Despertares

Avui he tingut un despertar prou còmic. Es podria dir que he despertat dues vegades.

Com sempre, he notat uns copets a l'esquena, lo qual vol dir que ha sonat el despertador, la Karen l'ha sentit i m'està comunicant que és l'hora de llevar-se. Mig-adormit, per no dir adormit del tot, m'he llevat.

El primer que m'ha sorprès és que la meva cunyada estaba desperta i veient la televisió. Una llumeta d'alarma molt petita i molt tènue ha intentat brillar sense èxit dins la foscor que regnava al meu cervell.

En fí, m'he vestit i he anat a donar el bon dia al señor Roca (bé, aquí no es diu Roca però són parents llunyans. Ja m'enteneu). Quan he sortit, he anat a la cuina a prepararme el cafè de rigor. El cafè ha pujat sense novetat, l'he servit en el vas de rigor (per si no ho sabeu, soc bastant maniàtic amb els gots) i he tornat a la sala per seguir la rutina de cada dia: seure en una cadira i encendre la caixa tonta mentres em prenc el cafè.

Fins aquí tot normal, com us dic és la mateixa rutina de cada día, fins i tot els que no son laborables ja que, generalment soc el primer en llevarse. De totes maneres, hi havia un silenci inusual, deixant de banda la TV de l'habitació on era la meva cunyada. Una segona llum d'alarma s'ha unit a la primera, igualment sense poder foradar les tenebres.

I aquí ha vingut l'incident. Com sempre, encenc la TV i canvio de canal (de fet repasso tota la programació del cable, fins que em quedo amb el telenoticies del matí: últimament més interessant que mai, amb la reforma petrolera, la debacle econòmica mundial i la pallissa de l'Obama al pobre McCain al que sempre li quedaran les patates; i deixant de banda les interminables execucions del Narco contra les interminables detencions de la policia de comandos, inundacions i altres normalitats).

Doncs bé, he comensat a baixar per la graella de programació i quan he arribat precisament al canal on hi ha tota la programació del cable una cosa m'ha cridat l'atenció : el petit rellotge que hi ha a un costat marcava les 2:25 a.m. Una tercera llum, aquest cop molt més gran s'ha unit a les altres dues i ha iluminat el meu cervell de punta a punta. Encara estic enlluernat...

De sobte, la imatge del petit rellotge s'ha ampliat deu vegades successivament. M'he quedat bloquejat però al final he aconseguit reaccionar, malgrat que la meva ment es negava a acceptar el que estava veient (potser tres llums d'alarma no eren suficients després de tot...): "ha de ser una errada!" he pensat aferrantme a l'esperansa empès per l'incredulitat. Però una veueta aguda ha comensat a "taladrar-me" el cervell augmentant de volum fins que no l'he suportat i he decidit aixecarme i anar a veure el rellotge físic per constatar que es tractava d'un error.

I efectivament, es tractava d'un error, però l'error era meu... El rellotge marcava les 2:30 a.m. Sigh! Una suor freda m'ha comensat a baixar esquena avall i creieu-me que hauria donat el que fós per veure la meva cara. La son m'ha golpejat com un tren d'alta velocitat a tota màquina i m'ha fet bocins.

Amb la veueta incrédula encara cridant, ara molt més fluixet, en algún racó del meu cervell, he apagat la TV i les llums d'alarma una darrera l'altre, me posat la pijama i me n'he tornat a dormir (esclar que ja no ha estat el mateix).

I aquesta és la història del dia que em vaig despertar dos cops. Encara no tinc molt clar el perquè ha passat això. La Karen estava ben adormida com per haverme despertat la primera vegada... En fí, GRANS MISTERIS DE LA HUMANITAT, com no...