Deixant de banda la poquíssima feina que tinc (la crisis mana) avui tinc bastanta mandra. Suposo que deu ser el temps: apart de que fa molta calor, ja està comensant a cambiar (aviat, per variar) i ens encamina cap a la temporada de pluges. Gairebé 6 mesos de pluja diaria assegurada i esclar, et fa bastanta mandra això. Ja fa dues setmanes que tracto d'inventar-me feina per anar passant l'estona però avui no tinc ganes ni d'això.
Miro per la finestra i veig les llums de l'arbre de Nadal del taller d'aquí davant i m'entren ganes de riure. Esclar que també m'agafen ganes de baixar i preguntar-los si és que no s'han adonat que ja som a punt d'entrar a la primavera. Almenys em puc consolar pensant que encara hi ha gent que té més mandra que jo, no?
Penso que m'agradaria ser en alguna platja (de preferencia al carib), prenent-me una "michelada" (cervessa amb suc de llimona natural i chile en pols, boníssim) o una "piña colada" ben freda o un daikiri del que sigui ben assegut, en una cadira i amb l'aigua remullant-me els peus mentres li presento a en Santi el mar i viceversa.
Ja sé que no és el seu espai, però ja que som aquí us parlaré de'n Santi. En Santi, s'ha convertit en algo així com una espècie d'obsessió per mí. La major part del temps me la paso pensant en ell i en les coses que fa.
La veritat és que jo no tinc molta experiència amb els nadons, oi? Però em dona la sensació de que apart de lo espavilat que està físicament (7 Kg i 60 cm amb 3 mesos no es veuen cada dia, oi?) també és extremadament espavilat mentalment. M´explicaré.
En Santi ha decidit que ja s'ha cansat d'estar estirat tot el dia o en brassos d'algú i ja comensa a voler seure. Però el millor del cas és que no es conforma amb això, sinó que de vegades dona la sensació de que voldria comensar a gatejar i després caminar inminentment.
Quan parlo amb ell (especialment) quan li dic pallassades (que li encanta) el paio se'm queda mirant molt seriòs (quan no s'està partint el cul, esclar) i em dona la sensació, de vegades, que després intenta repetir el que li acabo de dir. Òbviament, amb resultats catastròfics (encara no té tot al seu lloc per poder articular bé les paraules) però un s'adona de que almenys encerta el nombre de síl.labes i que està fent un esfors grandíssim per repetir, lo cual, com diuen aquí, "me saca de onda" perquè la veritat és que és molt petit per fer tot això. De totes maneres, apart de dir mmmmmma-mmmma quan està molt emprenyat, no el traiem dels típics Du-dús, Aguuuuús, Ayás, Dadás, Gús i similars.
Així que tot i que tinc moltes reserves, cada dia estic més convensut de que en Santi no és un nen normal. O sigui, que tinc la sensació que serà més inteligent del normal. Esclar que també pot ser que això sigui el que jo voldria o espero que sigui i estigui buscant motius per confirmar-ho, no? En fí, haurem d'esperar una mica per confirmar-ho. De totes maneres, ahir, espontàneament, el vam descobrir que havia agafat per sí sol un dels coixins del bressol i estava jugant amb ell. És el primer cop que el veig agafar algo per si mateix, sempre li haviem de donar a les mans perquè si surt del seu camp visual és com si no existís.
Dilluns al vespre em vaig sorprendre morint-me de ganes de comprar-li la colecció sencera d'en Teo. Un mite dins dels llibres infantils de la meva infància : Teo va en aviò, Teo va en tren, Teo va a la platja, Teo va a la granja, Teo va a l'escola... Uy, uy, uy, aneu-vos preparant que al Nadal, quan vagi cap allà, arraso, jejejejejje. No sé si per casa dels meus pares quedi algún supervivent de les èpoques daurades (després de passar per les mans de ma germana, no crec que en quedés cap)... Això sí, si de mí depèn espero poder aconseguir que a en Santi li agradi llegir i com més aviat millor. Espero que la fòrmula que van fer servir amb mí funcioni amb ell.
Aish, és que em cremen les ganes d'ensenyar-li coses.
Visitants
Visites
dimecres, de març 18, 2009
dijous, de març 05, 2009
Estic avorrit... (2a part)
Com que avui és com si fos divendres per mí (no sé si us havia dit que l'empresa on treballo ens a col.locat un ERE com un piano i no treballem els divendres fins nou avís), la situació no ha millorat massa des d'ahir.
Així, he tornat a la biblioteca a passar l'estona després d'afanyar-me massa a fer tot el que havía de fer. De vegades tinc la sensació de que no faig res del dret : quan faig les coses a poc a poc se m'acumula la feina d'una forma bàrbara i quan les faig depressa després no tinc res a fer i penso que potser les hauria d'haver fet més a poc a poc. En fí, que no m'entén ni Déu.
No us preocupeu, avui no sentaré càtedra sobre la crisi econòmica mundial. Ahir ja en vaig tenir prou i prefereixo ni pensar-hi.
Ups! Em penso que torno a tenir el SPB (Síndrome de la Pàgina en Blanc)...
Ahir, buscant un experiment sencill perquè la Karen el fés als nens a l'escola (com és de rigor l'últim dia i amb el requisit de que fos "bueno, bonito y barato" i a més, que no l'haguèssin agafat ja i que li agradés a la seva cap) vaig descobrir algunes coses interessants.
1. Em vaig sentir Descartes per un moment : només sé que no sé res (o gairebé res, que pel cas és el mateix).
2. Hi ha molta gent que no te res a fer.
3. Internet ja no es confiable: hi ha una quantitat de gent que es pren la molestia, el temps i els recursos necessaris per enganyar els demés com no teniu idea.
El punt n°1 està clar, hi ha una quantitat de coses que no sabem sobre tantes coses...
El punt n°2 mereix una explicació més extensa. Hi ha gent que es dedica a reproduïr els experiments i gravar-los en video per penjar-los a Internet. Però no us penseu que són experiments inocuus i inofensius, no! Hi ha gent que es dedica a perdre el temps experimentant amb explosius i reaccions violentes. Com per exemple el tema dels Mentos i la Coca-cola però a lo bèstia. I lo pitxor de tot és que disfruten com a berros els paios (algo així com els de Jackass però amb fonament científic).
El punt n°3 es continuació del n°2. Hi ha gent que només es dedica a montar un show per fer experiments que funcionen si no que hi ha gent que munta un show perquè et creguis que una cosa funciona quan en realitat és mentida. Lo qual encara és més patètic. Per exempe, vam trobar un video on un paio feia fluorescent un refresc de llimona tipus "7-up" o "Sprite". Segons el seu mètode, s'havia d'afegir bicarbonat (una cullaradeta) i quatre taps d'aigua oxigenada (Peròxid d'hidrogen). Després s'agita la mescla i et voilà! la cosa brilla com un neó!
Ho vam probar amb Sprite, ho vam probar amb un refresc amb el color més pujat, vam afegir una culleradota d'aigua oxigenada, vam afegir aigua oxigenada a raig i res de res.
Òbviament, ens trobavem davant d'un fake. Es a dir, una falsificació, una farsa. El que passa és que hi ha gent que li encanta prendre el pèl als demés: prèviament a la gravació han d'haver afegit alguna substància al refresc que sí reacciona amb algun dels altres ingredients de forma que quan ho van gravar "semblava" que fos el refresc el que brillava.
I com aquest cas en vam trobar uns quants. Genial! Com si no en tinguèssis prou amb haver de triar la informació que necessites de la que no necessites, l'acurada de la no acurada, ara a Internet has de triar la informació real de la que és un engany! Jo em pensava que només passava amb els correus en cadena això!
Resulta que es pot obrir un cotxe amb una pilota de tenis o que pots tenir la teva propia fabrica de plasma al microones o que pots encendre llums led amb una salxitxa... Per posar alguns exemples estúpids...
M'indigna que ni tan sols puguis confiar en la Wikipedia (recurs que utilitzo sovint, sobretot per ajudar la Karen) perquè com que és una enciclopèdia oberta, tothom i pot posar qualsevol bajanada i ningú es pren la molestia de corregir-lo (com quan jo vaig dir que Berta en català s'escriu amb Th, cosa de la qual estava convensut fins que la meva germana em va treure de la meva profunda ignorància).
I és que tots podem cometre errors i estar equivocats però ja és greu que algú es prengui tantes molesties només per fer que els altres cometem errors i estiguem equivocats i creiem coses inverosímils com que posant mitja hora dues piles en aigua l'aigua es pot encendre com si fos alcohol (òbviament, si la mescles amb alcohol prèviament a la gravació, s'encendrà com si fos alcohol...). Que n'hi ha que som crèduls fins a la medul.la, tuuuuuuú! Que ens ho creiem gairebé tooooot!
Hi ha un altre agreujant però... I es que això és exactament el que fan a les televisores i empreses de publicitat amb nosaltres. Només cal veure la mateixa noticia a TV3 i a Antena-3 TV per adonar-se'n. Els directius de les televisions, diaris, radios i simil.lars també són un col.lectiu candidat a ser enviat a Sibèria a fer treballs forsats en lo més cru de l'hivern, juntament amb els polítics, la majoría del clero i els directius bancaris i farmacèutics.
En fí, quedi constància de la meva indignació i perplexitat!
Així, he tornat a la biblioteca a passar l'estona després d'afanyar-me massa a fer tot el que havía de fer. De vegades tinc la sensació de que no faig res del dret : quan faig les coses a poc a poc se m'acumula la feina d'una forma bàrbara i quan les faig depressa després no tinc res a fer i penso que potser les hauria d'haver fet més a poc a poc. En fí, que no m'entén ni Déu.
No us preocupeu, avui no sentaré càtedra sobre la crisi econòmica mundial. Ahir ja en vaig tenir prou i prefereixo ni pensar-hi.
Ups! Em penso que torno a tenir el SPB (Síndrome de la Pàgina en Blanc)...
Ahir, buscant un experiment sencill perquè la Karen el fés als nens a l'escola (com és de rigor l'últim dia i amb el requisit de que fos "bueno, bonito y barato" i a més, que no l'haguèssin agafat ja i que li agradés a la seva cap) vaig descobrir algunes coses interessants.
1. Em vaig sentir Descartes per un moment : només sé que no sé res (o gairebé res, que pel cas és el mateix).
2. Hi ha molta gent que no te res a fer.
3. Internet ja no es confiable: hi ha una quantitat de gent que es pren la molestia, el temps i els recursos necessaris per enganyar els demés com no teniu idea.
El punt n°1 està clar, hi ha una quantitat de coses que no sabem sobre tantes coses...
El punt n°2 mereix una explicació més extensa. Hi ha gent que es dedica a reproduïr els experiments i gravar-los en video per penjar-los a Internet. Però no us penseu que són experiments inocuus i inofensius, no! Hi ha gent que es dedica a perdre el temps experimentant amb explosius i reaccions violentes. Com per exemple el tema dels Mentos i la Coca-cola però a lo bèstia. I lo pitxor de tot és que disfruten com a berros els paios (algo així com els de Jackass però amb fonament científic).
El punt n°3 es continuació del n°2. Hi ha gent que només es dedica a montar un show per fer experiments que funcionen si no que hi ha gent que munta un show perquè et creguis que una cosa funciona quan en realitat és mentida. Lo qual encara és més patètic. Per exempe, vam trobar un video on un paio feia fluorescent un refresc de llimona tipus "7-up" o "Sprite". Segons el seu mètode, s'havia d'afegir bicarbonat (una cullaradeta) i quatre taps d'aigua oxigenada (Peròxid d'hidrogen). Després s'agita la mescla i et voilà! la cosa brilla com un neó!
Ho vam probar amb Sprite, ho vam probar amb un refresc amb el color més pujat, vam afegir una culleradota d'aigua oxigenada, vam afegir aigua oxigenada a raig i res de res.
Òbviament, ens trobavem davant d'un fake. Es a dir, una falsificació, una farsa. El que passa és que hi ha gent que li encanta prendre el pèl als demés: prèviament a la gravació han d'haver afegit alguna substància al refresc que sí reacciona amb algun dels altres ingredients de forma que quan ho van gravar "semblava" que fos el refresc el que brillava.
I com aquest cas en vam trobar uns quants. Genial! Com si no en tinguèssis prou amb haver de triar la informació que necessites de la que no necessites, l'acurada de la no acurada, ara a Internet has de triar la informació real de la que és un engany! Jo em pensava que només passava amb els correus en cadena això!
Resulta que es pot obrir un cotxe amb una pilota de tenis o que pots tenir la teva propia fabrica de plasma al microones o que pots encendre llums led amb una salxitxa... Per posar alguns exemples estúpids...
M'indigna que ni tan sols puguis confiar en la Wikipedia (recurs que utilitzo sovint, sobretot per ajudar la Karen) perquè com que és una enciclopèdia oberta, tothom i pot posar qualsevol bajanada i ningú es pren la molestia de corregir-lo (com quan jo vaig dir que Berta en català s'escriu amb Th, cosa de la qual estava convensut fins que la meva germana em va treure de la meva profunda ignorància).
I és que tots podem cometre errors i estar equivocats però ja és greu que algú es prengui tantes molesties només per fer que els altres cometem errors i estiguem equivocats i creiem coses inverosímils com que posant mitja hora dues piles en aigua l'aigua es pot encendre com si fos alcohol (òbviament, si la mescles amb alcohol prèviament a la gravació, s'encendrà com si fos alcohol...). Que n'hi ha que som crèduls fins a la medul.la, tuuuuuuú! Que ens ho creiem gairebé tooooot!
Hi ha un altre agreujant però... I es que això és exactament el que fan a les televisores i empreses de publicitat amb nosaltres. Només cal veure la mateixa noticia a TV3 i a Antena-3 TV per adonar-se'n. Els directius de les televisions, diaris, radios i simil.lars també són un col.lectiu candidat a ser enviat a Sibèria a fer treballs forsats en lo més cru de l'hivern, juntament amb els polítics, la majoría del clero i els directius bancaris i farmacèutics.
En fí, quedi constància de la meva indignació i perplexitat!
dimecres, de març 04, 2009
Humor negre
El meu humor, ja de per sí bastant minso, sembla que s'ha agafat unes vacances (que és el que hauria de fer jo, si és que en tingués de vacances, oi?) en veure el panorama actual.
Havia escrit un post extra-llarg parlant de la crisi econòmica i despotricant a tort i a dret contra tothom : els governs, els bancs, la gent en general... Però, mira! Me n'he penedit a l'últim moment.
Després de donar-li moltes voltes he arribat a vàries conclusions :
1. El sistema econòmic actual està mort o agonitzant.
2. Els governs ho saben però ens mantenen desinformats, creen cortines de fum i llencen pilotes fora sense parar (les mesures implementades no estàn solucionant el problema...enlloc!)
3. Nosaltres som estúpids i ens deixem prendre el pèl (només perquè ells puguin acabar de robar lo poc que queda)
4. Els bancs (a nivell directiu, eh?) son unes coves de lladres que juguen amb els diners (els nostres diners!) i els inverteixen en fum, en fantasmes, en fantasíes (mercats de futurs, accions i similars). Lo pitxor és que quan s'esvaeix el fum, també s'esvaeixen els nostres diners.
5. Per si no fòssim prou estúpids, enlloc de nedar i guardar la roba, nosaltres continuem comprant estupideses com a posseïts ( i si no ho creieu aneu a cualsevol centre comercial un dissabte a la tarda ).
Continuo pensant, i més que mai, que sense diners seriem felissos i la incidència d'infarts de miocardi i de divorcis cauria en picat. No hi hauria delinqüència, corrupció, etcètera...
Ja sé que és impossible, però sempre he pensat això i sempre m'ha semblat que qui va inventar la primera moneda, l'haurien d'anar a buscar amb una màquina del temps i fer que patís un petit accident. No sé, que l'atropellés un mamut, o que li caigués un llamp al cap, que fos víctima d'una llansa perduda... Ens estalviariem molts problemes i maldecaps inútils.
Penso també que ens compliquem la vida massa i que seríem més felissos si tot fos més simple.
Havia escrit un post extra-llarg parlant de la crisi econòmica i despotricant a tort i a dret contra tothom : els governs, els bancs, la gent en general... Però, mira! Me n'he penedit a l'últim moment.
Després de donar-li moltes voltes he arribat a vàries conclusions :
1. El sistema econòmic actual està mort o agonitzant.
2. Els governs ho saben però ens mantenen desinformats, creen cortines de fum i llencen pilotes fora sense parar (les mesures implementades no estàn solucionant el problema...enlloc!)
3. Nosaltres som estúpids i ens deixem prendre el pèl (només perquè ells puguin acabar de robar lo poc que queda)
4. Els bancs (a nivell directiu, eh?) son unes coves de lladres que juguen amb els diners (els nostres diners!) i els inverteixen en fum, en fantasmes, en fantasíes (mercats de futurs, accions i similars). Lo pitxor és que quan s'esvaeix el fum, també s'esvaeixen els nostres diners.
5. Per si no fòssim prou estúpids, enlloc de nedar i guardar la roba, nosaltres continuem comprant estupideses com a posseïts ( i si no ho creieu aneu a cualsevol centre comercial un dissabte a la tarda ).
Continuo pensant, i més que mai, que sense diners seriem felissos i la incidència d'infarts de miocardi i de divorcis cauria en picat. No hi hauria delinqüència, corrupció, etcètera...
Ja sé que és impossible, però sempre he pensat això i sempre m'ha semblat que qui va inventar la primera moneda, l'haurien d'anar a buscar amb una màquina del temps i fer que patís un petit accident. No sé, que l'atropellés un mamut, o que li caigués un llamp al cap, que fos víctima d'una llansa perduda... Ens estalviariem molts problemes i maldecaps inútils.
Penso també que ens compliquem la vida massa i que seríem més felissos si tot fos més simple.
dimarts, de març 03, 2009
Sempre marxen els millors
És un tòpic, ho sé.
Ja són vàries vegades que escric sobre la mort en aquest blog i ho seguiré fent mentres sigui necessari.
En aquest cas i malgrat que no era pas de la meva familia, em veig obligat a parlar de la mort, d´un "personatge" (no em vé al cap una altra paraula per descriure'l) la mort del cual m'ha tocat més del que jo hagués esperat.
S'ha mort en Pepe Rubianes.
Potser la majoria de la gent, quan rebi la noticia s'encongirà d'espatlles i dirà: "I? Només era un comediant!".
Però jo em pregunto: de veritat pensem que els comediants, els còmics, els pallasos, són tan inútils en el món en el que vivim?
Ok, hi estic d'acord, en Pepe, i permeteu-me que en parli com si fós un íntim, era malparlat i groller com ell sol però ens feia riure. I ens feia riure en un món on tenim més motius per plorar que qualsevol altre cosa.
En Pepe era enginyós, i el seu humor, tot i que semblava improvitsat i, com ja he dit, groller, era més intel.ligent i premeditat del que semblava.
En Pepe era una persona honesta que deia les coses com són. No es preocupava pas pel que la gent pensaria dels seus acudits i les seves ocurrències. Sencillament deia el que pensava i feia el que creia que era correcte sense preocuparse massa del que pensaria la societat. Cosa que la gran majoria de nosaltres hauria de fer.
Apart, en Pepe tenia una altra vessant que pocs coneixiem. Era altruista i n'haviem vist algunes guspires a les seves memorables intervencions als programes de'n Buenafuente. Haviem sentit a parlar dels seus viatges a Àfrica i a Cuba. Però també a la Barceloneta, barri del que estava enamorat i d'on treia la majoria de les seves idees, havia ajudat a joves amb problemes i delinqüents a sortir del forat.
En fí, com ja he dit vàries vegades, sempre marxen els millors i per acabar-ho d'adobar, es queden els que haurien d'anar de cap a les Calderes de'n Pere Botero.
M'imagino en Pepe, assegut en un núbol, menjant un entrepà de truita de patates, amb una cervessa al costat i partint-se el cul mentres ens veia a tots fent el ridícul per la vida, com només ell ho sabía fer.
Ja són vàries vegades que escric sobre la mort en aquest blog i ho seguiré fent mentres sigui necessari.
En aquest cas i malgrat que no era pas de la meva familia, em veig obligat a parlar de la mort, d´un "personatge" (no em vé al cap una altra paraula per descriure'l) la mort del cual m'ha tocat més del que jo hagués esperat.
S'ha mort en Pepe Rubianes.
Potser la majoria de la gent, quan rebi la noticia s'encongirà d'espatlles i dirà: "I? Només era un comediant!".
Però jo em pregunto: de veritat pensem que els comediants, els còmics, els pallasos, són tan inútils en el món en el que vivim?
Ok, hi estic d'acord, en Pepe, i permeteu-me que en parli com si fós un íntim, era malparlat i groller com ell sol però ens feia riure. I ens feia riure en un món on tenim més motius per plorar que qualsevol altre cosa.
En Pepe era enginyós, i el seu humor, tot i que semblava improvitsat i, com ja he dit, groller, era més intel.ligent i premeditat del que semblava.
En Pepe era una persona honesta que deia les coses com són. No es preocupava pas pel que la gent pensaria dels seus acudits i les seves ocurrències. Sencillament deia el que pensava i feia el que creia que era correcte sense preocuparse massa del que pensaria la societat. Cosa que la gran majoria de nosaltres hauria de fer.
Apart, en Pepe tenia una altra vessant que pocs coneixiem. Era altruista i n'haviem vist algunes guspires a les seves memorables intervencions als programes de'n Buenafuente. Haviem sentit a parlar dels seus viatges a Àfrica i a Cuba. Però també a la Barceloneta, barri del que estava enamorat i d'on treia la majoria de les seves idees, havia ajudat a joves amb problemes i delinqüents a sortir del forat.
En fí, com ja he dit vàries vegades, sempre marxen els millors i per acabar-ho d'adobar, es queden els que haurien d'anar de cap a les Calderes de'n Pere Botero.
M'imagino en Pepe, assegut en un núbol, menjant un entrepà de truita de patates, amb una cervessa al costat i partint-se el cul mentres ens veia a tots fent el ridícul per la vida, com només ell ho sabía fer.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)