Raro raro raro

Darrerament em sento raro.

No sé si sigui per la meva paternitat o per la crisi mundial o perqué, però em sento raro.

Podríem dir que em sento bé i a la vegada... malament. Són coses que té això de ser bessons: la dualitat, tot sovint, fa que et sentis una mica com el Dr. Jeckill i Mr. Hide al mateix temps ( algo així com en "Dos Cares" de Batman ).

Em sento bé, perquè malgrat tot, malgrat lo dur que resulta portar la situació actual (sobreviurem, no és la primera vegada que passa, això), les coses van prou bé i tenim la inocència de'n Santi per recordar-nos que hi ha coses que tenen una importància a anys llum de la que tenen els diners.

Però al mateix temps em sento malament perquè tinc molt clar com hauria de ser el món i veig que aquest, cada cop s'allunya més de la meva idea de com hauria de ser.

Suposo, perquè ho intueixo, que podria molt ben ser, que jo fos un nen "índigo" (lo qual explicaria moltes coses del meu caràcter i de les meves relacions amb els altres). Tot i que els meus intents per veure la meva aura, resulten en un color verd turquesa que no s'assembla de res al color blau que se suposa hauría de ser. Però vaja, no soc un expert en la materia, tampoc.

En fí, el tema però es que no entenc pas el perquè hem arribat on hem arribat, perquè fem les coses que fem i perquè les persones que ho tenim tant clar, cada cop som menys enlloc de ser més.

L'altre dia em vaig sorprendre somniant despert.

Em vaig sentir com el Dr. Martin Luther King: "He tingut un somni!".

En el meu somni, tots els homes eren iguals. No vull dir que pas físicament, eh? Vull dir que tots els homes valíen el mateix, si és que un home pot tenir un preu (de fet, parlo de valor, no pas de preu).

En aquest món que vaig somniar, no hi havia diners. Tothom tenía accés a tot, en cualsevol moment que ho desitgés i per tant no hi havia necessitat de que la gent robés, ni ningú passava gana ni privacions de cap mena.

Tots els homes eren germans i no hi havia gelos, ni enveges, ni ambicions... La vida humana es considerava el més preuats dels dons i per tant, no hi havia pas assasinats, ni guerres (perquè totes les regions compartíen els seus recursos amb el món sencer i aquests sobraven per tenir tothom content).

Tampoc existien les religions, ni ritus de cap mena. Enlloc de religió, hi havia espiritualitat i una espiritualitat personal, íntima.

Els homes estimaven la Terra i vivíen en armonia amb ella. La respectaven i la cuidaven, entenent que la seva vida i el seu futur depeníen del seu destí. De la mateixa manera en que cuidaven el seu cos com a recipient del seu esperit, cuidaven a la Terra i els seus recursos com a recipient dels seus cossos.

No hi havia pas malalties doncs els recursos que abans es destinaven a la guerra i a la investigació militar, es destinaven a la investigació científica i a l'educació. De forma que la cultura i la sabiesa eren a l'abast de tothom.

La política, tal i com la coneixem, havia desaparegut. Els goberns, a tots els nivells, s'havien substituït per goberns de sabis pràcticament testimonials. La justicia era una entitat realment justa, valgui la redundancia.

I quan vaig despertar d'aquest somni, em vaig adonar quant lluny era de la realitat... En els díes que vivim, tothom viu obsesionat amb tres coses :

1. els diners
2. la violencia
3. el poder

La joventut, el futur, viu en el seu propi món de diversió sense fí, poques o nul.les responsabilitats, i drogues a dojo per allunyar-se del món i dels seus problemes que algún dia heretaran de nosaltres sense ni una sola solució aportada per la generació anterior i amb molts nous problemes que s'afegeixen a una llarga llista.

Els adults nedem en cercles en un oceà de corrupció, ambició de poder i de diners, problemes econòmics, violència, enveges i problemes infinits i anem desapareixent poc a poc engolits pels remolíns o pels taurons, el que passi primer.

L'esglèsia, és un niu de víbores, que viu anclat en el passat i on es repeteixen els mateixos errors una vegada darrera l'altre. Es una institució, per dir-ho d'alguna manera, que ja no sap realment quins són els seus valors i el seu motiu de ser. Els seus principis fundacionals (i parlo de l'esglesia catòlica) s'han modificat i enmascarat tant, per adaptarlos a les "necessitats" dels seus dirigents que ja ningú recorda el que realment volen dir els pocs textos autoritzats que se suposa son les ensenyanses de Jesús i els apòstols. Tot es pot reduïr a una paraula : A-MOR. Però l'esglèsia continua robant en benefici propi, dient-nos com hem de viure la nostra vida, atemorint-nos amb el pecat, aprofitant-se de nens inocents i negant-nos el perdò (que per mí és un pecat més gran que molts dels pecats en que prediquen en contra). Ens continuen obligant a executar ritus ridículs que poc o gens tenen a veure amb el que realment val la pena fer.

Fixeu-vos amb el tema de moda: el perdó als sacerdots ultra-conservadors que neguen l'existència de l'holocaust. El Papa de Roma, pot fer el que li roti i perdonar unes persones que neguen la realitat i enfronten l'esglèsia catòlica contra el judaísme, però no perdona i nega sistemàticament els sacraments a les persones que no estàn casades oficialment per l'esglèsia (ni tan sols permet batejar els fills nascuts de relacions no beneïdes per ella prèviament...).

La política és un altre niu de víbores on els escàndols de corrupció, tràfic de drogues i armes, i negocis il.lícits estàn a l'ordre del dia. Els polítics de veritat, els que realment es preocupen per la gent del carrer són ràpidament el.liminats o desterrats dels partits per deixar pas als corruptes, als que només es preocupen pel seu propi poder econòmic i personal, als amics dels dirigents, als que cauen bé o sencillament expliquen els millors acudits.

L'economía capitalista és un mega-desastre i això és una trampa que nosaltres mateixos hem creat i de la que no podem sortir (de fet cada cop hi ha més gent, que abandona les ciutats i va a viure al camp on s'auto-abasteix d'aliments per viure fora del sistema. I els va bé!). I malgrat tot, malgrat la gran crisi que tots patim, un va el diumenge a la tarda al centre comercial i veu a la gent comprant com boja (des d'unes arracades fins a televisions de plasma)... No ho entenc!

Ens estem carregant el planeta i ningú fa res per evitar-ho. Entre la política corrupta i els grans taurons empresarials, estàn deixant la Terra sense recursos perquè a curt plas, les energies alternatives no representen un guany comparable al de la utilització dels combustibles fòssils. Els diners que es podríen destinar a salvar el planeta están millor destinats a la investigació amb fins militars i fins i tot, la televisió (History Channel, per exemple) te la graella de programació farcida de programes que ens volen convèncer de que els més grans invents de la humanitat (Internet, telèfons mòbils, GPS) han sortit de la investigació militar... I...?????

La gent, com he dit, només viu per tres coses : els diners, la violencia i l'ambició de poder. I no li importa trepitjar a qui sigui per aconseguir-ho. Ens hem convertit en animals i no ens fa pas cap vergonya admitir-ho. Actuem per pur instint i ens oblidem de que som els únics que tenim sentiments elaborats. Enlloc de l'amor, tenim sexe, violencia, enveja, rancúnia, gelos, odi, assassinats, violacions, baralles, robatoris, agressivitat per tot arreu, penes, plors, tristesa, manca de solidaritat...

En fí, només hi veig una solució a tot plegat (se'm fa una muntanya): que s'acabi tot, baixi Déu del Cel en tota la seva Glòria, salvi els justos (lo qual li portarà 5 minuts), destrueixi la resta (aquí si que s'hi entretindrà una mica més) i crei un nou Cel i una nova Terra i apa, tornem a comensar! I no ho dic jo, està escrit.

Congratulations!

En primer lloc, una disculpa: el meu cap ha tornat a instalar aquell programa que li permet veure des del seu ordinador el que un està fent o el que no està fent amb el seu, així que em resulta impossible escriure en hores de feina (que paradoxalment és l'únic moment del dia en que ho puc fer.).

En segon lloc, una espècies de miracle.

Ahir vaig anar al despatx del meu cap perquè em firmés un pagament i una ordre de compra. Em va dir que volia parlar amb mí de vàries coses però que no tenia temps perquè estava enmig d'una subasta de maquinària i que no la podía deixar. Jo no les tenia totes perquè darrerament, hi ha hagut varis acomiadaments a l'empresa i justament, s'han produït tots en divendres.

En fí, que vaig esperar a que es desocupès i a la tarda em vaig armar de valor i li vaig anar a preguntar de què es tractava.

I em va dir que es tractava de l'auditoria.

- Veureu, la setmana passada, dijous i divendres, vam tenir l'auditoria anual que ens fa un ens extern, per renovar el certificat de qualitat ISO9001. És una llarga història, però resumiré dient que abans de que m'auditèssin no les tenia precisament totes però l'auditor (que aquest cop, va ser l'auditor en cap), em va felicitar quan vam acabar i em va dir que mencionaria la meva àrea com una fortalesa del sistema de qualitat en la reunió de tancament. -

Així que vaig respirar una mica més tranquil però sense que se m'acabés de treure el nus de la gola.

Però els meus temors eren totalment infundats. M'havia passat tota la setmana dubtant que ni tan sols el meu cap s'adonés de que si jo havia tingut un resultat EXCELENT a l'auditoria, pogués adonar-se de que alguna cosa estava fallant... En fí, pensava que era prou estúpid com per veure, encara que ho tingués enganxat al nas, que si jo sortia així de bé a l'auditoria, potser el problema estava en una altra banda.

Jejejeje, potser el meu cap no és tan inútil com sembla... Vaja, que per mí que ho fa veure que és inútil perquè EM VA FELICITAR i em va expressar la seva sorpresa pel resultat. Em va dir, que no s'ho esperaven pas que tinguès aquest resultat i que a la reunió de tancament, l'auditor els va felicitar ESPECIALMENT per l'ÀREA DE COMPRES. Que havia demostrat no només tenir tot en ordre, sinó que coneixía el funcionament del sistema de qualitat "de pe a pa" i que havía demostrat ser una gran fortalesa del sistema.

Ara bé, no tot van ser flors i violes, oi? El meu cap em va dir que estava molt sorprès (no hi ha més cec que el que no vol veure) i que volia que li expliqués com podia ser que hi hagués aquesta diferencia entre els meus resultats i els problemes que tenim sovint.

Home, personalment, penso que no hi ha relació perquè el problema principal és en una altra banda però el vaig deixar fer, divertit de veure'l tan desconcertat.

Em va dir que potser el problema era que no ens estavem enfocant en la direcció correcta. Que a nosaltres el que ens interessava era que les coses arribèssin a temps i que ens costèssin menys diners ( que no deixa de ser "Administració d'empreses per Dummies" i més amb els temps que corren. Vaja que això ho sap fins i tot el meu fill). Així que em va demanar que hi fés una pensadeta per veure de quina manera podíem reconduïr els objectius cap a aquests dos eixos i no sense haver-me felicitat un cop més pel meu excelent resultat.

I jo vaig marxar la mar de content per la meva VICTÒRIA sense precedents (que espero, tanqui la boca a bastanta gent, entre d'altres el Gerent de Planta, que m'odia a mort) i pel fet d'haver recuperat la confiansa del meu cap amb un cop d'efecte teatral, lo qual m'assegura que per malament que vagin les coses, no seré dels primers en perdre la meva feina.

Així que em felicito triplement!

P.D. : I no, no puc demanar un altre augment de sou amb la situació com està, papa. Que com diuen aquí : "ves el temblor i no te hincas".