UPDATE

Segueixo amb el tema de la setmana.

És curiós, oi?

Precisament intercanviavem posts al blog de l'Òscar (www.projectesinterns.wordpress.com) sobre els canvis l'altre dia.

I parlàvem dels canvis que es produeixen darrerament a la nostra vida. Però penso: es relativament fàcil adaptar-se als canvis quan es produeixen espontàniament (i es algo que darrerament es produeix amb forsa freqüència) però és molt diferent quan els canvis no són espontanis sinó que nosaltres els hem de fer.

I bàsicament, aquesta és la meva principal preocupació en aquests moments. Estic patint, i estic patint bastant perqué de cop i volta, hi ha tota una sèrie de coses que han de canviar a la meva vida i són tantes i les haig de fer tan depressa que la veritat, no sé ni per on comensar ni com enfrontar-m'hi.

Evidentment, que n'he parlat amb la Karen. Si algo tenim és que podem parlar dels nostres problemes sense causar-ne més però de totes maneres, tot i que ha estat i és una gran ajuda, la tasca és bastant complicada perquè entre d'altres coses, aquests canvis em fan por i no és que siguin coses a les que m'enfronti cada día, la veritat.

En fí, arrepenjat aquí, en aquesta àmplia balconada i veient com les onades trenquen sobre la sorra de la platja, sospiro i intento pensar i aclarir els meus dubtes mentres les gavines de la ciutat de l'esperansa i cridant em recorden el nom de la ciutat perqué no l'oblidi per fosc que sigui el aquest matí fred de tardor.

Per cert, haig de fer cridar l'escriba. Haig de fer números i no tinc ganes d'escriure, això d'escriure amb ploma mai ha estat lo meu i les taques de tinta de calamar gegant són difícils d'esborrar tant de la roba com de la pell com dels papirs.

El tè de menta encara fumejant no m'ajuda a escalfar-me. Tornaré a dins el palau per veure com van les obres de l'ala de l'hereu. Estic impacient perqué arribi el moment i ara que hem entrat en la fase final, friso per tenir-lo entre els meus brasos. Mmmmm... Tinc moltes preguntes que no tindràn resposta fins que ell vegi la llum. En fí, tot és en mans de Déu.

Potser em posaré la capa i aniré cap al Temple. La veritat no em sento amb ganes de treballar en els meus projectes i el silenci i la presència de la divinitat potser m'ajudaràn a relaxar-me i aclarir la ment.

No heu visitat mai el Temple de la Ciutat de l'Esperansa? És imponent. La seva cúpula daurada s'eleva cap al cel i brilla càlidament amb la llum del sol. Els vitrals de colors filtren la llum suficient com perquè un no s'adormi ni camini ensopegant però mantenen una atmòsfera de pau a l'interior.

El temple no conté imatges de cap tipus. Seria una estupidesa posar-li cara al que ho és Tot. Sería, a més d'un sacrilegi, una imatge amorfa i ridícula, que no tindría res a veure amb el seu veritable caràcter. A més, els homes, amb la nostra raó limitada i el poc coneixement que tenim, la majoria, de les coses divines no podem fer més que aproximar-nos al veritable caràcter de la divinitat.

Enlloc d'això, hi ha un mirall. Un gran mirall que ens recorda, que nosaltres som fets a imatge i semblansa de Déu. Enteneu-me no pas físicament, sinó espiritualment i que l'única forma d'arribar a ell és parlar-li com si parlèssim amb nosaltres mateixos doncs nosaltres som part d'ell i d'ell emanem.

En fí, la metafísica avansada no crec que us interessi massa ara mateix: és un tema massa extens i necessita de moltes explicacions que ara no us puc donar. Visiteu el temple si teniu l'oportunitat.