"El llibre dels misteris" Deepak Chopra

Avui he comensat a llegir un llibre en les poques estonetes que tinc lliures li vaig donant una ullada. Com no, el llibre tracta de temes que podriem dir-ne metafísics. El va escriure Deepak Chopra (potser alguns n'haureu sentit a parlar), i es diu "El llibre dels misteris".

Gairebé n'he llegit dos capítols i estic fascinat. El primer capítol tracta sobre el misteri de la vida. Tots, i quan dic tots vull dir tots, hem tingut experiencies que ens fan pensar que la vida no és només el que pensem que és. Consti que no em refereixo només a fenòmens paranormals eh? Vull dir que quí no s'ha estremit amb una pessa de música delicada, amb unes paraules escrites, un paisatge, una pintura, un ambient...? En aquests moments un pensa que hi ha alguna cosa més que l'anar a treballar, cobrar i pagar, menjar i dormir. No estem satisfets amb res i com més tenim, menys satisfets ens sentim. Això es perqué el que nosaltres creiem que necessitem no es realment el que busquem. Després l'amic Deepak fa una analogia amb les nostres propies cèl.lules i n'enumera els principis que regeixen la seva vida. L'organisme humà no només té inteligencia al cervell, s'ha demostrat que el sistema immunològic i fins i tot el sistema intestinal també tenen una certa inteligència independent del cervell.

Les cèl.lules segueixen uns principis característics que seríen anàlegs al principi de la vida que dona títol al capítol :

1. Tens un propòsit superior : les cèl.lules del cos acorden treballar per el bé del cos, el benestar individual es secundari. Fins i tot donen la seva vida pel bé del cos (i això passa cada instant. Les cèl.lules de la pell moren a centenars cada hora, les cèl.lules del sistema immune es sacrifiquen lluitant contra les infeccions per preservar el cos...). L'egoisme és inconcebible, fins i tot quan la integritat de les cèl.lules està en perill.

2. Comunió : cada cèl.lula està en permanent contacte amb les demés. Hi ha cèl.lules missatgeres que corren en totes direccions per notificar als llocs avansats cualsevlol intenció o desig per petit que sigui. Retirar-se o negar-se resulta inconcebile. .

3. Consciència : les cèl.lules s'adaptan a cada moment. Son flexibles per respondre a cada situació. Mantenir hàbits rígids resulta inconcebible.

4. Aceptació : les cèl.lules reconeixen que cadascuna és igualment important. Totes les funcions del cos són inter-dependents. Realitzar-les de forma aïllada resulta inconcebible.

5. Creativitat: tot i que cada cèl.lula realitza funcions específiques (les cèl.lules del fetge, fan 50 funcions diferents, per exemple)., aquestes funcions es combinen de forma creativa. Una persona pot digerir aliments que mai abans habia menjat, tenir pensaments nous o ballar d'una forma mai vista. Aferrar-se a conductes anquilosades resulta inconcebible.

6. Estar : les cèl.lules obeeixen a un cicle universal de repòs i activitat. Tot i que el cicle es manifesta de diferents formes (nivells hormonals fluctuants, pressió sanguínia, ritmes digestius...), la seva expressió més òbvia és la son. Encara no sabem perqué necessitem dormir pero si no ho fem patim disfuncions greus. La activitat obsesiva i la agressivitat són inconcebibles.

7. Eficiència : les cèl.lules operen amb la menor quantitat possible d'energia. En general, només acumulen tres segons d'aliment i oxigen dins de la paret cel.lular. Confíen plenament en que se'ls proveïrà. El consum excessiu d'aliment, aire o aigua és inconcebible.

8. Conexió : degut a la seva herència genètica comú, les cèl.lules saben que, en esencia, son iguals. El fet de que les cèl.lules hepàtiques siguin diferents de les cardíaques, i les musculars de les cerebrals, no contradiu la seva identitat colectiva que es inalterable.Avui en dia, ja es pot transformar genèticament un tipus de cèl.lula en un altre al laboratori, retornant-la al seu origen genèric (cèl.lules mare). Les cèl.lules sanes estàn vinculades al seu origen sense importar quantes vegades es divideixin.Viure en aïllament resulta inconcebible.

9. Donar : l'activitat principal de les cèl.lules és donar, cosa que manté la integritat de la resta. El compromís total de amb la concesió produeix automàticament la recepció, l'altre meitat del cicle natural. L'acúmul es inconcebible.

10. Inmortalitat : les cèl.lules es reprodueixen per transmetre a la seva descendència, sense restriccions, el seu coneixement, experiencia i talents. És una classe d'inmortalitat pràctica: sotmetre's a la mort en el pla físic pero guanyar-li la partida en el terreny no-físic. La fossa generacional resulta inconcebible.

Aquest pacte que mantenen les cèl.lules és plenament espiritual. La primera característica correspon als atributs espirituals de renunciació o despreniment : donar a Déu allò que és de Déu. I la inmortalitat, correspon a la creensa de la vida després de la mort. De totes maneres les cèl.lules del cos, no n'entenen d'espiritualitat. És, per tant, un principi perfectament natural, és la forma en que la vida funciona.

Fixeu-vos en tot el que resulta inconcebible al món de les cèl.lules : egoisme, aïllament, acúmul, malgastament, activitat obsesiva... Si les nostres cèl.lules no ho fan, perqué llavors ho fem nosaltres? Hem traït la sabiduria del nostre cos i pitxor encara, hem ignorat el model d'una vida espiritual perfecta.

El segon capítol del llibre s'anomena : "Secret 2 : el món está en tú". Resumidament, i no l'he acabat. Comensa dient que tots creiem cegament en el que veiem, sentim, toquem, olorem, saboregem... Però malgrat això no som conscients de que tot això, no podem estar segurs que existeixi realment. O ¿quina diferencia hi ha entre el que sentim quan estem desperts i el que sentim quan sommiem? Les àrees del cervell que funcionen són exactament les mateixes que funcionen durant la vigilia. Llavors, ¿perqué estem tan convensuts de que el que sommiem es fals i el que experimentem durant la vigilia es cert? Dins el cervell es fosc com la gola d'un llop i malgrat tot experimentem la sensació de veure la llum del sol, pero ¿qui ens diu que no es tracta tan sols d'una descarrega elèctrica al nostre cervell i que a fora no hi ha res?. Així el segon misteri és el següent : No estem en el món, el món està en nosaltres, nosaltres el creem cada instant. Som creadors, igual que Déu. I encara més, tots els punts de vista són subjectius. Això es la base de l'espiritualitat, el fet de que cadascú percebi el món i la vida de formes diferents ens empeny a buscar una base que ho armonitzi tot.

No és genial? I té raó!!! Ets tú el que està al meu somni, o jo soc al teu o tots dos estem al somni d'algú altre? Déu potser? Genial, genial!!!! Segueixo llegint.

La Vida es Sueño y los sueños, sueños son.

Soc un somniador. M'agrada somniar, no ho puc evitar. Ho faig a totes hores i sota cualsevol circumstància, plogui o nevi. Potser molts de vosaltres haureu pensat o fins i tot haureu dit que soc autista, pero no es veritat. Somnio... M'agrada pensar, que hi farem. Malgrat el que pugui semblar, escolto amb molta atenció el que diuen els demés i després penso en el que diuen. No m'agrada parlar, ja ho sabeu. Mai m'ha agradat de fet, des de que tinc memoria no recordo que m'hagi agradat parlar. Quan tornava de l'escola no m'agradava explicar el que havia fet, quan tornava de colònies menys, li podeu preguntar a la meva mare.

Pero somniar despert, això es una altra cosa. Sempre he tingut molta imaginació, suposo que per això poques películes em sorprenen (sempre endevino el final o sé que passarà a continuació). Amb els llibres em passa igual.

Per la mateixa raó, i aquest es l'inconvenient, em menjo el tarro exageradament.

M'agrada pensar en com deu ser la vida dels demés : dels poderosos i dels miserables, no faig distincions. Observo a la gent al carrer o al metro en determinada situació i imagino que els ha portat fins allà. Si es una parella que discuteix, me n'imagino els motius i les conseqüencies (es separaran? Es reconciliaran? Són l'amor de les seves respectives vides?). M'agrada veure els animals i imaginar que es el que senten. Faig el mateix amb les plantes.

Suposo que tanta imaginació es la causa de la meva curiositat excesiva que m'empeny a llegir i a buscar informació sobre els temes que m'interessen. Per motius que ara no us puc revelar, ara estic molt interessat en els indis Sioux, son un poble fascinant. Hauríem d'aprendre molt de la seva conexió amb la natura i la seva espiritualitat. Es d'aquí d'on trec les dades que tant us fascina que conegui (esclar que cal sumar-hi la meva memoria, pel que m'interessa, esclar).

M'agrada imaginar monstres, èssers fantàstics, paisatges meravellosos, extranys, impossibles... No em comformo amb les explicacions trivials, la meva ment ha d'anar més enllà. És per això que hi ha moltes coses de l'esglesia catòlica que no em convencen, hi ha altres explicacions, altres fenòmens que no explica o explica molt somerament. D'igual forma passa amb bona part de la ciència, em sembla que tant que s'han criticat i s'han acabat convertint en institucions similars. El tancament de la ciència a investigar en determinades direccions em sembla molt reprobable. Esclar que hi ha cièntifics que investiguen alguns d'aquests terrenys pero són minoria i sovint se'ls titlla de pseudo-científics i al que investiguen, de pseudo-ciència. Somnio en el día en que els científics descobreixin la ubicació de l'ànima humana, que demostrin que Déu existeix, que no hi ha un sol univers, i que no estem sols en ell. J.J. Benítez va escriure a "Caballo de Troya" que el que defineix una ànima es troba en un codi semblant al codi genètic, que es troba codificat en la configuració electrónica d'uns àtoms de gas noble que tindríem al cervell, aquest codi es conservaria d'encarnació en encarnació i duria codificada tota la historia vital d'aquell esperit. No us sembla apassionant? Imagineu la complexitat d'un codi semblant per portar la informació de milers d'encarnacións i no només com a èssers humans!!! No això només és el "final" de l'escala. Si el codi genètic només amb combinacions de 4 lletres ja es complicat....

No em vull enrollar, després surten les polèmiques. Pero penseu, siusplau penseu. És pensant com neixen les idees. I les idees poden ser brillants com els estels d'una nit d'hivern. No deixeu de pensar, no us deixeu portar, cuestioneu-vos les coses. Penseu en el que diu la gent, en el perquè ho diu, què vol dir, què comporta, en què us afecta, si hi esteu d'acord, si no hi esteu d'acord.

No veieu la diferencia que hi ha entre creure i pensar? Penseu en cuantes vegades dieu al día "jo crec" i en quantes dieu "jo penso". La diferencia es aclaparadora. Creure es acceptar cegament, suposar, no tenir la seguretat d'una cosa. Pensar es analitzar, qüestionar i acceptar o rebutjar. Si creieu esteu acceptant el que un altre ha pensat, si penseu això es vostre i no us ho pot prendre ningú.

Imagineu, somnieu. Veieu-vos fent coses que mai haurieu pensat fer i us serà més fàcil fer-les. Penseu, hi ha més coses més enllà del que veieu. Veieu possibles els impossibles i es podran fer realitat.

Qué té de dolent pensar, imaginar o evadir-se? Jo estic molt orgullós de la meva imaginació. La nostra ment es una ment creadora (veieu el post " Déu, el Master de l'Univers - 2a. part) i la imaginació es la seva eina principal. Si penseu en negatiu atraureu lo negatiu, si penseu en positiu, tot serà positiu a la vostra vida.

M'agrada somniar que la vida es un somni i els somnis, somnis són.

SK, Stephen King, el Rey

No recordo quan va comensar la meva fascinació (jo diria que idolatria) per l'amic Stephen King. La veritat es que no recordo ni quin va ser el primer llibre que vaig llegir.

Al comensament jo pensava que publicava llibres de terror (pero terror pur i dur). Havia vist algun fragment de Carrie i Christine i la veritat es que es el que donen a entendre. Després vaig veure "El cementerio de animales", no em va agradar. Pero o bé algú em va regalar un llibre sense saber el que pensava o jo, en un atac de bogeria vaig comprar-ne un passant del que pensava o bé per curiositat. No recordava quan vaig veure, per error, "Las brujas de Salem" a la televisió i lo molt que em va espantar, ni tan sols vaig saber que la serie estava basada en un llibre d'Stephen King fins molt després.

La qüestió es que em vaig enamorar, simple i planerament.

La seva forma d'escriure em sembla genial. Sap escriure d'una forma lo suficientment planera com per fer-se entendre en tot moment. Els seus personatges es mouen entre l'heroicitat i la mediocritat (en altres paraules, converteix els anti-herois en herois i això sempre està bé). Malgrat el que pogueu pensar no es sanguinari, potser una mica escatologic pero la historia ho requereix i per això se li perdona. És sincer amb les seves histories, malgrat contenir molts elements sobrenaturals no es passa mai de rosca (o sigui, per molta fantasia que tingui i creieu-me que en te moltíssima, les seves histories son lo més realistes possible). Es irònic i sarcàstic i té molt bon humor, inclús amb ell mateix. Utilitza recursos literaris poc comuns, com per exemple, ser personatge dels seus propis llibres (un cameo literari), creuar histories entre els diferents llibres, repetir personatges, etc, etc, etc...

La seva obra mestra es "La Torre Oscura" una heptalogia (es a dir que son 7 llibres). Quan vaig llegir el primer volum per primer cop, haig de confessar que el vaig deixar a mitges. No entenía res de res. Després, el segon cop ja el vaig entendre i va ser el culpable de passar del simple amor a la idolatria. He llegit tots els llibres de la saga i em reafirmo en dir que es una obra mestra. Es la culminació de tots els llibres que ha escrit.

Altres llibres que he llegit son : Apocalipsis, Insomnia, El resplandor, Buick 8 (no em va agradar pero se li perdona), Un saco de huesos, La tienda i molts més.

Sr. King no deixi d'escriure please!

El dia del mestre

Ahir va ser el dia del mestre. La Karen va tenir festa ahir i avui. Els mexicans tenen dies per tot : el dia del nen, del pare, de la mare, dels enamorats, dels mestres, dels paletes (el dia de la Santa Creu, que no fa massa que va passar), el dia de la bandera, el dia del taco, el dia de cualsevol cosa que us pogueu imaginar). Un podría pensar que aquests no treballen pero en realitat com que son dies que afecten a un colectiu en concret doncs no es nota massa. Encara treballen menos a Madrid, que si el dos de mayo que si San Isidro, etc, etc, etc...

Parlant de Madrid i del seu famós (per desgracia) equip de futbol (el "gran", eh?). Estic fastiguejat. No sé pas que li passa a l'equipet de petardos que tenim a Barcelona (el "gran" també eh? Els altres ho estan fent prou bé i ja veurem si no per fí guanyen la UEFA). En fí, que n'aprenguin!

Avui he llegit una noticia que diu que un paio de Roses, que va comprar un pis en una subasta va trobar l'antiga propietaria momificada a l'interior (momificada per l'efecte de la proximitat del mar i la sal del mateix, esclar). La pobra dona portava sis anys esperant que algú la trobés perqué ni la seva familia l'havia trobat a faltar ni el banc quan va posar a subasta el pis es va prendre la molestia de verificar-ne l'estat. ¿Us imagineu quina por, trobar una momia potser assentada en una butaca de cara a la porta i amb un rictus somrient esperant-te darrera la porta quan entres al pis? Potser amb una copa de vi ranci en una mà i un cigar mig consumit a l'altre, convidant-te a passar i unir-te a la festa, jajajajajajaja

Em fa pensar en les típiques películes post-apocalíptiques pero sobretot en la novela (i també mini-sèrie de telévisió) de l'amic Stephen King : "Apocalipsis" ("The Stand"). Una vertadera obra mestra. En ella, un virus desenvolupat per l'exercit USA (qui si no?) se surt de control i gran part de la població mundial more. Els supervivents es divideixen en dos grups que intenten eliminar-se entre ells ( la típica lluita entre el bé i el mal, encarnat en els dos líders de cada grup : una velleta d'Alabama, que encarna el bé i es l'escullida de Déu i Randall Flagg, un habitual dels llibres d'SK i que encarna el mal. En fi, es un fill de mala mare i l'escollit pel diable). No us dic qui guanya esclar.

En fi, a disfrutar de la primavera nens. Aqui avui fa un dia esplèndid! Està boig aquest temps!!!! (mentres llegiu visualitzeu l'Obelix amb un dit al temple tot fent-li voltes).

Per cert, Spielberg i Peter Jackson firmaràn una trilogia de pelicules de Tintin utilitzant la mateixa tècnica que van utilitzar per crear el Gollum del Senyor dels Anells. Promet molt.

Una abrasada!!!

Pensaments festius

La veritat és que estic emprenyat i necessito desfogar-me una mica. Estic emprenyat perqué avui m'ha tocat anar a treballar i als de l'altre empresa si els han donat pont. Estic emprenyat perqué no tenia ganes d'anar a treballar ( i la veritat, ara son les 4 de la tarda i encara no les tinc les ganes ). Ahir vaig anar a dormir tard, ens vam quedar fins tard ajudant a la Karen a preparar el festival del día del nen (que es avui mateix per si no ho sabíeu. Consti que jo tinc gairebé 31 anys i és la primera vegada que en sento a parlar. Aaaaaaaaaaaay si ho hagués sabut abans que els nens teníem un dia...). Per això estic d'un humor que no m'aguanto ni jo perqué apart ahir vam sopar pizza i tot i que era molt bona em va caure com una patada a "salva sea la parte". Així que apart estic mig marejat i amb molt mal de panxa, que apart de no deixar-me dormir, no contribueix gens a millorar el meu estat d'ànim.

Bé, ja m'he desfogat. Ara anem al grá. Les bones noticies són que he perdut aproximadament 13 Kgs des de Novembre de l'any passat. Potser no és una gran noticia pero per mi si ho es molt perqué ja passava dels 100. La veritat es que no us hi atabaleu massa segueixo estant gras per la meva alsada i tampoc sé exactament com m'ho he fet (suposo que menjant gairebé de tot a la feina i menjant molt a poc a poc perqué si no ho faig haig d'esperar molta estona a que acabin els altres).

Punt número dos : tiet Pedro i tieta Anna, us agafo la paraula sobre l'apartament de Palamós. Serà un plaer anar-hi quan estiguem per allá. Moltes gracies per l'oferiment!!!!

Punt número tres : Si m'estic plantejant escriure alguna cosa donat l'allau de peticions populars al respecte. Si ho arribo a fer tinc quatre candidates : fantasia medieval, ciencia ficció, suspens (ja sabeu "El codi da Vinci", etc...) o històrica (per aquesta última hauria d'investigar bastant lo qual em fa bastanta mandra, pero suposo que puc comptar amb la meva germaneta). De totes maneres m'inclino més per la primera (espero no acabar copiant "El senyor dels Anells" o "Eragon").

Punt número quatre : ahir em vaig tragar dues pelicules de Pedro Infante més : "La oveja Negra" i "No desearás a la mujer de tu hijo". Molt bones.

Punt número cinc : divendres nit vam anar a un bar que es diu "Freedom" a celebrar íntimament l'aniversari de la Karen. Resultat : dues pinyes colades per banda. La Karen va tornar mig marejada i jo com si res hagués passat.

Punt número sis : ahir van passar "Troya" per la tele. He vist el comensament i el final i em continua semblant un fastic de película. De segur que Homer ( i no, no es el dels Simpson) s'està retorsant a la tomba des de que la van estrenar. No hi haguèssin estat de més uns quants Déus grecs per aqui i per allà, la veritat es que com a versió lliure de la Iliada es van passar de llibertat.

Punt número set : aquesta setmana estrenen "Spiderman 3". L'home de sorra, "venom", el trajo negre... Mmmmmm, se'm fa la boca aigua. L'altre día vaig veure un clip de 7 minuts on hi ha una persecució espectacular entre el nostre amic i veí Spiderman (vestit de carrer) i el "duende verde" (si nois, si! Ha tornat en la figura de Norman Osborn, el suposadament millor amic de Peter Parker, el fill de l'original). No us explico com acaba es una sorpresa. Friso per veure-la.

Punt número vuit : no hi ha més punts.

Frustracions

Vaig a fer una llista de les meves frustracions que són bastantes :

1. Soc un guitarrista/músic frustrat : ho vaig intentar sense èxit durant anys. Primer al conservatori estudiant guitarra espanyola : va ser un fracàs absolut. Després a casa, pel meu compte i amb la guitarra electrica que segueix criant pols. Resultats : desencoratjadors.

2. Soc un dibuixant de comics frustrat : durant anys, he anat perfeccionant la meva tècnica intentant imitar els grans dibuixants. Si he aconseguit uns èxits raonables tenint en compte que era auto-didacta pero com que només dibuixava de tant en tant, anava perdent l'estil de cop en cop i sempre em quedava al mateix lloc. Sigh! També he tingut grans idees per crear còmics, grans sagues, universos... Però malauradament mai m'hi vaig posar, manca de temps, els estudis, altres distraccions, el meu caràcter voluble (com a bon bessons) en van tenir la culpa.

3. Soc un escriptor frustrat : no es que mai m'hagi posat a escriure seriosament, esclar. Ni tan sols ho havia intentat. Si sabia que escrivia bé pero no m'atreia massa la idea (crear una historia de cap a fi sense anar-me'n per les branques em sembla tasca de titans. I la veritat, ja us acabo de dir que tinc un caracter massa voluble i de segur voldria explicar masses coses i el llibre acabaria tenint 3000 planes, no acabaria mai). Tampoc es d'extranyar tenint en compte el que m'agrada llegir. M'ho estic pensant seriosament donat l'èxit que tenen alguns dels meus posts... jejejeje les fans ja sabeu...

4. Soc un actor frustrat : si ja sé que aquesta si que la vaig fer i amb èxit! Pero la veritat tot es va acabar sense que jo ho volgués i en aquells moments no podía centrar-me en buscar un altre lloc on actuar. La decepció va ser prou gran, ja us ho vaig dir. M'hagués agradat seguir fent el pallaso pels llocs.



5. Soc un poeta frustrat : sorpresa! Aixo si que no ho sabieu eh? Si, en alguns moments de la meva vida, la meva vena romàntica em va impulsar a escriure poemes més enllà dels deures de l'escola. Pero la veritat, no m'acaba d'atraure la idea.

6. Soc un cantant frustrat : cantant de musicals i cantant d'òpera. Si nois i noies, en algun moment de la vida (alguns ja ho sabeu) vaig prendre classes de cant amb un cantant d'opera pro-fes-sio-nal per perfeccionar la meva tècnica als musicals (gentilesa de la meva inestimable amiga Gemma un cop més). La veritat es que només em feia cantar òpera i algunes cansons conegudes (amb tècnica lírica - es a dir, d'òpera), pero em va agradar molt malgrat anar-hi només uns mesos.

Ara que me n'adono, si us hi fixeu totes les meves frustracions giren al voltant del món artístic. Curiós...

De totes maneres, son frustracions temporals. En algun moment no descarto posar-m'hi de nou i triomfar. De moment, ho intentaré amb l'escriptura que sembla que es el més rellevant ara mateix. No pots dir mai d'aquesta aigua no en beuré i pel que sembla i pel que dieu no ho faig tant malament.

La morrinya

Com us deveu imaginar, en un dia com avui m'agafa la morrinya i de les fortes. Més que res per l'ambient que trobo molt a faltar, malgrat els pesats que et volen vendre una rosa encara que en portis 30 a les mans (esclar que mai podran superar els venedors de castanyes, aquests ocupen un lloc molt especial al meu cor, més o menys per sobre del senyor Bush i companyia).

Pero si trobo a faltar l'emoció d'anar a comprar llibres, de visitar les llibreries i les paradetes del carrer. Trobo a faltar la temperatura agradable que sol fer (aqui ara fa una calor moderada), l'inici de la primavera meteorologica i la promesa de l'estiu. Trobo a faltar l'indecisió a l'hora de trobar un llibre que m'agradés, la impossibilitat de comprar-me tots els que volía. L'emoció d'anar a comprar una rosa i de donar-la, de rebre un llibre, desembolicar-lo i descobrir que era el que jo tant volia o que no era el que jo volia pero que resulta una sorpresa al llegir-lo. Trobo a faltar arribar a casa carregat de llibres i no saber per quin comensar. Trobo a faltar l'olor dels llibres i les roses, pero sobretot dels llibres. I els llibres em fan recordar del meu avi, perqué els llibres no serien tan importants a la meva vida sense ell, també als meus pares (especialment la meva mare, perqué ella em va animar a seguir llegint i sempre em regala llibres- tot i que no sempre l'encerta, jejejejeje ;) ).

Recordo les estrenes de teatre per aquestes dates, especialment la dels Miserables. Va ser un Sant Jordi de fa molts anys. Ja fa tants anys que em sento vell (penso que va ser cap allà el 1993 o 1994). Pero es una nostalgia sana, no es malaltissa. Tots aquests records son bonics i recordar-los em fa sentir coses que em van fer molt felis. Recordo els nervis abans de l'estrena, els canvis de vestuari, d'escenografia, l'espera abans d'entrar, l'èxit, les felicitacions, els amics que malauradament ja he perdut pel camí, els nervis el día de la representació pels pares, l'últim día, les emocions (moltes), els plors, els adeus, les celebracions i algun amor que altre (catastrofics -molts- impossibles -algun que altre). Algun día escriure sobre el que va representar per mi la meva epoca teatrera, segur que descobrireu coses de mi que no sabieu, jejeje (soc una capsa de sorpreses).

En fi, molt felis Diada de Sant Jordi!!!! Que disfruteu dels llibres i de les roses, i també del dia i de l'ambient. I sobretot d'una tradició tant bonica ( penseu que no n'hi ha cap d'igual al món per mi).

Una abrasada!