Visitants

Visites

Website counter

divendres, de novembre 30, 2007

Ánima, Esperit i Consciencia

Un cop més l'Òscar fa un comentari al seu blog que em porta cap a una altra reflexió. Parla de la sinestèsia, la capacitat que tenen algunes persones d'associar conceptes, imatges, pensaments amb altres sensacions que no hi tenen res a veure com olors, sensacions de tacte, etc... L'Òscar es pregunta si tothom pot arribar a desenvolupar aquesta capacitat o és exclusiva de quatre privilegiats, tres dels quals son autistes (en realitat es un autisme suau que té un altre nom que no recordo).


Això m'ha portat a pensar i comentar-li el fet de la capacitat mental.


Estem d'acord en que només ocupem un 10% de la capacitat mental. Això vol dir que no tenim ni idea del que podem arribar a fer mentalment, i no només es tracta d'una qüestió d'intel.ligència. La Sinestèsia n'és un exemple.


Que és la ment? Es una gran pregunta. No és només una qüestió de pensaments, ni de consciència, ni de capacitat de raonament o d'elaborar pensaments complexes. És tot plegat, i també hi intervenen coses tan peregrines com les sensacions, els sentiments i la memòria (que nosaltres sapiguem, esclar).


Ok això és la ment? Un cúmul de pensaments, sensacions i sentiments? No pas.


Des del meu punt de vista, hi ha quelcom més. Perquè la consciencia ( i la inconsciència més) és algo que va molt més enllà de tot això. Parlariem d'esperit. Segons jo ho crec, ja més o menys intuïu per on van les meves creences a hores d'ara, l'esperit és quelcom que va més enllà de la física, del cos. I l'esperit està conectat amb la ment, controlant-la i modulant-la. L'esperit que ocupa el cos, soc jo, es qui pensa, qui sent, qui recorda... L'ànima jo prefereixo utilitzar-la per referirme a l'esperit no-encarnat (el que no ocupa un cos), i la veritat no la utilitzo massa, prefereixo parlar d'esperits.


Ok, de quina forma l'esperit està vinculat al cos? Es una bona pregunta perquè hi ha d'estar lligat d'alguna manera sinó es perderia cada dos per tres, sis. Bé, segons l'espiritualisme hi ha dos cordons d'energia que uneixen a l'esperit amb el cos : el cordó de plata i el cordó daurat. Evidentment, i n'he sentit a parlar, aquests cordons es poden arribar a trencar i el cos es pot quedar perdut sense un esperit que l'ocupi. (Ep, compte! Això no vol dir pas que la persona sempre es torni boja, o quedi com un vegetal, ni que tots els bojos ni tots els que queden com vegetals sigui perqué han perdut el seu esperit, eh?).


En fi, aquests cordons d'energía, perqué ho son, son en certa manera flexibles i permeten que l'esperit es separi momentàneament del cos, sempre sense perdre el contacte ( són com una àncora ) i això sería el que permet als mèdiums per exemple, deixar que un altre esperit ocupi el cos per curts períodes de temps. També seria el que permet fer els viatges astrals. Això si, sempre amb el perill de que es trenquin i ens quedem penjats ves a saber on mentres el nostre cos queda al seu lloc pero amb conseqüències imprevisibles, així que amics dels viatges astrals, si ho heu de fer, sempre demaneu abans que algún bon esperit us acompanyi i us ajudi a tornar sans i estalvis al vostre cos, si no voleu passar per experiencies molt desagradables.


Bé, tornant al tema que ens ocupa, hi hauria varies raons per les quals no desenvolupem més el nostre esperit/ment :


1. Ni tan sols ens som conscients de que poguem fer moltes coses, per tant ni tan sols ho intentem.


2. En som conscients pero com que ho creiem imposible ni tan sols ho intentem.


3. Ho intentem pero com que no obtenim els resultats adecuats, ho deixem estar.


Doncs us diré una cosa, això es com qüalsevol entrenament físic : un no pot fer el "pino-puente" sense un entrenament acurat i aquest entrenament no dona resultats immediats sinó que és qüestió de temps. El problema és que no hi ha un manual titulat "Como ser Sinestésico en 10 sencillos pasos", oi? Bé, potser si que n'hi ha un, pero em penso que no són massa de fiar, ho dic per experiencia. El millor es posar-s'hi i anar modificant sobre la marxa, l'instint ens dirà per on anar.


I parlant d'això, aquest "instint", segons jo, no és un instint natural. Jo crec en la reencarnació i no pas en una reencarnació estrictament dita sino una reencarnació on l'esperit té en certa manera memòria de totes les seves experiencies corporals i extra-corporals, el que passa és que com que aquesta memoria no és física i ens portaría seriosos problemes de cara a l'acompliment de les nostres respectives misions, doncs hi te vetat l'accés. De forma que és posible que realment, ja sapiguem COM fer aquestes coses pero no poguem recordar-ho. Penso que amb una mica d'entrenament qualsevol pot recuperar bocins d'aquests coneixements ( la hipnosi, experiencies de regresió, ho demostren. Us torno a recomanar els llibres de Brian Heiss, per cert).


Així que som esperits més o menys vells, eterns i atrapats en un cos físic i amb data de caducitat. Que no poden recordar tot el que saben perquè el seu cos no ho soportaria i potser es tornaríen bojos, ok?


Una altra cosa interessant és el que passa quan estem adormits o semi-conscients. En aquests moments, els lligams que uneixen l'esperit al cos, i el vet que manté el propi esperit sobre la memoria espiritual es relaxen i permeten altres coses (bàsicament és el que s'aconsegueix amb les experiencies de regresió sota hipnosis, l'esperit recupera en certa manera la memoria). En aquests moments, l'esperit és lliure per fer coses que no pot fer quan el cos està despert com viatjar, parlar amb altres esperits i dur a terme misions curtes pero importants, que li son encomanades o sencillament decideix que ha de fer. Tots hem tingut somnis extranys en els que volem, visitem ciutats que no coneixem o parlem amb persones que ja no són entre nosaltres, i tots hem despertat amb una sensació extranya pensant que hi havia alguna cosa mooooooolt sospitosa en aquell somni. Esclar que també existeixen els somnis "normals" , no? Aquells que realment són una descàrrega de tensió i d'informació inútil pel cervell. Pero m'interessen els altres. Òbviament, la major part del temps no en som conscients d'aquesta activitat pero amb l'entrenament adecuat ho podem aconseguir en certa manera sinó totalment.


Penso que aquesta explicació es totalment vàlida tant per l'espiritualisme, com per la Sinestèsia, com per altres fenòmens normals i paranormals. Per exemple, el reiki. El reiki es una tècnica oriental que permet als que la saben usar (compte perqué també es perillós) guarir certes malalties i dolors aprenent a controlar l'energia del cos. Evidentment, la energia del cos es mou i es controla mentalment, oi? La majoría de nosaltres no som conscients de la nostra propia energia. A mi em costa molt, pero poc a poc ja comenso a aprendre a notar quan vaig carregat d'energía negativa ( i pel que sembla soc un imàn per ella ). Diuen que tot és una qüestió de pols, com el Ying i el Yang i el principi del magnetisme. Pols oposats s'atrauen : així, la llum (l'energia positiva) atrau a a la foscor (l'energia negativa), pero no es tracta pas d'un equilibri estable. La qüestió se surt de mare bastant sovint. El que vull dir es que una persona que porti la llum associada a ella (em refereixo a esperits blancs, més elevats, que pertanyen a un nivell superior, que tenen misions més importants) atrau l'energia negativa com un llum atrau a les papallones i als mosquits. I és molt desagradable. Esclar, que l'excés d'energia positiva també es dolent perqué un es pot arribar a cremar (metafòricament parlant, esclar. El que vull dir es que el cos, en el nostre pla, no està preparat per nivells d'energia positiva superiors als que està preparat per soportar).


I parlo d'això com podria estar parlant de telekinesis, pirokinesis, percepció extrasensorial o predicció del futur. En aquest últim cas, això també tindria una explicació semblant ja que l'esperit, deslligat del cos, no té cap limitació temporal ni espaial perqué no es regeix per les lleis de la física així que el que un esperit sap o no sap depén de les seves propies limitacións que depenen a la vegada del seu estadi de desenvolupament com a esperit ( ja us havia dit que tots formem part d'una gran escala, on els humans estariem més o menys al mig, pero podem estar com a esperits un graó més amunt o dos més avall dins el mateix tram d'escales oi?).


En fi, com sempre el tema és extens i el temps em limita així que ho deixaré aquí. Com a conclusió, us dic que per a mi, tot es posible mentalment parlant amb la preparació, la concentració i l'entrenament adecuats. I sobretot no oblideu que els experiments es fan a casa i amb gasosa i sota la supervisió d'un adult, nens i nenes.

dimarts, de novembre 27, 2007

La irresistible voràgine vital

Primer de tot una disculpa per no haver escrit durant tant temps. Aquí a la feina han estat jugant amb un programa que bloqueja l'accés a qualsevol pàgina laboralment incorrecta (inclosos correus, chats, blogs, esports, jocs, etc...).



Segueixo amb lo mateix del darrer post.



Darrerament, he estat notant que la vida m'arrossega i jo em deixo arrossegar. No es desidia, no. És només que... Com us ho explicaria? Doncs es que sencillament em surt més a compte no anar contracorrent. L'esfors que faig ( i he fet tota la vida per defensar el que jo creia, molts cops equivocadament, que era el correcte) em costa massa car : estrés, nervis, agressivitat, kilos... I com us dic, m'he adonat que el 99% dels cops estava equivocat, així que he decidit deixar-me portar.



La vida, en aquests dies i per mi, s'ha convertit en una espècie de remolí que m'ha atrapat entre els seus brasos i em va atraient cap al seu centre i sabeu que? Doncs em deixo portar, sencillament perqué hi ha coses contra les que no es pot guanyar i menys quan estàs equivocat.

Per exemple, a la feina vaig de cul, potser més de cul que mai. Pero l'únic que puc fer es deixar-me portar perqué la veritat, forma part de la meva feina i per això em paguen i em porta més problemes fer-me l'orni i no fer la feina que em toca. Esclar que tinc més feina de la que em mereixo pero ja he format una aliansa amb la gerent de recursos humans que és perfectament conscient de la meva càrrega de feina, i estem desenvolupant varis projectes junts per millorar les coses. A canvi, ella aconseguirà que em posin algú perqué m'ajudi i que em donin plusos per eficiencia. Ja sabeu el que diuen : "si no puedes vencerlos, únete a ellos".

Esclar que aquests projectes precisament son els que em fan anar de cul pero com que van en el meu propi benefici, abaixo el cap, apreto les dents i em deixo portar. A més, en el fons m'agrada fer i desenvolupar projectes de millora. En tinc dos o tres en marxa i en porto dos o tres més al cap. El que pasa es que fins que no em posin algú que m'ajudi aquests projectes enradereixen la meva feina normal i ja hi tornem a ser. Almenys sembla ser que la revolució que us vaig anunciar fa uns mesos per fi a trobat el canal adecuat per aflorar, amb ajuda de la CIA i del FBI (metafòricament parlant, esclar).

dijous, de novembre 15, 2007

Filosofia gratuïta ( 2a. Part)

-Un comentari ràpid abans de marxar.

No us heu preguntat mai, com sería el món si no existissin els diners? Per mi es un tema prou recurrent.

Penso que el capitalisme está agonitzant sota el seu propi pes.

No entenc com poden passar certes coses. Per exemple,. el cap de gobern del Districte Federal ha decidit, de cara a la campaña nadalenca, posar 4 o 5 pistes de gel a tota la ciutat. La meva pregunta és la següent : ¿CAL? Es a dir, de tots es coneguda, la pobresa que viu aquest país, inclús dins de la mateixa ciutat, la manca d'infraestructures, etc... ¿Com es posible que es gasti el dineral que ha de costar montar això enlloc d'invertir-ho en coses realment necesaries com podría ser un sistema de drenatge que funcioni, un servei de recollida d'escombraries com cal, centres d'acollida pels indigents, etc...? I lo pitxor de tot es que tothom ho veu que es una pallasada i que no fa servei a ningú! I això es extrapolable al país, al continent i a la resta del món. Recordeu les obres faraòniques del PP a España? Entre d'altres el famòs parc d'atraccions valencià, un fiasco total, una pèrdua de calès estrepitosa, un forat negre per les inversions públiques de València... Es que no tenen dos dits de front o qué? Estem a l' època dels emperadors romans? Pan i Circo? Es això el que ens estan donant enlloc de fer front a les necessitats reals de la població.

Si això segueix així us auguro múltiples revolucions pels propers 20 anys i si no, temps al temps. La gent està molt cansada de que li prenguin el pèl. I a sobre paga impostos perquè se'ls gastin en pistes de gel enlloc de posarte contenidors d'escombraries, o arreglar els carrers, o el metro! Sigh!

Ja he tornat, es un nou día! I es divendres!

Pero no puc deixar de pensar en tot el que us estic escribint. No puc parar...no sé perqué...

Ahir estava pensant en el que habia escrit i em vaig adonar de d'una cosa per forta que sembli : tota la nostra estructura social es basa en dues coses: els diners i el sexe.

Potser sembla massa cru posat en aquests termes, poc romàntic diria jo (i consti que per una persona que es considera romàntica com jo, resulta molt cru) pero es la veritat.

Ja ho diuen que els diners mouen el món. això sabem tots : els diners són poder, la font més important de poder, potser la única. En quant al sexe... desenganyem-nos. Cualsevol relació de parella es una relació sexual i per tant cualsevol relació familiar es fruït d'una relació sexual. L'amor, diuen (jo no ho sento així) és purament una reacció química del cervell, una hormona. Les relacions es fan i es desfan pel sexe. A veure, entenem-nos no parlo de pornografia ni res semblant, parlo de relacions sexuals, les que siguin.

I aquests dos eixos mouen el món desgraciadament. Tot es pot reduïr a aquests termes : diners/poder, sexe.
I com ja he dit, tota la nostra estructura social, les lleis, la política, l'economía, la historia, les relacions familiars, la psicología de cada home i dona sobre la terra, la historia personal de cadascún d'ells, totes deriven en ultima instancia d'aquestes dues coses.

Fins i tot l'amistat es una cuestió de pura ambició interessada perqué si ens parem a pensar, depen de l'afinitat de les persones i malauradament l'afinitat depen dels seus gustos i caràcters i aquests depenen de la seva psicología i de la seva historia personal, que depenen de la seva educació i aquesta de la seva familia, i aquesta es forma en base a relacions sexuals, que si son bones donaràn lloc a una bona educació i un bon tracte i que si son dolentes donaran lloc a una mala educació i un maltracte. Aquí també hi entren en joc els diners perqué sense diners no et pots permetre certs gustos i per tant et relacionaràs amb persones de nivell adquisitiu semblant al teu i a la inversa. També influeixen en l'educació, ja que sense diners no et podràs permetre anar a la universitat a menys que vagis becat, lo qual repercuteix en les teves posibilitats d'aconseguir una bona feina, etc... I a la vegada tot això es pot aplicar a l'hora d'enamorar-se d'una o altra persona, perquè a la fi i al cap, també es tracta de gustos, afinitats i caràcters ( i en alguns casos fins i tot de poder adquisitiu si un es prou ambiciós).

En tot cas, es només una teoria d'estar per casa en la que vaig pensar ahir mentres tornava, no en feu cas.

Filosofia gratuïta

Avui és el meu Sant. Sant Albert el Gran, patró dels científics i gran filòsof de l'edat mitja. Per tant en homenatge a aquest señor em posaré a filosofar i també perqué he estat llegint. uns posts molt interessants al blog de l'Òscar (projectesinterns@blogspot.com) que m'han fet pensar.

Deixant de banda la metafísica, de la qual ja n'he parlat bastant i tampoc em vull ficar en temes espinosos i creadors del caos i el conflicte. M'he posat a pensar en la vida que portem cadascún de nosaltres, en qui som, que fem, com ens sentim, etc...

Conclusió : l'estil de vida occidental té moltes coses positives pero no li arriben ni a la sola de la sabata a les negatives. És un desequilibri alarmant i, com ja he dit al blog de l'Òscar, es una tifa pudenta.

M'he posat a pensar que tots, en el fons som iguals, petites cèl.lules d'un cos més gran (que és el mateix que dir que en el fons, independentment de com ens diguem, on vivim, i qué fem, tots tenim problemes i preocupacions semblants salvant les distancies que hi puguin haver).

No recordo si vaig arribar a escriure sobre un llibre interessant de'n Deepak Chopra que deia que teníem molt per aprendre sobre les cèl.lules del nostre propi cos.

En fi, el llibre diu que les cèl.lules, els miler de milions de cèl.lules que formen el nostre cos, demostren en el seu comportament i en la seva vida una sabiesa que potser hauriem d'estudiar amb deteniment.

El cos humà, com ja he dit, el formen milers de milions de cèl.lules. Les cèl.lules del cos humà son de molts tipus diferents : cèl.lules epitelials (de la pell, superficials), neurones, glòbuls vermells, glandulars, etc... Talment com les diferents races o ètnies, si ho preferiu. Dins d'aquests tipus, hi ha cèl.lules que realitzen diferents funcions, talment com si cadascuna tingués una feina. Doncs igual que nosaltres oi? A més se solen concentrar en diferents parts del cos, talment com si existissin païssos ( el sistema nerviós, el digestiu, el pulmonar, els òrgans dels sentits...). No sé pas si heu vist una película que es diu : "Osmosis Jones". Doncs si l'heu vista, es tracta exactament d'això mateix, el que vull dir.

Doncs bé, aquí s'acaben les semblances.

Les cèl.lules, s'uneixen i cooperen pel bé comú del cos (no existeix la rebelia, ni la desobediencia, no cal perqué és un sistema just e igualitari).

Les cèl.lules no utilitzen MAI més recursos dels que necessiten i si tenen excedents els comparteixen.

Les cèl.lules es sacrifiquen pel bé comú del cos.

Les cèl.lules no només estalvien recursos sinó que també estalvien energia (no consumeixen més energia de la que necessiten).

Les cèl.lules mantenen un equilibri perfecte entre activitat/repòs (no treballen més del necessari, ni descansen més del necessari. O sigui ni son japoneses, ni son mandroses). Treballen i descansen lo just.

No creieu que es bonic? Que hauria passat i passaría amb el món si tothom actués així?

Les cèl.lules en un cos perfectament sa, MAI s'ataquen entre elles. Només quan hi ha una malaltia auto-immune, o sigui que les cèl.lules del sistema immunològic identifiquen com a extranyes a les cèl.lules del propi cos i les ataquen. Això es un defecte genètic, es rar i no defineix el funcionament normal del cos.

Per tant, pensem en el famòs episodi Hugo "Cara-pinya" Chávez - José L. "Mr. Bean" Rdz Zapatero - Joan Carles I "wey" de les Espanyes i part de l'extranger. Només faré una pregunta : tot aquest rebombori, tot aquest espectacle mediàtic, tota aquesta polèmica ¿PERQUÉ? Si analitzem el conflicte objectivament no treu cap a res, se suposa que aquest tipus de cimeres son per arribar a acords i per millorar en conjunt, pel bé comú, llavors perqué perdem el temps creant conflictes innecesaris i que no tenen cap mena d'importancia? perqué estem parlant del Sr. Aznar, quan ja ha desaparegut del mapa? Perqué perdem el temps amb idioteses quan hi ha tant a fer al món? Us extraña, doncs, que el món vagi com va?

1. No optimitzem recursos, els malgastem. No compartim els excedents, més aviat els venem i sovint a qui menys els necesita.
2. No optimitzem energia, la malgastem.
3. Ens ataquem els uns als altres, el 99.99% dels cops sense motiu.
4. Som incapasos de sacrificar-nos per ningú, ni com a individus, ni com a ciutats, regions, païssos, continents, etc...
5. No mantenim l'equilibri entre activitat/descans. Si no treballem en plan japonès, ens passem de rosca descansant. Resultat, més de la meitat de nosaltres pateix d'estrés, no som productius i no col.laborem al bé comú en condicions òptimes. Per no dir, que estem tots mig tocats del bolet. Una persona cansada no es productiva, una persona massa descansada, tampoc.

Una cèl.lula del cos, es cuida. Procura mantenir-se en òptimes condicions per poder ser el màxim de productiva possible, per dur a terme la seva tasca al 100% de les seves posibilitats, pel bé del cos. I nosaltres?

La conclusió es que malauradament, no tenim consciencia com a col.lectivitat. I consti que psicològicament estem preparadíssims per fer-ho : sempre estem etiquetant el món, el dividim entre nosaltres/ells, ens morim per formar part d'algun grup, d'alguna cosa... Ens equivoquem, sempre. La única col.lectivitat a la que realment hauriem de pertànyer és a la humanitat i com a tal hauriem d'actuar.

No sé si econòmicament es posible tal com estàn les coses. Hi ha molts cervells que rentar... Pero sempre he pensat que els diners no serveixen per res de bo. Ens hauriem d'haver quedat a l'etapa dels intercanvis, es molt més sa. Els diners alienen a tothom, ens tenen encegats a seguir un ritme de vida que no és sà, ni física ni mentalment, que provoquen guerres, assassinats, crims... Si tothom tingués el que necessita i fes servir només el que necessita, no passaría tot això. Esclar que també hi hauria crims, sempre hi haurà individus tarats (vull dir naturalment) pero els crims es reduïrien considerablement, les guerres desapareixeríen. Els diners provoquen ambició, egoïsme, usura, obsessió, agressivitat, depressió. I creieu-me no provoquen la felicitat, potser sensació de felicitat, però felicitat real, no.

O sigui, és extrany, em sento com algú que pensa al contrari que la resta del món. Veig que les coses no funcionen democràticament, veig que no funcionen amb dictadures o règims militars, veig que la ONU o qualsevol altre organització internacional no serveixen de res., i em pregunto si no sería millor buscar algún altre sistema. Potser sense sistema, pero em penso que la anarquia tampoc condueix a res positiu. Els sistemes econòmics s'eleven i cauen pel seu propi pes, son injustos, desmesurats, opulents, descarats, agressius... El capitalisme és un monstre. Voldria fer-hi alguna cosa, pero veig un món, un planeta sencer que em cau a sobre amb milers de milions de mans amb ganivets clamant per la meva sang. Tothom es queixa del sistema capitalista, de que no guanya prou, de que tot es ben car, de que els impostos son massa alts però tothom perd el cul per aconseguir diners per comprar coses que no tenen cap utilitat real, és una idiotesa. Tenim una malaltia que nosaltres mateixos alimentem.

Harmonia. Es una paraula molt bonica. Equilibri, també. Amistat, Pau, Solidaritat... Un món en pau, on tothom treballa pel bé comú i solidariament amb la resta, es un món que creix. Penseu per un moment, us penseu que els científics treballen per amor a l'art (més aviat per la ciència) ? Esteu molt equivocats. Els científics treballen per dos motius, per la fama i pels diners. Perqué un descobriment important, suposa vendre l'exclusiva al millor postor (el copyright perquè ens entenguem) i això son diners, si apart guanyen un premi, també son diners i això significa millores al laboratori on treballin per fer més descobriments i guanyar més diners : els científics treballen per ambició i per competició, no pas pel bé comú. I així passa en totes les feines i professions, no cal que ens enganyem. De voluntaris n'hi ha molt pocs. De gent que doni els seus béns a la beneficiencia, també. De gent que doni els seus coneixements, menys. Molt pocs científics han fet públics els seus descobriments, sense abans haber-los registrat a la societat d'autors per cobrar-ne les regalíes. Ningú treballa per ningú, només pel seu bé, no pel bé del món. I malauradament així no anirem enlloc i passa el que passa. Penseu per un moment, qué es el que hom necessita per sobreviure (realment vull dir) : sostre, abric, menjar i aigua, medicaments si es posa malalt i poca cosa més. Ni necessita cotxe, ni tele, ni ordinador, ni mobil, ni res de res. I la meitat d'aquestes coses no les necessitariem si no anèssim tan estressats (l'oci es un invent que van fer per treure'ns més diners). Penseu, per exemple : si existís una red de transport públic extensa i veritablement eficient seríen necessaris els cotxes? No, i per tant, tampoc ho seríen les carreteres o autopistes, lo qual significa que no hi hauria danys ambientals, menys contaminació, menys morts a les carreteres, més zones verdes, natura, llocs on cultivar, on esbargir-se, etc, etc, etc... I així amb mils de milions de coses més.

Ningú necessita un ordinador a casa seva a menys que hi treballi, que es lo mateix que dir ningú. Que passaría si només es fabriquèssin ordinadors per les empreses? Doncs que els nens anirien i aprendrien a fer servir les biblioteques per exemple. Que els diners que s'inverteixen en producció es destinarien a innovació, millora, investigació, reducció de la contaminació, etc, etc, etc... Pero com que els venen i en treuen molts diners, doncs no ho fan.

Ningú necessita un I-Pod, pero tothom es more per tenir-ne un. Us heu parat a pensar qué es un I-Pod? Vull dir qué significa? Es un sistema que ens "permet" aïllar-nos del món. Ho veieu? Aïllar-nos! Ens atonta, ens concentra tant en alguna cosa que perdem el món de vista!!!! Potser ens perdem alguna cosa important, o bonica!!!! Potser, ni tan sols pensem!!!!!

dimarts, de novembre 13, 2007

Una aurora boreal i altres histories.

A falta de temes més interessant i menys estressants i emprenyadors per parlar parlaré d'una experiencia que vaig viure ahir a la nit.

No em pregunteu perqué ho vaig fer no ho recordo, pero cap a les 10 de la nit vaig sortir a l'eixida. A sobre la rentadora hi tenim una especie de sostre de plástic perqué no es mulli quan plou. A través d'aquest plàstic hi vaig veure una cosa extraña, com una ratlla de llum al cel, més o menys a l'alsada de l'aeroport. Coi!- vaig pensar- que extrany!. Així que vaig decidir sortir per veure-ho directament no fos cas que es tractés d'un reflexe sobre el plàstic o algo així i no! No ho era.

Al cel, hi havia una llum com el fum que deixen els avions pero era brillant, de color blau i vermell ataronjat. Quan ja m'anava a fregar els ulls d'incredulitat, va desaparaixer. Es va apagar rápidament i no va deixar ni rastre. Evidentment vaig correr a comentar-ho a tothom i em van dir que lo més probable es que fos una aurora boreal, lo cual em deixa bastant perplexe ja que jo tenía entés que això només pasava als païssos nòrdics i Mèxico de nòrdic no en té res. En fi, una experiencia més.

Per altra banda volia escriure sobre un tema que de segur aixecarà bastanta polseguera pero la veritat es que no me'n puc estar. El tema Zapatero-Reietó-Chávez. Que l'amic Chávez está com una cabra, es públic i notori i no faré cap comentari al respecte. Que el rei, es una persona cabal i que ha estat educat per mantenir la serenitat i el protocol en tot moment desde que va néixer també es públic i notori. No entraré pas a discutir si el rei hauria fet el mateix si al que estiguèssin criticant fos en Zapatero, mai ho sabrem perqué no es repetirà. Pero que me'n direu de'n Zapatero?

S'han de tenir molts ous per fer el que va fer : primer per enfrontar-se i plantar cara a l'amic Chávez que desvaria de valent cada cop que obre la boca i no deixa de ser un aprenent d'Stalin que no passa de pallaso de quinta. En segon lloc, perqué s'han de tenir molt ben posats per defensar públicament a un adversari polític davant d'una tercera persona i en absència de l'interessat i més enfront de tots els medis de comunicació en una trobada internacional de mandataris i caps d'estat ibero-americans que son gent, que creieu-me que ens miren amb lupa encara que no ho sembli perqué som el país europeu més proper que tenen. En fi, no sé pas si ho faria pel rei, crec que la va cagar i que potser no hauría fet el mateix per defensar algú amb una altra ideologia, pero chapó pel Zapatero. Ha demostrat que la democracia espanyola no es un miratge i que realment es el president de tots els espanyols votin a qui votin. Podem girar la truita i preguntar-nos si l'amic Rajoy hauria fet el mateix o li hauria donat la raó a en Chávez, oi que no? Ho trobo bastant improbable.

Almenys ens ha demostrat a tots que la política pot no ser una pallasada i que hi ha algú al front del país que no está jugant a "los pallasos de la tele" el 99.99% dels cops, com els amics del PP s'entesten a fer. A mi, almenys m'ha fet sentir que es algú que es preocupa per tothom siguin quins siguin els seus colors i que amb ell tenim la defensa assegurada incondicionalment almenys de fronteres enfora.

Li envio un aplaudiment virtual al Zapatero, ha donat una llissó molt gran a molta gent comensant pel Chávez i acabant per tota la gent del PP, des del primer fins a l'últim mono del circ. Habemus President!!!!

Pel que fa a en Chávez, a vegades em pregunto si la proximitat amb Colombia no farà que segons d'on bufi el vent li arribin alguns grams de coca i se li fiquin al nas per accident, perqué la veritat es que diu i fa tonteries dignes del millor dels Yeltsins atiborrat de vodka. No sabíeu que ha tret un disc de música ranchera i mariachis? Incredible! Us imagineu a l'Aznar cantant cuplés? O al Rajoy i al Fraga cantant muñeiras? Visca les repúbliques bananeres i bolivarianes!!! Quin gran exemple pels dirigents del futur!!!! Tenim les dues cares de la moneda : Zapatero i Chávez reunits en un mateix moment, mostrant lo millor i lo pitxor de la política a la vegada! Y lo pitxor del cas es que hi ha gent que el segueix i que confia en ell com si fos un déu, iluminat pel mateix Simón Bolivar per dirigir Venezuela, que es una merda de país si no fos per les dones i el petroli, cap a l'elit mundial.

Per altra banda, implicar al rei d'Espanya en un intent de cop d'estat em sembla que ja es algo digne d'un hippy fins a les orelles de LSD. A qui se li acud? M'imagino al rei, convertit en un James Bond a la española, un Mortadelo alt, gras i vell , fent reunions secretes aquí i allá, infiltrant-se en secret a les embaixade, vestit de negre amb un gorro de llana i ulleres fosques, amb una pistola amb silenciador a una mà i la corona a l'altre, per derrocar el gobern de Venezuela. A veure, algú em pot explicar quin interès pot tenir el rei d'Espanya en que Hugo Chávez no sigui el president de Venezuela????? Que jo sápiga, España no es productor de Petroli, ni consumeix el petroli de Venezuela. Apart Espanya fabrica armes i les ven, i si no m'equivoco, les ven a Venezuela entre d'altres. Així doncs a qui li interessa més un règim militar a Venezuela que a España?????

Obviament, no en té cap d'interès i es que aquest paio está boig i per tant fa i diu bogeries. Només cal que veieu una foto d'aquest individu i la poseu al costat d'una foto de Benito Mussolini (si pot ser vestits d'uniforme militar millor). Ho veieu? Conclusió : Hugo Chávez es el fill secret de Mussolini. Fins i tot fa les mateixes bejenades.