Pensant pensant

Fa una estona, un dels paletes que estàn treballant a les obres d'ampliació de la planta ha caigut des d'una alsada d'uns 5 o 6 metres. Estava donant els tocs finals a una de les parets que separen la planta de la finca del costat i el tauló on estava ha relliscat amb la conseqüent caiguda.

S'ha trencat una cama (el que m'extranya és que no s'hagi trencat les dues o algo pitxor).

Després, fent el xafarder, m'he assebentat de que no saben a quin hospital portar-lo perquè el pobre noi no està assegurat.

Automàticament m'he posat a pensar : el noi, es veu bastant jove. Probablement ja sigui pare com jo i si treballa de manobre, el més probable es que tingui un sou ridícul i moltes dificultats per passar la quincena (ja sabeu que aquí no es cobra per mes sinó per quincena, però pel cas, és el mateix).

Com que s'ha trencat la cama, el més probable és que es passi com a mínim 2 mesos sense poder treballar i com que no té asseguransa, no té dret a la baixa i tampoc té dret a que l'atenguin gratuïtament a la seguretat social. O sigui que es passarà 2 mesos mínim sense cobrar i apart s'haurà de pagar el metge i les medicines (a no ser que l'atenguin al Seguro Popular, que és un invent que han fet per les persones que no treballen però jo no li tindria massa confiansa, la veritat. Si de per sí la SS es pèssima, imagineu-vos com serà aquest Seguro Popular...).

De totes maneres, encara que l'atenguin, estarà dos mesos sense cobrar. M'he posat a pensar en dues coses.

La primera, que si jo em quedès dos mesos sense cobrar (i això que la Karen treballa) seria una catàstrofe de cap a cap i probablement ens enfonsaria al pou de la miseria (i tenim bons sous, els dos). Se m'han posat tots els pèls de punta només de pensar en en Santi.

La segona, que ens la passem queixant-nos de les nostres feines, de lo molt putejats que estem i no tenim en compte que n'hi ha que estàn molt pitxor que nosaltres. Que fins i tot arrisquen la seva vida cada dia per quatre duros mal pagats, sense asseguransa de cap tipus i que realment qualsevol dia tenen un accident com el que acaba de passar i adiós muy buenas. I consti que només s'ha trencat una cama i en té per dos mesos, què tal si cau d'una altra manera i es queda paralític?

La veritat no sé si m'explico. Em fa una mica de basarda tot plegat. No m'explico com aconsegueix sobreviure aquesta gent. La Karen i jo amb prou feines passem cada mes i tenim bons sous. Com s'ho fan aquest tipus de persones? I aquest almenys té una feina més o menys normal. ¿Com s'ho fan els que venen xiclets o netegen vidres als semàfors o els que venen "tamales" o postres o roba de 2a mà a la cantonada, o els que venen CD's pirates o xocolatines al metro o els que viuen només de propines, com els trios que canten als restaurants o als mercats...? Qualsevol día es posen malalts de veritat i s'ha acabat el bròquil...

De veritat, no m'ho puc explicar i a la vegada és un pobre consol per mi. Ja que per una banda penso que no és possible que puguin sobreviure en aquests temps que corren i malgrat tot ho fan i per l'altre, intento consolarme amb això quan les coses no van bé a la feina o ens costa arribar a final de quincena però hi ha un rumor a dins al meu cap que em diu que alguna cosa no acaba d'anar a l'hora. Que potser ells estàn fent les coses molt bé o nosaltres estem fent les coses molt malament però que hi ha alguna cosa que no rutlla com hauria de rutllar.

De fet, aquest rumor ja volta pel meu cap des d'abans d'arribar a México pero ara s'ha fet molt més intens. A Espanya ja em preguntava com podia ser que la gent amb un sou molt per sota del que jo cobrava es puguès permetre canviar de cotxe cada dos per tres, o fer reformes a casa seva, comprar un pis o tenir electrodomèstics d'alta tecnologia no imprescindibles per la vida diaria com per exemple una pantalla de plasma o un home-cinema. I ara segueixo sense entendre com caray s'ho fan, perquè aquí son fins i tot més exagerats que allà.

Veus els "monos" (paraula no massa carinyosa per referir-se a la xusma) al metro amb els seus Ipods originals al metro i t'entra una sensació ben extranya. Per una banda penses que probablement l'hauràn robat i per l'altre, quan t'adones que tots els "monos" porten el seu, et preguntes si es un problema de delinqüència generalitzada o realment l'han comprat com fa la gent normal i perquè tu no te'l pots permetre...

Em passa el mateix quan vaig al súper i veig la gent enduent-se les pantalles de plasma, els frigorífics d'última generació, les PS3, les Wii i les X-Box 360 volant dels aparadors. Els mòbils d'última generació en mans de persones que òbviament, no s'ho haurien de poder permetre i em comenso a preguntar si jo no soc imbècil. Perquè només em puc donar un gust molt de tant en tant i em limito a comprar-me un llibre (que és mooooooolt de tant en tant perquè la veritat no hi ha on posar-los, o uns jocs de la PS2 (que com que son pirates em surten per tres per 50 pesos, uns 4 euros al canvi) i malgrat tot els compro més pensant en el meu nebot que en mí mateix de forma que sempre acabo comprant els que no m'agraden i li agraden a ell.

És una sensació extranya que et deixa perplexe i molt desorientat. Et comences a plantejar què estàs fent malament que els altres estiguin fent bé i acabes arribant a la conclusió de que no hi ha res que aparentment estiguis fent malament i encara ho entens menys. Esclar que cada casa és un món, oi? Potser per comprar-se un IPOD aquestes persones es passen dues setmanes menjant frijoles o sopa de sobre (que aquí no és de sobre, és de got i no és Knorr o Gallina Blanca, és Maruchan) sense parar, cosa que jo no estic disposat a fer de cap de les maneres, no ho sé. La sopa de sobre, triga una mitjana de 6 mesos en ser digerida segons diuen per aquí degut a que son completament sintètiques i els frijoles, tenen els mateixos o pitxors efectes secundaris que les mongetes. La qüestió és que no ho entenc per més que hi penso i hi penso.

Al final arribo a la conclusió de que mai sabré com s'ho fan i que per més que m'hi esforsi no arribaré mai a poder fer el que ells fan així que deixo de preocupar-me fins que m'hi torno a trobar.