Són dies extranys...

Són dies extranys els que vivim...

Bé, almenys jo els estic visquent, no sé vosaltres.

Darrerament em dona la sensació d'estar visquent dins d'un quadre surrealista. De Dalí, potser...

Em torna a perseguir aquella sensació de que tot passa massa depressa, de que el món gira massa depressa i només ens queda deixar-nos arrossegar per ell. I això sumat a la sensació de surrealisme forma una combinació explosiva.

No és que em molesti, oi? És prou emocionant tot plegat, però hi ha cops que no entenc res de res.

Un exemple : ahir va sortir l'amic Felipe (Calderón, el president de la República) a la televisió en horari de máxima audiencia (abans de comensar la telenovela de les 21:30h) per adresar un missatge a la Nació respecte a la crisi mundial.

Quan jo esperaba que les mesures que anunciaria seríen una reducció important de la despesa pública ( o sigui, mesures de contenció), el paio s'arranca amb tota una sèrie de mesures que augmenten la despesa pública, bàsicament inversions en obres públiques e infrastructures per centenars de bilions de pesos.

Em vaig quedar amb cara de "what", com diuen per aquí. Segons sembla, el govern de México, havia destinat uns fons especials per temps de crisi i han decidit que era el moment de fer-los servir, cosa que em costa bastant de creure, la veritat. A mi em sembla que l'únic que passarà serà que augmentarà el preu de l'aigua, l'electricitat, el gas, la gasolina, etc... I de retruc el preu de cualsevol cosa que es fabriqui i es transporti per carretera. En fí, si ell ho diu... Jo no soc expert en economia, la veritat ( ni vull ser-ho ).

Ho veieu? Totalment surrealista!

La veritat, estic preocupat. No pas pels meus estalvis, com que no en tinc al Banc no em preocupa massa que en facin dels meus inexistents estalvis. Però si em preocupa perquè la veritat, jo no he vist mai lo que està passant al món (que jo recordi, l'economia mundial no ha estat mai un dels meus interessos principals). A més ja fa molt temps que penso dues coses :

1. Tot el sistema capitalista és una mala idea (hauriem de tornar als intercanvis de la pre-historia i a partir d'aquí, ja veurem que passa).

2. Estem davant del que jo sospitava : la caiguda de l'imperi Yanki. De fet penso que no falta massa temps (en escala planetaria) perquè s'enfonsin com les torres bessones i es desintegrin com l'antiga U.R.S.S. o l'Imperi Romà, l'Imperi Persa, l'antic Egipte, l'Imperi Hel.lènic, etc...

Bé, penso que podeu trobar més informació al blog de l'Òscar, jo no he llegit els llibres que aprofundeixen aquesta idea, però he llegit els seus posts i hi estic totalment d'acord.

Són temps extranys, certament. El melic del món està reculant cap a zones més escatològiques i els chinesos, tots menuts, educats i tímids, sense fer soroll ni ficar-se amb ningú són els principals candidats a ocupar el seu lloc...

Certament, una llissó d'humiltat no els caurà malament però el problema és que arrosseguen a la resta del món en la seva caiguda i jo soc part de la resta del món i no necessito aquest tipus de llissons. Em penso, vaja!

En fí, el que em preocupa és la incertesa. Perquè la veritat no sabem ben bé que està passant ni que passarà ni com ens afectarà ni com acabarà.

Són dies extranys per altre tipus de coses, també.

Us heu fixat que ja fa mesos que el Papa no surt a la televisió? Bé, almenys aquí a México, no hi surt i això és molt extrany.

Bé, potser això no és tan extrany, oi? Però em dona la sensació que el nivell de violencia rutinaria s'ha convertit en una espècie d'espiral que tampoc sabem on ens portarà.

No tenim referents. Potser sona extrany així escrit de cop i volta, però m'ha vingut al cap de cop i volta. O sigui, penseu per un moment, no tenim cap tipus de referent (vàlid, esclar. A mi també m'agradaria ser en Bill Gates. Bé, rectifico, voldría tenir els seus diners, no ser ell. Ho veieu?).

Tothom està preocupat, tothom és agressiu amb tothom, tothom està estressat, ningú és plenament felis (si trobeu algú que sigui felis al 100%, me'l presenteu i que m'ho expliqui), tothom està acorralat per les bronques. I això, em penso que no diu massa de bo de la salut de la societat en general (occidental, oriental, la que sigui). I ningú té temps per mirar al seu voltant i dir : Ey! Mira aquest paio! Jo vull ser com ell! (consti que ser com ell no vol dir : vull ser tan guapo com ell, vull tenir tants diners com ell, vull tenir el seu cotxe, la seva casa, la seva nòvia ni res de tot això).

Fa uns anys, un veia el Papa Joan Pau o la Mare Teresa de Calcuta o la Lady Di i pensava : Ostres! Quins paios!

Ara mires al teu voltant i penses : Joder, quina merda! No hi ha ningú que valgui la pena salvar...

I això em duu a la meva següent idea : segons el calendari maya, això està escrit al Popol-Vuhl, el llibre sagrat dels maies, el món s'acaba l'any 2012. Només queden tres anys i escaix, xiquets i xiquetes! Evidentment no estic dient que se li hagi de donar cap crèdit, però de totes les profecies i averanys coneguts, és potser la més antiga i la que té una data de caducitat més próxima.

En fí, veient la societat actual, en general, potser caldría una bona neteja a fons, tipus diluvi universal o Sodoma i Gomorra, per veure si despertem i ens posem les piles, i pensem més en coses importants i menys en els diners, en la feina i en fotre'ns la punyeta els uns als altres.

Potser ens cal una clatellada ben donada per mirar menys enfora i mirar més endins de nosaltres. Per mirar cap a l'univers i meravellar-nos amb els seus misteris. Per ser més espirituals i menys materialistes. Cal acabar amb l'ambició, és el mal més gran dels nostres dies i lo pitxor és que no només la permetem sinó que la induïm. Ser ambiciós, tenir sed de poder, de diners, és algo ben vist!!!!!! I això que diuen de que els diners no donen la felicitat, no ho diuen per dir. Ho diuen perquè es veritat. Un gran poder comporta una gran responsabilitat (això tampoc ho diuen per dir).

Ostres, ostres, ostres estic molt embalat, no? És que no tinc massa feina i em poso a escriure i no hi ha qui em pari. Una disculpa als amants dels posts críptics però jo escric així i a qui no li agradi que no ho llegeixi.