UNIVERS MENUT, CAOS GEGANT

Reprenent el tema de fa una estona (si! Segueixo tenint poca feina o poques ganes de treballar, qualsevol de les dues coses) he descobert una sensació nova desde que he escrit fa una estona.

Bé de fet, ja fa díes que dura però digue'm-ne que l'he fet conscient...

Em sento extrany, de cop i volta hi ha molts canvis a la meva vida. La meva vida gira i gira com una baldufa esbojarrada i diabòlica que enlloc d'anar-se aturant, accelera i accelera fins a convertir-se en una taca fusta-vermellosa que els ulls son difícils de seguir.

Ja us he dit que no em molesta, és emocionant però no deixa de donar-me cert vertígen i cert sentiment d'extranyesa. O sigui és extrany, com jo, la meva vida és molt erràtica (ha de ser bessons també, jejejeje). Després de temporades totalment monótones i avorrides, de la nit al día canvia la tendència i es torna un caos total amb canvis profunds i inesperats.

Bé, no sé si ho he llegit, o he sentit a dir o m'ho acabo d'inventar però la meva vida es quelcom semblant a una serralada. Ben irregular, amb pics punxeguts coverts de neu seguits de valls fèrtils, més pics, canons profunds excavats per rius ferèstecs...

I jo soc un caminant que explora aquest paisatge per primer cop sense ben bé que trobarà a la següent volta del camí.

M'acabo d'adonar que estic prou obsesionat amb el destí. Us adoneu de que es un tema repetitiu en aquest blog? En fí penso que és un tema de debat prou interessant i profund.

Per una banda hi ha els deterministes que creuen que el destí està totalment pre-determinat i no hi podem fer res per més que volguem i per altra banda hi ha els partidaris del lliure alber, que creuen que el destí de cadascú el forja ell mateix i que no hi ha res escrit. I al mig, bé... al mig hi soc jo i algún que altre boig com jo amb massa temps per perdre pensant en aquestes coses.

M'explico. Per una banda penso que hi ha un cert destí pre-determinat i per l'altre penso que també nosaltres no només podem sinó que ESTEM OBLIGATS a canviar el nostre destí.

Hi ha qui diu, que Déu té un pla per cadascún de nosaltres. Una misió per totes i cadascuna de les vides que vivim aquí a la Terra. Bé, dues frases espinoses perqué contenen la paraula Déu i la idea de la re-encarnació. Toma ya! A qui li provoquin mal de panxa aquests temes, que no llegeixi, siusplau.

La meva opinió personal és la següent, si m'ho permeteu, esclar: Déu ja sap el que passarà en cadascuna de les nostres vides. Cada dia, hora, minut i segon estan registrats i són coneguts. Ara bé, Déu no ens obliga a pendre decisions i són aquestes decisions (malgrat que ell ja sap en avansament el que decidirem i farem a cada moment) les que fan tombar el destí cap un cantó i cap a l'altre.

Per posar-ho més clar : una cosa es que Déu conegui el camí que seguirem i una altra cosa és que ens obligui a passar per la dreta enlloc de per l'esquerra encara que no volguem. Ja ho teniu?

A més, penso que no només és això. Potser Déu només posa les línies generals de la nostra vida. Ell pensa : mira, fes-t'ho com vulguis amb el demés però a la teva vida has de passar per això, això i això perqué forma part del teu aprenentatge com a esperit i forma part de la teva missió.

O per posar-ho d'una forma més entenedora : Déu diseña el paisatge, el terreny però ara bé, el camí que fem servir per passar d'A a D es cosa nostra sempre i quan passem per B i C. Si anem en linea recta o donem la volta més gran del món, és igual. La qüestió es que seguim l'itinerari A-B-C-D. O sigui, Déu no condueix el cotxe només dibuixa el mapa de carreteres, com arribar de Barcelona a Madrit (ho escric així perqué em dona la gana i perquè sé que els fa rabia) es cosa nostra.

Ja m'estic tornant a apassionar. Glups! No puc evitar-ho ho sento. Si heu llegit l'Alquimista m'entendreu de seguida. Si no l'heu llegit apart de que no sabeu el que us heu perdut, no entendreu res de res, potser.

En fí, apart, no només hi ha un destí personal, de cada persona sinó que hi ha destins comunitaris i fins i tot planetaris, pel que sembla.

Aquesta idea ja l'havia dibuixat en altres posts. Tots nosaltres no només estem predestinats a trobar-nos en aquesta vida, sinó que ho hem estat fent al llarg de les nostres vides passades i ho seguirem fent fins que sortim de l'espiral i pugem de nivell. Els nostres "destins" (ho escric entre cometes per la parrafada anterior) estàn lligats i influeixen els uns als altres. Fins i tot l'humanitat en general té el seu destí : és idea acceptada per la Metafísica i altres tendències pseudo-filosòfiques que tot té la seva vibració propia (altrament anomenada llum, energia, etc...): desde els quarks fins als planetes o els sistemes planetaris. Els quarks sumen la seva vibració en formar protons, neutrons i electrons. Aquests sumen les seves per formar àtoms, aquests molècules, cèl.lules, organismes i, finalment, planetes sencers.

La velocitat de vibració és una mesura de la puresa d'una ànima, de lo amunt o avall que està en l'escala espiritual. És a dir, més amunt, millor Karma, més aprop de lliurar-se de la roda d'encarnacions i pujar un nivell, anar a un altre lloc per seguir avansant. Més avall, menys pur, més lluny del final, moltes encarnacions per aprendre el que cal...

Ok, tots els que vivim en aquest planeta sumem les nostres vibracions per formar la del planeta. Segons he llegit, no fa pas massa, la vibració planetaria va augmentar prou com per redresar una mica l'eix del planeta (ja sabeu que està inclinat) i segons sembla, quan sigui totalment vertical, aquesta serà la senyal de que l'humanitat està preparada per emigrar en massa a un altre nivell i la Terra serà destruída i substituída per un altre planeta amb una altra rasa que a la vegada haurà pujat d'un nivell inferior. De totes maneres, segons sembla no estem complint, pel que he explicat en el meu post anterior, amb el calendari establert i hi ha certa preocupació en les altes esferes. Anem prou endarrerits.

És per això, entre d'altres raóns, que el clima estaria canviant i els desastres naturals es multipliquen. Però en fí, forma part del nostre aprenentatge vital, tant personal com de rasa.

Aquestes acceleracions vitals que comentava al comensament no és que em molestin però si em provoquen cert nerviosisme, perquè malgrat que us he demostrat que les conec i les pateixo sovint, no deixen de desconcertarme. I em desconcerten perquè per simple curiositat (que em provoca la meva forma de ser) intento sempre buscar un motiu amagat al darrera, una causa i no la trobo.

Un dels principis universals diu que tot, absolutament tot, té una causa. No hi ha consecuència sense causa, no hi pot ser, a menys que sigui Déu, esclar. Ell és la causa primera de tot, així que no pot tenir una causa ( no pot ser una conseqüència ) o no seria la causa primera, oi?

Així que això ha de tenir una causa però no la trobo per més que la busco i això em desconcerta.

===================================================

Incís molt molest per trucada estupida del Gerent de Planta més encabronament per amnèsia temporal de l'encarregada de pagar els proveedors sobre un pagament que ens vam comprometre a fer el dia d'avui.

===================================================

Bé millor ho deixo aquí, ja m'han tret l'inspiració i son 3/4 de 18h, casi casi week-end.