Segueixo amb el tema de la setmana.
És curiós, oi?
Precisament intercanviavem posts al blog de l'Òscar (www.projectesinterns.wordpress.com) sobre els canvis l'altre dia.
I parlàvem dels canvis que es produeixen darrerament a la nostra vida. Però penso: es relativament fàcil adaptar-se als canvis quan es produeixen espontàniament (i es algo que darrerament es produeix amb forsa freqüència) però és molt diferent quan els canvis no són espontanis sinó que nosaltres els hem de fer.
I bàsicament, aquesta és la meva principal preocupació en aquests moments. Estic patint, i estic patint bastant perqué de cop i volta, hi ha tota una sèrie de coses que han de canviar a la meva vida i són tantes i les haig de fer tan depressa que la veritat, no sé ni per on comensar ni com enfrontar-m'hi.
Evidentment, que n'he parlat amb la Karen. Si algo tenim és que podem parlar dels nostres problemes sense causar-ne més però de totes maneres, tot i que ha estat i és una gran ajuda, la tasca és bastant complicada perquè entre d'altres coses, aquests canvis em fan por i no és que siguin coses a les que m'enfronti cada día, la veritat.
En fí, arrepenjat aquí, en aquesta àmplia balconada i veient com les onades trenquen sobre la sorra de la platja, sospiro i intento pensar i aclarir els meus dubtes mentres les gavines de la ciutat de l'esperansa i cridant em recorden el nom de la ciutat perqué no l'oblidi per fosc que sigui el aquest matí fred de tardor.
Per cert, haig de fer cridar l'escriba. Haig de fer números i no tinc ganes d'escriure, això d'escriure amb ploma mai ha estat lo meu i les taques de tinta de calamar gegant són difícils d'esborrar tant de la roba com de la pell com dels papirs.
El tè de menta encara fumejant no m'ajuda a escalfar-me. Tornaré a dins el palau per veure com van les obres de l'ala de l'hereu. Estic impacient perqué arribi el moment i ara que hem entrat en la fase final, friso per tenir-lo entre els meus brasos. Mmmmm... Tinc moltes preguntes que no tindràn resposta fins que ell vegi la llum. En fí, tot és en mans de Déu.
Potser em posaré la capa i aniré cap al Temple. La veritat no em sento amb ganes de treballar en els meus projectes i el silenci i la presència de la divinitat potser m'ajudaràn a relaxar-me i aclarir la ment.
No heu visitat mai el Temple de la Ciutat de l'Esperansa? És imponent. La seva cúpula daurada s'eleva cap al cel i brilla càlidament amb la llum del sol. Els vitrals de colors filtren la llum suficient com perquè un no s'adormi ni camini ensopegant però mantenen una atmòsfera de pau a l'interior.
El temple no conté imatges de cap tipus. Seria una estupidesa posar-li cara al que ho és Tot. Sería, a més d'un sacrilegi, una imatge amorfa i ridícula, que no tindría res a veure amb el seu veritable caràcter. A més, els homes, amb la nostra raó limitada i el poc coneixement que tenim, la majoria, de les coses divines no podem fer més que aproximar-nos al veritable caràcter de la divinitat.
Enlloc d'això, hi ha un mirall. Un gran mirall que ens recorda, que nosaltres som fets a imatge i semblansa de Déu. Enteneu-me no pas físicament, sinó espiritualment i que l'única forma d'arribar a ell és parlar-li com si parlèssim amb nosaltres mateixos doncs nosaltres som part d'ell i d'ell emanem.
En fí, la metafísica avansada no crec que us interessi massa ara mateix: és un tema massa extens i necessita de moltes explicacions que ara no us puc donar. Visiteu el temple si teniu l'oportunitat.
Visitants
Visites
divendres, de setembre 26, 2008
dijous, de setembre 25, 2008
PER VARIAR...
Com que no tinc masses ganes de treballar, per variar una mica i per veure si m'allibero del saturament mental que porto sobre les espatlles, tinc ganes d'escriure.
Esclar que l'elecció del tema no es massa fàcil ara mateix...
Suposo que estic nostàlgic, perquè plou... Estem sota els efectes de l'ona tropical n°32, i la cosa durarà fins novembre (lo pitxor del cas, és que ja han comensat els fronts freds, lo qual vol dir que pluja + ara fred).
Ho veieu? Perquè la gent quan no sap de que parlar, parla del temps?
No, no, no, no i no, millor deixem-ho estar així.
Us heu trobat mai en una situació com la meva? Em refereixo al meu post anterior.
Vull dir, ¿heu tingut un dia en que sembla que Déu (el guionista simpàtic per alguns) s'ha decidit a fer neteja a fons amb la vostra vida i us obliga a fer un replantejament absolut?
No és normal, vaja! El que no m'explico és la necessitat de que tot això passi en un sol dia. Vaja podríem anar repartint aquí i allà per no saturar el sistema, dic jo.
Ja m'agrada ja la pressió, de fet treballo més sota pressió, però la meva limitada experiencia vital em diu que tot sol tenir un límit i la pica acaba vessant si li cauen les gotes suficients...
Sento una idea rebotant en algún racó del meu crani, però no la puc cassar al vol. Rebota amb molta forsa.
Trobo a faltar algunes coses (un altre cop la nostàlgia).
No, aquesta no era.
Ja tá! El que ressonava al meu cervell era que poc sovint parlo de les coses que penso de mi i quan ho faig sol ser per parlar de coses negatives. Potser hauria de tirar-me un parell de floretes...
Bé, la veritat és que no és tan fàcil com sembla.
Apart de ser una persona insegura a morir, ràpida per enfadar-se i amb certa tendència a les explosions nuclears de geni, egoista, egocèntrica i amb una idea de sí mateix que deixa bastant que desitjar, entre d'altres, també tinc coses bones o sigui, que no soc tan malvat i repugnant en el fons...
Abans de seguir: si noteu que entro en contradicció, és perquè soc bessons i això ens sol passar a la majoría. Som el signe més dual que hi ha.
Soc una persona molt sensible (tant pel que fa a sentiments com pel que fa a l'expressió/apreciació artística).
Soc carinyós ( i a la vegada soc fred, veieu el que volia dir?).
Soc generós, sovint, no sempre.
Soc prou espiritual (quan tinc temps esclar)
Soc treballador (tot i que la meva falta de concentració perjudica bastant aquesta virtut. No em serveix de res treballar molt si treballo malament, oi?)
Soc responsable (sempre i quant, la meva falta de concentració no s'interposi en el camí de la meva responsabilitat).
Soc bona parella ( tot i que de vegades el meu egoísme em fa baixar la mitjana)
Soc felis amb els nens i els nens amb mi (si no m'arriben a acabar la paciencia i pateixo una explosió nuclear massiva) lo qual m'augura un gran futur com a pare.
Soc molt pacient (però com he dit abans, tot té un límit).
Soc comprensiu i sé perdonar (això si que ho tinc, veus?). Sempre acabo perdonant-ho tot i prou depressa (ara bé, això es virtud o defecte?).
Aquesta va a l revés, no soc massa sociable, ara bé un cop ho aconsegueixes, soc bastant incondicional amb els meus amics. Els que ho són de veritat, eh? No els que s'en diuen però no exerceixen.
Per avui, està bé amb això. Ja seguirem un altre dia. Me'n vaig a casa. Siau!
Esclar que l'elecció del tema no es massa fàcil ara mateix...
Suposo que estic nostàlgic, perquè plou... Estem sota els efectes de l'ona tropical n°32, i la cosa durarà fins novembre (lo pitxor del cas, és que ja han comensat els fronts freds, lo qual vol dir que pluja + ara fred).
Ho veieu? Perquè la gent quan no sap de que parlar, parla del temps?
No, no, no, no i no, millor deixem-ho estar així.
Us heu trobat mai en una situació com la meva? Em refereixo al meu post anterior.
Vull dir, ¿heu tingut un dia en que sembla que Déu (el guionista simpàtic per alguns) s'ha decidit a fer neteja a fons amb la vostra vida i us obliga a fer un replantejament absolut?
No és normal, vaja! El que no m'explico és la necessitat de que tot això passi en un sol dia. Vaja podríem anar repartint aquí i allà per no saturar el sistema, dic jo.
Ja m'agrada ja la pressió, de fet treballo més sota pressió, però la meva limitada experiencia vital em diu que tot sol tenir un límit i la pica acaba vessant si li cauen les gotes suficients...
Sento una idea rebotant en algún racó del meu crani, però no la puc cassar al vol. Rebota amb molta forsa.
Trobo a faltar algunes coses (un altre cop la nostàlgia).
No, aquesta no era.
Ja tá! El que ressonava al meu cervell era que poc sovint parlo de les coses que penso de mi i quan ho faig sol ser per parlar de coses negatives. Potser hauria de tirar-me un parell de floretes...
Bé, la veritat és que no és tan fàcil com sembla.
Apart de ser una persona insegura a morir, ràpida per enfadar-se i amb certa tendència a les explosions nuclears de geni, egoista, egocèntrica i amb una idea de sí mateix que deixa bastant que desitjar, entre d'altres, també tinc coses bones o sigui, que no soc tan malvat i repugnant en el fons...
Abans de seguir: si noteu que entro en contradicció, és perquè soc bessons i això ens sol passar a la majoría. Som el signe més dual que hi ha.
Soc una persona molt sensible (tant pel que fa a sentiments com pel que fa a l'expressió/apreciació artística).
Soc carinyós ( i a la vegada soc fred, veieu el que volia dir?).
Soc generós, sovint, no sempre.
Soc prou espiritual (quan tinc temps esclar)
Soc treballador (tot i que la meva falta de concentració perjudica bastant aquesta virtut. No em serveix de res treballar molt si treballo malament, oi?)
Soc responsable (sempre i quant, la meva falta de concentració no s'interposi en el camí de la meva responsabilitat).
Soc bona parella ( tot i que de vegades el meu egoísme em fa baixar la mitjana)
Soc felis amb els nens i els nens amb mi (si no m'arriben a acabar la paciencia i pateixo una explosió nuclear massiva) lo qual m'augura un gran futur com a pare.
Soc molt pacient (però com he dit abans, tot té un límit).
Soc comprensiu i sé perdonar (això si que ho tinc, veus?). Sempre acabo perdonant-ho tot i prou depressa (ara bé, això es virtud o defecte?).
Aquesta va a l revés, no soc massa sociable, ara bé un cop ho aconsegueixes, soc bastant incondicional amb els meus amics. Els que ho són de veritat, eh? No els que s'en diuen però no exerceixen.
Per avui, està bé amb això. Ja seguirem un altre dia. Me'n vaig a casa. Siau!
CRITICAL FAILURE
Estic patint una fallada crítica...
Ahir va ser un dia d'aquells que et bloqueja totalment. No em pregunteu perquè, no en vull parlar. Però va ser un dia d'aquells complicats, on et passen coses que et fan replantejar moltes coses, fins al punt de que t'arriben a saturar.
I avui la cosa no millora pas! Tinc el cap ple a reventar...
I quan dic que estic bloquejat vull dir que no serveixo per gran cosa. Ni puc pensar ni amb prou feines puc treballar. I la veritat si necesito un "break" per pensar, les meves estressades neurones bullen per no poder processar tanta informació a l'hora.
Com a bona persona del signe bessons, odio prendre decisions i molt menys d'aquest tipus. Disculpeu que sigui misteriòs però per més que m'agradaria compartir amb tots vosaltres el que em preocupa, sé per experiencia que no es pas recomanable que ho faci. No us ofengueu, no ho dic pas per vosaltres ho dic per mi (cosa sobre la que no cal donar més explicacions).
Aquesta nit he tingut un somni, extrany, com no. El que em crida l'atenció es que hi ha elements que es repeteixen i això m'impulsa a escriure'l i compartir-lo amb vosaltres.
Estava en una platja, no em pregunteu perqué però era Sevilla (curiòs perqué Sevilla no té platja, vaja, vaja). Anava arribant a la platja amb algú, la veritat no sé qui era i ja haviem escollit un lloc a prop de l'aigua per extendre les tovalloles. L'aigua era tèrbola, de color verd-terrós (detall important n°1). De sobte algú ens cridava, eren els nostres amics que eren més enrrera i ens demanaven que anèssim amb ells.
Mentres caminavem cap allà, m'apareix a les mans un matalàs de lona de color blau (detall important n°2) y vermell. Apareix una onada gegant i li crido a qui va amb mi que vagi amb compte (curiòs perquè com ja he dit erem arran d'aigua i els nostres amics darrera nostre i l'onada va venir de cara quan anavem caminant cap al fons de la platja). Arribem on son. Hi ha molta gent i una parada d'autobús d'acrílic (al mig de la platja, curiòs). No sabem on deixar el matalàs. Un dels nostres amics, pell negra descafeinada (s'assembla a l'Obama, detall important n°3) que duu un portàtil escriu alguna cosa i ens diu que no podem quedar-nos (detall important n°4) perquè el matalàs fa tant per tant i no hi ha lloc on deixar-lo.
Inexorablement ha sonat el despertador...
Ja vaig tenir un altre somni on hi sortia la platja, un negre, que duia un anorak blau i que em deia que no em podia quedar on era. Curiòs oi? (De fet, jo estava en una escola, i anava a matar algú, estava molt emprenyat i duia una pistola. De sobte l'escola es buida de gent i em trobo amb dos negrets, un amb anorak blau que em diuen que vagi amb compte que tot està vigilat - m'ensenyen una càmera de seguretat- i si em descobreixen m'anirà malament, que millor els doni la pistola i fugi, que ells se n'encarregaràn. Curiòs, oi? ).
Us diré la meva teoria:
La platja, la persona negra i el color blau per mi son una referència a Yemayà, la Orisha de la Santería i de la religió Yoruba que regeix el mar i la lluna. El seu color es el blau/blanc y està sincretitzada amb la Mare de Déu de Regla. Of course, la deidat yoruba es de rassa negra.
Of course tot pot ser un truc de la ment, oi? Però es extrany que es repeteixin els mateixos elements.
Ahir va ser un dia d'aquells que et bloqueja totalment. No em pregunteu perquè, no en vull parlar. Però va ser un dia d'aquells complicats, on et passen coses que et fan replantejar moltes coses, fins al punt de que t'arriben a saturar.
I avui la cosa no millora pas! Tinc el cap ple a reventar...
I quan dic que estic bloquejat vull dir que no serveixo per gran cosa. Ni puc pensar ni amb prou feines puc treballar. I la veritat si necesito un "break" per pensar, les meves estressades neurones bullen per no poder processar tanta informació a l'hora.
Com a bona persona del signe bessons, odio prendre decisions i molt menys d'aquest tipus. Disculpeu que sigui misteriòs però per més que m'agradaria compartir amb tots vosaltres el que em preocupa, sé per experiencia que no es pas recomanable que ho faci. No us ofengueu, no ho dic pas per vosaltres ho dic per mi (cosa sobre la que no cal donar més explicacions).
Aquesta nit he tingut un somni, extrany, com no. El que em crida l'atenció es que hi ha elements que es repeteixen i això m'impulsa a escriure'l i compartir-lo amb vosaltres.
Estava en una platja, no em pregunteu perqué però era Sevilla (curiòs perqué Sevilla no té platja, vaja, vaja). Anava arribant a la platja amb algú, la veritat no sé qui era i ja haviem escollit un lloc a prop de l'aigua per extendre les tovalloles. L'aigua era tèrbola, de color verd-terrós (detall important n°1). De sobte algú ens cridava, eren els nostres amics que eren més enrrera i ens demanaven que anèssim amb ells.
Mentres caminavem cap allà, m'apareix a les mans un matalàs de lona de color blau (detall important n°2) y vermell. Apareix una onada gegant i li crido a qui va amb mi que vagi amb compte (curiòs perquè com ja he dit erem arran d'aigua i els nostres amics darrera nostre i l'onada va venir de cara quan anavem caminant cap al fons de la platja). Arribem on son. Hi ha molta gent i una parada d'autobús d'acrílic (al mig de la platja, curiòs). No sabem on deixar el matalàs. Un dels nostres amics, pell negra descafeinada (s'assembla a l'Obama, detall important n°3) que duu un portàtil escriu alguna cosa i ens diu que no podem quedar-nos (detall important n°4) perquè el matalàs fa tant per tant i no hi ha lloc on deixar-lo.
Inexorablement ha sonat el despertador...
Ja vaig tenir un altre somni on hi sortia la platja, un negre, que duia un anorak blau i que em deia que no em podia quedar on era. Curiòs oi? (De fet, jo estava en una escola, i anava a matar algú, estava molt emprenyat i duia una pistola. De sobte l'escola es buida de gent i em trobo amb dos negrets, un amb anorak blau que em diuen que vagi amb compte que tot està vigilat - m'ensenyen una càmera de seguretat- i si em descobreixen m'anirà malament, que millor els doni la pistola i fugi, que ells se n'encarregaràn. Curiòs, oi? ).
Us diré la meva teoria:
La platja, la persona negra i el color blau per mi son una referència a Yemayà, la Orisha de la Santería i de la religió Yoruba que regeix el mar i la lluna. El seu color es el blau/blanc y està sincretitzada amb la Mare de Déu de Regla. Of course, la deidat yoruba es de rassa negra.
Of course tot pot ser un truc de la ment, oi? Però es extrany que es repeteixin els mateixos elements.
divendres, de setembre 19, 2008
SOC ZONA CATASTRÒFICA!
Em sembla que dilluns vaig cantar victoria abans de la primera batalla...
La festa de la Independència va ser un desastre absolut, almenys per mí.
Resulta que mentres us escribia, jo ja notava que em feia mal el cap, però pensava que amb una becaineta abans del sopar i un parell d'aspirines, sería suficient...
Doncs si! Va ser suficient, però només per aguantarme fins després de sopar! Precisament quan comensava lo bo.
Migranya i de les maques!
Aaaaaaaaah, però no penseu que la cosa es va aturar aquí, nooooooooooooooo!
Sabeu perquè tenia migranya? Doncs perquè era només el primer símptoma del que va venir després : GRIP IN-TES-TI-NAL!!!!!
Ja dilluns a la tarda em sentía mig extrany de la panxa, però no era res que em preocupés. Però dilluns a la nit va comensar la debacle.
Quan ja no aguantava el mal de cap i vaig pujar a dormir... PAM! Comencem amb la febre i la "tiritera". Després, ves unes cuantes vegades al bany durant la matinada i unes altres tantes dimarts al matí (que jo pensava: Joder! Però si no he menjat gairebé! D'on surt tot això!) i quan dimarts a la tarda penses que el món s'ha acabat perquè et posen a dieta de pa torrat i atole d'arròs (fastigós, diguin el que diguin els mexicans. Sembla sèmola però aigualida i sense gust de res)... PAM! La febrada definitiva (quan ho vam poder veure, estava a 39°C però em penso que vaig tenir-ne més)!!!!!
Això sí, immediatament van arribar les medicines i tot va quedar en un susto. I dijous (dimecres no vaig anar a la feina) ves a treballar com vaixell en alta mar i amb les forces en números vermells.
Total, que em vaig declarar zona catastrófica. I aquest cap de setmana volen fer neteja... MMMMMMUUUUUAAAAAAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJA!!!!!!!!!!!!
La festa de la Independència va ser un desastre absolut, almenys per mí.
Resulta que mentres us escribia, jo ja notava que em feia mal el cap, però pensava que amb una becaineta abans del sopar i un parell d'aspirines, sería suficient...
Doncs si! Va ser suficient, però només per aguantarme fins després de sopar! Precisament quan comensava lo bo.
Migranya i de les maques!
Aaaaaaaaah, però no penseu que la cosa es va aturar aquí, nooooooooooooooo!
Sabeu perquè tenia migranya? Doncs perquè era només el primer símptoma del que va venir després : GRIP IN-TES-TI-NAL!!!!!
Ja dilluns a la tarda em sentía mig extrany de la panxa, però no era res que em preocupés. Però dilluns a la nit va comensar la debacle.
Quan ja no aguantava el mal de cap i vaig pujar a dormir... PAM! Comencem amb la febre i la "tiritera". Després, ves unes cuantes vegades al bany durant la matinada i unes altres tantes dimarts al matí (que jo pensava: Joder! Però si no he menjat gairebé! D'on surt tot això!) i quan dimarts a la tarda penses que el món s'ha acabat perquè et posen a dieta de pa torrat i atole d'arròs (fastigós, diguin el que diguin els mexicans. Sembla sèmola però aigualida i sense gust de res)... PAM! La febrada definitiva (quan ho vam poder veure, estava a 39°C però em penso que vaig tenir-ne més)!!!!!
Això sí, immediatament van arribar les medicines i tot va quedar en un susto. I dijous (dimecres no vaig anar a la feina) ves a treballar com vaixell en alta mar i amb les forces en números vermells.
Total, que em vaig declarar zona catastrófica. I aquest cap de setmana volen fer neteja... MMMMMMUUUUUAAAAAAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJA!!!!!!!!!!!!
dilluns, de setembre 15, 2008
VIVA LA INDEPENDENCIA!
Pos ja està! S'acaba la tremendament aburrida la jornada del 15/09 i me'n vaig cap a casa a celebrar el día de la Independència.
No em truqueu que no estaré pas per trucades demà, jejejejejejeje
No em truqueu que no estaré pas per trucades demà, jejejejejejeje
dijous, de setembre 11, 2008
11-S 2008
Si, aquest any si! Me n'he enrecordat de la Diada. Home, una mica fastiguejat pel fet de no veure cap senyera i estar treballant com un negre per viure com un blanc (jajajajaja), no?
I es que aquest any és prou especial. Ja sabeu, l'arribada de'n Santi a mitjans de desembre ho fa tot més especial.
Per cert, ahir va néixer la Claudia, la filla de la Rosa i en Jordi Sabés. Una felicitació des d'aquí malgrat la malaurada història de la nostra malentesa amistat.
Lo qual, m'emociona i m'omple d'impaciencia, esclar. I consti que se m'està passant ràpid el temps, però quan un sent les patadetes de la criatura i com reacciona a la nostra veu i als estímuls doncs espera que les coses s'accelerin una mica per poder tenir-lo entre els seus brassos com abans millor, lo qual no es ni possible, ni recomanable.
I si us penseu que soc d'aquests pares que passen olímpicament dels embarassos, esteu molt equivocats.
Jo si hi penso i em preocupo i anhelo amb totes les meves forces la sortida d'en Santi, i de totes les coses que significarà això.
En fí, que educar un fill no sembla pas una cosa fàcil, sobretot si en Santi es deixa contaminar per les maneres dels meus nebots (cosa que no pensem deixar que passi). Espero que no surti hiperactiu com els altres. La veritat es que em sorprén la seva energia, no se'ls acaba pas la pila.
Un també es posa a pensar en tot el que farà amb ell i el que no farà, i fa un repàs mental tot sovint del que cal i del que no cal fer amb un nen... cosa difícil, ja que un només compta amb la seva experiencia personal i la memoria ja no és el que era fa un temps.. sigh!
I es que aquest any és prou especial. Ja sabeu, l'arribada de'n Santi a mitjans de desembre ho fa tot més especial.
Per cert, ahir va néixer la Claudia, la filla de la Rosa i en Jordi Sabés. Una felicitació des d'aquí malgrat la malaurada història de la nostra malentesa amistat.
Lo qual, m'emociona i m'omple d'impaciencia, esclar. I consti que se m'està passant ràpid el temps, però quan un sent les patadetes de la criatura i com reacciona a la nostra veu i als estímuls doncs espera que les coses s'accelerin una mica per poder tenir-lo entre els seus brassos com abans millor, lo qual no es ni possible, ni recomanable.
I si us penseu que soc d'aquests pares que passen olímpicament dels embarassos, esteu molt equivocats.
Jo si hi penso i em preocupo i anhelo amb totes les meves forces la sortida d'en Santi, i de totes les coses que significarà això.
En fí, que educar un fill no sembla pas una cosa fàcil, sobretot si en Santi es deixa contaminar per les maneres dels meus nebots (cosa que no pensem deixar que passi). Espero que no surti hiperactiu com els altres. La veritat es que em sorprén la seva energia, no se'ls acaba pas la pila.
Un també es posa a pensar en tot el que farà amb ell i el que no farà, i fa un repàs mental tot sovint del que cal i del que no cal fer amb un nen... cosa difícil, ja que un només compta amb la seva experiencia personal i la memoria ja no és el que era fa un temps.. sigh!
dilluns, de setembre 01, 2008
Nostàlgia
El día es lleva a la ciutat de l'esperansa, amb el regust amarg d'un inventari llarg i cansat, unes poques paraules, un breu comentari, m'arrossega sense escapatoria al pou agredols de la nostalgia.
No vull dir pas que la nostalgia sigui quelcom lleig, al contrari!
Recordo aquella primavera, quan ens vam conèixer i aquell estiu quan ens vam tornar a trobar. Segueixo desfent el cabdell del temps i m'adono de tot el que hem viscut junts, de tots els moments felisos que hem compartit l'un al costat de l'altre, i amb les llàgrimes a punt de desbordar de felicitat, em moro de ganes de recórrer el palau aturant-me en totes i cadascuna de les pintures que immortalitzen aquells moments.
És un sentiment difícil de descriure, sobretot ara, que ja no serán els records de dos sinó de tres. La voràgine dels meus sentiments m'arrossega un cop més i em deixa massa borratxo de plaer al mateix lloc on he comensat. Quan el dia es lleva a la ciutat de l'esperansa, amb més esperansa que mai.
No vull dir pas que la nostalgia sigui quelcom lleig, al contrari!
Recordo aquella primavera, quan ens vam conèixer i aquell estiu quan ens vam tornar a trobar. Segueixo desfent el cabdell del temps i m'adono de tot el que hem viscut junts, de tots els moments felisos que hem compartit l'un al costat de l'altre, i amb les llàgrimes a punt de desbordar de felicitat, em moro de ganes de recórrer el palau aturant-me en totes i cadascuna de les pintures que immortalitzen aquells moments.
És un sentiment difícil de descriure, sobretot ara, que ja no serán els records de dos sinó de tres. La voràgine dels meus sentiments m'arrossega un cop més i em deixa massa borratxo de plaer al mateix lloc on he comensat. Quan el dia es lleva a la ciutat de l'esperansa, amb més esperansa que mai.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)