Homenatge a la mare de la criatura

Avui estic una mica tou. No sé si serà perquè encara falten dues setmanes i mitja per les vacances de Nadal o perquè vaig de culet culet, però estic tou.

I he tingut ganes de fer un homenatge a la mare d'en Santi perquè la veritat és que es mereix tot el mèrit.

No només ha portat en Santi 8 mesos i escaix a dins, sinó que ha soportat estoicament tot l'embaras. Apart s'ha xutat ella soleta, 36 hores ingressada a l'hospital i les últimes sis amb les contraccions i el dolor del part. Part ,que per motius aliens a aquesta organització, ha estat natural i sense anestèsia (¡Toma ya!).

Per si no fos prou, s'ha de fer càrrec d'en Santi mentres jo soc a la feina i no és poc això. Se l'ha de vigilar constantment, donar-li de menjar cada dos per tres (és que el nen s'assembla al pare en aquest aspecte, segons sembla), cambiar-li els bolquers, banyar-lo, esterilitzar els biberons quan ja no n'hi ha més, rentar la seva robeta...

I no us penseu que es fàcil canviar-li els bolquers a un nadó de 9 díes, és més complicat del que sembla. No només per la dificultat implícita en el fet de treure un bolquer i posar-ne un altre, sinó perquè el nen està embolicat amb vàries capes de flassades i apart porta la roba. Apart, en Santi ha decidit que el millor moment per fer exercici o per descobrir fins a quin punt es pot fer una boleta és quan li estàn canviant el bolquer o el despullen per banyar-lo o el vesteixen després de banyar-lo, així que és molt difícil. Jo encara no m'atreveixo.

Per cert, cal disminuïr un grau de dificultat perquè ahir li va caure el melic així que no cal anar amb massa compte ja.

I tot això la Karen ho fa ara que no treballa. No vull pas pensar que passarà al Gener quan comenci a treballar. L'hauré de recollir amb pinces, pobreta.

Apart cal dir que tot això, evidentment, ho fa amb tot l'amor del món.

Està clar com la llum del dia, que jo l'ajudaría si pogués. Però esclar, en primer lloc, soc fora treballant la major part del dia i en segon lloc, soc massa babau com per poder ajudar-la en la majoria de coses. Ja sabeu, falta d'experiencia que suposo que anirem millorant amb el temps. I esclar, no és pas per falta de ganes, eh? Que me'n moro de ganes d'ajudar-la, apart de que és la meva obligació, la veritat és que em fa patir i em preocupa lo molt que ha de fer.

Jo no em considero un paio d'aquests que només planten la llavor i apa! que se n'ocupi sa mare que per això hi és. No, no, no, no! Els fills penso que són una responsabilitat que ha de ser compartida totalment. Això dels Neanderthals que només s'ocupaven de sortir a cazar el menjar i prou, em penso que va quedar enrera fa uns quants milers d'anys (per molt que encara quedin alguns pocs exemplars en els nostres dies que es resisteixen a extingir-se).

Esclar que això no vol dir que els pares hagin de compartir tots els rols al 50%. Està clar que hi ha coses que se li donen millor a la mare i altres que se li donen millor al pare, pero vaja no crec que la mare s'hagi d'ocupar del 90% de les feines i el pare només es limiti a aconseguir diners per la manutenció. No em sembla just, vaja.

Bàsicament ho dic perquè penso que aquesta és la base de la majoria de problemes que es viuen durant l'adolescència: una mare abnegada i que tot ho perdona i un pare absent, poc carinyòs i massa autoritàri i estricte (de vegades, fins i tot violent). O sigui, una mare que li dona tot al fill a la boqueta i mastegat, i un pare que les poques vegades que el veu és per esbroncar-lo, com a mínim.

Jo m'adono amb els meus nebots de lo important que és per ells una figura paterna. També la materna, esclar, que no corri la sang encara. M'he fixat que els meus nebots necessiten apart de sa mare, que el seu pare també sigui carinyós amb ells, que jugui i comparteixi part del seu temps amb ells, que els ajudi a fer els deures de l'escola... Bàsicament m'hi he fixat perquè quan son a casa em busquen a mí perquè saben que jo els dono tot això.

Us confesso que l'Àngel, dirigint-se a mi, li costa molta feina no dir-me pare enlloc de tiet. Generalment, diu la primera i quan s'adona del que acaba de dir, automáticament afegeix la segona. Així que soc un pare-tiet. Evidentment és algo totalment inconscient que el delata, però és que apart, la meva sogra m'ha confessat que l'Àngel li ha preguntat més d'una vegada perquè jo no puc ser el seu pare. I en Miguel va pel mateix camí...

Vaja, jo que volia fer un homenatge a la mare de la criatura i m'he acabat tirant floretes a mi mateix...

Reprenent el fil principal, penso que més enllà dels rols que li pertoquin a cadascún, cal que ambdós pares comparteixin les tasques rutinaries relacionades amb els fills, per difícil que sigui. Home, que si un treballa en una plataforma petrolífera i es passa sis mesos fora de casa, està una mica complicat, no? Però la majoria dels mortals només passem unes hores fora de casa i no és tan difícil, penso. I penso també que un, per cansat que arribi de treballar, ha de fer l'esfors.