La morrinya (2a part)

Ostres tú! El Marc m'ha encomanat la seva morrinya! Segueixo nostàlgic...I el día no promet massa, está núvol i sembla que caura una tempesta com la d'ahir.

Avui a l'hora de dinar estavem parlant del famós terratremol de Méxic l'any 1985. Encara m'enrecordo de les imatges que veiem a la televisió, jo tenia 9 anys i l'Anna en tenia 6. Recordar aquelles imatges m'ha portat a recordar aquella època gloriosa. quan anavem a l'escola i no teniem res més al cap que jugar i jugar ( apart de fer els deures esclar, pero la veritat, vist des de la distancia sembla ben poqueta cosa la que haviem de fer tot i que ens semblava una muntanya de feina).

Recordo els meus Clicks de Playmobil (Tm). Els guardava en un tambor de sabó de rentar la roba, junt amb d'altres ninos i ninotets, pero els meus preferits eren els clicks. En tenia de tots els tipus, amb la majoria dels seus accessoris (tot i que solia perdre'n bastants. Ja ho diuen que qui ho té del néixer...). Recordo el vaixell Pirata que em van portar els reis i que va durar dos dies a les meves mans, el vaig destrossar.

També recordo les pallisses que li vaig donar al meu pare perqué em comprés un ordinador. El primer que vam tenir era un VIC-20 amb el cual podíes fer gairebé res. Després de moltes pallisses més vaig aconseguir un Spectrum +2 (que encara funcionava amb cintes de cassette) i finalment, el primer PC.

Recordo la meva mania d'estar per terra jugant, de combinar jocs (Heu provat mai de posar un nino al mig d'una pista d'Scalextric i atropellar-lo? O de lligar-lo a un dels cotxes per veure que passa? Si, ja sé que es una mica sado-maso pero aixi son els nens).

Recordo les vacances d'estiu a Palamós i a Servi, pero sobretot a Palamós. Sempre voliem anar a sopar al Duffy (que no era res més que la versió palamosenca del McDonald's). La meva primera pizza la vaig menjar a Palamós. Recordo que tot ens feia emocionar : la sortida, l'arribada, la platja, les excursions, les colles (no tant pero bueno). Els cuadernets d'estiu que haviem de fer cada any, m'encantaven. La tornada també m'emocionava. Recordo que cada any al final de les vacances anavem a sopar tots junts a Cal Pagés un bon pa amb tomàquet, amb la pell socarrimada i plens d'experiencies per explicar. També recordo quan anava a pescar amb el meu pare al port o a les roques, l'únic que agafavem era algun peix despistat i una assolejada de cullons pero valia la pena. Les maquines del costat del Monica, sempre estava donant llauna per anar-hi i era parada obligatoria en els nostres passejos vespertins. Les famoses "olimpiadas" del meu cosí Pere, jajajajaja! Les paelles i els gelats del carrer major mmmmmmm! Les passejades de nit pel port amb les llums de la badia reflexades a l'aigua de la platja... Estimo Palamós per tot el que hi he viscut i també perqué es un lloc preciós que caray!

M'en recordo molt del meu avi, ja us ho he dit. M'enrecordo de quan anava cada dissabte a dormir a casa seva, les saltxitxes amb tomàquet O-BLI-GA-TO-RIES per sopar i els xurros amb xocolata O-BLI-GA-TO-RIS per esmorzar. Recordo la bata de seda que em deixava per llevar-me, la seva colonia, les partides de domino, escacs i dames que jugavem, l'enciclopedia del mundo animal que sempre llegia, els seus roncs, etc, etc, etc...

Esclar que també tinc records bonics de tots els demés que us penseu?

Recordo la meva besavia, i lo molt que la feiem enfadar, pero també recordo lo molt que ens estimava a tots i les histories que ens explicava. Recordo quan anavem a buscar bolets amb els meus avis i el meu pare. Recordo els dinars que feiem cada any quan feia anys la meva besavia. També recordo un cop que vam trencar una pinyata a casa la Neus (als que no ho sabeu ja us explicaré de que va), será cosa del destí? També un altre cop o el mateix no m'enrecordo, que vam menjar xocolata amb xurros pero amb els ulls tapats ( en algun lloc hi ha una pelicula d'aquell moment gloriós on foto una cara de mala llet brutal, per variar, jejeje). Recordo tots els cotxes que han tingut els meus pares : l'R5, el ford escort, l'alfa romeo. El meu avi Mingo tenia un R18 de color verd oliva abans de comprar el ford fiesta i el meu avi Nai tenia un 600 de color blanc on ens portava a l'escola i ens anava a buscar una temporada. La Neus tenia un 127 de color granate on ens agradava que ens portés perqué de tant en tant ens feia "Bogey-Bogey" (els implicats ja saben de qué parlo, jejejeje). M'enrecordo dels macarrons obligatoris a casa de la meva iaia Pepita els divendres quan venien a dinar el Jordi i la Monica. Recordo les festes d'aniversari, les mones, els dies de reis. Recordo quan jugavem al bingo amb el meu avi Nai. En fi, etc, etc, etc.

Sabeu una cosa? Us reitero que tot això que escric es una enyoransa bonica. Son bons records i molt bonics. No son motiu de pena ni de tristesa al contrari. Gracies a Déu i deixant de banda petits detalls sense importancia, ara que faré 31 anys (sigh!) penso que malgrat tot he tingut una vida molt bonica, he viscut forces coses i he estat molt felis. Tinc una familia que m'estima molt i que m'ha estimat molt, que malgrat tot m'ha valorat i ha respectat les meves decisions. En fi, gracies a tots els implicats per haver-me donat tants i tants records preciosos (i consti que me'n deixo més de la meitat).

El teatre

Bé, que a mi m'agradava molt fer teatre no es cap novetat oi? El que potser no sabeu són els motius que m'impulsaven a posar-me davant de 500 persones com a minim a fer el pallaso i no només això sinó també a cantar!!!

Bé, el com va comensar tot això és massa simple : de casualitat. O pensant-ho millor no va ser tanta casualitat. Molt abans, com un any i mig abans del teatre, la meva época adolescent estava en plena efervescència. Tots sabeu que me la passava al passeig amb els meus amics, veient noies, perseguint noies, agobiant noies... Bé que us haig de dir, va ser potser una de les millors époques de la meva vida. Per culpa de tot això que us dic, vam integrar a la nostra colla una altra colla de noies (vam fer una fusió perqué m'entengeu. Suposo que teníem interessos complementaris, jejeje). Doncs resulta que algunes d'elles cantaven a l'orfeó i vet aquí que ens van ensarronar a uns quants perqué hi anéssim a cantar amb l'excusa de que no hi havia nois etc, etc, etc... És així com va comensar tot plegat, per les noies com si no?

Després, va resultar que una cabra boja anomenada Gemma ens va ensarronar per anar a fer les proves per un musical que estava preparant el seu germà, en Carles, amb la mateixa excusa. I bé, al comensament no ho tenia molt clar això de les proves pero com que no era jo sol, doncs i vaig anar. Gairebé em moro del susto quan després de les proves em diuen que m'havien donat un dels protagonistes!!!!! I aquí va comensar l'historia d'amor amb el teatre de cop, com una grip d'aquelles que m'agafen de tant en tant, sense avisar i molt forta.

Es podria dir que el teatre va fer esclatar una closca que portava al damunt, bé potser només va ficar una porteta per la que podía sortir cada setmana durant unes hores. El que vull dir es que si bé no va solucionar definitivament la meva timidesa potser si em permetía deixar-la de banda per una estona, bàsicament perqué no tenia més remei pel compromís que tenía.

El teatre també em va donar moltes altres coses. Per exemple em donava la oportunitat no només d'experimentar coses, de tenir experiencies i sentiments que d'una altra manera que no fos representant un paper mai les hauria viscut. Per altra banda també era excitant jugar a ser una altra persona, imaginar com i qué sentiria o que faría en aquelles situacions no el qué sentiria o qué faria jo.

També el fet de fer-ho més o menys bé em va donar l'estímul necessari per superar-me. Acadèmicament no va ser la millor época de la meva vida, pero l'èxit al teatre em va permetre mantenir l'autoestima més o menys sana i estalvia.

Apart hi vaig fer grans amics, amics que van venir, em van recolzar quan vaig tenir problemes, que em van donar maldecaps pero que en el fons van ser els meus amics veritables. Malauradament tot això va venir, es va quedar un temps i va marxar, com una ràfaga de vent fresc i vivificant.

També vaig tenir els meus amors. Què us haig de dir que no sapigueu ja? Vaig tenir els meus amors tormentosos, fugasos, prohibits, impossibles... Milers d'experiencies. Vaig aprendre que no s'havia de comfondre la realitat amb la ficció en definitiva. El primer cop, amb la Gemma vaig caure-hi de cuatre grapes i em va costar molt car. El segon cop vaig aguantar l'embestida, de totes maneres no hi havia res a fer. No us donaré detalls, aixi que no cal que insistiu, jejejeje.

El teatre, en resum es va convertir en lo més important de la meva vida perqué era un canal on hi podia canalitzar tota una serie de sentiments que d'una altra manera mai hauria expressat. Em va donar un lloc i una importancia en el món, hi vaig descobrir moltes coses bones, la majoria, i algunes dolentes pero no hi ha res perfecte ( i gracies a això vaig aprendre molt sobre la vida, tot i que no lo suficient).

Des de la distancia, el trobo a faltar com qui troba a faltar un amor de juventut, pero es una enyoransa sana, que em fa somriure quan recordo les meves aventures a dalt i a baix d'un escenari. No li guardo rencor per haver-me abandonat, al contrari. Em va permetre arribar fins on soc ara. L'estimo.

Perdoneu l'excessiu romanticisme ensucrat, sembla que estigui parlant d'una novia, caray!

La morrinya

Com us deveu imaginar, en un dia com avui m'agafa la morrinya i de les fortes. Més que res per l'ambient que trobo molt a faltar, malgrat els pesats que et volen vendre una rosa encara que en portis 30 a les mans (esclar que mai podran superar els venedors de castanyes, aquests ocupen un lloc molt especial al meu cor, més o menys per sobre del senyor Bush i companyia).

Pero si trobo a faltar l'emoció d'anar a comprar llibres, de visitar les llibreries i les paradetes del carrer. Trobo a faltar la temperatura agradable que sol fer (aqui ara fa una calor moderada), l'inici de la primavera meteorologica i la promesa de l'estiu. Trobo a faltar l'indecisió a l'hora de trobar un llibre que m'agradés, la impossibilitat de comprar-me tots els que volía. L'emoció d'anar a comprar una rosa i de donar-la, de rebre un llibre, desembolicar-lo i descobrir que era el que jo tant volia o que no era el que jo volia pero que resulta una sorpresa al llegir-lo. Trobo a faltar arribar a casa carregat de llibres i no saber per quin comensar. Trobo a faltar l'olor dels llibres i les roses, pero sobretot dels llibres. I els llibres em fan recordar del meu avi, perqué els llibres no serien tan importants a la meva vida sense ell, també als meus pares (especialment la meva mare, perqué ella em va animar a seguir llegint i sempre em regala llibres- tot i que no sempre l'encerta, jejejejeje ;) ).

Recordo les estrenes de teatre per aquestes dates, especialment la dels Miserables. Va ser un Sant Jordi de fa molts anys. Ja fa tants anys que em sento vell (penso que va ser cap allà el 1993 o 1994). Pero es una nostalgia sana, no es malaltissa. Tots aquests records son bonics i recordar-los em fa sentir coses que em van fer molt felis. Recordo els nervis abans de l'estrena, els canvis de vestuari, d'escenografia, l'espera abans d'entrar, l'èxit, les felicitacions, els amics que malauradament ja he perdut pel camí, els nervis el día de la representació pels pares, l'últim día, les emocions (moltes), els plors, els adeus, les celebracions i algun amor que altre (catastrofics -molts- impossibles -algun que altre). Algun día escriure sobre el que va representar per mi la meva epoca teatrera, segur que descobrireu coses de mi que no sabieu, jejeje (soc una capsa de sorpreses).

En fi, molt felis Diada de Sant Jordi!!!! Que disfruteu dels llibres i de les roses, i també del dia i de l'ambient. I sobretot d'una tradició tant bonica ( penseu que no n'hi ha cap d'igual al món per mi).

Una abrasada!