Visitants

Visites

Website counter
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vida. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vida. Mostrar tots els missatges

divendres, de juliol 13, 2007

La felicitat (es divendres que caram!)

Un dels grans misteris de la humanitat ha estat poder definir el que és la felicitat i com s'hi pot arribar.

Què és la felicitat? Un estat d'ànim? Un sentiment? Una filosofia de vida? Una utopia?



En principi, jo penso que és una mica de tot això menys pel que fa a la utopia. No crec que sigui utòpic ser felis. Si penso que donat el ritme de vida que portem al món occidental, és prou difícil d'arribar-hi pero tant com pensar que sigui impossible... Doncs em sembla exagerat i propi d'algú massa pessimista.

La felicitat per mi, es estar bé. I estar bé implica sentir-se en pau amb el món i amb un mateix, i també sentir-se d'humor, animat, motivat, sense pensaments foscos i de mal auguri.




Ser felis és que no et costi somriure ni hagis de fer un esfors heroic per forsar un somriure que la majoria de cops no sol funcionar perqué es nota massa que és més fals que una moneda de plàstic. Potser aquí és on fallo la majoría de cops: estic tant acostumat a estar seriòs que la majoria de cops que hauria de somriure, o em penso que ho estic fent, en realitat segueixo amb el meu rictus seriòs i ja antològic. Ho reconec no sé somriure i fins i tot diría que la majoría de cops ni tan sols soc conscient de que la meva ment dona l'ordre i els meus muscles facials fan el que els rota. És per això que us demano que no us deixeu portar per les aparences, per molt seriòs que estigui puc estar-me petant per dins, de totes maneres prometo treballar-hi.

Ser felis és estar motivat, tenir ganes de fer milers de coses, encara que no les puguis fer. També es ser una mica comformista amb el que tens i et toca, pero sentir-se prou animat com per buscar solucions i dur-les a terme. Perquè la veritat es que davant de certs revesos és fàcil no deixar-se portar per la desesperació i la depressió, i creieu-me que son molt males companyes de viatge.

Estar amb pau amb el món és bastant difícil, sobretot en un món com aquest. Pero també hem de ser prou tolerants amb la intolerancia i la forma de ser dels demés. Potser abans de comensar a queixar-nos i lamentar-nos dels demés, hauriem de comensar per intentar entendre els motius (o no), de les actuacions dels demés. Si sabem que algú té mal caràcter i ens fot una bronca per molt poca cosa pero sabem que als dos minuts se li haurà passat doncs, ¿perqué ens entestem en donar-hi voltes i voltes, en discutir, en sentir-nos malament, etc? Al fi i al cap, se li haurà passat als dos minuts i nosaltres seguirem així. Penso que hauriem d'aprendre a donar la importància justa a les coses i no passar-nos de rosca.

Hi ha vegades en que no ens sentim felisos i no sabem perqué. I enlloc, de posar-nos a pensar en els motius que ens podríen fer canviar d'opinió, comensem a deixar-nos portar per pensaments foscos i mals auguris, comensem a imaginar que les coses sortiran de la pitxor manera posible, el dia es torna gris i fred, etc, etc... (jo estava així ahir). Penso que hauriem d'imaginar coses boniques, pensar en tot lo bo que hi ha en la nostra vida, posar les coses en una balansa. Almenys estem vius, i tot i que podem morir en qualsevol moment de mil cops diferents, sempre ens queda això. Estem vius i tenim tota la vida per davant per almenys intentar arreglar les coses. La meva àvia sempre diu que "tot té solució, menys la mort" i sempre he pensat que es un pensament molt optimista i molt vàlid. T'obre totes les portes de l'univers, menys una que ens està barrada a priori. Perqué jo penso que aquesta porta no és més que una cortina de fum. La mort, per mi es només una mort física. El nostre esperit és etern i inmortal.

Estar en pau amb un mateix és encara més dificil que estar en pau amb el món. A vegades ens tenim més rencor a nosaltres mateixos que al pitxor dels nostres enemics. I això no està bé, perqué per estar bé amb el món, primer hem d'estar bé amb nosaltres mateixos. Nosaltres som humans i podem cometre errors, més o menys greus pero sempre els podem solucionar i si no els podem solucionar, com va dir Aristòtil, llavors tampoc hi ha perqué preocupar-se.

¿Perquè llavors ens és tan difícil ser i intentar ser felisos? Suposo que hi ha moltes raóns, la majoria psicològiques. La nostra historia personal, educació, principis i creences hi ajuden molt. Bàsicament ningú ens ensenya a ser felisos. Com que quan som petits ja ho som per naturalesa (conec molts pocs nens que no siguin felisos, i si no ho son és perquè hi ha motius molt profunds i molt forts que els ho impedeixen), doncs ningú es pren la molestia d'ensenyar-nos a prendre'ns la vida amb filosofia, apart els adults tenen massa feina sent infelisos com per preocupar-se d'això



En definitiva, actualment m'he alliberat de moltes càrregues que jo mateix em posava a l'esquena i em sento felis amb lo poc que tinc i puc tenir. Que en el fons i parant-se un a pensar és molt, potser més del que mai hauria imaginat. I és que potser també per ser felisos hauriem d'aprendre a donar importancia a les coses que realment la tenen i no a altres coses, com son els diners, les propietats, el lloc que ocupis en la jerarquia social, el poder,etc...
Hi ha coses més importants : estimar, ser estimat, valorar les petites sorpreses que ens dona la vida cada dia, com per exemple una flor que mai haviem vist, un nou color al cel, una posta de sol, un día que fa el temps que ens agrada ( a mi m'agraden els díes que fa vent, amb petits núvols blancs corrent pel cel), etc...

dilluns, de juny 25, 2007

"El llibre dels misteris" Deepak Chopra

Avui he comensat a llegir un llibre en les poques estonetes que tinc lliures li vaig donant una ullada. Com no, el llibre tracta de temes que podriem dir-ne metafísics. El va escriure Deepak Chopra (potser alguns n'haureu sentit a parlar), i es diu "El llibre dels misteris".

Gairebé n'he llegit dos capítols i estic fascinat. El primer capítol tracta sobre el misteri de la vida. Tots, i quan dic tots vull dir tots, hem tingut experiencies que ens fan pensar que la vida no és només el que pensem que és. Consti que no em refereixo només a fenòmens paranormals eh? Vull dir que quí no s'ha estremit amb una pessa de música delicada, amb unes paraules escrites, un paisatge, una pintura, un ambient...? En aquests moments un pensa que hi ha alguna cosa més que l'anar a treballar, cobrar i pagar, menjar i dormir. No estem satisfets amb res i com més tenim, menys satisfets ens sentim. Això es perqué el que nosaltres creiem que necessitem no es realment el que busquem. Després l'amic Deepak fa una analogia amb les nostres propies cèl.lules i n'enumera els principis que regeixen la seva vida. L'organisme humà no només té inteligencia al cervell, s'ha demostrat que el sistema immunològic i fins i tot el sistema intestinal també tenen una certa inteligència independent del cervell.

Les cèl.lules segueixen uns principis característics que seríen anàlegs al principi de la vida que dona títol al capítol :
1. Tens un propòsit superior : les cèl.lules del cos acorden treballar per el bé del cos, el benestar individual es secundari. Fins i tot donen la seva vida pel bé del cos (i això passa cada instant. Les cèl.lules de la pell moren a centenars cada hora, les cèl.lules del sistema immune es sacrifiquen lluitant contra les infeccions per preservar el cos...). L'egoisme és inconcebible, fins i tot quan la integritat de les cèl.lules està en perill.

2. Comunió : cada cèl.lula està en permanent contacte amb les demés. Hi ha cèl.lules missatgeres que corren en totes direccions per notificar als llocs avansats cualsevlol intenció o desig per petit que sigui. Retirar-se o negar-se resulta inconcebile. .
3. Consciència : les cèl.lules s'adaptan a cada moment. Son flexibles per respondre a cada situació. Mantenir hàbits rígids resulta inconcebible.
4. Aceptació : les cèl.lules reconeixen que cadascuna és igualment important. Totes les funcions del cos són inter-dependents. Realitzar-les de forma aïllada resulta inconcebible.
5. Creativitat: tot i que cada cèl.lula realitza funcions específiques (les cèl.lules del fetge, fan 50 funcions diferents, per exemple)., aquestes funcions es combinen de forma creativa. Una persona pot digerir aliments que mai abans habia menjat, tenir pensaments nous o ballar d'una forma mai vista. Aferrar-se a conductes anquilosades resulta inconcebible.



6. Estar : les cèl.lules obeeixen a un cicle universal de repòs i activitat. Tot i que el cicle es manifesta de diferents formes (nivells hormonals fluctuants, pressió sanguínia, ritmes digestius...), la seva expressió més òbvia és la son. Encara no sabem perqué necessitem dormir pero si no ho fem patim disfuncions greus. La activitat obsesiva i la agressivitat són inconcebibles.

7. Eficiència : les cèl.lules operen amb la menor quantitat possible d'energia. En general, només acumulen tres segons d'aliment i oxigen dins de la paret cel.lular. Confíen plenament en que se'ls proveïrà. El consum excessiu d'aliment, aire o aigua és inconcebible.

8. Conexió : degut a la seva herència genètica comú, les cèl.lules saben que, en esencia, son iguals. El fet de que les cèl.lules hepàtiques siguin diferents de les cardíaques, i les musculars de les cerebrals, no contradiu la seva identitat colectiva que es inalterable.Avui en dia, ja es pot transformar genèticament un tipus de cèl.lula en un altre al laboratori, retornant-la al seu origen genèric (cèl.lules mare). Les cèl.lules sanes estàn vinculades al seu origen sense importar quantes vegades es divideixin.Viure en aïllament resulta inconcebible.

9. Donar : l'activitat principal de les cèl.lules és donar, cosa que manté la integritat de la resta. El compromís total de amb la concesió produeix automàticament la recepció, l'altre meitat del cicle natural. L'acúmul es inconcebible.

10. Inmortalitat : les cèl.lules es reprodueixen per transmetre a la seva descendència, sense restriccions, el seu coneixement, experiencia i talents. És una classe d'inmortalitat pràctica: sotmetre's a la mort en el pla físic pero guanyar-li la partida en el terreny no-físic. La fossa generacional resulta inconcebible.
Aquest pacte que mantenen les cèl.lules és plenament espiritual. La primera característica correspon als atributs espirituals de renunciació o despreniment : donar a Déu allò que és de Déu. I la inmortalitat, correspon a la creensa de la vida després de la mort. De totes maneres les cèl.lules del cos, no n'entenen d'espiritualitat. És, per tant, un principi perfectament natural, és la forma en que la vida funciona.

Fixeu-vos en tot el que resulta inconcebible al món de les cèl.lules : egoisme, aïllament, acúmul, malgastament, activitat obsesiva... Si les nostres cèl.lules no ho fan, perqué llavors ho fem nosaltres? Hem traït la sabiduria del nostre cos i pitxor encara, hem ignorat el model d'una vida espiritual perfecta.
El segon capítol del llibre s'anomena : "Secret 2 : el món está en tú". Resumidament, i no l'he acabat. Comensa dient que tots creiem cegament en el que veiem, sentim, toquem, olorem, saboregem... Però malgrat això no som conscients de que tot això, no podem estar segurs que existeixi realment. O ¿quina diferencia hi ha entre el que sentim quan estem desperts i el que sentim quan sommiem? Les àrees del cervell que funcionen són exactament les mateixes que funcionen durant la vigilia. Llavors, ¿perqué estem tan convensuts de que el que sommiem es fals i el que experimentem durant la vigilia es cert? Dins el cervell es fosc com la gola d'un llop i malgrat tot experimentem la sensació de veure la llum del sol, pero ¿qui ens diu que no es tracta tan sols d'una descarrega elèctrica al nostre cervell i que a fora no hi ha res?. Així el segon misteri és el següent : No estem en el món, el món està en nosaltres, nosaltres el creem cada instant. Som creadors, igual que Déu. I encara més, tots els punts de vista són subjectius. Això es la base de l'espiritualitat, el fet de que cadascú percebi el món i la vida de formes diferents ens empeny a buscar una base que ho armonitzi tot.

No és genial? I té raó!!! Ets tú el que està al meu somni, o jo soc al teu o tots dos estem al somni d'algú altre? Déu potser? Genial, genial!!!! Segueixo llegint.