir a fora, si a dins ja hi tinc un carnaval del terror només Déu sap que hi trobaré allà a fora, de nit, sense Lluna, amb fred i els údols dels llops se senten massa aprop.

De totes maneres, hi ha una esperansa. La nit no pot durar massa, tard o d'hora arribarà l'alba i la promesa d'un altre día. Potser llavors aniré a buscar llenya i encendré el foc, durant una estona per escalfar-me. Els convidats indesitjables marxaràn i la neu que està caient transformarà el paisatge en quelcom sublim. Llavors obriré les portes i finestres perqué l'aire viciat i el tuf de resclosit marxin pel mateix camí. Aniré al rebost a buscar herbes oloroses i les penjaré per tot arreu per esborrar la pudor que deixen aquells que m'han estat martiritzant amb les seves cansons. Potser llavors tingui temps per anar a l'estudi i disenyar un pla que funcioni, pero la veritat, ara mateix tot això em sembla un conte de fades.

Deixant de banda la cansó horrible que sona de fons, la casa es plena de sorolls sospitosos, hi ha ombres que s'escapoleixen pels racons. Em fa por sortir de la sala, les pintures i les fotografies, sempre plenes de colors, ara llueixen fosques i inquietants. Semblen vigilar-me, a cua d'ull, em sembla que els seus ulls em segueixen i de tant en tant em sembla sentir les seves veus cridant-me perqué m'abandoni a la foscor i em deixi portar per les seves veus lúgubres. Els hi podria donar la volta pero em fa por acostar-m'hi, qui sap quines paraules em clavarán al mig del cor amb les seves llengües punyents? No, prefereixo quedar-me on soc, gracies. Demà serà un altre día.

No soporto la foscor, mai l'he soportada. Quan era petit i dormia amb la porta oberta, la llum de la televisió del menjador creava monstres, y la porta del bany era en realitat la porta a un pou fosc d'on podia sortir en qualsevol moment el pitxor dels meus malsons. Es per això que prefereixo dormir a les fosques, a les fosques no hi ha ombres amenassants.

I malgrat tot sempre surt el sol i tot deixa de ser tan espantós. Pero és un miratge, no se sap mai si quan torni a caure la nit, els convidats fantasmals tornaràn a trucar a la meva porta, i un cop més hauré de tornar a obrir, de totes maneres sempre troben una escletxa per on entrar i montar les seves festes terrorífiques. I és inevitable també, de la mateixa manera que cada dia torna a sortir el sol, cada nit torna a sumir el món en la foscor de la tristesa i la melanconia.

Torna a ser divendres...anem a comptar!

Potser us pregunteu perqué no he escrit res en tota la setmana... La veritat es que si m'hagués agradat, pero la revolució em té tant ocupat que no he tingut temps per res (apart de la montanya de feina habitual, esclar). Lamento dir-vos que us hi haureu d'anar acostumant perqué he fet un horari i l'únic dia que tinc una mica lliure per fer el ronso, es el divendres. De totes maneres, estic molt emocionat amb la revolució. Després d'algunes batusses inicials sembla ser que ja tinc les meves forces preparades per iniciar l'assalt final.

Tenía un post preparat sobre el significat dels números pero com que n'hi havia alguns que no els tenía molt clars no el vaig penjar. Aquí us en faig un resum.

Els números tenen un significat que pot anar més enllà del simple fet de comptar. Tenen un significat esotèric que vé de molt antic, està relacionat amb la metafísica, la magia i la Qabala hebrea. La numerología actual és només un fantasma del que va ser la Qabala ( i torna eh? Si no veieu la Madonna). Els catalans tenim l'honor de que els jueus de Girona en van ser grans estudiosos i en tenim grans exponents. La numerología actual intenta determinar el caràcter i destí de les persones a través dels números que formen la seva data de naixement i extrapolant a números les lletres que formen el seu nom, pero com us dic els números per sí mateixos tenen un significat esòteric molt profund, lògic (parlem de matemàtiques eh?) i interessant. Aquí us presentaré els més interessants.

Número 1

El número 1, com ell mateix diu, és la unitat. I què és l'únic que és únic, indivisible e irrepetible? Doncs ja us vaig dir que Déu ( o l'èsser suprem, després veureu perquè). És tan simple com pensar númericament. Un 1, és únic. És irrepetible perquè si el repeteixes ja no és un 1, és un 2. I a priori es irrepetible si pensem en termes de números naturals (els decimals ja són algo que no és natural).

Número 2

El número 2, representa el principi de polaritat de la metafisica. Per tot hi ha dos extrems, que en el fons són el mateix (fred i calent són dos extrems que representen la temperatura). El 2 representa el ying i el yang, el masculí i el femení. I Déu, té els dos caràcters, masculí i femení en ell mateix (Déu és pare i mare, pel principi de generació) i a més d'on penseu que surt el 2? (Pista : 1+1) El dos és l'únic nombre prim que és parell.

Número 3

Aquest és el número que més em fa ballar el paraigües. Se suposa que és el número de Déu, també. Pero Déu en quant a trinitat. Pare, Fill i Esperit Sant. És lògic no? 1+1+1 = 3 (tres unitats que valen el mateix donen lloc a la trinitat). Aquest número és important perqué dona lloc al 6 que ara us explicaré

Número 5

És molt important a la natura : tenim 5 dits a mans i peus, tenim 5 sentits, hi ha 5 continents, etc...; i a la màgia : penseu en els pentagrames, màgics i musicals, per exemple). Les piràmides tenen 5 vertex. Hi ha 5 elements segons la tradició (el 5è sería la quinta-essencia). A l'antiguitat els Pitagòrics van descobrir 5 sòlids regulars. Es consideren 5 virtuds i 5 vicis. El 5 s'associava a la deesa Ishtar a Babilònia i a la Deesa Venus/Afrodita i el seu símbol era un estel de 5 puntes (pentagrama). Un home té 5 extremitats ( 2 brassos , 2 cames i el cap). El 5 era sagrat pels mayes i és sagrat pels musulmans : l'Islam té 5 pilars, 5 categories i 5 van ser els profetes que les van dictar, les oracions les han de fer 5 cops al día.

Número 6

El número de l'home, ho va dir Sant Pau, no jo. També té certa lògica, el 3 x 2 (3+3). La Divinitat y la Dualitat masculí/femení creen a l'home pel principi de Generació. També penseu en el 666, Sant Pau va dir que a Lucifer se'l coneixería per un nombre i que aquest era un nombre d'home : el 666 (tres vegades 6). 6x3=18 que 1+8=9 (el 6 invertit) que és un nombre molt interessant també, penseu que la vida de Jesús va estar marcada per aquests dos números : el 6 i el 9, i si no em creieu, llegiu Caballo de Troya. 6+9=15 que 1+5 = 6. I és lògic perqué Jesús era Déu i home a la vegada : el 6 i el 9 (9= 3x3 = 3+3+3).

Número 7

El més màgic de tots els números. Us fixeu que apart del 6 també és un nombre prim (1,2,3,5,7). O si no perquè us penseu que hi ha tantes coses que duen el número 7 : 7 notes musicals, 7 colors de l'arc de Sant Martí, les 7 maravelles, set pecats capitals, set mars, set dies té la setmana, set díes va trigar Déu en crear la Terra, ser Chakras o punts d'energia, les set vides del gat, els 7 nans de Blancaneus (de fet es parla de que Blancaneus, i altres contes contes en realitat són una alegoria massònica), etc... Segur que en trobeu moltes més.

La felicitat (es divendres que caram!)

Un dels grans misteris de la humanitat ha estat poder definir el que és la felicitat i com s'hi pot arribar.

Què és la felicitat? Un estat d'ànim? Un sentiment? Una filosofia de vida? Una utopia?

En principi, jo penso que és una mica de tot això menys pel que fa a la utopia. No crec que sigui utòpic ser felis. Si penso que donat el ritme de vida que portem al món occidental, és prou difícil d'arribar-hi pero tant com pensar que sigui impossible... Doncs em sembla exagerat i propi d'algú massa pessimista.

La felicitat per mi, es estar bé. I estar bé implica sentir-se en pau amb el món i amb un mateix, i també sentir-se d'humor, animat, motivat, sense pensaments foscos i de mal auguri.

Ser felis és que no et costi somriure ni hagis de fer un esfors heroic per forsar un somriure que la majoria de cops no sol funcionar perqué es nota massa que és més fals que una moneda de plàstic. Potser aquí és on fallo la majoría de cops: estic tant acostumat a estar seriòs que la majoria de cops que hauria de somriure, o em penso que ho estic fent, en realitat segueixo amb el meu rictus seriòs i ja antològic. Ho reconec no sé somriure i fins i tot diría que la majoría de cops ni tan sols soc conscient de que la meva ment dona l'ordre i els meus muscles facials fan el que els rota. És per això que us demano que no us deixeu portar per les aparences, per molt seriòs que estigui puc estar-me petant per dins, de totes maneres prometo treballar-hi.

Ser felis és estar motivat, tenir ganes de fer milers de coses, encara que no les puguis fer. També es ser una mica comformista amb el que tens i et toca, pero sentir-se prou animat com per buscar solucions i dur-les a terme. Perquè la veritat es que davant de certs revesos és fàcil no deixar-se portar per la desesperació i la depressió, i creieu-me que son molt males companyes de viatge.

Estar amb pau amb el món és bastant difícil, sobretot en un món com aquest. Pero també hem de ser prou tolerants amb la intolerancia i la forma de ser dels demés. Potser abans de comensar a queixar-nos i lamentar-nos dels demés, hauriem de comensar per intentar entendre els motius (o no), de les actuacions dels demés. Si sabem que algú té mal caràcter i ens fot una bronca per molt poca cosa pero sabem que als dos minuts se li haurà passat doncs, ¿perqué ens entestem en donar-hi voltes i voltes, en discutir, en sentir-nos malament, etc? Al fi i al cap, se li haurà passat als dos minuts i nosaltres seguirem així. Penso que hauriem d'aprendre a donar la importància justa a les coses i no passar-nos de rosca.

Hi ha vegades en que no ens sentim felisos i no sabem perqué. I enlloc, de posar-nos a pensar en els motius que ens podríen fer canviar d'opinió, comensem a deixar-nos portar per pensaments foscos i mals auguris, comensem a imaginar que les coses sortiran de la pitxor manera posible, el dia es torna gris i fred, etc, etc... (jo estava així ahir). Penso que hauriem d'imaginar coses boniques, pensar en tot lo bo que hi ha en la nostra vida, posar les coses en una balansa. Almenys estem vius, i tot i que podem morir en qualsevol moment de mil cops diferents, sempre ens queda això. Estem vius i tenim tota la vida per davant per almenys intentar arreglar les coses. La meva àvia sempre diu que "tot té solució, menys la mort" i sempre he pensat que es un pensament molt optimista i molt vàlid. T'obre totes les portes de l'univers, menys una que ens està barrada a priori. Perqué jo penso que aquesta porta no és més que una cortina de fum. La mort, per mi es només una mort física. El nostre esperit és etern i inmortal.

Estar en pau amb un mateix és encara més dificil que estar en pau amb el món. A vegades ens tenim més rencor a nosaltres mateixos que al pitxor dels nostres enemics. I això no està bé, perqué per estar bé amb el món, primer hem d'estar bé amb nosaltres mateixos. Nosaltres som humans i podem cometre errors, més o menys greus pero sempre els podem solucionar i si no els podem solucionar, com va dir Aristòtil, llavors tampoc hi ha perqué preocupar-se.

¿Perquè llavors ens és tan difícil ser i intentar ser felisos? Suposo que hi ha moltes raóns, la majoria psicològiques. La nostra historia personal, educació, principis i creences hi ajuden molt. Bàsicament ningú ens ensenya a ser felisos. Com que quan som petits ja ho som per naturalesa (conec molts pocs nens que no siguin felisos, i si no ho son és perquè hi ha motius molt profunds i molt forts que els ho impedeixen), doncs ningú es pren la molestia d'ensenyar-nos a prendre'ns la vida amb filosofia, apart els adults tenen massa feina sent infelisos com per preocupar-se d'això

En definitiva, actualment m'he alliberat de moltes càrregues que jo mateix em posava a l'esquena i em sento felis amb lo poc que tinc i puc tenir. Que en el fons i parant-se un a pensar és molt, potser més del que mai hauria imaginat. I és que potser també per ser felisos hauriem d'aprendre a donar importancia a les coses que realment la tenen i no a altres coses, com son els diners, les propietats, el lloc que ocupis en la jerarquia social, el poder,etc...

Hi ha coses més importants : estimar, ser estimat, valorar les petites sorpreses que ens dona la vida cada dia, com per exemple una flor que mai haviem vist, un nou color al cel, una posta de sol, un día que fa el temps que ens agrada ( a mi m'agraden els díes que fa vent, amb petits núvols blancs corrent pel cel), etc...

Arriba la revolució!!!!

Si em coneixeu bé i sobretot, si heu treballat amb mi, ja sabeu que de tant en tant m'agafa una vena molt especial que m'empeny a analitzar exageradament tot el que es fa i a buscar, exageradament, formes de millorar-ho. Això es va aguditzar especialment des del meu pas pel CAP Antoni Creus i Querol, suposo que perqué m'ho deixaven fer.

Doncs ara hi tornem a ser. Com que per molt que m'hi he esforsat les coses a la feina no acaben de sortir com jo voldría ( o sigui, perfectes ). Des d'ahir estic dedicat a analitzar i buscar formes alternes y més segures de fer la meva feina. El problema principal són els endarreriments en les entregues de material que ens provoquen (i especialment a mi que en soc el responsable) bastants mals de cap, i d'esquena, i d'estomac, fetge, etc... No us penseu que es bufar i fer ampolles això, posar candaus als procesos implica tenir més feina pero si no ho faig així els desastres es succeixen ilimitadament i acabo tenint més feina de la que hauria de tenir de totes maneres i a sobre agobiat per les pressions que rebo des de dalt.

He descobert que hi ha varis motius pels que els materials no arriben a temps :

1. Es fa la comanda tard : a això jo em pensava que ja li havia posat remei, pero resulta que no. El lead-time es el temps que triga el proveedor en fabricar el material i enviar-te'l. Per acer sol ser de tres setmanes i per cintes de coure sol ser de 9 setmanes.

2. No es fa un seguiment de la comanda. Això també em pensava que ho estava solucionant pero no. A vegades no depen de mi sinó del proveedor que no t'avisa quan hi ha algun canvi.

3. Es per culpa del proveedor. Aqui ja sí que l'únic que s'hi pot fer és estar tocant-li els ous al proveedor.

4. Es cometen errors a l'hora de capturar l'ordre de compra : per exemple als proveedors extrangers se'ls ha de posar la data en que vols que surti d'allà i no la data en que ha d'arribar. Si t'ho envien quan tu vols que arribi doncs arriba una setmana o quince dies més tard. També quan són varies coses que han d'arribar en diferents dates, a vegades si no vaig amb compte s'imprimeix tot amb la mateixa data i esclar, ja està liada.

5. Per falta de pagament : en principi se suposa que no és la meva feina ni depen de mi, pero haig d'estar molt altanto de que es paguin les coses. Esclar que la majoría de vegades ni tan sols me n'entero fins que ja es massa tard.

En fi, de solucions n'estic trobant moltes a tots aquests problemes, pero caram es ben difícil.


De totes maneres, estic en un grup de treball que està intentant dur a terme el que han aprés el gerent de planta i una noia del dept. d'ingenyeria en un curs de Lean Manufacturing (6-SYGMA). Es tracta d'optimitzar els procesos i reduïr els costos i els desperdicis. La veritat es que anant a aquestes reunions en primer lloc m'he adonat de molts errors i de lo malament que estaven sortint les coses (només un 10% de les comandes arriben a temps, esclar des del gener fins ara i de totes maneres cap al mars els retards es van reduïr significativament, lo qual vol dir que no ho estic fent tant malament). En segon lloc m'he adonat de moltes posibles solucions veient per exemple el que fan al dept. de vendes i que els exigeixen a ells els seus clients.

En fi, la qüestió suposo es que vegin que m'esforso en fer les coses d'una altra manera, en millorar-les i no perdre el fil.

Coseqüencies II

Segueixo pensant en el que vaig escriure ahir. Sembla un tema prou important pel meu subconscient. Esclar que tinc la meva curiositat molt picada pel que escrivia al final del missatge pero no tinc forma de saber-ho a menys que algú desxifri el meu missatge críptic i em vulgui donar aquesta informació a menys que no la tingui, esclar que si desxifra el missatge llavors vol dir que té aquesta informació oi? Bé, ja m'estic passant de rosca amb aquest tema, anem al gra.


Potser no som conscients del que les petites decisions de cada dia poden arribar a canviar la nostra vida per complet. Potser un día decidim no correr per agafar el tren i salvem la vida perqué aquell tren descarrila o xoca o altres coses ( i si no pregunteu-li als que l' 11-M van decidir dormir 5 minutets més), o al contrari, penseu que potser per fer això arribeu tard a l'entrevista on, d'haver arribat d'hora, us haurien donat la feina de la vostra vida. Una cosa tant idiota com agafar el paraigües o no un día que está núvol us pot estalviar o no, el fet d'agafar una pneumonia o pulmonia i sortir de la vida per la porta petita.


Pero no tot es redueix al temps. També son importants les paraules, els gestos... Penseu per un moment. Una paraula dita o no dita, o una frase amb una determinat sentit o un altre poden afectar les nostres relacions personals. Potser una paraula o frase poden fer-nos adonar que la persona que pensem que es el/la nostre/a millor amic/amiga (ja no faig distincions a aquestes alsades) és l'amor de la nostra vida, o poden fer que perdem les nostres amistats per sempre més. I a la inversa esclar. El fet de passar per un lloc diferent a l'habitual quan tornem de treballar ens pot estalviar un accident o provocar-ne un, tot depen, o potser ens pot portar a topar amb una persona que es convertirà en la nostra mitja taronja, el nostre millor amic, o el nostre pitxor enemic.



En definitiva, la vida es plena de petits detalls que podríen canviar la nostra vida per sempre o acabar-la en un obrir i tancar d'ulls i la major part del temps no en som conscients. Mireu per exemple, el meu cas. La vida m'ha portat exactament on necessitava ser i tot va ser de pura xiripa. Si jo no hagués contactat amb la persona que em va presentar la Karen, només Déu sap on sería i com estaría. Si aquesta persona no hagués usat les paraules adecuades quan parlavem per xat, no m'hauria caigut bé i hauria tallat el contacte. Si jo no hagués usat les paraules adecuades, mai hauria pensat en presentar-me la Karen i estariem en el mateix cas. Si jo no hagués pressentit que era molt important que parlés amb la Karen i li escribís, mai ho hauria fet i tampoc seria aquí ara. Veieu el que intento dir?

Una altra cosa molt diferent és el destí, tot i que hi està relacionat. La major part del temps, les decisions i les coses se'ns presenten molt clares i és molt difícil escollir per on tirar. Pero hi ha tota una sèrie d'eleccions que no se'ns presenten tant clares i apart, no sabem molt bé perqué, pero SABEM que és el que hem de fer, ens hi sentim empesos sense tenir-ne molt clares les raons o els motius. Tenim un sisé sentit que ens diu que no hi ha volta de full, això és el que hem de fer i això altre és el que no hem de fer, i punt. I no en som conscients la major part del temps.


El que vull dir, es que hi ha eleccions que no són eleccions en absolut. Alguna cosa, Déu, la consciencia, l'inconscient, un sisé sentit, etc, ens indica clarament que és el que hem de fer. I això és o em penso que és perqué hi ha un destí més o menys predeterminat que hem de complir, hem de passar necessariament i sense excusa per les situacións que se'ns presentaran. Esclar que no sempre hauria de ser així, hi ha moltes situacions que SI depenen del nostre lliure alber, pero també penso que tant si escollim la porta número 1, com la 2 o la 3, els premis ( o càstigs ) que hi ha al darrera també estàn escrits de totes maneres.

Un tema completament diferent és el destí en general que pot tenir una persona. No em vull posar messianic ni res de tot això, pero penseu en persones prou importants que han fet coses que han salvat la vida de milers de persones o l'han provocada, per exemple : Fleming i Hitler. Fleming va inventar la pennicilina i Hitler, tots sabem el que va fer no cal parlar-ne. I aquest era el seu destí, ja que la pennicilina va salvar la vida de milions de persones, tot i que ja està molt desfasada, i a la seva manera, Hitler, va canviar el món. Es va establir la consciencia, mundialment de que el que va fer no es podía repetir. Es van acostar els pobles (amb més o menys èxit segons el cas) i es va crear una consciència de germanor entre les races (també amb més o menys èxit segons el cas, pero alguna cosa si va passar). Així podríem pensar, que el que va fer Hitler i tots els seus secuasos, en certa manera i malgrat totes les salvatjades que va fer, van contribuïr (per les males, esclar) a fer un món millor. De la mateixa manera en la que penso que Al-quaeda i el terrorisme internacional també ho faran a la llarga. Així doncs, havia de passar i algú ho havia de fer, i l'escollit no era ni més ni menys que el senyor Adolf Hitler i companyia.

Consti que no ho justifico en absolut, eh? Pero vist en perspectiva, malgrat les pèrdues, va representar una millora en la forma de pensar i actuar del món. Si no fossim tant salvatges no ens obligarien a passar per aquestes proves, pero desgraciadament ho som i molt, així que de tant en tant penso que ens han de fer aprendre la llisó ( ja sabeu, "la letra con sangre entra"). Ay! No sé, em penso el que acabo d'escriure és molt fort entès d'una determinada manera i no vull pas que ho entengueu així. No estic justificant ni la guerra, ni el terrorisme, ni els genocidis ni res de tot això. L'únic que vull dir es que malgrat haver estat una cosa tan forta i tan dolenta, va obrir les portes a una nova era en la forma de pensar en el món i que potser hi haviem de passar per donar aquest pas, per pujar aquest esglaó en l'escala de la humanitat. I també vull dir, que potser el destí de les persones que ho van dur a terme ja estava escrit (és evident que si això havia de passar, algú ho havia de dur a terme).

En alguns casos, els que creuen en la reencarnació, pensen que a grans trets la majoria d'actes o decisions que prenen en la vida, es redueixen a una qüestió de Karma. El Karma es una balansa on posem totes les bones i males accions que fem en la vida, de forma que en acabar es mesura i si el resultat es bo pots avansar i si no és bo, et toca repetir curs (una altra vida, tot i que els indis creuen que es pot retrocedir, actualment es pensa que això no es posible sino que es produïria un estancament). Doncs bé, alguns diuen que abans de reencarnar, l'esperit pot conscientment i voluntariament escollir el seu destí, a quines proves s'haurà d'enfrontar. D'aquesta manera, potser l'esperit de Hitler va escollir el seu destí pel mal i el bé que va representar, diguem que sería una especie de sacrifici, i penseu també els milers de milions de vides que va afectar la segona guerra mundial. Hi havia molts destins encreuats i implicats en ella.

El destí es un engranatge molt gran, i cada vida és una roda dentada que está en contacte amb moltes altres vides, que a la vegada están en contacte amb altres vides, etc, etc, etc... L'efecte papallona un cop més. Potser una paraula inocent nostra, provocarà la mort a una persona a l'altra banda del món que ni tan sols tenim idea de que existeixi, o propiciaran que dues persones que ni coneixem es coneguin i engendrin la persona que trobarà la vacuna de la SIDA o el Càncer, per posar dos exemple contraposats.

En fi, és un tema molt interessant i com més i aprofundeixes, més enpantanegat et quedes.

Conseqüencies

Sembla mentida a vegades el que pot representar un dia aborrit. I no és per falta de feina eh? El que passa es que avui estic així, una mica mandrós, deu ser per la calor... jo que sé.

La qüestió es que quan un está així es posa a pensar en les coses més insospitades. Avui per exemple estic pensant en l' Efecte Papallona, en el destí i coses d'aquestes. Home, pensar en el destí tenint en compte la meva situació i localització geogràfica no és massa difícil pero l'efecte papallona ja es una altra cosa.

Pels que no ho sabeu hi ha una part de la teoria del caos (matemàtiques avansades) que diu que si una papallona bat les ales, posem a Nova York, podría provocar un tifó a la India. Lo cual vol dir que la vida està plena de petites causes que a la llarga es van encadenant caòticament i donen lloc a grans conseqüències. Aquest és el cas de la meva vida, potser de totes les vides, pero ara m'interessa la meva (egocentrisme pur).

Que a mi ningú m'ho havia de dir fa 4 anys que acabaría aquí, casat i treballant de comprador, no és cap novetat. El que m'interessa són els detalls que m'haurien portat aquí, alguns dels quals no puc explicar en termes determinístics ( o sigui de destí ) per por a les ments ortodoxes. Bé, per insinuar quelcom crípticament, us diré que potser hi hagi alguna cosa que jo hagi heretat de la meva familia i no sé exactament de quina banda (pero m'imagino que per part de la meva besàvia. De fet sempre ho he sospitat en secret pero no ho he pogut confirmar mai) que hi tindria molt a veure. I es tot el que diré en aquest sentit així que si ningú s'imagina què és i em dona la resposta que busco, no cal que insistiu. De totes maneres, aquest detall no explica tota la història.

En fi, si un es posa a pensar en perspectiva comensa a veure detalls que van encaixant un darrera l'altre i que indefiniblement el porten a aquest punt. A Mèxic D.F. a 10 de juliol de 2007, a una persona que es diu Karen Camacho i a una empresa que es diu Diseño y Metalmecánica, SA de CV (Sociedad Anonima de Capital Variable). I a priori tots aquests detalls no tenen res a veure entre sí, lo qual ho fa tot molt més misteriós.

Tots sabeu que he tingut moltes parelles i amb totes, o bé jo no els interessava o acabavem com el Rosari de l'Aurora o coses per l'estil. Sempre, sempre, buscava quelcom que no sabia exactament que era. La qüestió es que cada cop, pressentía que estaba més aprop i més aprop i més aprop. Fins que vaig coneixer una persona de Mèxic que em va presentar la Karen. Llavors es va acabar el bròquil, vaig saber que s'havia acabat la recerca.

Pero no es va acabar aquí, esclar. De seguida vaig sentir unes ganes irresistibles de conéixer-la. Havia de venir i havia de venir com fos. Així que per primer cop a la vida em vaig enfrontar amb els meus temors i vaig venir. I quan vaig venir, vaig haver de tornar i llavors vaig tenir molt clar el que havia de fer. No m'hi podia resistir, era algo molt fort el que sentia que havia de fer i així, empés pel destí i enfrontant-me a qui fos i com fos, va ser com vaig anar a parar a aquesta terra. No vull pas que us penseu que va ser una lluita contra mi mateix ni res de tot això, au contraire mes amis. Em vaig deixar portar...

No sé si m'explico massa bé, sembla ben bé que estigui donant voltes al voltant d'alguna cosa sense acabar de trobar-la. Apart de tot això, hi va haver moltes casualitats que van fer possible que jo estigui aquí. Cada cop que havia de venir de visita, semblava que fos impossible i llavors, de cop i volta i com per art de màgia, tot s'arreglava perqué pogués venir, potser no de la forma més còmode pero si, a l'últim moment i de la forma més barata posible i amb el màxim de dies. De la mateixa manera va passar els cops que havia d'anar la Karen cap a Espanya. I aquesta mateixa historia, s'ha repetit molts cops amb moltes altres coses. Ara em ficaré en terreny pantanós per enèssima vegada pero sembla talment com si algú per allà dalt (el Guionista, com dirien alguns), ens donés un cop de mà quan les coses semblen més magres. Com si algú volgués que haguèssim arribat a aquest punt i és això precisament el que em porta a pensar en el destí.

Durant la meva vida, he tingut moltes èpoques diferents, inclús enfrontades. Hi va haver una època en que no creia en el destí, preferia pensar que cadascú es forja el seu. Després vaig passar per una época en que era un determinista convensut : pensava que el destí existia per tots i cadascún dels àmbits de la nostra vida i que per tant, no calía lluitar ni esforsar-se perqué tot estava escrit. Ara m'he instalat en una posició més ambigua. Tot i que penso que si hi ha un destí que a vegades no podem evitar, al fí i al cap, n'hi ha moltes que depenen totalment de nosaltres. Penso que es talment com si algú ens poses un camí davant de nosaltres i nosaltres haguèssim d'escollir entre dos ramals, pero no poguèssim escollir un ramal número tres. O bé A o bé B, pero ni et pensis que existeix C, aquestes són les úniques opcions. I així, potser escollim inocentment un camí que no sabem ben bé on ens durà pero que a la llarga ens porta a fer grans coses o ens porta grans calamitats (exactament a això em refereixo al fer menció de l'efecte papallona).

Doncs així és com una petita cosa et pot portar a l'altre banda de món, a casarte amb una persona d'una cultura totalment diferent (almenys no és japonesa) i a acabar treballant del que mai hauries pensat que acabaries treballant. Allunyat de la teva familia, dels teus amics, de la teva ciutat, del teu país, de la teva llengua, cultura, etc... Esclar que no ho canviaria per res del món el que tinc eh? No us emocioneu. I esclar, que hi ha un motiu ocult no apte per ments orotodoxes pero com que no ho tinc molt clar doncs millor ho deixem així., pero tindría la seva importància, i molta, en tot aquest assumpte. Pero la veritat es que si això que penso es cert, doncs encara em genera més dubtes, sobretot pel que respecta a la historia familiar, digue'm que hi ha coses que no m'encaixen o que ningú m'ha explicat i que per tant em sento en certa manera estafat. Bueno, millor ho deixo així perqué encara us picaré la curiositat i no em deixareu en pau, i la veritat es que no us ho penso explicar per les mateixes raóns per les quals ningú mai m'ho ha explicat a mi : no ho entendríeu.

OVNIS sobre Azcapotzalco

Divendres passat, el dia de l'Aniversari de l'Anna (ostres Anna perdona per no haver enviat una postal, només vaig poder escriure ràpid al teu Blog, faig extensiva la felicitació a la Karen i familia), tot es va paralitzar durant una estona al matí.

Jo estava treballant, per variar, i va arribar un paio de sistemes (així n'hi diuen aquí als d'informàtica) i va dir que si no haviem vist l'OVNI. Evidentment em vaig emocionar molt pero també em vaig decepcionar perqué no l'havia vist. Així que una mica més tard, vaig sortir cap a l'altra banda de la planta on hi ha un pati amb una porta prou grosa que a la part de dalt té una reixa. Doncs, allà hi vaig veure un objecte molt petitet d'un color fosc, esfèric i que no es movia. Quina no sería la meva sorpresa quan vaig veure que a intervals, emetía llum com fan els avions.

Quan tornava, i vaig sortir al parking per arribar a l'oficina vaig veure un munt de gent que estava aturada allà veient cap amunt i m'hi vaig afegir. El que vaig veure era espectacular. Hi havia al cel com uns cincuanta objectes platejats, amb forma de globus i un de més gran amb forma d'estel (de la part de baix li queia un filament talment com si fos la cua de l'estel). Els objectes estaven prou amunt i malgrat que feia una mica de vent es movien molt lentament. Evidentment l'opinió general era que es tractava realment de globus pero jo tinc dues objeccions.

La primera es que el color platejat no es gaire comú en els globus, i que fossin globus no explica la presencia de l'objecte més gran amb forma d'estel. A menys que fos un estel, esclar. Pero aquest objecte seguia la trajectoria dels altres i van travessar el cel de banda a banda molt lentament, això si.

En segon lloc, si es tractes de globus d'heli, aquests tindríen la tendencia a moure's amb el vent, amunt, avall, de costat i ho farien tots a l'hora ja que pesen el mateix. En canvi aquests objectes, no es movien amunt i avall sinó que mantenien la mateixa alsada tota l'estona. Apart d'això no es movien tots a l'hora sinó que ho feien individualment. Un dels globus s'atansava a un altre mentres els altres estaven quiets, després es separava, ho feia un altre i així succesivament.

Aixi doncs, tot i que tinc certs dubtes si estic bastant segur de que si es tractava d'Ovnis. Per aquestes contrades son bastant freqüents. Això si, no tinc ni idea de quin tipus d'Ovni eren perqué la veritat es que es movien molt a poc a poc, tampoc sé dir amb seguretat a quina alsada es trobaven pero no semblaven estar molt amunt i es veien prou petits com per pensar que fossin naus tripulades. Potser es tracta d'una missió d'exploració utilitzant naus comandades a distancia pero en aquest cas, perqué n'hi havia tants? No en tenien prou amb dos o tres?

Un altre misteri és que per més que he buscat per tot arreu no he trobat cap menció ni cap noticia enlloc i consti que no ho vaig veure jo sol, que tothom aquí ho estava veient, així que la possibilitat d'una al.lucinació queda descartada.

En fí un misteri molt espectacular. La veritat es que em va fer bastanta por no es normal veure 50 objectes allá al cel i que no s'assemblin a res que hagis vist (exceptuant els globus i els estels esclar).

AZTLÁN. L'A-z-tlàntida?

Aztlán es considera el lloc d'origen del poble Azteca, aquell des del qual van emigrar i suposadament van creuar el país fins a arribar al vall de Mèxic on van fundar la gran Tenotichtlán. És un lloc mític, envoltat de llegendes. Es tractaría d'una illa o llac que hauría estat situat en algún lloc al Nord de Mèxic. (o posiblement al sud-est o centre dels Estats Units, tan lluny com Utah o Illinois, on s' han trobat restes d' utensilis i construccions d' estil mexica).

La paraula "azteca" deriva de la paraula nahuatl "aztecatl" que significa "procedent d'Aztlan". La llegenda diu que el Déu Huitzilopochtli els va ordenar que partíssin des d'Aztlán i es quedessin en un lloc on habíen de trobar un llac, i al llac, un illot amb una pedra, sobre la pedra un "nopal" (cactus) i sobre aquest veurien una àguila devorant una serp (si teniu algun problema per visualitzar-ho només heu de veure la bandera de Mèxic). Aquesta llegenda, explica l'assentament de les tribus azteques al vall de Mèxic ( o Anáhuac) i la fundació de la gran ciutat de Tenochtitlán (que curiosament també és una illa en un llac, la reproducció de la seva llar original).

Ara bé, que vol dir moro, hi ha qui creu que aquesta llegenda podría estar relacionada amb la de l'Atlàntida. Les últimes noticies al respecte, diuen que l'Atlàntida hauría estat situada a l'oceà Atlàntic, per ser més exactes a prop de les costes de Cuba o potser Cuba formaría part de les restes d'aquest continent perdut. De fet s'han trobat restes arqueològiques forsa interessants submergides enfront de les costes de Cuba i de varies illes del Carib.

En definitiva, si deixem de banda la semblansa del nom Aztlàn amb Atlàntida, diu la llegenda (més aviat urbana) que l'Atlàntida era una illa al mig de l'Oceà Atlàntic (que deu el seu nom a això mateix, tot i que es diu també que podría haver estat un continent o un pont que unía Europa i Amèrica en un temps molt llunyà, cosa no confirmada, almenys oficialment pels geòlegs). En aquesta illa/continent/pont hi vivía una civilització molt avansada per la època, una civilització que fins i tot, si creiem el que Plató diu als seus diàlegs, hauria lluitat amb els atenencs, pero no amb els que coneixem sinó amb els seus avantpassats (aquí, Plató dona a entendre que Atenes era només el remanent d'una altra civilització perduda, els fills dels Déus, dels que descendrien els atenencs de la seva època). En fí, per una raó poc consensuada, Plató diu que van ser castigats pels Déus, l'illa es va enfonsar a l'oceà. Els supervivents haurien fugit en totes direccions, cap a Àfrica alguns i cap Amèrica els altres, i cap amunt els més afortunats que van poder fugir en "suposades" naus espaials.

Llavors diu la llegenda que aquests supervivents que van arribar a Àfrica, van donar lloc al desenvolupament de la cultura egipcia. Els principals benefactors haurien estat Isis i Osiris, que els antics egipcis van prendre per déus. En el cas dels que van arribar a Amèrica, aquests hauríen donat lloc als azteques i als maies, i potser fins i tot als Inques del Perú. Les tres grans civilitzacions pre-hispàniques. Aquesta teoria té varis punts que les fan més o menys probables.En primer lloc, se suposa que Aztlán, era una illa pero mai s'ha sabut amb exactitud on es trobava.

Segon, tant a Egipte, com a Mèxic, no existia cap gran civilització ni res que se li assembles, les grans civilitzacions (deixant de banda Sumeria, que podría ser un cas apart) van sortir del no-res, amb un desenvolupament cultural i tecnològic molt avansats, amb ciutats, lleis, religió, exèrcits, coneixements avansats (a vegades més que els nostres) d'arquitectura, matemàtiques, astronomia, art, escriptura, medicina, etc... Això sustenta la posibilitat de que hi haguèssin arribat homes que posseïen aquests coneixements i els van llegar als pobles on es van establir. Es pot suposar un origen comú de les dues cultures, l'egipcia i la azteca/maia, per la construcció de Piràmides i altres semblances en tradicions, religió, arquitectura, art (els maies tenien la mania de posar escarabats per tot arreu, tal i com feien els antics egipcis). Les piràmides d'ambdues bandes de l'Atlàntic tenen exactament la mateixa orientació. És evident que les cultures filles de l'Atlantida no podíen ser igual de poderoses que la mare, penseu que si això és cert, els supervivents de la catàstrofe no van arribar amb les mans plenes de tecnologíes meravelloses i desconegudes, sinó que debien arribar amb les mans buides, morts de sed, de gana i mig-ofegats per lo que segurament només van poder llegar part del seu coneixement.

Egipte i Mèxic no tenen l'honor de ser els únics que construeixen piràmides. Els guanches de les illes Canàries també, apart de que se'ls suposa rossos i amb els ulls blaus (cosa bastant extraña si tenim en compte que les Canàries són més aprop d'Africa que d'Europa), i els etruscs a Itàlia (poble que curiosament va desapareixer sense deixar ni rastre de la nit al día). Aquests dos pobles, apart d'altres curioses "coincidencies" també momificaven els seus morts, tal com feien els egipcis i les cultures prehispàniques i estàn en una probable trajectoria que haurien pogut seguir els supervivents de l'Atlàntida si aquesta hagués estat al mig de l'Atlàntic i s'hagués enfonsat.

Es diu que els Atlants eren un poble temible, molt poderós. Les ciutats eren majestuoses, amb edificis imponents. Tenien un gran coneixement de totes les coses. Curaven a través de la música i la llum de colors refractada a través de cristalls. Teníen armes terribles, malgrat tot ens diu Plató que els antics atenencs els van guanyar i van alliberar tots els pobles que n'eren esclaus (entre d'altres els egipcis, lo qual també podría donar una altre explicació a tot l'assumpte). Teníen vehicles mecànics terrestres, aqüàtics i aeris. Posseïen el do de la clarividencia, dominaven la telepatía, etc, etc, etc... Això ja és terreny pantanós així que no hi entraré. Digue'm que per mi eren només una civilització més avansada i punt. No us puc dir, d'on venía. Podría tractar-se del mateix cas que els Déus sumeris, una rassa alienígena que es va establir a la Terra i va crear l'home pero qui sap? En tot cas no eren els mateixos paios, ni eren els mateixos paios els Toltecas, que van deixar meravellats els azteques a mesura que en el seu viatge anaven trobant les restes de la seva civilització (ja sabeu Teotihuacán i companyia). De fet la historia ens diu que els Aztecas en realitat van sortir d'una ciutat que estaria en el que avui és l'estat de Nayarit i que tot el que van aprendre ho haurien aprés durant el seu viatge de les múltiples restes de l'imperi Tolteca.

En fi, Aztlán o A-z-tlántida?

Orgull de Tiet!!!

Us vull presentar oficialment el meu nou nebot : en Miguel Eduardo, Micky o "Peluchito" pels amics. El nen es una preciositat, haig de reconeixer que n'estic totalment enamorat. De fet des de que va neixer el meu cosí Pere i d'això ja en fa una pila d'anys no havia assistit gairebé en directe al naixement d'un membre de la familia així que estic prou emocionat per tot plegat. De totes maneres ho jutjareu per vosaltres mateixos.

Una de les coses que més m'han sorprés ha estat la quantitat de pèl que té el nen. Qualsevol diría que és un nen-llop. I si tenim en compte que va neixer abans d'hora (gairebé un mes) doncs no em vull ni imaginar com de pelut hauria sortit si hagués complert els 9 mesos reglamentaris.

El nen és una preciositat i apart es simpaticot, fa unes cares impresionants. Algo així com el gat amb botes de les pelis de Shrek. I quan acaba de menjar i li fan fer el rotet el tio es peta el cul ell sol Déu sap perqué. Això si, el pobre ha tingut la desgracia de ser Crancs de signe zodiacal, jajajajajajajajajajajaja (es broma, Anna). Tothom està molt sorprés, i la Karen la primera (creieu-me que n'enten molt d'això, forma part de la seva feina), de que el nen sigui super-actiu. No para de moure's, es treu els mitjons, es treu el gorro, creua les cames quan el van a banyar o a canviar... Em té totalment fascinat. Ja sabíeu que m'agraden molt els nens pero amb aquest nen estic meravellat. No entenc com una coseta tan petita pot estar viva, i moure's, sentir, menjar, somniar (perqué el cabronet es peta el cul fins i tot adormit).

Bueno, para muestra un boton.