La felicitat (es divendres que caram!)

Un dels grans misteris de la humanitat ha estat poder definir el que és la felicitat i com s'hi pot arribar.

Què és la felicitat? Un estat d'ànim? Un sentiment? Una filosofia de vida? Una utopia?

En principi, jo penso que és una mica de tot això menys pel que fa a la utopia. No crec que sigui utòpic ser felis. Si penso que donat el ritme de vida que portem al món occidental, és prou difícil d'arribar-hi pero tant com pensar que sigui impossible... Doncs em sembla exagerat i propi d'algú massa pessimista.

La felicitat per mi, es estar bé. I estar bé implica sentir-se en pau amb el món i amb un mateix, i també sentir-se d'humor, animat, motivat, sense pensaments foscos i de mal auguri.

Ser felis és que no et costi somriure ni hagis de fer un esfors heroic per forsar un somriure que la majoria de cops no sol funcionar perqué es nota massa que és més fals que una moneda de plàstic. Potser aquí és on fallo la majoría de cops: estic tant acostumat a estar seriòs que la majoria de cops que hauria de somriure, o em penso que ho estic fent, en realitat segueixo amb el meu rictus seriòs i ja antològic. Ho reconec no sé somriure i fins i tot diría que la majoría de cops ni tan sols soc conscient de que la meva ment dona l'ordre i els meus muscles facials fan el que els rota. És per això que us demano que no us deixeu portar per les aparences, per molt seriòs que estigui puc estar-me petant per dins, de totes maneres prometo treballar-hi.

Ser felis és estar motivat, tenir ganes de fer milers de coses, encara que no les puguis fer. També es ser una mica comformista amb el que tens i et toca, pero sentir-se prou animat com per buscar solucions i dur-les a terme. Perquè la veritat es que davant de certs revesos és fàcil no deixar-se portar per la desesperació i la depressió, i creieu-me que son molt males companyes de viatge.

Estar amb pau amb el món és bastant difícil, sobretot en un món com aquest. Pero també hem de ser prou tolerants amb la intolerancia i la forma de ser dels demés. Potser abans de comensar a queixar-nos i lamentar-nos dels demés, hauriem de comensar per intentar entendre els motius (o no), de les actuacions dels demés. Si sabem que algú té mal caràcter i ens fot una bronca per molt poca cosa pero sabem que als dos minuts se li haurà passat doncs, ¿perqué ens entestem en donar-hi voltes i voltes, en discutir, en sentir-nos malament, etc? Al fi i al cap, se li haurà passat als dos minuts i nosaltres seguirem així. Penso que hauriem d'aprendre a donar la importància justa a les coses i no passar-nos de rosca.

Hi ha vegades en que no ens sentim felisos i no sabem perqué. I enlloc, de posar-nos a pensar en els motius que ens podríen fer canviar d'opinió, comensem a deixar-nos portar per pensaments foscos i mals auguris, comensem a imaginar que les coses sortiran de la pitxor manera posible, el dia es torna gris i fred, etc, etc... (jo estava així ahir). Penso que hauriem d'imaginar coses boniques, pensar en tot lo bo que hi ha en la nostra vida, posar les coses en una balansa. Almenys estem vius, i tot i que podem morir en qualsevol moment de mil cops diferents, sempre ens queda això. Estem vius i tenim tota la vida per davant per almenys intentar arreglar les coses. La meva àvia sempre diu que "tot té solució, menys la mort" i sempre he pensat que es un pensament molt optimista i molt vàlid. T'obre totes les portes de l'univers, menys una que ens està barrada a priori. Perqué jo penso que aquesta porta no és més que una cortina de fum. La mort, per mi es només una mort física. El nostre esperit és etern i inmortal.

Estar en pau amb un mateix és encara més dificil que estar en pau amb el món. A vegades ens tenim més rencor a nosaltres mateixos que al pitxor dels nostres enemics. I això no està bé, perqué per estar bé amb el món, primer hem d'estar bé amb nosaltres mateixos. Nosaltres som humans i podem cometre errors, més o menys greus pero sempre els podem solucionar i si no els podem solucionar, com va dir Aristòtil, llavors tampoc hi ha perqué preocupar-se.

¿Perquè llavors ens és tan difícil ser i intentar ser felisos? Suposo que hi ha moltes raóns, la majoria psicològiques. La nostra historia personal, educació, principis i creences hi ajuden molt. Bàsicament ningú ens ensenya a ser felisos. Com que quan som petits ja ho som per naturalesa (conec molts pocs nens que no siguin felisos, i si no ho son és perquè hi ha motius molt profunds i molt forts que els ho impedeixen), doncs ningú es pren la molestia d'ensenyar-nos a prendre'ns la vida amb filosofia, apart els adults tenen massa feina sent infelisos com per preocupar-se d'això

En definitiva, actualment m'he alliberat de moltes càrregues que jo mateix em posava a l'esquena i em sento felis amb lo poc que tinc i puc tenir. Que en el fons i parant-se un a pensar és molt, potser més del que mai hauria imaginat. I és que potser també per ser felisos hauriem d'aprendre a donar importancia a les coses que realment la tenen i no a altres coses, com son els diners, les propietats, el lloc que ocupis en la jerarquia social, el poder,etc...

Hi ha coses més importants : estimar, ser estimat, valorar les petites sorpreses que ens dona la vida cada dia, com per exemple una flor que mai haviem vist, un nou color al cel, una posta de sol, un día que fa el temps que ens agrada ( a mi m'agraden els díes que fa vent, amb petits núvols blancs corrent pel cel), etc...

La Vida es Sueño y los sueños, sueños son.

Soc un somniador. M'agrada somniar, no ho puc evitar. Ho faig a totes hores i sota cualsevol circumstància, plogui o nevi. Potser molts de vosaltres haureu pensat o fins i tot haureu dit que soc autista, pero no es veritat. Somnio... M'agrada pensar, que hi farem. Malgrat el que pugui semblar, escolto amb molta atenció el que diuen els demés i després penso en el que diuen. No m'agrada parlar, ja ho sabeu. Mai m'ha agradat de fet, des de que tinc memoria no recordo que m'hagi agradat parlar. Quan tornava de l'escola no m'agradava explicar el que havia fet, quan tornava de colònies menys, li podeu preguntar a la meva mare.

Pero somniar despert, això es una altra cosa. Sempre he tingut molta imaginació, suposo que per això poques películes em sorprenen (sempre endevino el final o sé que passarà a continuació). Amb els llibres em passa igual.

Per la mateixa raó, i aquest es l'inconvenient, em menjo el tarro exageradament.

M'agrada pensar en com deu ser la vida dels demés : dels poderosos i dels miserables, no faig distincions. Observo a la gent al carrer o al metro en determinada situació i imagino que els ha portat fins allà. Si es una parella que discuteix, me n'imagino els motius i les conseqüencies (es separaran? Es reconciliaran? Són l'amor de les seves respectives vides?). M'agrada veure els animals i imaginar que es el que senten. Faig el mateix amb les plantes.

Suposo que tanta imaginació es la causa de la meva curiositat excesiva que m'empeny a llegir i a buscar informació sobre els temes que m'interessen. Per motius que ara no us puc revelar, ara estic molt interessat en els indis Sioux, son un poble fascinant. Hauríem d'aprendre molt de la seva conexió amb la natura i la seva espiritualitat. Es d'aquí d'on trec les dades que tant us fascina que conegui (esclar que cal sumar-hi la meva memoria, pel que m'interessa, esclar).

M'agrada imaginar monstres, èssers fantàstics, paisatges meravellosos, extranys, impossibles... No em comformo amb les explicacions trivials, la meva ment ha d'anar més enllà. És per això que hi ha moltes coses de l'esglesia catòlica que no em convencen, hi ha altres explicacions, altres fenòmens que no explica o explica molt somerament. D'igual forma passa amb bona part de la ciència, em sembla que tant que s'han criticat i s'han acabat convertint en institucions similars. El tancament de la ciència a investigar en determinades direccions em sembla molt reprobable. Esclar que hi ha cièntifics que investiguen alguns d'aquests terrenys pero són minoria i sovint se'ls titlla de pseudo-científics i al que investiguen, de pseudo-ciència. Somnio en el día en que els científics descobreixin la ubicació de l'ànima humana, que demostrin que Déu existeix, que no hi ha un sol univers, i que no estem sols en ell. J.J. Benítez va escriure a "Caballo de Troya" que el que defineix una ànima es troba en un codi semblant al codi genètic, que es troba codificat en la configuració electrónica d'uns àtoms de gas noble que tindríem al cervell, aquest codi es conservaria d'encarnació en encarnació i duria codificada tota la historia vital d'aquell esperit. No us sembla apassionant? Imagineu la complexitat d'un codi semblant per portar la informació de milers d'encarnacións i no només com a èssers humans!!! No això només és el "final" de l'escala. Si el codi genètic només amb combinacions de 4 lletres ja es complicat....

No em vull enrollar, després surten les polèmiques. Pero penseu, siusplau penseu. És pensant com neixen les idees. I les idees poden ser brillants com els estels d'una nit d'hivern. No deixeu de pensar, no us deixeu portar, cuestioneu-vos les coses. Penseu en el que diu la gent, en el perquè ho diu, què vol dir, què comporta, en què us afecta, si hi esteu d'acord, si no hi esteu d'acord.

No veieu la diferencia que hi ha entre creure i pensar? Penseu en cuantes vegades dieu al día "jo crec" i en quantes dieu "jo penso". La diferencia es aclaparadora. Creure es acceptar cegament, suposar, no tenir la seguretat d'una cosa. Pensar es analitzar, qüestionar i acceptar o rebutjar. Si creieu esteu acceptant el que un altre ha pensat, si penseu això es vostre i no us ho pot prendre ningú.

Imagineu, somnieu. Veieu-vos fent coses que mai haurieu pensat fer i us serà més fàcil fer-les. Penseu, hi ha més coses més enllà del que veieu. Veieu possibles els impossibles i es podran fer realitat.

Qué té de dolent pensar, imaginar o evadir-se? Jo estic molt orgullós de la meva imaginació. La nostra ment es una ment creadora (veieu el post " Déu, el Master de l'Univers - 2a. part) i la imaginació es la seva eina principal. Si penseu en negatiu atraureu lo negatiu, si penseu en positiu, tot serà positiu a la vostra vida.

M'agrada somniar que la vida es un somni i els somnis, somnis són.

Déu, el Master de l'Univers ( 2a. part )

Beeeeeeeeeeeeeeeé, després d'aquest petit càstig que us vaig imposar secretament i perquè, sincerament, ni tenia res per comentar ni tenia ganes ni temps d'escriure, tancaré i consti que dic TAN-CA-RÉ la polèmica suscitada pel post anterior.

Personalment, us haig de dir que a mi ningú me la menjat el coco. Les meves conclusions al respecte d'aquest tema s'han forjat després de molts anys d'investigació i de llegir molts llibres (si es veritat que darrerament se m'ha facilitat l'accés a aquesta informació, pero també es cert que ja portava temps investigant a internet i altres fonts que no revelaré,jejeje). Ja sabeu, o haurieu de saber, que quan un tema m'interessa mi aferro com un gos amb un òs i que no el deixo estar, normalment al cap de poc temps, fins que li he tret tot el suc (i aquest tema en té molt de suc).

En segon lloc, vull deixar molt clar que malgrat les meves conclusions, no em considero un heretge ni res de tot això. Segueixo sent catòlic perqué penso que dins el que cap segueix sent la religió que s'acosta més a les meves conclusions, i perquè és la meva religió de criansa i educació. No crec pas que estigui barallada amb tot el que vaig dir.

Esclar que la meva religió no té res que veure amb que estigui d'acord amb tot el que diu l'esglèsia. L'existencia dels Evangelis apòcrifs n'és un exemple. Pels no versats en la materia, els evangelis apòcrifs son els evangelis no-oficials. És a dir, en un comensament, als inicis del cristianisme hi havia molts evangelis. Lo cual, era un merder a l'hora d'unificar les creences de tots els cristians sota una sola ensenya. Què va passar? Doncs que hi va haver un Papa molt llest que va fer un concili i va dir que només acceptaría 4 evangelis oficials que són els que ja coneixem i la resta... Doncs la resta els van cremar i els van prohibir sota pena d'excomunió ja que no casaven amb la idea que ell tenia de l'esglesia catòlica. Així es van perdre els evangelis de la majoria de protagonistes de la vida de Jesús, també un evangeli de la infancia de la Verge, i un dels més importants : l'Evangeli de Judes, que afortunadament acaben de trobar-ne una copia i que pot ser que canvii la imatge d'aquest pobre home per sempre. Segons aquest evangeli, Judes no hauría traït a Jesús sinó que l'hauria denunciat seguint les seves pròpies instruccions, et voilà! El traïdor esdevé l'heroi de la película.

Crec que ja vaig parlar de la metafísica en un altre post pero reprendré el tema on el vaig deixar. La tradició hermètica prové de més enllà dels temps. Diu la llegenda que va arribar a les terres aztecas i maies i a les terres Egípcies de mans dels supervivents de l'enfonsament de l'Atlàntida que estaría situada al mig de l'Atlàntic. Així, uns haurien emigrat cap a l'oest arribant a Amèrica i altres cap a l'est arribant a Àfrica. Aquests son els que més m'interessen ara mateix. Es diu que dos d'aquests supervivents van ser Isis i Osiris, els Déus Egipcis. Dels seus ensenyaments els egipcis no només en van treure secrets d'agricultura, arquitectura, matemàtiques o astronomia, sinó que van aprendre certes arts místiques, magia, religió, etc, etc...

Així, es van crear temples d'iniciació a Egipte on els estudiants aprenien els secrets de l'univers. Es diu, que Abraham era un estudiant d'un d'aquests temples, Salomó, Moisés, i altres personatges de la Bíblia. Pero en fi, va haver-hi un paio que es feia dir Hermes Trimesgisto (pels grecs, en realitat tenia molts noms) que va ser conegut arreu del món per la seva sabiduria i el seu gran poder, amb el qual va ajudar a moltes nacions. Pero aquestes propies nacions van voler apoderar-se dels seus secrets perquè li teníen enveja. Doncs bé, com que van voler destruïr-lo i robar-li els seus coneixements aquesta tradició es va haver d'amagar i va quedar esborrada del mapa. Esclar que va continuar en secret les seves activitats. Doncs bé, aquesta tradició s'anomena hermètica en honor seu, i la paraula és sinònim de misteri, d'una cosa tancada i a la qual no es pot tenir accés. Avui en dia s'està recuperant aquesta sabiduria i s'està obrint al món sota el nom de Metafísica.

La metafísica es basa en set principis que resumeixen el funcionament de l'Univers i que fins i tot el mateix Déu no pot desobeïr :

1- El principi del mentalisme : tot es mental. L'univers es una creació mental de Déu. S'arriba a aquesta conclusió a partir dels raonaments que ja vaig escriure. I no només això, sinó que nosaltres també tenim aquest poder ja que com diu la mateixa metafísica : "Com es a dalt, es a baix" = els mateixos patrons es repeteixen a totes les escales de l'Univers, comensant per Déu i acabant per les partícules sub-atòmiques. Apart, ¿no estem fets a imatge i semblansa seva?

2- El principi de correspondencia : tot està relacionat en un nivell o altre. "Com es a dalt es a baix, com es a baix es a dalt". Recordeu el món de les idees de Plató, doncs es això ni més ni menys. La ciencia està demostrant que hi ha patrons que es repeteixen a tots els nivells de l'univers.

3. El principi de Vibració : tot vibra amb una major o menor freqüencia. Lo cual la ciencia ja ha demostrat, no parlarem de física quàntica aquí, pero els àtoms vibren des dels sòlids, que tenen una vibració gairebé imperceptible fins als gasos, que tenen una vibració molt alta. I com es a dalt es a baix i a la inversa. Així la vibració més alta correspondria a Déu i la vibració quedaria com un índex de puresa (més vibració, més puresa). No parlaré aquí dels colors, ni molt menys de les aures (això només embolicaria més la troca). La meva es verda per cert i la he vist jo mateix així que no em demaneu proves, hi ha milers de pagines a la web amb exercicis que vosaltres mateixos podeu fer.

4. Principi de Polaritat : a l'Univers tot té un contrari o oposat, que no deixa de ser el mateix. Per exemple, podem parlar de fred i calor pero no deixem d'estar parlant de temperatures. Podem parlar de blanc i negre pero no deixem d'estar parlant de colors, etc, etc, etc...

5. Principi de Ritme : en la natura tot es flux i reflux. Si fas una cosa bona se't retorna multiplicada, si fas una cosa dolenta, doncs tu sabràs el que fas perqué se't tornarà multiplicada també. Es una conseqüencia del principi de vibració. El ritme porta l'armonía.

6- Principi de causa y efecte : no cal ni que l'expliqui oi? Tot té una causa o es efecte d'una altra cosa. Està relacionat amb l'anterior. No hi ha causa sense efecte ni efecte sense causa (tant a nivell físic com espiritual).

7- Principi de generació : està lligat al principi de polaritat. Tot (TOT) produeix generació, sempre existeix un parell oposat, tot té un costat femení i un de masculí.

Aquests son els principis de la Metafísica. Es podrien explicar amb més profunditat pero sincerament quan vulgui escriure un llibre ja us avisaré. Si voleu llegiu "El Kybalión" n'hi ha una còpia a casa els meus pares, veureu que pocs d'aquests principis es poden discutir i d'alguns la ciencia ja n'està donant raó.

Mireu, després de molt donar-hi voltes, em vaig adonar que hi havia algo en les explicacións católiques que no m'acabaven de convencer. Es per això que vaig comensar a investigar. Al final, estic d'acord amb els tiets que tot està relacionat, totes les religions parteixen de la mateixa base i en això no poden estar equivocades. Personalment penso que són explicacions donades de forma que els homes d'aquell moment les poguèssin entendre millor donat el seu nivell de desenvolupament espiritual per això hi ha coses d'elles que ens semblen barbaritats i moltes religions s'han dogmatitzat i cada dia queden més i més desfasades (entre elles i ho sento molt, el catolicisme).

No vull que ningú pensi que li estic menjant el coco, només estic escribint el que penso no teniu perqué estar-hi d'acord ni de bon tros. En quant a les proves que demaneu tiet Pere i tieta Anna, penso que es millor que no les publiqui per no generar més polèmica pero... ¿us recordeu del famós i archi-conegut incident a casa vostra amb la taula de Ouija? No recordo el nom del paio que us va espantar pero per aquí van els tiros (això si sense taula i sense espants).

Dono el tema per tancat.

Petons!

Frustracions

Vaig a fer una llista de les meves frustracions que són bastantes :

1. Soc un guitarrista/músic frustrat : ho vaig intentar sense èxit durant anys. Primer al conservatori estudiant guitarra espanyola : va ser un fracàs absolut. Després a casa, pel meu compte i amb la guitarra electrica que segueix criant pols. Resultats : desencoratjadors.

2. Soc un dibuixant de comics frustrat : durant anys, he anat perfeccionant la meva tècnica intentant imitar els grans dibuixants. Si he aconseguit uns èxits raonables tenint en compte que era auto-didacta pero com que només dibuixava de tant en tant, anava perdent l'estil de cop en cop i sempre em quedava al mateix lloc. Sigh! També he tingut grans idees per crear còmics, grans sagues, universos... Però malauradament mai m'hi vaig posar, manca de temps, els estudis, altres distraccions, el meu caràcter voluble (com a bon bessons) en van tenir la culpa.

3. Soc un escriptor frustrat : no es que mai m'hagi posat a escriure seriosament, esclar. Ni tan sols ho havia intentat. Si sabia que escrivia bé pero no m'atreia massa la idea (crear una historia de cap a fi sense anar-me'n per les branques em sembla tasca de titans. I la veritat, ja us acabo de dir que tinc un caracter massa voluble i de segur voldria explicar masses coses i el llibre acabaria tenint 3000 planes, no acabaria mai). Tampoc es d'extranyar tenint en compte el que m'agrada llegir. M'ho estic pensant seriosament donat l'èxit que tenen alguns dels meus posts... jejejeje les fans ja sabeu...

4. Soc un actor frustrat : si ja sé que aquesta si que la vaig fer i amb èxit! Pero la veritat tot es va acabar sense que jo ho volgués i en aquells moments no podía centrar-me en buscar un altre lloc on actuar. La decepció va ser prou gran, ja us ho vaig dir. M'hagués agradat seguir fent el pallaso pels llocs.



5. Soc un poeta frustrat : sorpresa! Aixo si que no ho sabieu eh? Si, en alguns moments de la meva vida, la meva vena romàntica em va impulsar a escriure poemes més enllà dels deures de l'escola. Pero la veritat, no m'acaba d'atraure la idea.

6. Soc un cantant frustrat : cantant de musicals i cantant d'òpera. Si nois i noies, en algun moment de la vida (alguns ja ho sabeu) vaig prendre classes de cant amb un cantant d'opera pro-fes-sio-nal per perfeccionar la meva tècnica als musicals (gentilesa de la meva inestimable amiga Gemma un cop més). La veritat es que només em feia cantar òpera i algunes cansons conegudes (amb tècnica lírica - es a dir, d'òpera), pero em va agradar molt malgrat anar-hi només uns mesos.

Ara que me n'adono, si us hi fixeu totes les meves frustracions giren al voltant del món artístic. Curiós...

De totes maneres, son frustracions temporals. En algun moment no descarto posar-m'hi de nou i triomfar. De moment, ho intentaré amb l'escriptura que sembla que es el més rellevant ara mateix. No pots dir mai d'aquesta aigua no en beuré i pel que sembla i pel que dieu no ho faig tant malament.

El teatre

Bé, que a mi m'agradava molt fer teatre no es cap novetat oi? El que potser no sabeu són els motius que m'impulsaven a posar-me davant de 500 persones com a minim a fer el pallaso i no només això sinó també a cantar!!!

Bé, el com va comensar tot això és massa simple : de casualitat. O pensant-ho millor no va ser tanta casualitat. Molt abans, com un any i mig abans del teatre, la meva época adolescent estava en plena efervescència. Tots sabeu que me la passava al passeig amb els meus amics, veient noies, perseguint noies, agobiant noies... Bé que us haig de dir, va ser potser una de les millors époques de la meva vida. Per culpa de tot això que us dic, vam integrar a la nostra colla una altra colla de noies (vam fer una fusió perqué m'entengeu. Suposo que teníem interessos complementaris, jejeje). Doncs resulta que algunes d'elles cantaven a l'orfeó i vet aquí que ens van ensarronar a uns quants perqué hi anéssim a cantar amb l'excusa de que no hi havia nois etc, etc, etc... És així com va comensar tot plegat, per les noies com si no?

Després, va resultar que una cabra boja anomenada Gemma ens va ensarronar per anar a fer les proves per un musical que estava preparant el seu germà, en Carles, amb la mateixa excusa. I bé, al comensament no ho tenia molt clar això de les proves pero com que no era jo sol, doncs i vaig anar. Gairebé em moro del susto quan després de les proves em diuen que m'havien donat un dels protagonistes!!!!! I aquí va comensar l'historia d'amor amb el teatre de cop, com una grip d'aquelles que m'agafen de tant en tant, sense avisar i molt forta.

Es podria dir que el teatre va fer esclatar una closca que portava al damunt, bé potser només va ficar una porteta per la que podía sortir cada setmana durant unes hores. El que vull dir es que si bé no va solucionar definitivament la meva timidesa potser si em permetía deixar-la de banda per una estona, bàsicament perqué no tenia més remei pel compromís que tenía.

El teatre també em va donar moltes altres coses. Per exemple em donava la oportunitat no només d'experimentar coses, de tenir experiencies i sentiments que d'una altra manera que no fos representant un paper mai les hauria viscut. Per altra banda també era excitant jugar a ser una altra persona, imaginar com i qué sentiria o que faría en aquelles situacions no el qué sentiria o qué faria jo.

També el fet de fer-ho més o menys bé em va donar l'estímul necessari per superar-me. Acadèmicament no va ser la millor época de la meva vida, pero l'èxit al teatre em va permetre mantenir l'autoestima més o menys sana i estalvia.

Apart hi vaig fer grans amics, amics que van venir, em van recolzar quan vaig tenir problemes, que em van donar maldecaps pero que en el fons van ser els meus amics veritables. Malauradament tot això va venir, es va quedar un temps i va marxar, com una ràfaga de vent fresc i vivificant.

També vaig tenir els meus amors. Què us haig de dir que no sapigueu ja? Vaig tenir els meus amors tormentosos, fugasos, prohibits, impossibles... Milers d'experiencies. Vaig aprendre que no s'havia de comfondre la realitat amb la ficció en definitiva. El primer cop, amb la Gemma vaig caure-hi de cuatre grapes i em va costar molt car. El segon cop vaig aguantar l'embestida, de totes maneres no hi havia res a fer. No us donaré detalls, aixi que no cal que insistiu, jejejeje.

El teatre, en resum es va convertir en lo més important de la meva vida perqué era un canal on hi podia canalitzar tota una serie de sentiments que d'una altra manera mai hauria expressat. Em va donar un lloc i una importancia en el món, hi vaig descobrir moltes coses bones, la majoria, i algunes dolentes pero no hi ha res perfecte ( i gracies a això vaig aprendre molt sobre la vida, tot i que no lo suficient).

Des de la distancia, el trobo a faltar com qui troba a faltar un amor de juventut, pero es una enyoransa sana, que em fa somriure quan recordo les meves aventures a dalt i a baix d'un escenari. No li guardo rencor per haver-me abandonat, al contrari. Em va permetre arribar fins on soc ara. L'estimo.

Perdoneu l'excessiu romanticisme ensucrat, sembla que estigui parlant d'una novia, caray!