Què és la felicitat? Un estat d'ànim? Un sentiment? Una filosofia de vida? Una utopia?
En principi, jo penso que és una mica de tot això menys pel que fa a la utopia. No crec que sigui utòpic ser felis. Si penso que donat el ritme de vida que portem al món occidental, és prou difícil d'arribar-hi pero tant com pensar que sigui impossible... Doncs em sembla exagerat i propi d'algú massa pessimista.
La felicitat per mi, es estar bé. I estar bé implica sentir-se en pau amb el món i amb un mateix, i també sentir-se d'humor, animat, motivat, sense pensaments foscos i de mal auguri.
Ser felis és que no et costi somriure ni hagis de fer un esfors heroic per forsar un somriure que la majoria de cops no sol funcionar perqué es nota massa que és més fals que una moneda de plàstic. Potser aquí és on fallo la majoría de cops: estic tant acostumat a estar seriòs que la majoria de cops que hauria de somriure, o em penso que ho estic fent, en realitat segueixo amb el meu rictus seriòs i ja antològic. Ho reconec no sé somriure i fins i tot diría que la majoría de cops ni tan sols soc conscient de que la meva ment dona l'ordre i els meus muscles facials fan el que els rota. És per això que us demano que no us deixeu portar per les aparences, per molt seriòs que estigui puc estar-me petant per dins, de totes maneres prometo treballar-hi.
Ser felis és estar motivat, tenir ganes de fer milers de coses, encara que no les puguis fer. També es ser una mica comformista amb el que tens i et toca, pero sentir-se prou animat com per buscar solucions i dur-les a terme. Perquè la veritat es que davant de certs revesos és fàcil no deixar-se portar per la desesperació i la depressió, i creieu-me que son molt males companyes de viatge.
Estar amb pau amb el món és bastant difícil, sobretot en un món com aquest. Pero també hem de ser prou tolerants amb la intolerancia i la forma de ser dels demés. Potser abans de comensar a queixar-nos i lamentar-nos dels demés, hauriem de comensar per intentar entendre els motius (o no), de les actuacions dels demés. Si sabem que algú té mal caràcter i ens fot una bronca per molt poca cosa pero sabem que als dos minuts se li haurà passat doncs, ¿perqué ens entestem en donar-hi voltes i voltes, en discutir, en sentir-nos malament, etc? Al fi i al cap, se li haurà passat als dos minuts i nosaltres seguirem així. Penso que hauriem d'aprendre a donar la importància justa a les coses i no passar-nos de rosca.
Hi ha vegades en que no ens sentim felisos i no sabem perqué. I enlloc, de posar-nos a pensar en els motius que ens podríen fer canviar d'opinió, comensem a deixar-nos portar per pensaments foscos i mals auguris, comensem a imaginar que les coses sortiran de la pitxor manera posible, el dia es torna gris i fred, etc, etc... (jo estava així ahir). Penso que hauriem d'imaginar coses boniques, pensar en tot lo bo que hi ha en la nostra vida, posar les coses en una balansa. Almenys estem vius, i tot i que podem morir en qualsevol moment de mil cops diferents, sempre ens queda això. Estem vius i tenim tota la vida per davant per almenys intentar arreglar les coses. La meva àvia sempre diu que "tot té solució, menys la mort" i sempre he pensat que es un pensament molt optimista i molt vàlid. T'obre totes les portes de l'univers, menys una que ens està barrada a priori. Perqué jo penso que aquesta porta no és més que una cortina de fum. La mort, per mi es només una mort física. El nostre esperit és etern i inmortal.
Estar en pau amb un mateix és encara més dificil que estar en pau amb el món. A vegades ens tenim més rencor a nosaltres mateixos que al pitxor dels nostres enemics. I això no està bé, perqué per estar bé amb el món, primer hem d'estar bé amb nosaltres mateixos. Nosaltres som humans i podem cometre errors, més o menys greus pero sempre els podem solucionar i si no els podem solucionar, com va dir Aristòtil, llavors tampoc hi ha perqué preocupar-se.
¿Perquè llavors ens és tan difícil ser i intentar ser felisos? Suposo que hi ha moltes raóns, la majoria psicològiques. La nostra historia personal, educació, principis i creences hi ajuden molt. Bàsicament ningú ens ensenya a ser felisos. Com que quan som petits ja ho som per naturalesa (conec molts pocs nens que no siguin felisos, i si no ho son és perquè hi ha motius molt profunds i molt forts que els ho impedeixen), doncs ningú es pren la molestia d'ensenyar-nos a prendre'ns la vida amb filosofia, apart els adults tenen massa feina sent infelisos com per preocupar-se d'això
En definitiva, actualment m'he alliberat de moltes càrregues que jo mateix em posava a l'esquena i em sento felis amb lo poc que tinc i puc tenir. Que en el fons i parant-se un a pensar és molt, potser més del que mai hauria imaginat. I és que potser també per ser felisos hauriem d'aprendre a donar importancia a les coses que realment la tenen i no a altres coses, com son els diners, les propietats, el lloc que ocupis en la jerarquia social, el poder,etc...
Hi ha coses més importants : estimar, ser estimat, valorar les petites sorpreses que ens dona la vida cada dia, com per exemple una flor que mai haviem vist, un nou color al cel, una posta de sol, un día que fa el temps que ens agrada ( a mi m'agraden els díes que fa vent, amb petits núvols blancs corrent pel cel), etc...
Les cèl.lules segueixen uns principis característics que seríen anàlegs al principi de la vida que dona títol al capítol :