Coseqüencies II

Segueixo pensant en el que vaig escriure ahir. Sembla un tema prou important pel meu subconscient. Esclar que tinc la meva curiositat molt picada pel que escrivia al final del missatge pero no tinc forma de saber-ho a menys que algú desxifri el meu missatge críptic i em vulgui donar aquesta informació a menys que no la tingui, esclar que si desxifra el missatge llavors vol dir que té aquesta informació oi? Bé, ja m'estic passant de rosca amb aquest tema, anem al gra.


Potser no som conscients del que les petites decisions de cada dia poden arribar a canviar la nostra vida per complet. Potser un día decidim no correr per agafar el tren i salvem la vida perqué aquell tren descarrila o xoca o altres coses ( i si no pregunteu-li als que l' 11-M van decidir dormir 5 minutets més), o al contrari, penseu que potser per fer això arribeu tard a l'entrevista on, d'haver arribat d'hora, us haurien donat la feina de la vostra vida. Una cosa tant idiota com agafar el paraigües o no un día que está núvol us pot estalviar o no, el fet d'agafar una pneumonia o pulmonia i sortir de la vida per la porta petita.


Pero no tot es redueix al temps. També son importants les paraules, els gestos... Penseu per un moment. Una paraula dita o no dita, o una frase amb una determinat sentit o un altre poden afectar les nostres relacions personals. Potser una paraula o frase poden fer-nos adonar que la persona que pensem que es el/la nostre/a millor amic/amiga (ja no faig distincions a aquestes alsades) és l'amor de la nostra vida, o poden fer que perdem les nostres amistats per sempre més. I a la inversa esclar. El fet de passar per un lloc diferent a l'habitual quan tornem de treballar ens pot estalviar un accident o provocar-ne un, tot depen, o potser ens pot portar a topar amb una persona que es convertirà en la nostra mitja taronja, el nostre millor amic, o el nostre pitxor enemic.



En definitiva, la vida es plena de petits detalls que podríen canviar la nostra vida per sempre o acabar-la en un obrir i tancar d'ulls i la major part del temps no en som conscients. Mireu per exemple, el meu cas. La vida m'ha portat exactament on necessitava ser i tot va ser de pura xiripa. Si jo no hagués contactat amb la persona que em va presentar la Karen, només Déu sap on sería i com estaría. Si aquesta persona no hagués usat les paraules adecuades quan parlavem per xat, no m'hauria caigut bé i hauria tallat el contacte. Si jo no hagués usat les paraules adecuades, mai hauria pensat en presentar-me la Karen i estariem en el mateix cas. Si jo no hagués pressentit que era molt important que parlés amb la Karen i li escribís, mai ho hauria fet i tampoc seria aquí ara. Veieu el que intento dir?

Una altra cosa molt diferent és el destí, tot i que hi està relacionat. La major part del temps, les decisions i les coses se'ns presenten molt clares i és molt difícil escollir per on tirar. Pero hi ha tota una sèrie d'eleccions que no se'ns presenten tant clares i apart, no sabem molt bé perqué, pero SABEM que és el que hem de fer, ens hi sentim empesos sense tenir-ne molt clares les raons o els motius. Tenim un sisé sentit que ens diu que no hi ha volta de full, això és el que hem de fer i això altre és el que no hem de fer, i punt. I no en som conscients la major part del temps.


El que vull dir, es que hi ha eleccions que no són eleccions en absolut. Alguna cosa, Déu, la consciencia, l'inconscient, un sisé sentit, etc, ens indica clarament que és el que hem de fer. I això és o em penso que és perqué hi ha un destí més o menys predeterminat que hem de complir, hem de passar necessariament i sense excusa per les situacións que se'ns presentaran. Esclar que no sempre hauria de ser així, hi ha moltes situacions que SI depenen del nostre lliure alber, pero també penso que tant si escollim la porta número 1, com la 2 o la 3, els premis ( o càstigs ) que hi ha al darrera també estàn escrits de totes maneres.

Un tema completament diferent és el destí en general que pot tenir una persona. No em vull posar messianic ni res de tot això, pero penseu en persones prou importants que han fet coses que han salvat la vida de milers de persones o l'han provocada, per exemple : Fleming i Hitler. Fleming va inventar la pennicilina i Hitler, tots sabem el que va fer no cal parlar-ne. I aquest era el seu destí, ja que la pennicilina va salvar la vida de milions de persones, tot i que ja està molt desfasada, i a la seva manera, Hitler, va canviar el món. Es va establir la consciencia, mundialment de que el que va fer no es podía repetir. Es van acostar els pobles (amb més o menys èxit segons el cas) i es va crear una consciència de germanor entre les races (també amb més o menys èxit segons el cas, pero alguna cosa si va passar). Així podríem pensar, que el que va fer Hitler i tots els seus secuasos, en certa manera i malgrat totes les salvatjades que va fer, van contribuïr (per les males, esclar) a fer un món millor. De la mateixa manera en la que penso que Al-quaeda i el terrorisme internacional també ho faran a la llarga. Així doncs, havia de passar i algú ho havia de fer, i l'escollit no era ni més ni menys que el senyor Adolf Hitler i companyia.

Consti que no ho justifico en absolut, eh? Pero vist en perspectiva, malgrat les pèrdues, va representar una millora en la forma de pensar i actuar del món. Si no fossim tant salvatges no ens obligarien a passar per aquestes proves, pero desgraciadament ho som i molt, així que de tant en tant penso que ens han de fer aprendre la llisó ( ja sabeu, "la letra con sangre entra"). Ay! No sé, em penso el que acabo d'escriure és molt fort entès d'una determinada manera i no vull pas que ho entengueu així. No estic justificant ni la guerra, ni el terrorisme, ni els genocidis ni res de tot això. L'únic que vull dir es que malgrat haver estat una cosa tan forta i tan dolenta, va obrir les portes a una nova era en la forma de pensar en el món i que potser hi haviem de passar per donar aquest pas, per pujar aquest esglaó en l'escala de la humanitat. I també vull dir, que potser el destí de les persones que ho van dur a terme ja estava escrit (és evident que si això havia de passar, algú ho havia de dur a terme).

En alguns casos, els que creuen en la reencarnació, pensen que a grans trets la majoria d'actes o decisions que prenen en la vida, es redueixen a una qüestió de Karma. El Karma es una balansa on posem totes les bones i males accions que fem en la vida, de forma que en acabar es mesura i si el resultat es bo pots avansar i si no és bo, et toca repetir curs (una altra vida, tot i que els indis creuen que es pot retrocedir, actualment es pensa que això no es posible sino que es produïria un estancament). Doncs bé, alguns diuen que abans de reencarnar, l'esperit pot conscientment i voluntariament escollir el seu destí, a quines proves s'haurà d'enfrontar. D'aquesta manera, potser l'esperit de Hitler va escollir el seu destí pel mal i el bé que va representar, diguem que sería una especie de sacrifici, i penseu també els milers de milions de vides que va afectar la segona guerra mundial. Hi havia molts destins encreuats i implicats en ella.

El destí es un engranatge molt gran, i cada vida és una roda dentada que está en contacte amb moltes altres vides, que a la vegada están en contacte amb altres vides, etc, etc, etc... L'efecte papallona un cop més. Potser una paraula inocent nostra, provocarà la mort a una persona a l'altra banda del món que ni tan sols tenim idea de que existeixi, o propiciaran que dues persones que ni coneixem es coneguin i engendrin la persona que trobarà la vacuna de la SIDA o el Càncer, per posar dos exemple contraposats.

En fi, és un tema molt interessant i com més i aprofundeixes, més enpantanegat et quedes.

Conseqüencies

Sembla mentida a vegades el que pot representar un dia aborrit. I no és per falta de feina eh? El que passa es que avui estic així, una mica mandrós, deu ser per la calor... jo que sé.

La qüestió es que quan un está així es posa a pensar en les coses més insospitades. Avui per exemple estic pensant en l' Efecte Papallona, en el destí i coses d'aquestes. Home, pensar en el destí tenint en compte la meva situació i localització geogràfica no és massa difícil pero l'efecte papallona ja es una altra cosa.

Pels que no ho sabeu hi ha una part de la teoria del caos (matemàtiques avansades) que diu que si una papallona bat les ales, posem a Nova York, podría provocar un tifó a la India. Lo cual vol dir que la vida està plena de petites causes que a la llarga es van encadenant caòticament i donen lloc a grans conseqüències. Aquest és el cas de la meva vida, potser de totes les vides, pero ara m'interessa la meva (egocentrisme pur).

Que a mi ningú m'ho havia de dir fa 4 anys que acabaría aquí, casat i treballant de comprador, no és cap novetat. El que m'interessa són els detalls que m'haurien portat aquí, alguns dels quals no puc explicar en termes determinístics ( o sigui de destí ) per por a les ments ortodoxes. Bé, per insinuar quelcom crípticament, us diré que potser hi hagi alguna cosa que jo hagi heretat de la meva familia i no sé exactament de quina banda (pero m'imagino que per part de la meva besàvia. De fet sempre ho he sospitat en secret pero no ho he pogut confirmar mai) que hi tindria molt a veure. I es tot el que diré en aquest sentit així que si ningú s'imagina què és i em dona la resposta que busco, no cal que insistiu. De totes maneres, aquest detall no explica tota la història.

En fi, si un es posa a pensar en perspectiva comensa a veure detalls que van encaixant un darrera l'altre i que indefiniblement el porten a aquest punt. A Mèxic D.F. a 10 de juliol de 2007, a una persona que es diu Karen Camacho i a una empresa que es diu Diseño y Metalmecánica, SA de CV (Sociedad Anonima de Capital Variable). I a priori tots aquests detalls no tenen res a veure entre sí, lo qual ho fa tot molt més misteriós.

Tots sabeu que he tingut moltes parelles i amb totes, o bé jo no els interessava o acabavem com el Rosari de l'Aurora o coses per l'estil. Sempre, sempre, buscava quelcom que no sabia exactament que era. La qüestió es que cada cop, pressentía que estaba més aprop i més aprop i més aprop. Fins que vaig coneixer una persona de Mèxic que em va presentar la Karen. Llavors es va acabar el bròquil, vaig saber que s'havia acabat la recerca.

Pero no es va acabar aquí, esclar. De seguida vaig sentir unes ganes irresistibles de conéixer-la. Havia de venir i havia de venir com fos. Així que per primer cop a la vida em vaig enfrontar amb els meus temors i vaig venir. I quan vaig venir, vaig haver de tornar i llavors vaig tenir molt clar el que havia de fer. No m'hi podia resistir, era algo molt fort el que sentia que havia de fer i així, empés pel destí i enfrontant-me a qui fos i com fos, va ser com vaig anar a parar a aquesta terra. No vull pas que us penseu que va ser una lluita contra mi mateix ni res de tot això, au contraire mes amis. Em vaig deixar portar...

No sé si m'explico massa bé, sembla ben bé que estigui donant voltes al voltant d'alguna cosa sense acabar de trobar-la. Apart de tot això, hi va haver moltes casualitats que van fer possible que jo estigui aquí. Cada cop que havia de venir de visita, semblava que fos impossible i llavors, de cop i volta i com per art de màgia, tot s'arreglava perqué pogués venir, potser no de la forma més còmode pero si, a l'últim moment i de la forma més barata posible i amb el màxim de dies. De la mateixa manera va passar els cops que havia d'anar la Karen cap a Espanya. I aquesta mateixa historia, s'ha repetit molts cops amb moltes altres coses. Ara em ficaré en terreny pantanós per enèssima vegada pero sembla talment com si algú per allà dalt (el Guionista, com dirien alguns), ens donés un cop de mà quan les coses semblen més magres. Com si algú volgués que haguèssim arribat a aquest punt i és això precisament el que em porta a pensar en el destí.

Durant la meva vida, he tingut moltes èpoques diferents, inclús enfrontades. Hi va haver una època en que no creia en el destí, preferia pensar que cadascú es forja el seu. Després vaig passar per una época en que era un determinista convensut : pensava que el destí existia per tots i cadascún dels àmbits de la nostra vida i que per tant, no calía lluitar ni esforsar-se perqué tot estava escrit. Ara m'he instalat en una posició més ambigua. Tot i que penso que si hi ha un destí que a vegades no podem evitar, al fí i al cap, n'hi ha moltes que depenen totalment de nosaltres. Penso que es talment com si algú ens poses un camí davant de nosaltres i nosaltres haguèssim d'escollir entre dos ramals, pero no poguèssim escollir un ramal número tres. O bé A o bé B, pero ni et pensis que existeix C, aquestes són les úniques opcions. I així, potser escollim inocentment un camí que no sabem ben bé on ens durà pero que a la llarga ens porta a fer grans coses o ens porta grans calamitats (exactament a això em refereixo al fer menció de l'efecte papallona).

Doncs així és com una petita cosa et pot portar a l'altre banda de món, a casarte amb una persona d'una cultura totalment diferent (almenys no és japonesa) i a acabar treballant del que mai hauries pensat que acabaries treballant. Allunyat de la teva familia, dels teus amics, de la teva ciutat, del teu país, de la teva llengua, cultura, etc... Esclar que no ho canviaria per res del món el que tinc eh? No us emocioneu. I esclar, que hi ha un motiu ocult no apte per ments orotodoxes pero com que no ho tinc molt clar doncs millor ho deixem així., pero tindría la seva importància, i molta, en tot aquest assumpte. Pero la veritat es que si això que penso es cert, doncs encara em genera més dubtes, sobretot pel que respecta a la historia familiar, digue'm que hi ha coses que no m'encaixen o que ningú m'ha explicat i que per tant em sento en certa manera estafat. Bueno, millor ho deixo així perqué encara us picaré la curiositat i no em deixareu en pau, i la veritat es que no us ho penso explicar per les mateixes raóns per les quals ningú mai m'ho ha explicat a mi : no ho entendríeu.