Coseqüencies II

Segueixo pensant en el que vaig escriure ahir. Sembla un tema prou important pel meu subconscient. Esclar que tinc la meva curiositat molt picada pel que escrivia al final del missatge pero no tinc forma de saber-ho a menys que algú desxifri el meu missatge críptic i em vulgui donar aquesta informació a menys que no la tingui, esclar que si desxifra el missatge llavors vol dir que té aquesta informació oi? Bé, ja m'estic passant de rosca amb aquest tema, anem al gra.


Potser no som conscients del que les petites decisions de cada dia poden arribar a canviar la nostra vida per complet. Potser un día decidim no correr per agafar el tren i salvem la vida perqué aquell tren descarrila o xoca o altres coses ( i si no pregunteu-li als que l' 11-M van decidir dormir 5 minutets més), o al contrari, penseu que potser per fer això arribeu tard a l'entrevista on, d'haver arribat d'hora, us haurien donat la feina de la vostra vida. Una cosa tant idiota com agafar el paraigües o no un día que está núvol us pot estalviar o no, el fet d'agafar una pneumonia o pulmonia i sortir de la vida per la porta petita.


Pero no tot es redueix al temps. També son importants les paraules, els gestos... Penseu per un moment. Una paraula dita o no dita, o una frase amb una determinat sentit o un altre poden afectar les nostres relacions personals. Potser una paraula o frase poden fer-nos adonar que la persona que pensem que es el/la nostre/a millor amic/amiga (ja no faig distincions a aquestes alsades) és l'amor de la nostra vida, o poden fer que perdem les nostres amistats per sempre més. I a la inversa esclar. El fet de passar per un lloc diferent a l'habitual quan tornem de treballar ens pot estalviar un accident o provocar-ne un, tot depen, o potser ens pot portar a topar amb una persona que es convertirà en la nostra mitja taronja, el nostre millor amic, o el nostre pitxor enemic.



En definitiva, la vida es plena de petits detalls que podríen canviar la nostra vida per sempre o acabar-la en un obrir i tancar d'ulls i la major part del temps no en som conscients. Mireu per exemple, el meu cas. La vida m'ha portat exactament on necessitava ser i tot va ser de pura xiripa. Si jo no hagués contactat amb la persona que em va presentar la Karen, només Déu sap on sería i com estaría. Si aquesta persona no hagués usat les paraules adecuades quan parlavem per xat, no m'hauria caigut bé i hauria tallat el contacte. Si jo no hagués usat les paraules adecuades, mai hauria pensat en presentar-me la Karen i estariem en el mateix cas. Si jo no hagués pressentit que era molt important que parlés amb la Karen i li escribís, mai ho hauria fet i tampoc seria aquí ara. Veieu el que intento dir?

Una altra cosa molt diferent és el destí, tot i que hi està relacionat. La major part del temps, les decisions i les coses se'ns presenten molt clares i és molt difícil escollir per on tirar. Pero hi ha tota una sèrie d'eleccions que no se'ns presenten tant clares i apart, no sabem molt bé perqué, pero SABEM que és el que hem de fer, ens hi sentim empesos sense tenir-ne molt clares les raons o els motius. Tenim un sisé sentit que ens diu que no hi ha volta de full, això és el que hem de fer i això altre és el que no hem de fer, i punt. I no en som conscients la major part del temps.


El que vull dir, es que hi ha eleccions que no són eleccions en absolut. Alguna cosa, Déu, la consciencia, l'inconscient, un sisé sentit, etc, ens indica clarament que és el que hem de fer. I això és o em penso que és perqué hi ha un destí més o menys predeterminat que hem de complir, hem de passar necessariament i sense excusa per les situacións que se'ns presentaran. Esclar que no sempre hauria de ser així, hi ha moltes situacions que SI depenen del nostre lliure alber, pero també penso que tant si escollim la porta número 1, com la 2 o la 3, els premis ( o càstigs ) que hi ha al darrera també estàn escrits de totes maneres.

Un tema completament diferent és el destí en general que pot tenir una persona. No em vull posar messianic ni res de tot això, pero penseu en persones prou importants que han fet coses que han salvat la vida de milers de persones o l'han provocada, per exemple : Fleming i Hitler. Fleming va inventar la pennicilina i Hitler, tots sabem el que va fer no cal parlar-ne. I aquest era el seu destí, ja que la pennicilina va salvar la vida de milions de persones, tot i que ja està molt desfasada, i a la seva manera, Hitler, va canviar el món. Es va establir la consciencia, mundialment de que el que va fer no es podía repetir. Es van acostar els pobles (amb més o menys èxit segons el cas) i es va crear una consciència de germanor entre les races (també amb més o menys èxit segons el cas, pero alguna cosa si va passar). Així podríem pensar, que el que va fer Hitler i tots els seus secuasos, en certa manera i malgrat totes les salvatjades que va fer, van contribuïr (per les males, esclar) a fer un món millor. De la mateixa manera en la que penso que Al-quaeda i el terrorisme internacional també ho faran a la llarga. Així doncs, havia de passar i algú ho havia de fer, i l'escollit no era ni més ni menys que el senyor Adolf Hitler i companyia.

Consti que no ho justifico en absolut, eh? Pero vist en perspectiva, malgrat les pèrdues, va representar una millora en la forma de pensar i actuar del món. Si no fossim tant salvatges no ens obligarien a passar per aquestes proves, pero desgraciadament ho som i molt, així que de tant en tant penso que ens han de fer aprendre la llisó ( ja sabeu, "la letra con sangre entra"). Ay! No sé, em penso el que acabo d'escriure és molt fort entès d'una determinada manera i no vull pas que ho entengueu així. No estic justificant ni la guerra, ni el terrorisme, ni els genocidis ni res de tot això. L'únic que vull dir es que malgrat haver estat una cosa tan forta i tan dolenta, va obrir les portes a una nova era en la forma de pensar en el món i que potser hi haviem de passar per donar aquest pas, per pujar aquest esglaó en l'escala de la humanitat. I també vull dir, que potser el destí de les persones que ho van dur a terme ja estava escrit (és evident que si això havia de passar, algú ho havia de dur a terme).

En alguns casos, els que creuen en la reencarnació, pensen que a grans trets la majoria d'actes o decisions que prenen en la vida, es redueixen a una qüestió de Karma. El Karma es una balansa on posem totes les bones i males accions que fem en la vida, de forma que en acabar es mesura i si el resultat es bo pots avansar i si no és bo, et toca repetir curs (una altra vida, tot i que els indis creuen que es pot retrocedir, actualment es pensa que això no es posible sino que es produïria un estancament). Doncs bé, alguns diuen que abans de reencarnar, l'esperit pot conscientment i voluntariament escollir el seu destí, a quines proves s'haurà d'enfrontar. D'aquesta manera, potser l'esperit de Hitler va escollir el seu destí pel mal i el bé que va representar, diguem que sería una especie de sacrifici, i penseu també els milers de milions de vides que va afectar la segona guerra mundial. Hi havia molts destins encreuats i implicats en ella.

El destí es un engranatge molt gran, i cada vida és una roda dentada que está en contacte amb moltes altres vides, que a la vegada están en contacte amb altres vides, etc, etc, etc... L'efecte papallona un cop més. Potser una paraula inocent nostra, provocarà la mort a una persona a l'altra banda del món que ni tan sols tenim idea de que existeixi, o propiciaran que dues persones que ni coneixem es coneguin i engendrin la persona que trobarà la vacuna de la SIDA o el Càncer, per posar dos exemple contraposats.

En fi, és un tema molt interessant i com més i aprofundeixes, més enpantanegat et quedes.

Déu, el Master de l'Univers ( 2a. part )

Beeeeeeeeeeeeeeeé, després d'aquest petit càstig que us vaig imposar secretament i perquè, sincerament, ni tenia res per comentar ni tenia ganes ni temps d'escriure, tancaré i consti que dic TAN-CA-RÉ la polèmica suscitada pel post anterior.

Personalment, us haig de dir que a mi ningú me la menjat el coco. Les meves conclusions al respecte d'aquest tema s'han forjat després de molts anys d'investigació i de llegir molts llibres (si es veritat que darrerament se m'ha facilitat l'accés a aquesta informació, pero també es cert que ja portava temps investigant a internet i altres fonts que no revelaré,jejeje). Ja sabeu, o haurieu de saber, que quan un tema m'interessa mi aferro com un gos amb un òs i que no el deixo estar, normalment al cap de poc temps, fins que li he tret tot el suc (i aquest tema en té molt de suc).

En segon lloc, vull deixar molt clar que malgrat les meves conclusions, no em considero un heretge ni res de tot això. Segueixo sent catòlic perqué penso que dins el que cap segueix sent la religió que s'acosta més a les meves conclusions, i perquè és la meva religió de criansa i educació. No crec pas que estigui barallada amb tot el que vaig dir.

Esclar que la meva religió no té res que veure amb que estigui d'acord amb tot el que diu l'esglèsia. L'existencia dels Evangelis apòcrifs n'és un exemple. Pels no versats en la materia, els evangelis apòcrifs son els evangelis no-oficials. És a dir, en un comensament, als inicis del cristianisme hi havia molts evangelis. Lo cual, era un merder a l'hora d'unificar les creences de tots els cristians sota una sola ensenya. Què va passar? Doncs que hi va haver un Papa molt llest que va fer un concili i va dir que només acceptaría 4 evangelis oficials que són els que ja coneixem i la resta... Doncs la resta els van cremar i els van prohibir sota pena d'excomunió ja que no casaven amb la idea que ell tenia de l'esglesia catòlica. Així es van perdre els evangelis de la majoria de protagonistes de la vida de Jesús, també un evangeli de la infancia de la Verge, i un dels més importants : l'Evangeli de Judes, que afortunadament acaben de trobar-ne una copia i que pot ser que canvii la imatge d'aquest pobre home per sempre. Segons aquest evangeli, Judes no hauría traït a Jesús sinó que l'hauria denunciat seguint les seves pròpies instruccions, et voilà! El traïdor esdevé l'heroi de la película.

Crec que ja vaig parlar de la metafísica en un altre post pero reprendré el tema on el vaig deixar. La tradició hermètica prové de més enllà dels temps. Diu la llegenda que va arribar a les terres aztecas i maies i a les terres Egípcies de mans dels supervivents de l'enfonsament de l'Atlàntida que estaría situada al mig de l'Atlàntic. Així, uns haurien emigrat cap a l'oest arribant a Amèrica i altres cap a l'est arribant a Àfrica. Aquests son els que més m'interessen ara mateix. Es diu que dos d'aquests supervivents van ser Isis i Osiris, els Déus Egipcis. Dels seus ensenyaments els egipcis no només en van treure secrets d'agricultura, arquitectura, matemàtiques o astronomia, sinó que van aprendre certes arts místiques, magia, religió, etc, etc...

Així, es van crear temples d'iniciació a Egipte on els estudiants aprenien els secrets de l'univers. Es diu, que Abraham era un estudiant d'un d'aquests temples, Salomó, Moisés, i altres personatges de la Bíblia. Pero en fi, va haver-hi un paio que es feia dir Hermes Trimesgisto (pels grecs, en realitat tenia molts noms) que va ser conegut arreu del món per la seva sabiduria i el seu gran poder, amb el qual va ajudar a moltes nacions. Pero aquestes propies nacions van voler apoderar-se dels seus secrets perquè li teníen enveja. Doncs bé, com que van voler destruïr-lo i robar-li els seus coneixements aquesta tradició es va haver d'amagar i va quedar esborrada del mapa. Esclar que va continuar en secret les seves activitats. Doncs bé, aquesta tradició s'anomena hermètica en honor seu, i la paraula és sinònim de misteri, d'una cosa tancada i a la qual no es pot tenir accés. Avui en dia s'està recuperant aquesta sabiduria i s'està obrint al món sota el nom de Metafísica.

La metafísica es basa en set principis que resumeixen el funcionament de l'Univers i que fins i tot el mateix Déu no pot desobeïr :

1- El principi del mentalisme : tot es mental. L'univers es una creació mental de Déu. S'arriba a aquesta conclusió a partir dels raonaments que ja vaig escriure. I no només això, sinó que nosaltres també tenim aquest poder ja que com diu la mateixa metafísica : "Com es a dalt, es a baix" = els mateixos patrons es repeteixen a totes les escales de l'Univers, comensant per Déu i acabant per les partícules sub-atòmiques. Apart, ¿no estem fets a imatge i semblansa seva?

2- El principi de correspondencia : tot està relacionat en un nivell o altre. "Com es a dalt es a baix, com es a baix es a dalt". Recordeu el món de les idees de Plató, doncs es això ni més ni menys. La ciencia està demostrant que hi ha patrons que es repeteixen a tots els nivells de l'univers.

3. El principi de Vibració : tot vibra amb una major o menor freqüencia. Lo cual la ciencia ja ha demostrat, no parlarem de física quàntica aquí, pero els àtoms vibren des dels sòlids, que tenen una vibració gairebé imperceptible fins als gasos, que tenen una vibració molt alta. I com es a dalt es a baix i a la inversa. Així la vibració més alta correspondria a Déu i la vibració quedaria com un índex de puresa (més vibració, més puresa). No parlaré aquí dels colors, ni molt menys de les aures (això només embolicaria més la troca). La meva es verda per cert i la he vist jo mateix així que no em demaneu proves, hi ha milers de pagines a la web amb exercicis que vosaltres mateixos podeu fer.

4. Principi de Polaritat : a l'Univers tot té un contrari o oposat, que no deixa de ser el mateix. Per exemple, podem parlar de fred i calor pero no deixem d'estar parlant de temperatures. Podem parlar de blanc i negre pero no deixem d'estar parlant de colors, etc, etc, etc...

5. Principi de Ritme : en la natura tot es flux i reflux. Si fas una cosa bona se't retorna multiplicada, si fas una cosa dolenta, doncs tu sabràs el que fas perqué se't tornarà multiplicada també. Es una conseqüencia del principi de vibració. El ritme porta l'armonía.

6- Principi de causa y efecte : no cal ni que l'expliqui oi? Tot té una causa o es efecte d'una altra cosa. Està relacionat amb l'anterior. No hi ha causa sense efecte ni efecte sense causa (tant a nivell físic com espiritual).

7- Principi de generació : està lligat al principi de polaritat. Tot (TOT) produeix generació, sempre existeix un parell oposat, tot té un costat femení i un de masculí.

Aquests son els principis de la Metafísica. Es podrien explicar amb més profunditat pero sincerament quan vulgui escriure un llibre ja us avisaré. Si voleu llegiu "El Kybalión" n'hi ha una còpia a casa els meus pares, veureu que pocs d'aquests principis es poden discutir i d'alguns la ciencia ja n'està donant raó.

Mireu, després de molt donar-hi voltes, em vaig adonar que hi havia algo en les explicacións católiques que no m'acabaven de convencer. Es per això que vaig comensar a investigar. Al final, estic d'acord amb els tiets que tot està relacionat, totes les religions parteixen de la mateixa base i en això no poden estar equivocades. Personalment penso que són explicacions donades de forma que els homes d'aquell moment les poguèssin entendre millor donat el seu nivell de desenvolupament espiritual per això hi ha coses d'elles que ens semblen barbaritats i moltes religions s'han dogmatitzat i cada dia queden més i més desfasades (entre elles i ho sento molt, el catolicisme).

No vull que ningú pensi que li estic menjant el coco, només estic escribint el que penso no teniu perqué estar-hi d'acord ni de bon tros. En quant a les proves que demaneu tiet Pere i tieta Anna, penso que es millor que no les publiqui per no generar més polèmica pero... ¿us recordeu del famós i archi-conegut incident a casa vostra amb la taula de Ouija? No recordo el nom del paio que us va espantar pero per aquí van els tiros (això si sense taula i sense espants).

Dono el tema per tancat.

Petons!

Déu, el Master de L'univers/universos

Bé, primer de tot una disculpa a tots els ateus/atees pero avui tinc la necessitat de possar-me metafísico-(pseudo)religiós.

No sé perqué, ja fa dies que tenia la necessitat de parlar sobre Déu i qué és o qué representa per mi.

Potser per haver estat educat en una escola catòlica (no confondre pas amb cristiana, he descobert que els cristians són una espècie de secta que volta per Mèxic), i per estar en un país eminentment catòlic, em sento més aprop del catolicisme que de qualsevol altre religió o secta religiosa de les que volten pel món. Així penso i estic convensut de que Déu existeix i que es omnipotent i omnipresent.

La gran pregunta és : ¿Si Déu va crear totes les coses que existeixen, qui el va crear a ell? Bé es una pregunta díficil de contestar pero fàcil d'entendre. A Déu no el va crear ningú perqué es únic, irrepetible, indivisible, infinit i etern. Si és únic, no el pot haber creat ningú perqué implicaria algú amb el mateix poder o superior (per la mateixa raó de que és irrepetible). És etern, o sigui, ha existit desde sempre i existirà sempre (no existeix l'inici dels temps per ell, més aviat ell està fora del temps mateix, el temps es una creació seva).

Una altra gran pregunta és : ok, Déu va crear totes les coses, ¿pero si es únic com pot ser que existeixi tot lo demés? Molt fàcil. Tot, i quan dic tot vull dir tot, es una creació mental de Déu. Aquest es el principi de Mentalisme, la primera llei de la metafísica. O sigui tots existim en la ment de Déu per això és únic. Ah! I una altra cosa més, Déu no és omnipresent en realitat, no està a tot arreu i en tot moment sinó que totes les coses estan en ell perqué son el seu pensament.

La idea d'un Déu cruel la rebutjo del tot. Déu no és cruel, és amor. D'aquí vé la gran pregunta número 3 : ¿Si Déu es amor perquè permet les guerres, les malalties, el crim, l'assassinat, els abusos a menors, en fí el mal?

Bé, en primer lloc el mal és una creació humana y no divina.

En segon lloc, Déu no va crear el mal només el permet perqué és una eina. I és una eina per nosaltres mateixos, per millorar, per evolucionar, per acostar-nos a Déu mateix.

Mireu, he llegit molt sobre el tema i de tot el que he llegit n'he tret varies conclusions. Una és que la vida humana és només una carrera. Una carrera, que ens porta una i una altra vegada a viure una nova vida per netejar tots els errors que hem comés en les anteriors. És una qüestió de karma per entendre'ns.

Un cop assolim els nivells que se'ns han imposat, passem a un altre món, a una altra realitat millor (si, penso que existeixen altres món apart d'aquest, parafrasejant a l'amic SK), on les proves de la vida són més suaus però en el fons no deixa de ser el mateix esquema. Així de mica en mica, un esperit es va purificant i acostant-se més a la divinitat fins que arriba un moment en que aquest esperit asoleix la divinitat i es fusiona amb l'esperit suprem que és Déu.

Hi ha proves, i proves que he viscut en persona, de que hi ha vida després de la mort de qué un com a esperit que ja s'ha desprès de la carn, pot tornar a comensar (i escollir les proves que passarà, evidentment se li esborren els records abans de "baixar") o quedar en un estat intermig entre vides per ajudar als que encara estan encarnats, o bé pot evolucionar i encarnar en un món millor on les proves són més laxes pero no deixen de ser proves.

I és per això que existeix el mal.

Un altre tema que podem tocar és el del destí. ¿Perqué creieu que a vegades el destí sembla perjudicar les persones que menys tenen i afavorir a les que més tenen? ¿Us penseu que una vida fàcil i plena de luxos no implica patiments ni proves o reptes? Si penseu això sou molt ingenus. Penseu en una persona que ha viscut una vida miserable per ser molt egoísta i/o molt poc disposada a compartir els seus bens o diners amb els demés. ¿No penseu que seria una prova terrible donar-li tots els diners del món per veure si aprèn a compartir-los?

Potser el mateix esperit hauría de superar la por a perdre-ho tot, a que li robessin tot el que ha aconseguit, hauría d'aprendre que la verdadera felicitat no la donen els diners, que la felicitat implica uns sentiments que no es poden comprar ni amb tot l'or del món. Potser hauria de superar els gelos que provocaria, la soledat, la hipocresia que empenyeria als demés a fer-li la rosca per aconseguir un tros del seu pastís, i això a la vegada serien proves per aquests individus.

Déu no es cruel. Us penseu que la mort o les malalties són cruels? Bé també són proves. Creieu que perdre un fill no-nat es cruel? Es una altra prova, no és una prova pel fetus sinó per la mare (hi ha esperits que acorden encarnar per un temps molt curt només per ajudar a l'esperit que encarna en la mare a superar la prova).

La vida es una cadena interminable que ens lliga a tots els èssers humans. Sovint ens trobem amb persones que hem trobat en altres vides, potser amics, amants, amb ells ens sentim a gust, hi conectem desseguida. Les nostres proves els impliquen com a elements actius i nosaltres estem implicats en les seves. També trobem esperits que ens han fet mal, per això hi ha vegades que no hi conectem ni a la de tres o hi ha persones que ens causen antipatía automàticament i no sabem perqué. (llegiu "Muchas vidas, muchos maestros" de Brian L. Weiss. El sr. Weiss es un psiquiatra de l'hospital Mount Sinaí que va descobrir, tractant a una pacient, la hipnosis regresiva en la cual pot explorar les vides passades de la gent. No és un metge cualsevol, us dic que era el cap de psiquiatría de l'hospital Mount Sinaí de los Angeles, CA - http://www.brianweiss.com/ -).

En fí, ja m'estic passant de la ratlla amb les meves explicacións. Tornant al comensament, per mí Déu existeix, és amor i es omnipotent (tot ho pot, perqué només ho ha de "pensar"). Déu escolta els seus fills, tot i que potser no tingui orelles, pero si s'apiada de nosaltres. Resar no es inútil. Potser a vegades li demanem coses que no pot complir perqué penseu que, com ja us he dit, la vida es una cadena interminable i canviar el destí d'algú en concret pot implicar canviar el destí de tota la humanitat (i potser més i tot). Apart, hi ha proves que hem de superar, precisament perqué nosaltres mateixos ho hem demanat. Déu ens escolta i potser no ens solucionarà el problema, pero ens enviarà algú que ens farà la càrrega més lleugera, potser per aquesta persona això serà una prova també. A vegades pequem d'ingenus quan li demanem a Déu coses que realment no necessitem, o que pensem que no ens concedirà. Cal ser realistes també, si Déu ho pot i és amor, perqué caray no ens hauria de donar el que li demanem? El que passa es que si no ens ho creiem ni nosaltres mateixos doncs no hi ha res a fer.

Bé, ja m'he extés massa, millor segueixo escrivint un altre día.