He tingut un somni

Si. Com va dir el reverend Martin Luther King : "He tingut un somni..."

Ja sabeu, un somni dels meus : extrany, enravessat, Dalinià.

Estava en un camp, rodejat pel bosc. No era un camp qualsevol. Era un camp de batalla.

Tot era ple de morts : homes, caballs... Bé, no tots. Per la roba que portaven m'imagino que es tractava de soldats anglesos o francesos de l'època de la revolució americana : casaca vermella amb bandoleres blanques creuades sobre el pit, barret de tres pics...

Com us dic, no tots eren morts, entre el fum o la boira, hi havia un soldat dret (més aviat en posició de ferms) amb la mirada perduda.

M'hi vaig acostar. En realitat em va causar més curiositat un sol soldat viu que centenars de morts escampats al meu voltant.

Li vaig preguntar perqué era allà dret, perqué no marxava i ell em va contestar que no podia marxar perqué li havien ordenat que es quedés allà i era el seu deure ser-hi. Quan ja m'allunyava pensant que el tipus estava tocat del bolet, em vaig adonar de qué era el que no anava bé.

El paio era mort, pero per la raó que sigui el seu sentit del deure no li permetia marxar. Així que, com si ho hagués fet tota la vida i sabés perfectament que havia de dir, vaig tornar i li vaig dir : Soldat, descansi.

I automàticament el soldat va abandonar la posició de ferms, va mirar cap al cel i es va comensar a elevar pels aires. I jo vaig veure un altre soldat més enllà que també es va comensar a elevar, i un altre i un altre i un altre més. Després vaig veure un soldat a caball que s'acostava i em vaig despertar.

Què us sembla? Genial no? Qualsevol diria que aquesta nit he estat alliberant ànimes atormentades oi?

1 any i poquet!

Per cert, se m'ha oblidat afegir que més o menys a meitats de gener de l'any passat va comensar amb més o menys èxit la meva aventura bloggera. Més o menys èxit perqué de moment només he aconseguit que el llegeixin poques persones i que hi escriguin, millor ni em parlem... A vegades penso que només em llegeixen ma mare i ma germana i poquets més... sigh! En fí, auto-felicitats!

2 anys!!!!!!

Dijous passat, la Karen i jo vam tenir l'honor de fer dos anys casats davant la llei! Si, va ser el 21 de febrer de l'any 2006. ¡Com passa el temps! Massa depressa, oi?

Si han estat dos anys plens de dificultats i alts i baixos, pero com li vaig dir a ella : no em penedeixo de res del que hem passat. Tot forma part del nostre aprenentatge com a parella i com a persones.

I la veritat, sé que us ho he intentat fer comprendre i explicar mil vegades i penso que encara no us he convensut del tot pero aqui vaig un cop més!

Si es veritat que la mossa té un carácter potser una mica intens a l'hora de enfadarse (cosa no gens extranya si tenim en compte que es llatina i per més senyes mexicana) pero la veritat, no hi ha dona en tot l'univers que li arribi a la sola de la sabata (ho sento per les dones que llegiu el meu blog, enteneu-me).

Així que malgrat les dificultats i malgrat les petites tempestes que passem de tant en tant ( i que també penso que ens alliberen de certa tensió acumulada), l'amor omple les nostres vides i difumina els núvols de tempesata com si una mà gegantina i poderosa esborrès una pintura grotesca feta amb un llàpis diabòlic i ridícul.

La veritat es que no em sap pas greu dir, pels fantasmes del passat, us desitjo lo millor sigueu on sigueu, que la Karen es l'amor de la meva vida i que al seu costat soc l'home més felis del món, i que no cambiaría el meu lloc per ningú ni per tot l'or del món. No hi ha tresor conegut o perdut al fons de l'oceà que valgui el que ella val i l'amor que perdria si no fos amb ella.

Estic satisfet de la meva experiencia a Mèxic. Si es cert que la vida aquí es difícil, pero sabeu qué? Doncs, estic aprenent a viure. I la vida aquí es tant intensa, que per primer cop a la meva vida sento que estic viu que això es la vida real, la que et fa estremir, que t'obliga a un ritme trepidant pero que et permet asaborir tota la intensitat, tots els sabors, olors, colors, sentiments, pensaments, espiritualitat... No sé si vosaltres pobrets habitants del món de l'altre banda de l'Atlàntic ho podreu entendre dins de les vostres vides grises i potser, també trepidants a la seva manera, pero no per vosaltres sinó per ella mateixa, vosaltres només sou arrossegats per la voràgine.

En fí tornem al tema, potser en part aquest sentiment de ser viu, d'entendre el que és la vida per primer cop, es deu a ella. La meva dona! El meu tresor! El meu més gran amor! La culminació de tota la meva vida ha estat trobar-la i ser al seu costat, formar una familia i estar junts compartint el nostre amor fins al final, sigui quin sigui, i si no n'hi ha de final doncs molt millor.

Un brindis per l'amor pur i vertader! I perqué els que no l'heu trobat el trobeu algun día. Si, aquest es el vostre destí com a guspires divines, i si no es en aquesta vida será en la següent. Un altre, aquest va per la meva dona i per nosaltres!!!!

Salut!

Sobreviure (sobrevivir)

En primer lugar, una disculpa a los no catalano-parlantes voy a escribir algunos posts en catalán. Pueden ocupar el traductor que hay arriba a la derecha, ok?

Doncs be! Sobreviure: aquest es el tema d'avui. Vosaltres ja sabeu que aquesta ciutat s'enfonsa 10 cm anuals y si no ho sabieu doncs ja ho sabeu. El motiu, es que com ja probablement sabeu tambe, aquesta ciutat es va edificar sobre un llac que posteriorment es va assecar, amb lo que va quedar un considerable espai buit sota la ciutat. I si a aixo hi sumem una certa tendencia sismica, una temporada de plujes diaries que dura 4 mesos, doncs ja la tenim liada : esquerdes als carrers, sots, enfonsaments, etc... Aixo avui m'ha fet pensar en que la ciutat, per qualsevol que la vegi per primer cop, semblaria estar morint.

Pero de sobte un s'adona que no es així. La ciutat es plena de gent que es mou amunt i avall, que segueix endavant amb la seva vida passi el que passi. Els forats es reparen encara que per cadascun en surtin tres mes en un altre lloc. Malgrat la pol.lució, la brossa, la cendra dels volcans (el Popocateptl esta inusualment actiu darrerament) la natura s'obre pas. A cada esquerda i neixen petites plantes, flors, els ocells omplen el cel i canten quan surt el sol, hi ha animals per tot arreu (tot i que alguns son indesitjables com les rates, ratolins i cuques, tambe hi ha colibrís, esquirols i papallones). I aixo em fa pensar que passi el que passi, aquesta gent i aquesta ciutat sobreviura.

I sobreviura perque no hi ha gent més treballadora i lluitadora que ells, perqué malgrat el caos aparent hi ha un ordre sota d'ell. Perque son gent que te mes fe que cualsevol persona que jo hagi conegut. I la gent que te fe, aconsegueix fer tot el que es proposa. I si no busqueu informacio i, sobretot fotografies del gran terratrèmol de l'any 1985 i quan paseu per aqui li direm a la meva sogra que us expliqui les seves batalletes.

Lo prometido es deuda!

En primer lugar una disculpa a todos los que estaban acostumbrados a seguirme en catalán pero la internacionalización del blog me obliga a ocupar una lengua menos restrictiva y más accesible. De veras, sé que los defensores a ultranza de la lengua se van a molestar pero no tengo opción. Espero que se me acomode el escribir en español igual que en catalán. A priori no debería tener problemas.

En segundo lugar, bienvenidos a los amigos de éste lado del Atlántico o el Pacífico, para el caso es lo mismo. Espero que disfrutéis este blog.



Y hablando de este blog y en tercer lugar, pués no sé si os habréis dado cuenta pero ya cumplimos un año y ni siquiera he podido escribir para felicitarme. A principios, del año pasado inicié esta aventura, que la verdad, yo no pensaba que llegara a estos niveles... Pero bueno ya saben lo que cantaba aquel : la vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida.



Y para terminar espero tener por lo menos un momentito para seguir escribiendo mis aventuras y las mil tonterias que se me pasan diáriamente por la cabezota. Por aquí nos vemos, no tanto como yo quisiera pero así será.