Acabo de llegir una noticia a l'edició digital de "El Periòdico".
Titular : "Un municipio inglés dará chanclas a las mujeres borrachas"
Una perla del periodisme contemporani, la veritat. Jo proposo aquesta reseña al premi Pulitzer. Així de bones a primeres, sembla que s'hagin tornat bojos o que vulguin potenciar l'alcoholisme femení (que dubto que ho aconseguíssin regalant xancles...).
Però esclar, un llegeix la notícia i s'adona que usant la lògica anglesa, tot encaixa.
Resulta, que els anglesos, sempre amb la bona educació per bandera, s'han adonat de que les dones borratxes ensopeguen sovint per culpa dels tacons alts. Doncs qué millor que regalar-los xancles perquè puguin anar còmodament a dormir la mona sense por d'ensopegar!
Tinc la lleugera intuïció de que el fet de que les borratxes es possin xancles no solucionarà pas el tema de les ensopegades... Bàsicament, perquè les ensopegades, més enllà de l'ús o no de tacons alts, és més aviat deguda a la manca d'equilibri per intoxicació etílica.
Quina bona educació! Quin savoir-fer! Quin altruïsme!
Visca les dones alcohòliques! Donem-los abrics de pell a l'hivern perquè no passin fred!
No creieu, des de la lògica europeo-mediterrànea ( i azteca també) que seria molt més raonable donar-los ajudes perquè deixin la beguda? Donar més informació als joves perquè no comencin a beure? Potser els anglesos ja s'han adonat de que no hi ha res a fer i han decidit almenys iniciar les cures paliatives... No ho sé.
Visitants
Visites
divendres, de novembre 28, 2008
AVUI
Avui no escric jo, escriu el meu encostipat.
M'imagino els virus dins el meu cervell com un grapat de Gremlins, jugant amb els panells de control, estirnat i rossegant cables que només Déu sap perquè serveixen, oprimint tots els botons a la vegada i fent que balli com una marioneta endimoniada.
Recordeu l'escena del cinema o del pub a la película? Doncs exactament això és el que deu estar passant al meu cervell en aquests moments.
Tot això no em molestaria massa si no fós perquè avui és tancament de mes. El tancament de mes de materia prima, és com una espècie de malson fet a la meva mida.
No puc comensar fins a les 5:00 p.m. i això vol dir que només tinc una hora i que qualsevol contratemps em farà, ineludiblement, sortir tard (on tard vol dir qualsevol cosa).
Aixi que admireu la meva desgracia! No solsament no tinc cap seguretat de sortir d'hora sinó que apart estic encostipat, em trobo malament i no puc sortir abans - en cas de que em trobi pitxor - perquè haig d'acabar el meu malson a partir de les 5h.
Horrible, odio els tancaments de mes i encara odio més el dia que van decidir que jo ho havia de fer enlloc de la de contabilitat.
No estic d'humor per escriure coses agradables, la veritat. Ni puc ser massa coherent amb tots aquests diminuts monstres rondant pel meu cos, així que ho sento.
De totes maneres : Show Must Go On!
M'imagino els virus dins el meu cervell com un grapat de Gremlins, jugant amb els panells de control, estirnat i rossegant cables que només Déu sap perquè serveixen, oprimint tots els botons a la vegada i fent que balli com una marioneta endimoniada.
Recordeu l'escena del cinema o del pub a la película? Doncs exactament això és el que deu estar passant al meu cervell en aquests moments.
Tot això no em molestaria massa si no fós perquè avui és tancament de mes. El tancament de mes de materia prima, és com una espècie de malson fet a la meva mida.
No puc comensar fins a les 5:00 p.m. i això vol dir que només tinc una hora i que qualsevol contratemps em farà, ineludiblement, sortir tard (on tard vol dir qualsevol cosa).
Aixi que admireu la meva desgracia! No solsament no tinc cap seguretat de sortir d'hora sinó que apart estic encostipat, em trobo malament i no puc sortir abans - en cas de que em trobi pitxor - perquè haig d'acabar el meu malson a partir de les 5h.
Horrible, odio els tancaments de mes i encara odio més el dia que van decidir que jo ho havia de fer enlloc de la de contabilitat.
No estic d'humor per escriure coses agradables, la veritat. Ni puc ser massa coherent amb tots aquests diminuts monstres rondant pel meu cos, així que ho sento.
De totes maneres : Show Must Go On!
dijous, de novembre 27, 2008
Simulacre
Avui he participat al meu primer simulacre.
Home, us podria dir que ha estat interessant si no fos perquè ja ho sabía.
Hem hagut d'anar a Productos Nacobre d'emergencia perquè hi havia un problema amb un material que ja de per sí, era urgent.
Nacobre abans era una empresa nacional, (o sigui, com Telefònica abans, perquè m'entengueu) i és un monstre que es dedica a fabricar coure i llautó, principalment. Perquè us en feu una idea, tenen la seva propia foneria, on fonen coure en brut i també reciclen el material sobrant de producció. Entre les seves filials hi ha Condumex, que es dedica a fabricar cable i filaments de coure diversos. Com us dic es un monstre.
Doncs bé, només arribar i abans de baixar a la mega-planta, ens han avisat de que hi havia programat un simulacre perquè no ens espantèssim si sentíem les alarmes. Se suposa que no ho sabía ningú més (perquè si ho sap tothom, no surten les coses que se suposa que han de sortir).
Quan han sonat les alarmes, hem comensat a caminar cap a l'altre extrem i ens hem espantat una mica, perquè vèiem bastanta gent que caminaba en sentit contrari però ens han tranquilitzat dient-nos que eres els encarregats de seguretat que anaven a buscar les seves armilles. Així que ens han fet sortir al pati de la planta i ens han format en files. Després ens han tingut prenent el solet una estona i apa a trencar files i "si te he visto no me acuerdo".
Home està bé que m'hi hagi trobat perquè qualsevol dia ens agafa un "temblor" una mica més fortet de lo normal i jo no sé ni per on tirar (que ja de per sí el "temblor" t'acaba desorientant bastant i perds el nort de lo marejat).
Home, us podria dir que ha estat interessant si no fos perquè ja ho sabía.
Hem hagut d'anar a Productos Nacobre d'emergencia perquè hi havia un problema amb un material que ja de per sí, era urgent.
Nacobre abans era una empresa nacional, (o sigui, com Telefònica abans, perquè m'entengueu) i és un monstre que es dedica a fabricar coure i llautó, principalment. Perquè us en feu una idea, tenen la seva propia foneria, on fonen coure en brut i també reciclen el material sobrant de producció. Entre les seves filials hi ha Condumex, que es dedica a fabricar cable i filaments de coure diversos. Com us dic es un monstre.
Doncs bé, només arribar i abans de baixar a la mega-planta, ens han avisat de que hi havia programat un simulacre perquè no ens espantèssim si sentíem les alarmes. Se suposa que no ho sabía ningú més (perquè si ho sap tothom, no surten les coses que se suposa que han de sortir).
Quan han sonat les alarmes, hem comensat a caminar cap a l'altre extrem i ens hem espantat una mica, perquè vèiem bastanta gent que caminaba en sentit contrari però ens han tranquilitzat dient-nos que eres els encarregats de seguretat que anaven a buscar les seves armilles. Així que ens han fet sortir al pati de la planta i ens han format en files. Després ens han tingut prenent el solet una estona i apa a trencar files i "si te he visto no me acuerdo".
Home està bé que m'hi hagi trobat perquè qualsevol dia ens agafa un "temblor" una mica més fortet de lo normal i jo no sé ni per on tirar (que ja de per sí el "temblor" t'acaba desorientant bastant i perds el nort de lo marejat).
dimecres, de novembre 26, 2008
El blog de'n Santi
Apa! Perquè us aneu entretenint i perquè "lo prometido es deuda" :
www.santialacid.blogspot.com
He creat el blog de'n Santi perquè ja m'ocupaven massa espai els posts sobre ell en aquest blog i perquè així us podrem mantenir informats en tot moment de que se'n fa del "chamaco", "escuincle" i similars...
www.santialacid.blogspot.com
He creat el blog de'n Santi perquè ja m'ocupaven massa espai els posts sobre ell en aquest blog i perquè així us podrem mantenir informats en tot moment de que se'n fa del "chamaco", "escuincle" i similars...
Thanks-giving
Potser per la proximitat geogràfica i per haver de tractar amb cert número de yankis cada dia del món. Tinc més present que mai que demà és Thanksgiving day, o sea: el dia d'acció de gràcies.
Potser, i erròneament, pensem que no és més que una altra invenció dels yankis per vendre més (galls d'indi) però creieu-me que pel que porto llegit als blogs de families yankies, així de passada, s'ho prenen bastant en serio això de donar gràcies un dia a l'any.
I no em sembla malament, eh? Al contrari, em sembla que és un motiu prou bonic reunir a la familia un cop l'any i donar gràcies per tot el que creiem que ens hagi anat bé.
Jo penso que encara que l'any hagi estat horrible, hauriem de donar gracies. Com a mínim per haver-nos-hi pogut enfrontar i tenir la oportunitat d'aprendre de les desgràcies (que perquè creieu que es diuen així?).
Així que faré la meva llista:
1. Gràcies per en Santi (Aquesta era òbvia, no?)
2. Gràcies per un any més amb la Karen
3. Gràcies per permetre'm visitar la meva familia i amics
4. Gràcies per haver pogut acomiadar-me de la meva àvia a temps
5. Gràcies per haver-la deixat marxar a temps i abans de que patís més de lo estrictament necessari.
6. Gràcies per mantenir-nos amb salut a tots
7. Gràcies per l'augment de sou (ja sabeu el que penso al respecte, ho vaig escriure ahir, pero Gràcies de totes maneres)
8. Gràcies per l'ascens (virtual, però ascens a la fí i al cap) m'obre moltes portes
9. Gràcies per fer-me adonar dels meus errors i donar-me l'oportunitat de corregir-los.
10. Gràcies per totes aquelles petites coses que ens fan felisos enmig de la rutina.
11. Gràcies per donar-nos una llum d'esperansa enmig de la foscor.
12. Gràcies per fer-nos més sabis cada dia, encara que sigui a forsa de cops, però desgraciadament, sovint és la única forma en la que entenem el que és correcte. Som tossuts, ja saps...
13. Gràcies per donar-nos petites senyals de que segueixes al peu del canó, som pocs els que estem atents però les rebem.
Se m'ha acabat la inspiració però hi ha mil coses per les que podem donar gràcies al Boss (i no em refereixo a en Bruce, sino al Big Boss).
Potser, i erròneament, pensem que no és més que una altra invenció dels yankis per vendre més (galls d'indi) però creieu-me que pel que porto llegit als blogs de families yankies, així de passada, s'ho prenen bastant en serio això de donar gràcies un dia a l'any.
I no em sembla malament, eh? Al contrari, em sembla que és un motiu prou bonic reunir a la familia un cop l'any i donar gràcies per tot el que creiem que ens hagi anat bé.
Jo penso que encara que l'any hagi estat horrible, hauriem de donar gracies. Com a mínim per haver-nos-hi pogut enfrontar i tenir la oportunitat d'aprendre de les desgràcies (que perquè creieu que es diuen així?).
Així que faré la meva llista:
1. Gràcies per en Santi (Aquesta era òbvia, no?)
2. Gràcies per un any més amb la Karen
3. Gràcies per permetre'm visitar la meva familia i amics
4. Gràcies per haver pogut acomiadar-me de la meva àvia a temps
5. Gràcies per haver-la deixat marxar a temps i abans de que patís més de lo estrictament necessari.
6. Gràcies per mantenir-nos amb salut a tots
7. Gràcies per l'augment de sou (ja sabeu el que penso al respecte, ho vaig escriure ahir, pero Gràcies de totes maneres)
8. Gràcies per l'ascens (virtual, però ascens a la fí i al cap) m'obre moltes portes
9. Gràcies per fer-me adonar dels meus errors i donar-me l'oportunitat de corregir-los.
10. Gràcies per totes aquelles petites coses que ens fan felisos enmig de la rutina.
11. Gràcies per donar-nos una llum d'esperansa enmig de la foscor.
12. Gràcies per fer-nos més sabis cada dia, encara que sigui a forsa de cops, però desgraciadament, sovint és la única forma en la que entenem el que és correcte. Som tossuts, ja saps...
13. Gràcies per donar-nos petites senyals de que segueixes al peu del canó, som pocs els que estem atents però les rebem.
Se m'ha acabat la inspiració però hi ha mil coses per les que podem donar gràcies al Boss (i no em refereixo a en Bruce, sino al Big Boss).
dimarts, de novembre 25, 2008
Aniversari felisssssss!
Avui, en la meva ronda diaria pels milers de blogs (permeteu-me dir que sense trobar-ne cap d'interessant) he vist un post que m'ha cridat l'atenció. Hi havia escrit el següent (traduït de l'anglès) :
"Quan dues persones estan sota la influència de la més violenta, boja, engañosa i transitòria de les pasions, estàn obligades a jurar que romandràn en aquesta emocionada, anormal i esgotadora condició fins al dia en que la mort els separi. El camí cap a aquest sentiment sagrat és massa estret per fer-lo dos. Per arribar al nostre destí cal que ens unim per ser dues ànimes amb un sol pensament i dos cors amb un sol batec".
És bonic, no?
Dijous, és el primer aniversari del nostre segon casament.
En fí, resumint pels que no coneixeu la hilarant historia: resulta que per manca d'informació, el primer cop que ens vam casar per l'esglèsia (que per nosaltres continúa sent l'oficial) el 08 d'abril de l'any 2006, per posar-nos tossuts de volguer casar-nos en un jardí i no en una esglèsia com és normal, resulta que sense saber-ho ens vam casar per l'esglèsia anglicana i no per la catòlica. Total, que vam haver de repetir fa un any ara sí legalment i sota el ritus correcte.
I la veritat, el que he copiat, no és que ens defineixi massa bé a hores d'ara, ja que ja fa uns quants mesos que no som dos, sinó tres però em sembla que defineix molt bé el que impulsa a dues persones a casarse i formar una familia o almenys el que hauria d'impulsar-la.
Sé que és difícil d'entendre, i ho he intentat prou vegades amb tots vosaltres com per saber-ho, el com una persona com jo se'n va a l'altre banda del món per iniciar un camí amb una altra persona que l'allunya de tots vosaltres, etcétera,etcétera... Mireu, hi ha sentiments que són tan forts que no deixen espai per cap mena de raó. Sencillament: ho has de fer.
I la veritat, no està tan malament. Vull dir que, esclar que ens podríem haver equivocat, tot és posible en aquesta vida, però afortunadament no ho vam fer sinó tot el contrari: la vam encertar de plè.
Fent un balans ràpid el temps que hem passat no ha estat fàcil (gens fàcil) però d'un temps cap aquí, sembla que poc a poc hem anat trobant l'equilibri que necessitàvem i ara les coses van com una seda. L'arribada de'n Santi, ens ha ajudat molt i ens ha portat a un nivell de la nostra relació que jo, la veritat, no m'esperava. Per enèsima vegada: és molt difícil d'explicar.
La qüestió és que som molt felisos i que amb l'arribada de'n Santi, encara ho som més.
Comensa una nova etapa per nosaltres i molt important! Bé, de fet va comensar fa vuit mesos perquè per nosaltres dos, en Santi ja fa vuit mesos que ens acompanya.
La veritat no entenc aquestes parelles que tenen problemes i se la passen dient a tothom que els vulgui escoltar que tenen problemes i que acaben petant per qualsevol tonteria el dia menys pensat. Des de la meva perspectiva tot s'acaba reduïnt a una qüestió de paciencia i de bona voluntat. Totes les parelles tenen problemes i totes necessiten ajustar el seu caràcter i la seva voluntat al fet de conviure plegats. És a dir: es tracta de tenir la intenció d'entendre's per ambdues bandes per poder aconseguir-ho. Amb una mica d'esfors (no és fàcil, eh?) es pot trobar l'equilibri. Esclar que també hi ha parelles que sencillament són incompatibles, no ho nego, però em temo que la majoría de les vegades es deu a manca de voluntat d'arreglar les coses per part d'ambdós membres de la parella. Perquè si només és un el que ha està decidit a cedir pel bé dels dos, estem arreglats.
Consti que no estic dient que sigui la mar de fàcil. El que estic dient és que a vegades, per arribar a un equilibri, les dues parts han de cedir per arribar a un bé comú.
"Quan dues persones estan sota la influència de la més violenta, boja, engañosa i transitòria de les pasions, estàn obligades a jurar que romandràn en aquesta emocionada, anormal i esgotadora condició fins al dia en que la mort els separi. El camí cap a aquest sentiment sagrat és massa estret per fer-lo dos. Per arribar al nostre destí cal que ens unim per ser dues ànimes amb un sol pensament i dos cors amb un sol batec".
És bonic, no?
Dijous, és el primer aniversari del nostre segon casament.
En fí, resumint pels que no coneixeu la hilarant historia: resulta que per manca d'informació, el primer cop que ens vam casar per l'esglèsia (que per nosaltres continúa sent l'oficial) el 08 d'abril de l'any 2006, per posar-nos tossuts de volguer casar-nos en un jardí i no en una esglèsia com és normal, resulta que sense saber-ho ens vam casar per l'esglèsia anglicana i no per la catòlica. Total, que vam haver de repetir fa un any ara sí legalment i sota el ritus correcte.
I la veritat, el que he copiat, no és que ens defineixi massa bé a hores d'ara, ja que ja fa uns quants mesos que no som dos, sinó tres però em sembla que defineix molt bé el que impulsa a dues persones a casarse i formar una familia o almenys el que hauria d'impulsar-la.
Sé que és difícil d'entendre, i ho he intentat prou vegades amb tots vosaltres com per saber-ho, el com una persona com jo se'n va a l'altre banda del món per iniciar un camí amb una altra persona que l'allunya de tots vosaltres, etcétera,etcétera... Mireu, hi ha sentiments que són tan forts que no deixen espai per cap mena de raó. Sencillament: ho has de fer.
I la veritat, no està tan malament. Vull dir que, esclar que ens podríem haver equivocat, tot és posible en aquesta vida, però afortunadament no ho vam fer sinó tot el contrari: la vam encertar de plè.
Fent un balans ràpid el temps que hem passat no ha estat fàcil (gens fàcil) però d'un temps cap aquí, sembla que poc a poc hem anat trobant l'equilibri que necessitàvem i ara les coses van com una seda. L'arribada de'n Santi, ens ha ajudat molt i ens ha portat a un nivell de la nostra relació que jo, la veritat, no m'esperava. Per enèsima vegada: és molt difícil d'explicar.
La qüestió és que som molt felisos i que amb l'arribada de'n Santi, encara ho som més.
Comensa una nova etapa per nosaltres i molt important! Bé, de fet va comensar fa vuit mesos perquè per nosaltres dos, en Santi ja fa vuit mesos que ens acompanya.
La veritat no entenc aquestes parelles que tenen problemes i se la passen dient a tothom que els vulgui escoltar que tenen problemes i que acaben petant per qualsevol tonteria el dia menys pensat. Des de la meva perspectiva tot s'acaba reduïnt a una qüestió de paciencia i de bona voluntat. Totes les parelles tenen problemes i totes necessiten ajustar el seu caràcter i la seva voluntat al fet de conviure plegats. És a dir: es tracta de tenir la intenció d'entendre's per ambdues bandes per poder aconseguir-ho. Amb una mica d'esfors (no és fàcil, eh?) es pot trobar l'equilibri. Esclar que també hi ha parelles que sencillament són incompatibles, no ho nego, però em temo que la majoría de les vegades es deu a manca de voluntat d'arreglar les coses per part d'ambdós membres de la parella. Perquè si només és un el que ha està decidit a cedir pel bé dels dos, estem arreglats.
Consti que no estic dient que sigui la mar de fàcil. El que estic dient és que a vegades, per arribar a un equilibri, les dues parts han de cedir per arribar a un bé comú.
La lògica ilògica
La ment humana és una eina molt útil. Si no comptèssim amb ella probablement dormiríem dalt d'un arbre enlloc dels nostres comfortables llits i més probablement també, seriem més felisos.
De totes maneres, un dels més greus problemes de la ment, és que es tracta d'un catàleg complert de les més curioses i estrafolàries contradiccions que ens poguem imaginar. I no parlo pas de malalties mentals, no! Parlo de situacions cotidianes i perfectament normals.
Som especialistes en dur la contrària a la lògica per esclafant que aquesta sigui. Mireu per exemple, les persones que no poden deixar (i alguns cops, no volen deixar) una relació destructiva (del tipus que sigui). La lògica i també l'instint ens diuen que ens hem d'allunyar d'allò que ens fa mal (pura supervivència, no?) i malgrat els que ens dicten ens entestem en mantenir-nos allà on les clatellades són més fortes.
Som una espècie curiosa, la nostra ment ens obliga o ens convens per acostar-nos i estar on cap altre animal es quedaría massa temps. També ens obliga a comportar-nos de forma perillosa i a més a trobar-hi plaer lo qual no lliga massa amb la supervivència de les espècies, que jo sàpiga.
Per exemple, un s'adona de que té una feina que és una merda, amb un sou de merda, on tothom fot qualsevol cosa menys el que se suposa que ha de fer, i a sobre se sent reclamat constantment per persones que tenen molt més perquè preocuparse que un mateix.
I malgrat tot allà estem, patint i patint, estressats (perdent més pes del recomanable) i fent algo que t'agrada pero d'una forma que odíes profundament. I consti que n'ets perfectament conscient, eh? I vas fent, i passen els díes, les setmanes i els mesos.
Un dia, et foten emprenyar tant, que et falta un pèl per enviar-ho tot a pastar fang però esclar, torna a entrar en joc la lògica ilògica i mantens el control momentàneament. Però alguna cosa ha cambiat, decideixes que ja n'estàs fart però que no pots actuar tant impulsivament, malgrat que et mores de ganes de cridar-li cuatre coses a més d'un i tornar-li una per una totes les que t'ha fet. No, has de ser més subtil: una cosa es renunciar i l'altre és ser imbècil i més quan t'estan a punt de donar la paga extra i el fons d'estalvi.
Apart, un no pot marxar així a la francesa, oi? Amb la situació actual, almenys s'ha d'assegurar alguna cosa abans de dir au-revoire como dijo Voltaire. Així que la teva ment, que per fí ha decidit funcionar pel que serveix trassa un pla maquiavèlic de venjansa per deixar tothom amb un pam de nas.
Això és el resultat que un sol obtenir quan li està prenent el pèl massa temps a algú altre. Vosaltres sabeu, oi? No cal que us doni els detalls. Només digue'm, que si un va a demanar un augment de sou raonable i gairebé es posen a plorar i s'estiren dels cabells pel que estàs demanant i després descobreixes amb sorpresa que estàs cobrant com un 52% menys del que s'està pagant a qualsevol altre lloc amb unes condicions, espero, que millors (i això després de l'augment). Doncs alguna cosa a la teva sang comensa a bullir i decideixes que els hi fotràs una jugadeta per veure si se'ls hi treu lo ploramiques i lo avar.
No soc massa venjatiu, només quan és just i necessari i no m'agrada que em prenguin el pèl i m'estiguin exigint més del que puc donar de mí i a sobre em vegin cara de pagès.
Vosaltres farieu el mateix, oi? A més tinc la sensació de que el que volen és exprimir-me tot el que puguin perquè no trobaràn a ningú que faci el que jo faig i els aguanti les seves tonteries pel sou que em paguen, així que tinc unes ganes tremendes de donar-los l'oportunitat de que ho descobreixin per sí mateixos i dir-los adèu amb un somriure als llabis després de dir-los tot el que penso que fan malament.
Aaaaaaaaaaah, la llista és llarga. Massa llarga com per posarla en un post. Hauría de fer un blog nou només per escriure-la una mica cada dia. Només perquè us en feu una idea del calibre de les seves pixades fora de test. La última és que volen que em citi amb tots els proveedors per demanar-los una ampliació dels díes de crèdit a 45 o 60 díes. Doncs quedo amb el primer, i em diu que està molt bé tot això que li he explicat (que si la crisi, que si el projecte nou de Siemens ens demana un finansament molt elevat...) però que li debem 8 factures des del mes de juliol. O sigui, feu comtes: quants díes han passat des de comensament de juliol (quan va vèncer el terme de crèdit normal) fins al dia 24 de Novembre?? Les matemàtiques ens diuen que han passat una mica menys de 5 mesos, posem que son quatre i mig, a trenta díes per mes? Son exactament la "friolera" de 135 díes.
La qüestió és, amb quina cara volen que jo demani ampliar els díes de crèdit si ells els estàn excedint 4.5 cops "por su cara bonita"?
Un altre exemple relacionat amb aquest és el següent : jo soc l'encarregat de compres (en teoria, esclar) i se suposa que perquè ells puguin programar els pagaments adecuadament m'ha de consultar a mí a quí és millor pagarli segons el que hi ha demanat, etcétera. Us podeu creure que no ho volen fer? Llavors paguen a qui volen i com volen i a l'hora que m'han de portar el material no me'l volen portar perquè no els hem pagat i encara em reclamen a mi perquè no arriba a temps!!!!!
A veure nen, tu tens una empresa oi? Compres coses i vens coses. Pero si compres i no pagues i vens i no cobres em penso que així no funciona l'assumpte. I encara vols que et segueixin venent? Ves al mercat a comprar així i veuràs què passa. Home comprar et seguiràn comprant perquè com que no cobres... Jo també et compraría, no te digo?
Fa exactament un any, els vaig dir: Mireu, feu el que volgueu amb els pagaments, però a fulanito, menganito i zutanito els hi pagues sempre a temps perquè son crítics i si no ens volen entregar o ens treuen el crèdit ens foten en una bronca. Sabeu quan va durar l'asunto? Em penso que dos mesos si es que va arribar.
A veure jo entenc que es díficil pagar a tothom a temps i tenir a tothom content però ostia! es que així com ho estàn fent mai tenen content a ningú i es va fent una bola que amb la situació actual s'ha convertit en gegant i a veure com ens en sortim (bé, s'en surten perquè a mi ja me la repantinfla, la veritat).
La qüestió és que quan a un li van posant pedretes al fetge, ja arriba un moment que s'omple el pap i queda fart de veure que les coses no se solucionen.
Fa dues setmanes que vaig demanar pagar varies factures que teníem endarrerides amb un agent aduanal. Bé doncs, primer em van dir que m'esperés fins al final de setmana, després que m'esperés a la setmana següent i després em van prometre que avui es pagava. Doncs avui em diuen que si no es possible que s'esperin una setmana més. A vosaltres que us sembla? I a més, pobre gent em truca cada día per veure si ja els hem pagat i jo ja no sé quina cara fer-los. Tenim una encarregada de comptes per pagar que no sé com ho fa, però que fa que el seu telèfon desvii les trucades constantment al contestador de forma que em truquen a mi, per demanar explicacions sobre els pagaments (dels quals no tinc ni la més "repajolera" idea perquè com us dic ni em tenen en compte ni tenen la més mínima intenció de fer-ho).
Bé prou d'exemples, m'estic posant més de mala llet de lo que estava quan he comensat a escriure. Disculpeu el to del post però la veritat és que necesitava desfogar-me una mica després de la tensió d'ahir, tot i que em sembla que ha estat mala idea.
Aprofitaré les vacances de Nadal (Home! Alguna cosa bona hi havia d'haver, no? Tindré vacances del 19 de desembre fins al 5 de gener) per anar veient com i quant, els hi foto la patadeta al culet de forma elegant i sense oblidar-me de fer un repàs exhaustiu de tot el que no em sembla bé. O sigui la meva renuncia irrevocable i quan dic irrevocable vull dir que per res del món em faré en enrera per molt que plorin i em diguen que no poden viure sense mí. Moment que aprofitaré per dir-los que afortunadament, jo sí que puc viure sense ells i que si és així com se senten potser ho hauríen d'haver demostrat abans. Apa! Com va dir aquell: ¡Que n'aprenguin!
De totes maneres, un dels més greus problemes de la ment, és que es tracta d'un catàleg complert de les més curioses i estrafolàries contradiccions que ens poguem imaginar. I no parlo pas de malalties mentals, no! Parlo de situacions cotidianes i perfectament normals.
Som especialistes en dur la contrària a la lògica per esclafant que aquesta sigui. Mireu per exemple, les persones que no poden deixar (i alguns cops, no volen deixar) una relació destructiva (del tipus que sigui). La lògica i també l'instint ens diuen que ens hem d'allunyar d'allò que ens fa mal (pura supervivència, no?) i malgrat els que ens dicten ens entestem en mantenir-nos allà on les clatellades són més fortes.
Som una espècie curiosa, la nostra ment ens obliga o ens convens per acostar-nos i estar on cap altre animal es quedaría massa temps. També ens obliga a comportar-nos de forma perillosa i a més a trobar-hi plaer lo qual no lliga massa amb la supervivència de les espècies, que jo sàpiga.
Per exemple, un s'adona de que té una feina que és una merda, amb un sou de merda, on tothom fot qualsevol cosa menys el que se suposa que ha de fer, i a sobre se sent reclamat constantment per persones que tenen molt més perquè preocuparse que un mateix.
I malgrat tot allà estem, patint i patint, estressats (perdent més pes del recomanable) i fent algo que t'agrada pero d'una forma que odíes profundament. I consti que n'ets perfectament conscient, eh? I vas fent, i passen els díes, les setmanes i els mesos.
Un dia, et foten emprenyar tant, que et falta un pèl per enviar-ho tot a pastar fang però esclar, torna a entrar en joc la lògica ilògica i mantens el control momentàneament. Però alguna cosa ha cambiat, decideixes que ja n'estàs fart però que no pots actuar tant impulsivament, malgrat que et mores de ganes de cridar-li cuatre coses a més d'un i tornar-li una per una totes les que t'ha fet. No, has de ser més subtil: una cosa es renunciar i l'altre és ser imbècil i més quan t'estan a punt de donar la paga extra i el fons d'estalvi.
Apart, un no pot marxar així a la francesa, oi? Amb la situació actual, almenys s'ha d'assegurar alguna cosa abans de dir au-revoire como dijo Voltaire. Així que la teva ment, que per fí ha decidit funcionar pel que serveix trassa un pla maquiavèlic de venjansa per deixar tothom amb un pam de nas.
Això és el resultat que un sol obtenir quan li està prenent el pèl massa temps a algú altre. Vosaltres sabeu, oi? No cal que us doni els detalls. Només digue'm, que si un va a demanar un augment de sou raonable i gairebé es posen a plorar i s'estiren dels cabells pel que estàs demanant i després descobreixes amb sorpresa que estàs cobrant com un 52% menys del que s'està pagant a qualsevol altre lloc amb unes condicions, espero, que millors (i això després de l'augment). Doncs alguna cosa a la teva sang comensa a bullir i decideixes que els hi fotràs una jugadeta per veure si se'ls hi treu lo ploramiques i lo avar.
No soc massa venjatiu, només quan és just i necessari i no m'agrada que em prenguin el pèl i m'estiguin exigint més del que puc donar de mí i a sobre em vegin cara de pagès.
Vosaltres farieu el mateix, oi? A més tinc la sensació de que el que volen és exprimir-me tot el que puguin perquè no trobaràn a ningú que faci el que jo faig i els aguanti les seves tonteries pel sou que em paguen, així que tinc unes ganes tremendes de donar-los l'oportunitat de que ho descobreixin per sí mateixos i dir-los adèu amb un somriure als llabis després de dir-los tot el que penso que fan malament.
Aaaaaaaaaaah, la llista és llarga. Massa llarga com per posarla en un post. Hauría de fer un blog nou només per escriure-la una mica cada dia. Només perquè us en feu una idea del calibre de les seves pixades fora de test. La última és que volen que em citi amb tots els proveedors per demanar-los una ampliació dels díes de crèdit a 45 o 60 díes. Doncs quedo amb el primer, i em diu que està molt bé tot això que li he explicat (que si la crisi, que si el projecte nou de Siemens ens demana un finansament molt elevat...) però que li debem 8 factures des del mes de juliol. O sigui, feu comtes: quants díes han passat des de comensament de juliol (quan va vèncer el terme de crèdit normal) fins al dia 24 de Novembre?? Les matemàtiques ens diuen que han passat una mica menys de 5 mesos, posem que son quatre i mig, a trenta díes per mes? Son exactament la "friolera" de 135 díes.
La qüestió és, amb quina cara volen que jo demani ampliar els díes de crèdit si ells els estàn excedint 4.5 cops "por su cara bonita"?
Un altre exemple relacionat amb aquest és el següent : jo soc l'encarregat de compres (en teoria, esclar) i se suposa que perquè ells puguin programar els pagaments adecuadament m'ha de consultar a mí a quí és millor pagarli segons el que hi ha demanat, etcétera. Us podeu creure que no ho volen fer? Llavors paguen a qui volen i com volen i a l'hora que m'han de portar el material no me'l volen portar perquè no els hem pagat i encara em reclamen a mi perquè no arriba a temps!!!!!
A veure nen, tu tens una empresa oi? Compres coses i vens coses. Pero si compres i no pagues i vens i no cobres em penso que així no funciona l'assumpte. I encara vols que et segueixin venent? Ves al mercat a comprar així i veuràs què passa. Home comprar et seguiràn comprant perquè com que no cobres... Jo també et compraría, no te digo?
Fa exactament un any, els vaig dir: Mireu, feu el que volgueu amb els pagaments, però a fulanito, menganito i zutanito els hi pagues sempre a temps perquè son crítics i si no ens volen entregar o ens treuen el crèdit ens foten en una bronca. Sabeu quan va durar l'asunto? Em penso que dos mesos si es que va arribar.
A veure jo entenc que es díficil pagar a tothom a temps i tenir a tothom content però ostia! es que així com ho estàn fent mai tenen content a ningú i es va fent una bola que amb la situació actual s'ha convertit en gegant i a veure com ens en sortim (bé, s'en surten perquè a mi ja me la repantinfla, la veritat).
La qüestió és que quan a un li van posant pedretes al fetge, ja arriba un moment que s'omple el pap i queda fart de veure que les coses no se solucionen.
Fa dues setmanes que vaig demanar pagar varies factures que teníem endarrerides amb un agent aduanal. Bé doncs, primer em van dir que m'esperés fins al final de setmana, després que m'esperés a la setmana següent i després em van prometre que avui es pagava. Doncs avui em diuen que si no es possible que s'esperin una setmana més. A vosaltres que us sembla? I a més, pobre gent em truca cada día per veure si ja els hem pagat i jo ja no sé quina cara fer-los. Tenim una encarregada de comptes per pagar que no sé com ho fa, però que fa que el seu telèfon desvii les trucades constantment al contestador de forma que em truquen a mi, per demanar explicacions sobre els pagaments (dels quals no tinc ni la més "repajolera" idea perquè com us dic ni em tenen en compte ni tenen la més mínima intenció de fer-ho).
Bé prou d'exemples, m'estic posant més de mala llet de lo que estava quan he comensat a escriure. Disculpeu el to del post però la veritat és que necesitava desfogar-me una mica després de la tensió d'ahir, tot i que em sembla que ha estat mala idea.
Aprofitaré les vacances de Nadal (Home! Alguna cosa bona hi havia d'haver, no? Tindré vacances del 19 de desembre fins al 5 de gener) per anar veient com i quant, els hi foto la patadeta al culet de forma elegant i sense oblidar-me de fer un repàs exhaustiu de tot el que no em sembla bé. O sigui la meva renuncia irrevocable i quan dic irrevocable vull dir que per res del món em faré en enrera per molt que plorin i em diguen que no poden viure sense mí. Moment que aprofitaré per dir-los que afortunadament, jo sí que puc viure sense ells i que si és així com se senten potser ho hauríen d'haver demostrat abans. Apa! Com va dir aquell: ¡Que n'aprenguin!
divendres, de novembre 21, 2008
La modernitat líquida
He estat llegint una entrevista a l'edició digital de "El Periodico", a Zygmunt Bauman, el creador de la idea de la modernitat líquida i m'ha semblat prou interessant.
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=564001&idseccio_PK=1006&h=
La idea és que avui en dia, la societat no pot mantenir la ilusió de que qualsevol canvi comportarà una solució permanent. És a dir tot canvia constantment i el que era vàlid ahir, avui pot no ser-ho. No podem estar segurs de res en absolut.
El Sr. Bauman diu que fa 30 o 40 anys un podia entrar amb 20 anys acabats de fer, a treballar a la Volkswagen o a la Mercedes Benz amb la seguretat de que s'hi jubilaria i a partir d'aquí podía fer un pla de vida (casarse, comprar una casa, tenir fills...). I avui en dia, en canvi, una persona acabada de llicenciar, canviarà 8 cops de feina abans d'acomplir els 35 anys. No et dona prou seguretat com per fer un pla de vida, la veritat. Això és la modernitat líquida. Blaise Pascal, un filosof francès del S. XVII, va escriure sobre el temor que provocava a la humanitat la propia temporalitat enfront del que és etern, inalterable. Ara pasa exactament el contrari: les coses canvien tan i tan depressa que l'únic del que podem estar segurs es de la nostra propia existència.
Apasionant... I apart, va lligat amb el que comentava fa poc de que la vida, darrerament, semblava una montanya russa. Ho recordeu, oi? I tot s'està enfonsant al nostre voltant : l'economía, la familia, la religió, l'art... Res perdura massa temps, mentres que l'esperansa de vida de la població augmenta, l'esperansa de vida de les coses en les que creiem, s'escursa. Conclusió: no podem creure en res més que en nosaltres mateixos. Em sembla molt interessant.
I, ospa tú, el paio va i es treu dues perles de la màniga : "Cal pensar en el que significa una vida decent, en la felicitat, que ha de ser la finalitat de la nostra existencia". És a dir, menys materialisme, més idealisme. I aquesta és la bomba : "Avui en dia, l'única certesa que tenim és la propia incertesa". Per enmarcar, no?
Estic totalment d'acord amb el professor Bauman. Avui en dia, sí que podem dir allò de que : "sólo sé que no sé nada!". No podem estar segurs de res: un dia els EUA són tots uns maleïts yankis ultraconservadors, racistes i prepotents i a l'endemà munten unes eleccions i trien un president demòcrata i negre! A veure ¿quants de vosaltres pensàveu que mai a la vostra vida veurieu un president de rassa afro-americana als EUA?
Cal replantejar-nos la nostra vida, no té cap sentit la mentalitat que tenim avui en día : som materialistes, adictes al treball, rendim culte al físic (que no té res a veure amb la salut, eh? Una cosa és estar sà i l'altre es preocupar-se en excés per veure's guapo/guapa). A veure, de què et serveix ser adicte al treball? De res, pots estar 20 anys treballant com un xino amb les mateixes condicions en una feina de merda com pot ser que demà et fotin fora i encara et vulguin fotre la pirula per estalviarse la liquidació.
I com ja vaig dir, el sistema capitalista està mort. Tots, joves i grans, empreses, governs, etc; estem endeutats d'una o altre manera. Tot es compra i es ven a crèdit. Sabeu que el deute dels EUA es calcula al voltant d'uns 7 TRILIONS de dòlars. És una xifra que ni tan sols coneixem. No sé com ho faràn, però cal replantejar-s'ho. Si no, d'aquí 10 o 15 o 20 anys tornarem a estar igual,o pitxor,que ara.
Us heu plantejat mai perquè la juventud d'avui en día sembla que estigui completament boja? A la meva època, tot i que encara em considero jove, un sabía més o menys què esperar (tot i que ens vam comensar a endur sorpreses, llavors). Un acabava l'escola, entrava a l'institut feia B.U.P i C.O.U, s'enfrontava amb el coco de la Selectivitat i si tenia sort, entrava a la universitat que volia a estudiar el que volia i sortia amb un títol sota el bras i una feina segura ( Nyeeeeeeeeec! Error! De la Selectivitat en endavant ja comensaven les clatellades per aquelles èpoques). Però es que se suposava, i així ens ho van ficar al cervell a la forsa, que això era el que passava (Oh, decepció!). Bé, posa tú que 10 anys enrera sí passava i passava sempre en aquest ordre.
I avui en dia, anem igual o pitxor. Els joves no poden tenir ilusions ni seguir models perquè sencillament no n'hi pot haver perquè tot canvia massa depressa. I què passa? Doncs que o bé es tornen bojos perillosos (masacres a les escoles, drogues, baralles, suicidis...) o bé sencillament es refugien en l'únic que tenen (internet,videojocs,amics, sortir de festa, sexe, la pertanyensa a algun grupet - tipus EMOs). Total, per què estudiar i fer-se ilusions amb alguna vocació si mai la podràn practicar? Per què formar una familia si el 99.9% de les families que coneixen son un desastre o acaben petant al cap de dos díes? Per què tenir fills si no els poden donar un futur com cal ni ensenyar res? Per què han de cuidar el planeta si total ja està fet un fàstic i els que realment poden canviar les coses a gran escala no volen fer-ho?
Conclusió: si no canviem de rumb aviat, el món (si no ens el carreguem abans) és una olla a pressió que ja ha arribat al seu límit i està a punt d'explotar amb tots nosaltres a dins. Perquè? Perquè ens aferrem a creure en coses que sencillament no poden perdurar i s'enfonsen al nostre voltant.
Apart, pretenem viure de la forma més pressionada possible com si fòssim uns sadomasoquistes qualsevols i com més pressió tenim, més pressió busquem, i més ens queixem fent augmentar la pressió dels que tenim al nostre voltant. De forma que tothom contribueix a la pressió de tothom i els governs enlloc de canviar les coses ens afegeixen més pressió per mantenir un sistema que no s'aguanta per enlloc o se'n van a fotre tiros a un desert qualsevol per dissimular el que està passant realment. És molt trist, la veritat.
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=564001&idseccio_PK=1006&h=
La idea és que avui en dia, la societat no pot mantenir la ilusió de que qualsevol canvi comportarà una solució permanent. És a dir tot canvia constantment i el que era vàlid ahir, avui pot no ser-ho. No podem estar segurs de res en absolut.
El Sr. Bauman diu que fa 30 o 40 anys un podia entrar amb 20 anys acabats de fer, a treballar a la Volkswagen o a la Mercedes Benz amb la seguretat de que s'hi jubilaria i a partir d'aquí podía fer un pla de vida (casarse, comprar una casa, tenir fills...). I avui en dia, en canvi, una persona acabada de llicenciar, canviarà 8 cops de feina abans d'acomplir els 35 anys. No et dona prou seguretat com per fer un pla de vida, la veritat. Això és la modernitat líquida. Blaise Pascal, un filosof francès del S. XVII, va escriure sobre el temor que provocava a la humanitat la propia temporalitat enfront del que és etern, inalterable. Ara pasa exactament el contrari: les coses canvien tan i tan depressa que l'únic del que podem estar segurs es de la nostra propia existència.
Apasionant... I apart, va lligat amb el que comentava fa poc de que la vida, darrerament, semblava una montanya russa. Ho recordeu, oi? I tot s'està enfonsant al nostre voltant : l'economía, la familia, la religió, l'art... Res perdura massa temps, mentres que l'esperansa de vida de la població augmenta, l'esperansa de vida de les coses en les que creiem, s'escursa. Conclusió: no podem creure en res més que en nosaltres mateixos. Em sembla molt interessant.
I, ospa tú, el paio va i es treu dues perles de la màniga : "Cal pensar en el que significa una vida decent, en la felicitat, que ha de ser la finalitat de la nostra existencia". És a dir, menys materialisme, més idealisme. I aquesta és la bomba : "Avui en dia, l'única certesa que tenim és la propia incertesa". Per enmarcar, no?
Estic totalment d'acord amb el professor Bauman. Avui en dia, sí que podem dir allò de que : "sólo sé que no sé nada!". No podem estar segurs de res: un dia els EUA són tots uns maleïts yankis ultraconservadors, racistes i prepotents i a l'endemà munten unes eleccions i trien un president demòcrata i negre! A veure ¿quants de vosaltres pensàveu que mai a la vostra vida veurieu un president de rassa afro-americana als EUA?
Cal replantejar-nos la nostra vida, no té cap sentit la mentalitat que tenim avui en día : som materialistes, adictes al treball, rendim culte al físic (que no té res a veure amb la salut, eh? Una cosa és estar sà i l'altre es preocupar-se en excés per veure's guapo/guapa). A veure, de què et serveix ser adicte al treball? De res, pots estar 20 anys treballant com un xino amb les mateixes condicions en una feina de merda com pot ser que demà et fotin fora i encara et vulguin fotre la pirula per estalviarse la liquidació.
I com ja vaig dir, el sistema capitalista està mort. Tots, joves i grans, empreses, governs, etc; estem endeutats d'una o altre manera. Tot es compra i es ven a crèdit. Sabeu que el deute dels EUA es calcula al voltant d'uns 7 TRILIONS de dòlars. És una xifra que ni tan sols coneixem. No sé com ho faràn, però cal replantejar-s'ho. Si no, d'aquí 10 o 15 o 20 anys tornarem a estar igual,o pitxor,que ara.
Us heu plantejat mai perquè la juventud d'avui en día sembla que estigui completament boja? A la meva època, tot i que encara em considero jove, un sabía més o menys què esperar (tot i que ens vam comensar a endur sorpreses, llavors). Un acabava l'escola, entrava a l'institut feia B.U.P i C.O.U, s'enfrontava amb el coco de la Selectivitat i si tenia sort, entrava a la universitat que volia a estudiar el que volia i sortia amb un títol sota el bras i una feina segura ( Nyeeeeeeeeec! Error! De la Selectivitat en endavant ja comensaven les clatellades per aquelles èpoques). Però es que se suposava, i així ens ho van ficar al cervell a la forsa, que això era el que passava (Oh, decepció!). Bé, posa tú que 10 anys enrera sí passava i passava sempre en aquest ordre.
I avui en dia, anem igual o pitxor. Els joves no poden tenir ilusions ni seguir models perquè sencillament no n'hi pot haver perquè tot canvia massa depressa. I què passa? Doncs que o bé es tornen bojos perillosos (masacres a les escoles, drogues, baralles, suicidis...) o bé sencillament es refugien en l'únic que tenen (internet,videojocs,amics, sortir de festa, sexe, la pertanyensa a algun grupet - tipus EMOs). Total, per què estudiar i fer-se ilusions amb alguna vocació si mai la podràn practicar? Per què formar una familia si el 99.9% de les families que coneixen son un desastre o acaben petant al cap de dos díes? Per què tenir fills si no els poden donar un futur com cal ni ensenyar res? Per què han de cuidar el planeta si total ja està fet un fàstic i els que realment poden canviar les coses a gran escala no volen fer-ho?
Conclusió: si no canviem de rumb aviat, el món (si no ens el carreguem abans) és una olla a pressió que ja ha arribat al seu límit i està a punt d'explotar amb tots nosaltres a dins. Perquè? Perquè ens aferrem a creure en coses que sencillament no poden perdurar i s'enfonsen al nostre voltant.
Apart, pretenem viure de la forma més pressionada possible com si fòssim uns sadomasoquistes qualsevols i com més pressió tenim, més pressió busquem, i més ens queixem fent augmentar la pressió dels que tenim al nostre voltant. De forma que tothom contribueix a la pressió de tothom i els governs enlloc de canviar les coses ens afegeixen més pressió per mantenir un sistema que no s'aguanta per enlloc o se'n van a fotre tiros a un desert qualsevol per dissimular el que està passant realment. És molt trist, la veritat.
Vents de canvi
He notat que darrerament me la paso parlant d'en Santi de forma que el blog sembla més un diari de l'embaras que el que pretenia ser en un principi.
Així que he decidit crear un nou blog només per parlar d'aquests temes. Ja us avisaré oportunament de l'adressa quan el tingui creat.
Per altra banda, sé que us ho he anunciat "n" vegades i mai ho he complert. Pero espero que el blog que esteu llegint es converteixi un altre cop en el que era al principi. He notat que darrerament el nivell de comentaris deixat per vosaltres ha baixat dràsticament i això només pot voler dir que us aborreixo com una ostra i que no us interessa gens el que escric. Així que cal un canvi de rumb.
Ahir, xafardejant alguns blogs, vaig descobrir-ne un que pretenía ser més o menys artístic amb pures fotografies de la ciutat de México. Em va cridar l'atenció perquè mostraba coses a la vegada molt cotidianes i també curioses de la vida a la ciutat (freakies, perquè ens enganyem. Potser el DF sigui una de les ciutats amb més coses freakies per metre cuadrat). També hi havia fotografies del mateix to de ciutats com Sao Paulo o Buenos Aires.
Em va agradar bastant, malgrat lo freaky de les fotos.
Sabeu una cosa? Últimament, quan re-llegeixo el que he escrit, m'he sentit com si tornés a tenir 7 anys i estigués fent la típica redacció de "què vaig fer el cap de setmana" i com que a mí no m'agraden massa aquests blogs, doncs cal instituïr un canvi profund de temàtica, però no sé ben bé cap on.
També m'agradaria fer un canvi radical d'imatge. Ja fa massa temps que hi ha el mateix al blog i el color no m'acaba d'agradar.
Espero que us agradi. Canviar o morir!
Així que he decidit crear un nou blog només per parlar d'aquests temes. Ja us avisaré oportunament de l'adressa quan el tingui creat.
Per altra banda, sé que us ho he anunciat "n" vegades i mai ho he complert. Pero espero que el blog que esteu llegint es converteixi un altre cop en el que era al principi. He notat que darrerament el nivell de comentaris deixat per vosaltres ha baixat dràsticament i això només pot voler dir que us aborreixo com una ostra i que no us interessa gens el que escric. Així que cal un canvi de rumb.
Ahir, xafardejant alguns blogs, vaig descobrir-ne un que pretenía ser més o menys artístic amb pures fotografies de la ciutat de México. Em va cridar l'atenció perquè mostraba coses a la vegada molt cotidianes i també curioses de la vida a la ciutat (freakies, perquè ens enganyem. Potser el DF sigui una de les ciutats amb més coses freakies per metre cuadrat). També hi havia fotografies del mateix to de ciutats com Sao Paulo o Buenos Aires.
Em va agradar bastant, malgrat lo freaky de les fotos.
Sabeu una cosa? Últimament, quan re-llegeixo el que he escrit, m'he sentit com si tornés a tenir 7 anys i estigués fent la típica redacció de "què vaig fer el cap de setmana" i com que a mí no m'agraden massa aquests blogs, doncs cal instituïr un canvi profund de temàtica, però no sé ben bé cap on.
També m'agradaria fer un canvi radical d'imatge. Ja fa massa temps que hi ha el mateix al blog i el color no m'acaba d'agradar.
Espero que us agradi. Canviar o morir!
Solucions
Ja es oficial i definitiu : és un bressol. Ahir ja va quedar pràcticament acabat.
Quan vaig arribar de la feina, vam fer neteja del ex-moble de l'ex-ordinador de la Karen. Sembla mentida la quantitat de papers i coses inútils que es poden arribar a acumular. Quan vam acabar, vam desmontar a mitges el moble i el vam baixar. Després vam fer neteja on hi havia el moble, també és fa difícil d'imaginar la quantitat de merda que es pot arribar a acumular allà on les escombres no arriben... Vam despenjar dos o tres quadres i vam penjar els quadres d'en Santi i et voilà! Vam posar el bressol al seu lloc a reserva de que avui li donin la segona capa de barnís i la barana plegable i en Santi ja té "habitació".
El bressol és sencillament espectacular. Pel que hem vist, un bressol com aquest, en un centre comercial tipus "Corte Inglés", que aquí es diu "Liverpool" (i certament, el Corte Inglés n'és accionista pel que s'hi troben pràcticament les mateixes marques i productes), pot arribar a costar entre uns 3,000 i uns 4,000 pesos (que equivalen a uns 250 o 300 euros, i que salvant les distancies de poder adquisitiu, és un dineral).
La veritat és que jo l'hagués pintat de color blanc i blau però l'han barnissat d'un color fusta ataronjada que queda molt bonic. Estic molt emocionat de veure que en Santi ja té el seu espai preparat.
Així com per art de màgia, també m'he lliurat de la neteja general. La meva cunyada ha decidit que vol llogar algú perquè l'ajudi a fer-la. Ja sabeu, com diu el meu avi : "Feina fuig, mandra no em deixis".
Com que tenim la tria de la roba de'n Santi i l'inventari del que li han anat regalant acabats, només ens falta endressar la roba, comprar les coses que li fan falta a la criatura i a la mare de la criatura i posar-se a esperar.
El que necessitem, a priori és el següent :
1. Sabó neutre per nadons
2. Shampoo per nadons
3. Crema corporal (per nadons?)
4. Bolquers per recén nascut
5. Un matalàs pel bressol (la meva sogre farà els llensols).
6. Un xandall per quan la Karen vagi a l'hospital
7. La veritat no sé com es diu pas això pero hem de comprar una tela per cubrir la part de baix del bressol.
8. El moble on guardarem la roba d'en Santi.
9. Talc
Sembla mentida tot el que necessita un nadó : biberons, bolquers, sabó, shampoo, tovalloletes humides, colonia, talc, roba per un tubo (els que no teniu la sort d'haver-ho vist d'aprop, us en farieu creus de lo depressa que creixen), sabates, flassades, draps, pitets. Esclar, tot això últim, multiplicat per 10, perquè els nadons, quan mengen embruten una barbaritat i també quan vomiten que es cada dos per tres. Se m'oblidava mencionar els mòbils, joguines, sonalls i derivats. Una banyera, esponja, tovallola, cadireta per asseure'l a la taula (quan sigui més gran, of course), una cadireta/cotxet per portar-lo a passejar, manoples, gorros, per increíble que sembli un sac de dormir....... etcétera perqué la llista es queda curta gràcies a la meva gran memòria.
Quan vaig arribar de la feina, vam fer neteja del ex-moble de l'ex-ordinador de la Karen. Sembla mentida la quantitat de papers i coses inútils que es poden arribar a acumular. Quan vam acabar, vam desmontar a mitges el moble i el vam baixar. Després vam fer neteja on hi havia el moble, també és fa difícil d'imaginar la quantitat de merda que es pot arribar a acumular allà on les escombres no arriben... Vam despenjar dos o tres quadres i vam penjar els quadres d'en Santi i et voilà! Vam posar el bressol al seu lloc a reserva de que avui li donin la segona capa de barnís i la barana plegable i en Santi ja té "habitació".
El bressol és sencillament espectacular. Pel que hem vist, un bressol com aquest, en un centre comercial tipus "Corte Inglés", que aquí es diu "Liverpool" (i certament, el Corte Inglés n'és accionista pel que s'hi troben pràcticament les mateixes marques i productes), pot arribar a costar entre uns 3,000 i uns 4,000 pesos (que equivalen a uns 250 o 300 euros, i que salvant les distancies de poder adquisitiu, és un dineral).
La veritat és que jo l'hagués pintat de color blanc i blau però l'han barnissat d'un color fusta ataronjada que queda molt bonic. Estic molt emocionat de veure que en Santi ja té el seu espai preparat.
Així com per art de màgia, també m'he lliurat de la neteja general. La meva cunyada ha decidit que vol llogar algú perquè l'ajudi a fer-la. Ja sabeu, com diu el meu avi : "Feina fuig, mandra no em deixis".
Com que tenim la tria de la roba de'n Santi i l'inventari del que li han anat regalant acabats, només ens falta endressar la roba, comprar les coses que li fan falta a la criatura i a la mare de la criatura i posar-se a esperar.
El que necessitem, a priori és el següent :
1. Sabó neutre per nadons
2. Shampoo per nadons
3. Crema corporal (per nadons?)
4. Bolquers per recén nascut
5. Un matalàs pel bressol (la meva sogre farà els llensols).
6. Un xandall per quan la Karen vagi a l'hospital
7. La veritat no sé com es diu pas això pero hem de comprar una tela per cubrir la part de baix del bressol.
8. El moble on guardarem la roba d'en Santi.
9. Talc
Sembla mentida tot el que necessita un nadó : biberons, bolquers, sabó, shampoo, tovalloletes humides, colonia, talc, roba per un tubo (els que no teniu la sort d'haver-ho vist d'aprop, us en farieu creus de lo depressa que creixen), sabates, flassades, draps, pitets. Esclar, tot això últim, multiplicat per 10, perquè els nadons, quan mengen embruten una barbaritat i també quan vomiten que es cada dos per tres. Se m'oblidava mencionar els mòbils, joguines, sonalls i derivats. Una banyera, esponja, tovallola, cadireta per asseure'l a la taula (quan sigui més gran, of course), una cadireta/cotxet per portar-lo a passejar, manoples, gorros, per increíble que sembli un sac de dormir....... etcétera perqué la llista es queda curta gràcies a la meva gran memòria.
dijous, de novembre 20, 2008
Llista de coses que cal fer
Hi ha tota una sèrie de coses que cal fer abans de que neixi en Santi. Això em posa bastant nerviòs perquè realement no sabem amb seguretat quan arribarà el moment, tant pot ser que falti un mes com que falti una setmana.
Aquesta es la llista (Compte! No està ordenada per prioritats, només les escric a mesura que van sortint, eh?) :
1. Triar la roba de'n Santi per tamanys, guardar la més gran i deixar preparada la més petita.
2. Comprar un paquet ( o dos, perqué com s'assembli al seu pareeee....) de bolquers per nadó recent nascut.
3. Fer la maleta de la Karen i deixar-la preparada per si de cas. Mai se sap quan arribarà el moment de sortir corrents.
4. Desmantellar l'ex-moble de l'ex-ordinador de la Karen (es va comprar un portàtil a Telmex i l'ordinador de sobre-taula va anar a parar al cyber de baix).
5. Fer neteja a fons. L'hem estat posposant des de fa bastant temps. Ara no la podem fer perquè el tiet de la Karen va portar les seves eines a l'eixida i està construint algo que s'assembla sospitosament a un bressol, pero no li digueu a ningú, se suposa que és una sorpresa. A nosaltres ens van dir que era un moble pel Cyber de baix, però com que això d'un moble amb barrots no ens sembla massa coherent. Evidentment tot es plé de pols, trossos de fusta i no té cas que fem neteja fins que acabi o es tornarà a embrutar en dos dies.
6. Comprar un moble per guardar la roba de'n Santi (al pas que anem el moble haurà de ser King-size i jo hauré de dormir al carrer, jejejejeje).
7. Preparar l'espai on viurà en Santi ( es a dir, posar al seu lloc el bressol, el moble, penjar un cuadre que ens van regalar...).
8. Posar l'arbre de Nadal i derivats (veure el post de l'any passat on explico el que en penso d'aquest tipus de coses). De totes maneres, el penso posar, perquè no hi ha ningú més que el pugui posar i perquè vull que en Santi visqui el seu primer Nadal com cal.
9. Fer la carta als Reis (aquest any estic més desorientat de lo normal així que més val que vagi comensant a pensar que carai és el que vull).
10. De tot el que li han regalat a en Santi que no és roba. S'ha de fer un inventari i veure què és el que ens farà falta quan arribi. Parlo de coses del tipus biberó. Ja hem comprat un dispensador de bolquers, un portabolquers-cambiador portàtil. Tenim bastants biberons, tenim el parque, la cadireta... La veritat és que no tinc ni idea de què tenim i què no. Us dic que cal fer un inventari molt a fons.
Em canso només de pensar-hi. I és que hi ha molt poc temps per fer tot això i bàsicament, moltes d'aquestes coses han d'esperar a que el tiet de la Karen acabi el moble misteriòs i poguem fer neteja a fons.
Per cert, fa un fred que pela des de diumenge. Al matí tenim una mitjana d'uns 3°C quan jo surto cap a la feina. Espero que s'arregli aviat perquè no ajuda massa a l'hora de posar-se mans a la feina.
Aquesta es la llista (Compte! No està ordenada per prioritats, només les escric a mesura que van sortint, eh?) :
1. Triar la roba de'n Santi per tamanys, guardar la més gran i deixar preparada la més petita.
2. Comprar un paquet ( o dos, perqué com s'assembli al seu pareeee....) de bolquers per nadó recent nascut.
3. Fer la maleta de la Karen i deixar-la preparada per si de cas. Mai se sap quan arribarà el moment de sortir corrents.
4. Desmantellar l'ex-moble de l'ex-ordinador de la Karen (es va comprar un portàtil a Telmex i l'ordinador de sobre-taula va anar a parar al cyber de baix).
5. Fer neteja a fons. L'hem estat posposant des de fa bastant temps. Ara no la podem fer perquè el tiet de la Karen va portar les seves eines a l'eixida i està construint algo que s'assembla sospitosament a un bressol, pero no li digueu a ningú, se suposa que és una sorpresa. A nosaltres ens van dir que era un moble pel Cyber de baix, però com que això d'un moble amb barrots no ens sembla massa coherent. Evidentment tot es plé de pols, trossos de fusta i no té cas que fem neteja fins que acabi o es tornarà a embrutar en dos dies.
6. Comprar un moble per guardar la roba de'n Santi (al pas que anem el moble haurà de ser King-size i jo hauré de dormir al carrer, jejejejeje).
7. Preparar l'espai on viurà en Santi ( es a dir, posar al seu lloc el bressol, el moble, penjar un cuadre que ens van regalar...).
8. Posar l'arbre de Nadal i derivats (veure el post de l'any passat on explico el que en penso d'aquest tipus de coses). De totes maneres, el penso posar, perquè no hi ha ningú més que el pugui posar i perquè vull que en Santi visqui el seu primer Nadal com cal.
9. Fer la carta als Reis (aquest any estic més desorientat de lo normal així que més val que vagi comensant a pensar que carai és el que vull).
10. De tot el que li han regalat a en Santi que no és roba. S'ha de fer un inventari i veure què és el que ens farà falta quan arribi. Parlo de coses del tipus biberó. Ja hem comprat un dispensador de bolquers, un portabolquers-cambiador portàtil. Tenim bastants biberons, tenim el parque, la cadireta... La veritat és que no tinc ni idea de què tenim i què no. Us dic que cal fer un inventari molt a fons.
Em canso només de pensar-hi. I és que hi ha molt poc temps per fer tot això i bàsicament, moltes d'aquestes coses han d'esperar a que el tiet de la Karen acabi el moble misteriòs i poguem fer neteja a fons.
Per cert, fa un fred que pela des de diumenge. Al matí tenim una mitjana d'uns 3°C quan jo surto cap a la feina. Espero que s'arregli aviat perquè no ajuda massa a l'hora de posar-se mans a la feina.
dimecres, de novembre 19, 2008
Obrint portes...
De vegades, un, passejant per la vida veu portes tancades al seu voltant que no s'atreveix a obrir. Hi ha gent al teu voltant que t'insta a que les obris però, no sé, potser per l'experiencia que has tingut obrint portes penses que potser val més deixar el que hi ha darrera la porta tranquil. I malgrat que hi ha portes que més valdria no haver obert mai, et queda com un rau-rau a dins que no pots fer marxar ni amb sabó.
P.D. Sabeu que hi ha darrera la porta? Un passadís ple de portes.
Així que un bon dia, no saps ben bé perquè, et plantes davant la porta poses la mà sobre la maneta i la fas girar.
S'ha de reconeixer que la porta de la que estic parlant és molt atractiva i, a priori, el que hi pugui trobar al darrera després d'escriure aquest blog per tant de temps també em sembla prou interessant.
Home, us puc dir que m'enfronto a ella amb tota l'objectivitat i la humiltat posibles. Mai he obert aquesta porta, ni sé el que realment s'hi amaga al darrera, ni tampoc sé si estaré a l'alsada del que requereix però sabeu una cosa?
He llegit l'Alquimista i si en aquesta vida m'he trobat amb una porta que podria conduïr al meu somni personal, és aquesta. No en tinc cap mena de dubte.
La meva capacitat amb les paraules (més pels vostres comentaris que per la meva opinió personal) és el que m'ha fet "decidir". Sí, he escrit "decidir" entre cometes perquè realment no ha estat una decisió conscient. Sencillament ha passat el que havia de passar (determinísticament parlant).
La porta en qüestió es una porta d'uns dos metres d'alsada. És de fusta, potser de roure, es veu prou massisa. La fusta té un to vermellós i està barnissada perfectament. Al seu voltant hi ha una motllura impressionant que remata al capdamunt i al centre amb un òval envoltat de volutes on hi ha gravada alguna cosa amb lletres gòtiques.
El mànec de la porta es de ferro forjat i representa un lleó amb una anella entre les dents però al contrari del que podria semblar no és fred al tacte. Al contrari, és tebi. Quan un el toca, té la sensació de que està agafant-li la mà a algú. Fins i tot, s'arriba a sentir un lleu batec, com si el mànec i, per extensió, la porta fossin vius.
La porta no té cap mena de pany o candau que impedeixi que l'obri. I si un intenta veure per sota la fulla que hi ha més enllà, només es veu una espècie de resplendor daurat. Amb el temps, he après a descofiar d'aquests resplendors, són enganyosos però com que el rau-rau s'ha fet insoportable, com si alguna cosa dins meu m'estigués suplicant sense parar que obrís la porta d'una vegada, ho hauré de fer i que sigui el que Déu vulgui.
Prou de misteris i de metàfores, he "decidit" escriure. Si, ja sé que és precisament el que estic fent al blog però no em refereixo a aquest tipus d'escriptura. Em refereixo a escriptura seriosa.
Ja he comensat però no sé pas com s'acabarà el que he comensat. No sé si serà un conte, un llibre... No sé pas. La qüestió és que m'he decidit i he comensat. La veritat si tinc una mica de desconfiansa de tot plegat però com us he deixat entreveure, ja fa bastant de temps que tinc el rau-rau a dins i ja s'ha tornat insoportable.
Tots sabeu que m'encanta llegir de tota la vida i els que llegiu el blog (bé, més aviat els que hi pengeu comentaris) ja m'heu dit amb bastanta insistència que m'hi hauria de dedicar. Apart, el rau-rau va augmentar considerablement d'intensitat desde que vaig llegir l'Alquimista.
Així que farem la prova i a veure que en resulta. Un no sap mai el que passarà. Com es deia al pròleg d' Els Miserables (versió Ferran Casablanques): "És curiòs, la vida dona tantes voltes...!"
P.D. Sabeu que hi ha darrera la porta? Un passadís ple de portes.
dimarts, de novembre 18, 2008
... I excursioneta a Xochimilco!
I diumenge així perquè sí, perquè en teniem ganes vam decidir acceptar la invitació del meu cunyat i vam agafar la meva sogre i en Santi i vam marxar cap a Xochimilco.
Xochimilco (que es pronuncia "Sochimilco") és una red de canals que hi ha al sud de la ciutat i és el que queda dels tres llacs que envoltaven la mítica Tenochtitlan dels azteques.
Aquesta red de canals está plena d'embarcadors d'on surten les mítiques, també, "tragineras" que no són més que una espècie d'embarcacions molt peculiars ("para muestra unos botones") amb tracció totalment animal (o sigui, que hi ha un paio que amb una pèrtiga l'impulsa pel canal).
Al mig de la "traginera" hi ha una taula llarga amb cadires i les families mexicanes porten el seu menjar i el seu beure i menjen i beuen mentres naveguen pels canals. A ambdos costats del canal hi ha múltiples i variats hivernacles (Xochimilco és famós per les seves flors) on un pot parar a comprar o a fer el xafarder.
Mentres un navega hi ha múltiples i variades barquetes que s'acosten per oferir-te menjar, dolsos, mantes de colors vius, estovalles i tot el que us pogueu imaginar. També hi ha barques carregades de "mariachis", marimbes i fins i tot, grups nortenys.Nosaltres vam menjar barbacoa i "carnitas" (o sea, carn de porc) i vam llogar uns mariachis i la vam fer tan grosa que fins i tot els "gringos" ens van grabar. Lo bo del cas es que els mariachis, que of course van en una altra barca, no pugen a la teva, sino que lliguen les dues i continuen el viatge plegades fins que arriva l'hora de separar-se.
Per acabar la vetllada, vam anar al bosc de Nativitas a comprar plantes de Nadal (vaig acabar fins al capdamunt) i a que els meus nevots pugèssin a cavall. Lamentablement les piles de la càmara no van donar per més i no hi ha més fotos que les que veieu.
Baby Shower
Si, dissabte passat va ser el baby shower de'n Santi.
Si ja teniu temps llegint el blog, ja sabeu què és un baby shower.
Resumint: és una festa que es fa a les embarassades poc abans de que donin a llum. Generalment son "solo para mujeres" però en aquest cas va ser mixte (que també està permés).
En aquestes festes, se solen fer jocs (tipus gimcama). Entre d'altres, el típic joc de les cadires, el de vestir algú com un nadó en el mínim temps posible, omplir un biberó d'alcohol i el primer que se l'acabi guanya, i diferents jocs per escrit. Evidentment hi ha premis pels guanyadors.
Un altre joc consisteix en endevinar el diàmetre de la panxa de la mare de la criatura amb paper de WC. La cosa pot semblar fàcil a priori però veient els resultats, els errors de càlcul van estar a l'ordre del día.
També hi ha un joc que consisteix en què un no pot creuar els peus en cap moment perquè el que l'enganxi li pren la seva identificació (en el nostre cas un smiley), al final de la vetllada el que té més identificacions al seu poder, guanya.
Els pares de la criatura no participen als jocs però quan arriba l'hora dels regals han d'endevinar quí ha fet cada regal sota pena de que si no l'encerten, la persona que realment ha fet el regal els pinta una piga a la cara. Com podeu veure, a la Karen i a mi no se'ns dona massa bé això d'endevinar regals.
dimarts, de novembre 11, 2008
Frase
"La llum i la foscor són dues cares de la mateixa moneda en que hi ha escrit el mateix: Déu."
Ahir al vespre, estava pensant, a fora, al pati i se'm va acudir aquesta frase. Us explicaré el meu raonament:
Acabaven d'espantar la Karen, és algo que sol passar aquí, a la Casa dels Esperits, i em vaig posar a pensar sobre el perquè la gent té por de la foscor. I inevitablement vaig haver de pensar també en la llum, és una dualitat inseparable.
La llum, per una espècie de reminiscència zoroastrista, s'associa amb Déu però ¿perquè la foscor s'associa amb el mal?
En el fons llum i foscor, dia i nit, són ambdós creacions de Déu i existeixen perquè Ell així ho ha volgut. Així doncs, perquè li tenim por?
¿Per què, culturalment parlant, tenim la creensa de que la foscor ampara coses poc desitjables? Sempre ens han mostrat la foscor com a niu de coses indesitjables i terrorífiques, com al contrari de la llum i per extensió de Déu mateix, quan en realitat, la foscor és una creació d'Ell i no li hauriem de tenir pas por. La nit pot ser algo molt bonic si ens parem a pensar. La lluna i els estels també tenen la seva bellesa i la seva majestuositat...
En realitat el que passa és que al que realment li tenim por és al no poder veure res, al silenci I apart, sempre hem associat la foscor amb els monstres, els vampirs, les bruixes (els akelarres), les coses terrorífiques que ens espantaven de petits... Desenganyem-nos, les coses terrorífiques passen tant de día com de nit (un esperit que et vulgui espantar ho farà a qualsevol hora del día) i les bruixes no tenen perquè reunir-se a les 12 de la nit, em consta que poden fer el que sigui a la hora que sigui (però els ajuda més fer-ho de nit així com els rituals de màgia blanca o espirituals funcionen millor de día, però no és restrictiu això).
Llavors jo em vaig preguntar: "A veure, si Déu és a tot arreu i tot ho veu i tot ho pot, ¿si fossim en un lloc tancat en la més absoluta foscor, també seria allà, no? Llavors, perquè ens sentim desamparats en la foscor? Com si Déu desapareixés amb la manca de llum..."
Un cop, vaig tenir un somni, ja us el vaig explicar: el de l'indi i l'ós. Quan matava l'ós, l'indi comensava a correr i el terra s'enfonsava sota els meus peus i queia en una sala en la més absoluta foscor. Allà, em moria de por perquè realment em deixava portar per aquest sentiment que ens han gravat al cervell, fins que entenia que fins i tot en la més absoluta foscor, aquella que es negra com l'ala d'un corb, Déu i la llum estàn presents. Això, no va ser un somni, va ser una revelació.
Ahir al vespre, estava pensant, a fora, al pati i se'm va acudir aquesta frase. Us explicaré el meu raonament:
Acabaven d'espantar la Karen, és algo que sol passar aquí, a la Casa dels Esperits, i em vaig posar a pensar sobre el perquè la gent té por de la foscor. I inevitablement vaig haver de pensar també en la llum, és una dualitat inseparable.
La llum, per una espècie de reminiscència zoroastrista, s'associa amb Déu però ¿perquè la foscor s'associa amb el mal?
En el fons llum i foscor, dia i nit, són ambdós creacions de Déu i existeixen perquè Ell així ho ha volgut. Així doncs, perquè li tenim por?
¿Per què, culturalment parlant, tenim la creensa de que la foscor ampara coses poc desitjables? Sempre ens han mostrat la foscor com a niu de coses indesitjables i terrorífiques, com al contrari de la llum i per extensió de Déu mateix, quan en realitat, la foscor és una creació d'Ell i no li hauriem de tenir pas por. La nit pot ser algo molt bonic si ens parem a pensar. La lluna i els estels també tenen la seva bellesa i la seva majestuositat...
En realitat el que passa és que al que realment li tenim por és al no poder veure res, al silenci I apart, sempre hem associat la foscor amb els monstres, els vampirs, les bruixes (els akelarres), les coses terrorífiques que ens espantaven de petits... Desenganyem-nos, les coses terrorífiques passen tant de día com de nit (un esperit que et vulgui espantar ho farà a qualsevol hora del día) i les bruixes no tenen perquè reunir-se a les 12 de la nit, em consta que poden fer el que sigui a la hora que sigui (però els ajuda més fer-ho de nit així com els rituals de màgia blanca o espirituals funcionen millor de día, però no és restrictiu això).
Llavors jo em vaig preguntar: "A veure, si Déu és a tot arreu i tot ho veu i tot ho pot, ¿si fossim en un lloc tancat en la més absoluta foscor, també seria allà, no? Llavors, perquè ens sentim desamparats en la foscor? Com si Déu desapareixés amb la manca de llum..."
Un cop, vaig tenir un somni, ja us el vaig explicar: el de l'indi i l'ós. Quan matava l'ós, l'indi comensava a correr i el terra s'enfonsava sota els meus peus i queia en una sala en la més absoluta foscor. Allà, em moria de por perquè realment em deixava portar per aquest sentiment que ens han gravat al cervell, fins que entenia que fins i tot en la més absoluta foscor, aquella que es negra com l'ala d'un corb, Déu i la llum estàn presents. Això, no va ser un somni, va ser una revelació.
dilluns, de novembre 10, 2008
Back to the Future
O sea: retorn al futur.
Com ja us n'haveu haver donat compte, no puc parar d'escriure reiteradament i amb alevosia del mateix: SANTI SANTI SANTI...
Com que en soc perfectament conscient i m'imagino per l'allau de comentaris als meus posts que ja n'esteu una mica fins al capdamunt de tot plegat, canviaré radicalment de tema.
El futur, aquest gran desconegut... Bé menys per en Rappel i similars, of course.
¿Com us l'imagineu el futur vosaltres? O sigui, no estic parlant de demà o demà passat per entendre'ns, parlo de 100, 200 o més anys, que quedi clar!
La millor manera de no perdre's amb aquest tema és intentar recordar com se l'imaginava un fa, posem 20 anys, i veure com és el present. A mí el que em passa, és que no s'ha acomplert cap de les coses que esperava i en canvi, s'han fet realitat moltes coses en les que ni tan sols pensava: internet, els telèfons mòvils, la tecnologia inalàmbrica, les cèl.lules mare, els GPS, els ordinadors d'abord als cotxes...
Potser vosaltres pensareu que moltes de les coses que enumero són fora de l'abast de molta gent en païssos com México, però no és pas veritat. La major part d'aquesta tecnologia és a l'abast de la majoria de la gent, i em penso que el mateix deu passar a la resta del món... Això em fa pensar que sí hem evolucionat bastant en certs aspectes però sumant-me a les ideologíes de moda, penso que cal millorar en certs aspectes : espiritualitat, relacions inter-personals, ecología i medi ambient...
¿Us adoneu que la majoria del que hem aconseguit en els darrers 20 anys son tecnologies alienants? Vull dir el cas més flagrant és Internet i els telèfons mòbils. Esclar que son una tecnologia molt útil, jo no dic pas el contrari però estic d'acord amb aquells qui creuen que potser seria millor que enlloc de passar-nos-la conectats a la xarxa i enviant SMS com bojos, parlèssim per telèfon amb la persona amb qui volem xerrar i anèssim a fer un cafè cara a cara.
Per altra banda, les consoles de videojocs i consti que jo soc usuari almenys un cop per setmana. Fan virgueries ¿hi esteu d'acord? Però ¿no seria millor que els nens enlloc d'estar tancats a casa jugant sols o amb un amic, sortíssin a jugar al carrer amb una colla com les dels vells temps? Si es que entre sèries japoneses de dibuixos animats, l'internet, les consoles i els mòbils m'extranya que no vegin una bicicleta i preguntin que què és allò.
Després els fan preguntes a l'escola molt bàsiques i no les saben contestar...Com l'excandidata republicana a la vice-presidencia dels EUA, Sarah Palin, que creia, segons els rumors no confirmats, que Àfrica era un país africà (valgui la redundància) o que no sabia quins païssos formaven el Tractat de Lliure Comers de Nord-amèrica, sent ciutadana d'un d'ells i governadora d'un estat (Alaska) que comparteix frontera amb un segon (Canadà). O la consellera de no sé quin ajuntament que li van preguntar que quina part del presupost estava destinada a les ONG i va reconeixer que al seu presupost hi havia la Creu Roja, i no sé quantes més organitzacions, però que no n'hi havia cap amb aquest nom. Fes-me el favor!!!!!
I això que un estudi recent demostra que realitzar recerques d'informació per Internet "ilumina" més àrees del cervell que llegir un llibre, és a dir: buscar qualsevol informació per Internet estimula més el cervell que llegir un llibre. Bàsicament perquè implica prendre decisions del tipus de què és el que estem buscant i de les tones d'informació que torna la nostra recerca, quina és la que necesitem.
O sigui, un desastre... Tenim la major font d'informació de la historia i no la sabem aprofitar...
També ens retraiem tant en nosaltres mateixos i ens estem acostumant a que ens donin tot a la boqueta, que no som capasos de resoldre ni els més mínims i insignificants problemes. Per no parlar de l'augment desesperant del nombre de depressions i malalties mentals a nivell mundial per la quantitat de gent que dona l'esquena a la religió i l'espiritualitat. A veure, tan se val si estàn equivocades o si no hi creieu, però no em negareu que com a psicòleg i psiquiatra substitutori no són excelents les religions oi?
Sé que tot el que estic escrivint son tòpics, en soc perfectament conscient, però és que penso que tenen raó.
Per altra banda, em xoca una mica que la majoria de noves tecnologíes i descobriments actuals no vagin encaminats a millorar el nostre nivell de vida. A mí què m'importen els forats negres o el principi de l'univers o en quantes partícules es subdivideix un quark, si hi ha gent a l'altra banda del carrer que passa gana perquè 4 arreplegats no poden inventar un sistema econòmic que funcioni per tothom amb igualtat? ¿O no es pot inventar una forma de sintetitzar menjar a partir del no-res i que hi hagi menjar per tothom? O aigua? O una forma d'energia que sigui 100% renovable i gratuïta? Què tal amb la colonització d'altres planetes o el fons marí? Estem prou endarrerits i ja han anunciat que d'aquí poc temps necessitarem un altre planeta d'aquest tamany per cabre-hi tots els que serem (si no ens el carreguem abans o ens matem els uns als altres, esclar).
O sigui, la meva modesta opinió és que, per exemple, es destinen burrades de calés per l'investigació i desenvolupament amb caràcter militar (penseu que la majoría d'avansos actuals han sortir d'aquesta industria : internet, GPS, satèlits meteorològics, telèfons mòbils) i es destinen pocs recursos o zero a la investigació aplicada a problemes que tots tenim i que millorarien la nostra qualitat de vida (de tothom i quan dic tothom vull dir de tot el món).
Esclar que podríem parlar de casos com el dels cotxes impulsats amb aigua o oli de cuinar que misteriosament mai acaben d'arribar a la industria, la vacuna de la malària (que va quedar frenada durant anys per la indústria farmacèutica), etc...
¿Voleu que us digui perquè?
Perquè si ja de per sí estem saturats, si el nostre nivell de vida s'equipara a nivell mundial i augmenta percentualment un bon tros, ja no hi cabrem d'aquí a 4 díes. Penseu-hi... ¿Què passaria si d'un bon cop s'acabèssin les malalties, la gana i la pobresa? La població mundial es dispararia i la cosa es posaría ingovernable i esclar, això no convé pas. Els grups de poder, acabarien per desaparèixer i això no ho poden permetre de cap de les maneres. Em sembla que ja vaig dir en alguna ocasió que tots estavem en mans de 4 bojos però el pitxor del cas, és que no són els bojos que nosaltres pensem sinó 4 bojos que tenen 4 titelles que volen que creiem que són els bojos que controlen el món.
Així el progrés real ens el van donant en compta-gotes i es dediquen a desenvolupar noves tecnologies militars perquè la guerra, amics meus, és la millor forma de regulació artificial de la població que existeix.
Com ja us n'haveu haver donat compte, no puc parar d'escriure reiteradament i amb alevosia del mateix: SANTI SANTI SANTI...
Com que en soc perfectament conscient i m'imagino per l'allau de comentaris als meus posts que ja n'esteu una mica fins al capdamunt de tot plegat, canviaré radicalment de tema.
El futur, aquest gran desconegut... Bé menys per en Rappel i similars, of course.
¿Com us l'imagineu el futur vosaltres? O sigui, no estic parlant de demà o demà passat per entendre'ns, parlo de 100, 200 o més anys, que quedi clar!
La millor manera de no perdre's amb aquest tema és intentar recordar com se l'imaginava un fa, posem 20 anys, i veure com és el present. A mí el que em passa, és que no s'ha acomplert cap de les coses que esperava i en canvi, s'han fet realitat moltes coses en les que ni tan sols pensava: internet, els telèfons mòvils, la tecnologia inalàmbrica, les cèl.lules mare, els GPS, els ordinadors d'abord als cotxes...
Potser vosaltres pensareu que moltes de les coses que enumero són fora de l'abast de molta gent en païssos com México, però no és pas veritat. La major part d'aquesta tecnologia és a l'abast de la majoria de la gent, i em penso que el mateix deu passar a la resta del món... Això em fa pensar que sí hem evolucionat bastant en certs aspectes però sumant-me a les ideologíes de moda, penso que cal millorar en certs aspectes : espiritualitat, relacions inter-personals, ecología i medi ambient...
¿Us adoneu que la majoria del que hem aconseguit en els darrers 20 anys son tecnologies alienants? Vull dir el cas més flagrant és Internet i els telèfons mòbils. Esclar que son una tecnologia molt útil, jo no dic pas el contrari però estic d'acord amb aquells qui creuen que potser seria millor que enlloc de passar-nos-la conectats a la xarxa i enviant SMS com bojos, parlèssim per telèfon amb la persona amb qui volem xerrar i anèssim a fer un cafè cara a cara.
Per altra banda, les consoles de videojocs i consti que jo soc usuari almenys un cop per setmana. Fan virgueries ¿hi esteu d'acord? Però ¿no seria millor que els nens enlloc d'estar tancats a casa jugant sols o amb un amic, sortíssin a jugar al carrer amb una colla com les dels vells temps? Si es que entre sèries japoneses de dibuixos animats, l'internet, les consoles i els mòbils m'extranya que no vegin una bicicleta i preguntin que què és allò.
Després els fan preguntes a l'escola molt bàsiques i no les saben contestar...Com l'excandidata republicana a la vice-presidencia dels EUA, Sarah Palin, que creia, segons els rumors no confirmats, que Àfrica era un país africà (valgui la redundància) o que no sabia quins païssos formaven el Tractat de Lliure Comers de Nord-amèrica, sent ciutadana d'un d'ells i governadora d'un estat (Alaska) que comparteix frontera amb un segon (Canadà). O la consellera de no sé quin ajuntament que li van preguntar que quina part del presupost estava destinada a les ONG i va reconeixer que al seu presupost hi havia la Creu Roja, i no sé quantes més organitzacions, però que no n'hi havia cap amb aquest nom. Fes-me el favor!!!!!
I això que un estudi recent demostra que realitzar recerques d'informació per Internet "ilumina" més àrees del cervell que llegir un llibre, és a dir: buscar qualsevol informació per Internet estimula més el cervell que llegir un llibre. Bàsicament perquè implica prendre decisions del tipus de què és el que estem buscant i de les tones d'informació que torna la nostra recerca, quina és la que necesitem.
O sigui, un desastre... Tenim la major font d'informació de la historia i no la sabem aprofitar...
També ens retraiem tant en nosaltres mateixos i ens estem acostumant a que ens donin tot a la boqueta, que no som capasos de resoldre ni els més mínims i insignificants problemes. Per no parlar de l'augment desesperant del nombre de depressions i malalties mentals a nivell mundial per la quantitat de gent que dona l'esquena a la religió i l'espiritualitat. A veure, tan se val si estàn equivocades o si no hi creieu, però no em negareu que com a psicòleg i psiquiatra substitutori no són excelents les religions oi?
Sé que tot el que estic escrivint son tòpics, en soc perfectament conscient, però és que penso que tenen raó.
Per altra banda, em xoca una mica que la majoria de noves tecnologíes i descobriments actuals no vagin encaminats a millorar el nostre nivell de vida. A mí què m'importen els forats negres o el principi de l'univers o en quantes partícules es subdivideix un quark, si hi ha gent a l'altra banda del carrer que passa gana perquè 4 arreplegats no poden inventar un sistema econòmic que funcioni per tothom amb igualtat? ¿O no es pot inventar una forma de sintetitzar menjar a partir del no-res i que hi hagi menjar per tothom? O aigua? O una forma d'energia que sigui 100% renovable i gratuïta? Què tal amb la colonització d'altres planetes o el fons marí? Estem prou endarrerits i ja han anunciat que d'aquí poc temps necessitarem un altre planeta d'aquest tamany per cabre-hi tots els que serem (si no ens el carreguem abans o ens matem els uns als altres, esclar).
O sigui, la meva modesta opinió és que, per exemple, es destinen burrades de calés per l'investigació i desenvolupament amb caràcter militar (penseu que la majoría d'avansos actuals han sortir d'aquesta industria : internet, GPS, satèlits meteorològics, telèfons mòbils) i es destinen pocs recursos o zero a la investigació aplicada a problemes que tots tenim i que millorarien la nostra qualitat de vida (de tothom i quan dic tothom vull dir de tot el món).
Esclar que podríem parlar de casos com el dels cotxes impulsats amb aigua o oli de cuinar que misteriosament mai acaben d'arribar a la industria, la vacuna de la malària (que va quedar frenada durant anys per la indústria farmacèutica), etc...
¿Voleu que us digui perquè?
Perquè si ja de per sí estem saturats, si el nostre nivell de vida s'equipara a nivell mundial i augmenta percentualment un bon tros, ja no hi cabrem d'aquí a 4 díes. Penseu-hi... ¿Què passaria si d'un bon cop s'acabèssin les malalties, la gana i la pobresa? La població mundial es dispararia i la cosa es posaría ingovernable i esclar, això no convé pas. Els grups de poder, acabarien per desaparèixer i això no ho poden permetre de cap de les maneres. Em sembla que ja vaig dir en alguna ocasió que tots estavem en mans de 4 bojos però el pitxor del cas, és que no són els bojos que nosaltres pensem sinó 4 bojos que tenen 4 titelles que volen que creiem que són els bojos que controlen el món.
Així el progrés real ens el van donant en compta-gotes i es dediquen a desenvolupar noves tecnologies militars perquè la guerra, amics meus, és la millor forma de regulació artificial de la població que existeix.
Compte Enrere
Avui, almenys per mí, comensa el compte enrera.
Per aquí per les Amèriques, les "quinieles" o els pronòstics diuen, en majoria, que el llensament de'n Santi, es produirà a finals de novembre/comensaments de desembre. Així que cal estar preparats perquè en qualsevol moment podem trobar-nos de camí a l'Hospital.
Avui la Karen ja no treballa i té la primera visita a l'Hospital. Aquí, quan ja entres al darrer mes, les visites ja no són a l'ambulatori sinó que t'envien directament a l'Hospital on has de donar a llum.
Nota curiosa: aquí, enlloc de dir "dar a luz" prefereixen dir "aliviarse". Lo qual se'm fa prou curiòs perquè em penso que més que acabar-se, els teus problemes no fan més que comensar així que l'alleugiment no li veig pas per enlloc, jo.
Així, que m'haig de comensar a fer la idea de que la cosa ja va en serio. Espero que a en Santi no se li acudeixi sortir en hores de feina. No tinc ni la més remota idea d'on queda l'Hospital des de la feina i no voldria pas perdre'm pel camí. M'imagino que estaré fet un manyoc de nervis, no voldria pas espatllar els "clichés" i me la pasaré passejant amunt i avall per la sala d'espera fins que em diguin que ja està moment en que hauré de fer les trucades de rigor, etc... La veritat és que no sé pas si tindré cap per aquestes coses en aquells moments. Estic pensant que és molt probable que pateixi un desmai melodràmatic en qualsevol moment, jejejejejeje
Un pensa en aquest tipus de coses i la veritat se li fa una muntanya enorme tot el que li espera. I com que la veritat, no he tingut el plaer de trobar-m'hi mai, doncs no sé ben bé com reaccionaré. De moment, em de triar la roba de'n Santi, ordenant-la per tamanys. També hem de comprar un moble per guardar-la, hem de preparar la maleta de la Karen per lo que pugui passar. Hem de crear un espai per en Santi (i sí, dic "crear" perqué no existeix, encara), hem de recuperar el cotxet i el bressol que són guardats a ca la sogre de la meva cunyada... En fí, que s'han de fer un milió de coses i encara el més calent és a l'aigüera i la cigonya ja està trucant a la porta.
Entre d'altres coses, no sé ben bé com ho arreglarem a la feina perquè se suposa que només em donen 3 dies de permís però no n'hem parlat... Lo bo, és que ja no falta massa perquè em paguin la paga extra i el fons d'estalvi i seràn uns diners que no ens aniran gens malament (especialment per preparar el bateig i la festa que el seguirà, que serà la segona setmana de gener). Si voleu venir evidentment, hi esteu convidats. Només aviseu per coordinar agendes i per qüestions de logística.
Com veieu, estic prou nerviós ja i això que teòricament parlant encara falta un mes i pocs díes per la data límit. Però, en fí, ja sabeu com soc, oi?;
Per aquí per les Amèriques, les "quinieles" o els pronòstics diuen, en majoria, que el llensament de'n Santi, es produirà a finals de novembre/comensaments de desembre. Així que cal estar preparats perquè en qualsevol moment podem trobar-nos de camí a l'Hospital.
Avui la Karen ja no treballa i té la primera visita a l'Hospital. Aquí, quan ja entres al darrer mes, les visites ja no són a l'ambulatori sinó que t'envien directament a l'Hospital on has de donar a llum.
Nota curiosa: aquí, enlloc de dir "dar a luz" prefereixen dir "aliviarse". Lo qual se'm fa prou curiòs perquè em penso que més que acabar-se, els teus problemes no fan més que comensar així que l'alleugiment no li veig pas per enlloc, jo.
Així, que m'haig de comensar a fer la idea de que la cosa ja va en serio. Espero que a en Santi no se li acudeixi sortir en hores de feina. No tinc ni la més remota idea d'on queda l'Hospital des de la feina i no voldria pas perdre'm pel camí. M'imagino que estaré fet un manyoc de nervis, no voldria pas espatllar els "clichés" i me la pasaré passejant amunt i avall per la sala d'espera fins que em diguin que ja està moment en que hauré de fer les trucades de rigor, etc... La veritat és que no sé pas si tindré cap per aquestes coses en aquells moments. Estic pensant que és molt probable que pateixi un desmai melodràmatic en qualsevol moment, jejejejejeje
Un pensa en aquest tipus de coses i la veritat se li fa una muntanya enorme tot el que li espera. I com que la veritat, no he tingut el plaer de trobar-m'hi mai, doncs no sé ben bé com reaccionaré. De moment, em de triar la roba de'n Santi, ordenant-la per tamanys. També hem de comprar un moble per guardar-la, hem de preparar la maleta de la Karen per lo que pugui passar. Hem de crear un espai per en Santi (i sí, dic "crear" perqué no existeix, encara), hem de recuperar el cotxet i el bressol que són guardats a ca la sogre de la meva cunyada... En fí, que s'han de fer un milió de coses i encara el més calent és a l'aigüera i la cigonya ja està trucant a la porta.
Entre d'altres coses, no sé ben bé com ho arreglarem a la feina perquè se suposa que només em donen 3 dies de permís però no n'hem parlat... Lo bo, és que ja no falta massa perquè em paguin la paga extra i el fons d'estalvi i seràn uns diners que no ens aniran gens malament (especialment per preparar el bateig i la festa que el seguirà, que serà la segona setmana de gener). Si voleu venir evidentment, hi esteu convidats. Només aviseu per coordinar agendes i per qüestions de logística.
Com veieu, estic prou nerviós ja i això que teòricament parlant encara falta un mes i pocs díes per la data límit. Però, en fí, ja sabeu com soc, oi?;
divendres, de novembre 07, 2008
El Caganer
Avui es l'últim dia de feina de la Karen, agafa la baixa per l'embaras. La setmana que vé entrem a l'últim mes (teòricament, esclar. Ja sabeu el que penso) i s'ha de cuidar perquè quan arribi l'hora tot surti bé.
Jo estic, desde fa temps però ara més, ES-CA-GAR-RI-NAT! I d'aquí el títol del post, perquè aquest any us asseguro que el caganer que més es vendrà a la fira de Santa Llúcia, serà el meu, prèviament importat directament des de la Ciutat de l'Esperansa.
I és que com més s'acosta el dia, més rebombori estomacal (metafòricament, parlant).
Encara que sembli mentida, i jo soc el primer incrèdul, ja la cosa va per 8 mesos i les dimensions de'n Santi ja provoquen que un vegi la panxa de la Karen i es comensi a passar la mà pels cabells i a negar d'incredulitat amb el cap, talment com si estiguès veient un ovni, la font de l'eterna joventut o el fantasma de Canterville amb els seus propis ulls.
Els seus moviments ja són cada vegada menys notoris per la manca d'espai allà dins. Suposo que pobret ja deu estar ben apretadet. De totes maneres, de tant en tant s'estira, canvia de posició i deixar unes "patadetes" (que ja voldríen molts jugadors de futbol) com per demostrar que encara segueix allà dins i disposat a donar guerra.
M'omple d'emoció saber que s'acosta el moment. Ja tinc moltes ganes de presentar-vos al nou membre de la familia i que comencin les "quinieles" per veure a quí s'assembla, jajajajajajaja.
Potser a vosaltres no us diu res tot això que escric però a mí em fascina tot plegat. Ja us vaig dir que em sembla cosa de màgia que de dues cèl.lules microscòpiques es pugui formar un nadó amb milions de cèl.lules, amb un sistema nerviòs funcional, amb sistema respiratori, digestiu, circulatori... i amb tot això amb un funcionament perfecte. Una personeta que ben aviat sortirà a la llum del día, farà el primer plor i posarà en funcionament el seu sistema respiratori i cardíac per poder respirar l'aire extern. Ja! I no només això sinó que posarà en marxa tota una sèrie de canvis en les nostres vides (perquè desenganyeu-vos, a la majoría de vosaltres també us canviarà la vida en Santi) que faràn que no siguin les mateixes mai més.
Com és possible que dues cosetes tan petites, pel sol fet de trobar-se (per casualitat, oi? "Hombre! ¿Qué tal? No, es que pasaba por aquí con unos amigos y...¿Oye, no me dejas usar tu WC? Claro, faltaría más, pasa pasa!"), puguin arribar a afectar a tanta gent, per tant de temps i canviar-los la vida de dalt a baix? Estem parlant de cèl.lules microscòpiques! Esclar que podríem estar parlant igualment de les cèl.lules canceroses o de bacteries o virus... Aquestes també et poden canviar la vida de dalt a baix... Sí però no és el cas i més val no invocar l'innombrable.
Com ho veieu? Un meset de res i us estaré presentant la cosa més maca de l'Univers i n'estic segur de que hi estareu d'acord amb el que acabo de dir. No si es que estic que no me la crec després de 8 mesos i em sembla que no me l'acabaré de creure mai!
Jo estic, desde fa temps però ara més, ES-CA-GAR-RI-NAT! I d'aquí el títol del post, perquè aquest any us asseguro que el caganer que més es vendrà a la fira de Santa Llúcia, serà el meu, prèviament importat directament des de la Ciutat de l'Esperansa.
I és que com més s'acosta el dia, més rebombori estomacal (metafòricament, parlant).
Encara que sembli mentida, i jo soc el primer incrèdul, ja la cosa va per 8 mesos i les dimensions de'n Santi ja provoquen que un vegi la panxa de la Karen i es comensi a passar la mà pels cabells i a negar d'incredulitat amb el cap, talment com si estiguès veient un ovni, la font de l'eterna joventut o el fantasma de Canterville amb els seus propis ulls.
Els seus moviments ja són cada vegada menys notoris per la manca d'espai allà dins. Suposo que pobret ja deu estar ben apretadet. De totes maneres, de tant en tant s'estira, canvia de posició i deixar unes "patadetes" (que ja voldríen molts jugadors de futbol) com per demostrar que encara segueix allà dins i disposat a donar guerra.
M'omple d'emoció saber que s'acosta el moment. Ja tinc moltes ganes de presentar-vos al nou membre de la familia i que comencin les "quinieles" per veure a quí s'assembla, jajajajajajaja.
Potser a vosaltres no us diu res tot això que escric però a mí em fascina tot plegat. Ja us vaig dir que em sembla cosa de màgia que de dues cèl.lules microscòpiques es pugui formar un nadó amb milions de cèl.lules, amb un sistema nerviòs funcional, amb sistema respiratori, digestiu, circulatori... i amb tot això amb un funcionament perfecte. Una personeta que ben aviat sortirà a la llum del día, farà el primer plor i posarà en funcionament el seu sistema respiratori i cardíac per poder respirar l'aire extern. Ja! I no només això sinó que posarà en marxa tota una sèrie de canvis en les nostres vides (perquè desenganyeu-vos, a la majoría de vosaltres també us canviarà la vida en Santi) que faràn que no siguin les mateixes mai més.
Com és possible que dues cosetes tan petites, pel sol fet de trobar-se (per casualitat, oi? "Hombre! ¿Qué tal? No, es que pasaba por aquí con unos amigos y...¿Oye, no me dejas usar tu WC? Claro, faltaría más, pasa pasa!"), puguin arribar a afectar a tanta gent, per tant de temps i canviar-los la vida de dalt a baix? Estem parlant de cèl.lules microscòpiques! Esclar que podríem estar parlant igualment de les cèl.lules canceroses o de bacteries o virus... Aquestes també et poden canviar la vida de dalt a baix... Sí però no és el cas i més val no invocar l'innombrable.
Com ho veieu? Un meset de res i us estaré presentant la cosa més maca de l'Univers i n'estic segur de que hi estareu d'acord amb el que acabo de dir. No si es que estic que no me la crec després de 8 mesos i em sembla que no me l'acabaré de creure mai!
dimecres, de novembre 05, 2008
Obama president!
Finalment ha passat. Malgrat tots els dubtes que tots teniem, tenim el gust de saber que Barak Hussein Obama serà el proper president dels U.S.A. I sabeu què? Soc Felis! Amb majúscules!
No només perquè sigui el primer president afro-americà de la història sinó perquè malgrat la crisi i tots els punts negatius que ha fet el senyor Bush, si els nordamericans son capasos d'escollir un president afro-americà després de tant de temps, és que les coses al món no van tan malament com jo creia, després de tot.
Enteneu-me no estic dient que les coses vagin bé, només dic que potser, després de tot, no van tan malament, però només això ja és un guany.
A més, el paio almenys fa cara de president. Em transmet una sensació de poder (real, eh?) i una majestat, que siguem sincers, l'amic Bush no tenia. L'amic Bush és un pobre pagès de Texas que van decidir posar de president per poder fer-lo ballar com una titella. És que si le veia... En canvi, l'Obama és veu que és una altra cosa: es veu un paio estudiat (ha estudiat a les universitats de Colúmbia i Harvard), inteligent, culte, seriòs i compromès amb el seu país.
Espero que tot surti com jo espero i arreglin la cosa ben aviat perquè ens lliurem dels embolics (estic parlant de la crisi econòmica, bàsicament) en els que ens han ficat.
No només perquè sigui el primer president afro-americà de la història sinó perquè malgrat la crisi i tots els punts negatius que ha fet el senyor Bush, si els nordamericans son capasos d'escollir un president afro-americà després de tant de temps, és que les coses al món no van tan malament com jo creia, després de tot.
Enteneu-me no estic dient que les coses vagin bé, només dic que potser, després de tot, no van tan malament, però només això ja és un guany.
A més, el paio almenys fa cara de president. Em transmet una sensació de poder (real, eh?) i una majestat, que siguem sincers, l'amic Bush no tenia. L'amic Bush és un pobre pagès de Texas que van decidir posar de president per poder fer-lo ballar com una titella. És que si le veia... En canvi, l'Obama és veu que és una altra cosa: es veu un paio estudiat (ha estudiat a les universitats de Colúmbia i Harvard), inteligent, culte, seriòs i compromès amb el seu país.
Espero que tot surti com jo espero i arreglin la cosa ben aviat perquè ens lliurem dels embolics (estic parlant de la crisi econòmica, bàsicament) en els que ens han ficat.
dimarts, de novembre 04, 2008
Baby baby boom
Bueno, i aquí estem, entrant en la recta final de l'embaras de la Karen.
Em deixeu que us digui una cosa que m'espanta i a la vegada m'emociona? No crec que la Karen i en Santi aguantin fins a mitjans de desembre. A com jo veig les coses, serà molt si arribem a desembre. Alguna cosa em diu que en Santi naixerà abans de que acabi Novembre.
Esclar que pot ser que siguin imaginacions meves alimentades per la meva ja INMENSA impaciència, ja és un colós incontrolable.
La cosa és així: mai a la meva vida, i repeteixo, MAI m'hauria imaginat que estar esperant un fill signifiqués sentir i experimentar tot el que sento i experimento cada dia. I és algo que desgraciadament no us puc explicar amb paraules als que encara no heu tingut la sort de trobar-vos-hi. Els que ja teniu aquesta sort, no cal que us expliqui res, oi? Ja sabeu de què parlo.
Un es troba de sobte amb que la seva vida ha canviat per sempre i que just a sota dels seus peus sorgeixen milers de nous camins que abans no hi eren i tots ells tenen un gran GRAN interrogant al damunt que oscil.la amb la més mínima brisa amenasant de caure't al damunt del cap.
Em deixeu que us digui una cosa que m'espanta i a la vegada m'emociona? No crec que la Karen i en Santi aguantin fins a mitjans de desembre. A com jo veig les coses, serà molt si arribem a desembre. Alguna cosa em diu que en Santi naixerà abans de que acabi Novembre.
Esclar que pot ser que siguin imaginacions meves alimentades per la meva ja INMENSA impaciència, ja és un colós incontrolable.
La cosa és així: mai a la meva vida, i repeteixo, MAI m'hauria imaginat que estar esperant un fill signifiqués sentir i experimentar tot el que sento i experimento cada dia. I és algo que desgraciadament no us puc explicar amb paraules als que encara no heu tingut la sort de trobar-vos-hi. Els que ja teniu aquesta sort, no cal que us expliqui res, oi? Ja sabeu de què parlo.
Un es troba de sobte amb que la seva vida ha canviat per sempre i que just a sota dels seus peus sorgeixen milers de nous camins que abans no hi eren i tots ells tenen un gran GRAN interrogant al damunt que oscil.la amb la més mínima brisa amenasant de caure't al damunt del cap.
De totes maneres, malgrat això, un se sent ple d'esperansa (sentir por seria un error. Error que ja he vist en acció i prefereixo no repetir aquest tipus de coses). I sí, un corre el risc de caure en un altre error constantment, per molt que m'esforso en recordar-me que això no m'ho puc permetre de cap de les maneres: viure la meva vida a través del meu fill.
I és que hi ha una linia molt molt prima entre això i aprofitar la teva experiencia i els teus coneixements per tractar de que el teu fill avansi pel bon camí mitjansant consells o altres tipus de transmissió de coneixements. És complicat, oi? Tractar de d'adressar l'arbre lo suficient com perquè no creixi tort però sense ferlo crèixer com nosaltres volem...
N'estic segur de que ho farem prou bé, de totes maneres.
Permeteu-me que em posi melós per un moment. Si tan sols us poguèssiu arribar a imaginar el que en Santi significa per nosaltres... Us podeu fer una idea aproximada pensant el que significa per vosaltres (em refereixo a la familia, esclar...) però serà una idea mooooooooooolt aproximada. Pel que veig en els demés, aquest nen serà molt estimat per tothom. Us podria dir que per extensió del que la gent sent per nosaltres, els seus pares però tinc la sensació de que hi ha alguna cosa més. Aquest nen, té sort, molta sort! Ja us ho vaig dir, tothom li fa regals,desde prou abans de que hagi de néixer. Tothom l'estima més del que jo m'hauria imaginat... Ai! Em penso que en Santi serà el nino de tothom (no perquè l'hagin de manipular, no no no!). I no només ho dic perquè serà molt guapo, sinó perquè tinc la sensació de que serà un nen tranquil, rialler, carinyós i dols com la mel ( si si si, ja sé que això és el que esperen tots els pares de tots els fills però haurieu de creure més en les meves "sensacions").
Un se sent fantàsticament quan pensa que dins la panxa de la Karen hi ha un èsser viu que es mou, i respira, i menja, i juga i que reacciona amb la teva veu. Una coseta que ja intueix quan ets a punt d'arribar a casa i es comensa a moure (per increíble que sembli). Un sencillament, per molt biòleg que sigui i que se sapiga el procés "de pe a pa" no s'ho explica. Sembla cosa de màgia... I no es pot imaginar que allò que es belluga allà dins un dia sortirà convertit en un nadó i que aquest nadó serà "seu" (mai m'ha agradat aquesta forma de referir-se als nens com si fossin una propietat, per cert).
Esclar que també tinc la sensació de que el nen heretarà el caràcter de sa mare i també perquè no, el caràcter del seu avi, la seva tieta Anna, la seva besàvia i la seva rebesàvia lo qual em fa pensar que serà un nen equilibrat. Tampoc és que s'hagi de deixar prendre el pèl per qualsevol, oi?
Si em pregunteu que espero jo del meu fill... Home, és una mica agosserat parlar-ne abans de que neixi però l'únic que espero és que així com la seva mare i jo l'estimem, ell ens pugui estimar de la mateixa manera. També espero ser el seu amic i company de jocs i també el seu mestre sempre que ho necessiti (que espero que sigui molt sovint). Espero que em pugui tenir la confiansa suficient com per poder dialogar sobre el que sigui i també espero que mai, l'arribi a decepcionar com a pare. Espero poder-li ensenyar els valors que jo considero que ha de tenir i que els accepti i els asimili com a propis.
Posat així es veu tot de color de rosa, oi? Només li falta un llasset, jajajajjajaja! Esclar que no seràn flors i violes però espero que Déu em doni forces i paciència com per no deixar que els factors externs influeixin en la relació (què per si no ho heu endevinat, és una dels meus grans defectes).
En fí, ara que ja m'he comfessat amb vosaltres sobre el que sento i espero, penso que ja no em queda gran cosa a dir. Només que compto els dies com un nen que va cada cinc minuts al calendari a veure quants dies falten per reis. Home, ja sé que comparar en Santi amb una joguina sona lleig, però és la comparació més semblant que se m'ha acudit per expressar el que sento. Només volia deixar per escrit tot això abans de que arribi el día D, i com que ja m'ho veig prou a sobre, no volia deixar l'oportunitat per més tard.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)