Frustracions

Vaig a fer una llista de les meves frustracions que són bastantes :

1. Soc un guitarrista/músic frustrat : ho vaig intentar sense èxit durant anys. Primer al conservatori estudiant guitarra espanyola : va ser un fracàs absolut. Després a casa, pel meu compte i amb la guitarra electrica que segueix criant pols. Resultats : desencoratjadors.

2. Soc un dibuixant de comics frustrat : durant anys, he anat perfeccionant la meva tècnica intentant imitar els grans dibuixants. Si he aconseguit uns èxits raonables tenint en compte que era auto-didacta pero com que només dibuixava de tant en tant, anava perdent l'estil de cop en cop i sempre em quedava al mateix lloc. Sigh! També he tingut grans idees per crear còmics, grans sagues, universos... Però malauradament mai m'hi vaig posar, manca de temps, els estudis, altres distraccions, el meu caràcter voluble (com a bon bessons) en van tenir la culpa.

3. Soc un escriptor frustrat : no es que mai m'hagi posat a escriure seriosament, esclar. Ni tan sols ho havia intentat. Si sabia que escrivia bé pero no m'atreia massa la idea (crear una historia de cap a fi sense anar-me'n per les branques em sembla tasca de titans. I la veritat, ja us acabo de dir que tinc un caracter massa voluble i de segur voldria explicar masses coses i el llibre acabaria tenint 3000 planes, no acabaria mai). Tampoc es d'extranyar tenint en compte el que m'agrada llegir. M'ho estic pensant seriosament donat l'èxit que tenen alguns dels meus posts... jejejeje les fans ja sabeu...

4. Soc un actor frustrat : si ja sé que aquesta si que la vaig fer i amb èxit! Pero la veritat tot es va acabar sense que jo ho volgués i en aquells moments no podía centrar-me en buscar un altre lloc on actuar. La decepció va ser prou gran, ja us ho vaig dir. M'hagués agradat seguir fent el pallaso pels llocs.



5. Soc un poeta frustrat : sorpresa! Aixo si que no ho sabieu eh? Si, en alguns moments de la meva vida, la meva vena romàntica em va impulsar a escriure poemes més enllà dels deures de l'escola. Pero la veritat, no m'acaba d'atraure la idea.

6. Soc un cantant frustrat : cantant de musicals i cantant d'òpera. Si nois i noies, en algun moment de la vida (alguns ja ho sabeu) vaig prendre classes de cant amb un cantant d'opera pro-fes-sio-nal per perfeccionar la meva tècnica als musicals (gentilesa de la meva inestimable amiga Gemma un cop més). La veritat es que només em feia cantar òpera i algunes cansons conegudes (amb tècnica lírica - es a dir, d'òpera), pero em va agradar molt malgrat anar-hi només uns mesos.

Ara que me n'adono, si us hi fixeu totes les meves frustracions giren al voltant del món artístic. Curiós...

De totes maneres, son frustracions temporals. En algun moment no descarto posar-m'hi de nou i triomfar. De moment, ho intentaré amb l'escriptura que sembla que es el més rellevant ara mateix. No pots dir mai d'aquesta aigua no en beuré i pel que sembla i pel que dieu no ho faig tant malament.

El teatre

Bé, que a mi m'agradava molt fer teatre no es cap novetat oi? El que potser no sabeu són els motius que m'impulsaven a posar-me davant de 500 persones com a minim a fer el pallaso i no només això sinó també a cantar!!!

Bé, el com va comensar tot això és massa simple : de casualitat. O pensant-ho millor no va ser tanta casualitat. Molt abans, com un any i mig abans del teatre, la meva época adolescent estava en plena efervescència. Tots sabeu que me la passava al passeig amb els meus amics, veient noies, perseguint noies, agobiant noies... Bé que us haig de dir, va ser potser una de les millors époques de la meva vida. Per culpa de tot això que us dic, vam integrar a la nostra colla una altra colla de noies (vam fer una fusió perqué m'entengeu. Suposo que teníem interessos complementaris, jejeje). Doncs resulta que algunes d'elles cantaven a l'orfeó i vet aquí que ens van ensarronar a uns quants perqué hi anéssim a cantar amb l'excusa de que no hi havia nois etc, etc, etc... És així com va comensar tot plegat, per les noies com si no?

Després, va resultar que una cabra boja anomenada Gemma ens va ensarronar per anar a fer les proves per un musical que estava preparant el seu germà, en Carles, amb la mateixa excusa. I bé, al comensament no ho tenia molt clar això de les proves pero com que no era jo sol, doncs i vaig anar. Gairebé em moro del susto quan després de les proves em diuen que m'havien donat un dels protagonistes!!!!! I aquí va comensar l'historia d'amor amb el teatre de cop, com una grip d'aquelles que m'agafen de tant en tant, sense avisar i molt forta.

Es podria dir que el teatre va fer esclatar una closca que portava al damunt, bé potser només va ficar una porteta per la que podía sortir cada setmana durant unes hores. El que vull dir es que si bé no va solucionar definitivament la meva timidesa potser si em permetía deixar-la de banda per una estona, bàsicament perqué no tenia més remei pel compromís que tenía.

El teatre també em va donar moltes altres coses. Per exemple em donava la oportunitat no només d'experimentar coses, de tenir experiencies i sentiments que d'una altra manera que no fos representant un paper mai les hauria viscut. Per altra banda també era excitant jugar a ser una altra persona, imaginar com i qué sentiria o que faría en aquelles situacions no el qué sentiria o qué faria jo.

També el fet de fer-ho més o menys bé em va donar l'estímul necessari per superar-me. Acadèmicament no va ser la millor época de la meva vida, pero l'èxit al teatre em va permetre mantenir l'autoestima més o menys sana i estalvia.

Apart hi vaig fer grans amics, amics que van venir, em van recolzar quan vaig tenir problemes, que em van donar maldecaps pero que en el fons van ser els meus amics veritables. Malauradament tot això va venir, es va quedar un temps i va marxar, com una ràfaga de vent fresc i vivificant.

També vaig tenir els meus amors. Què us haig de dir que no sapigueu ja? Vaig tenir els meus amors tormentosos, fugasos, prohibits, impossibles... Milers d'experiencies. Vaig aprendre que no s'havia de comfondre la realitat amb la ficció en definitiva. El primer cop, amb la Gemma vaig caure-hi de cuatre grapes i em va costar molt car. El segon cop vaig aguantar l'embestida, de totes maneres no hi havia res a fer. No us donaré detalls, aixi que no cal que insistiu, jejejeje.

El teatre, en resum es va convertir en lo més important de la meva vida perqué era un canal on hi podia canalitzar tota una serie de sentiments que d'una altra manera mai hauria expressat. Em va donar un lloc i una importancia en el món, hi vaig descobrir moltes coses bones, la majoria, i algunes dolentes pero no hi ha res perfecte ( i gracies a això vaig aprendre molt sobre la vida, tot i que no lo suficient).

Des de la distancia, el trobo a faltar com qui troba a faltar un amor de juventut, pero es una enyoransa sana, que em fa somriure quan recordo les meves aventures a dalt i a baix d'un escenari. No li guardo rencor per haver-me abandonat, al contrari. Em va permetre arribar fins on soc ara. L'estimo.

Perdoneu l'excessiu romanticisme ensucrat, sembla que estigui parlant d'una novia, caray!

La morrinya

Com us deveu imaginar, en un dia com avui m'agafa la morrinya i de les fortes. Més que res per l'ambient que trobo molt a faltar, malgrat els pesats que et volen vendre una rosa encara que en portis 30 a les mans (esclar que mai podran superar els venedors de castanyes, aquests ocupen un lloc molt especial al meu cor, més o menys per sobre del senyor Bush i companyia).

Pero si trobo a faltar l'emoció d'anar a comprar llibres, de visitar les llibreries i les paradetes del carrer. Trobo a faltar la temperatura agradable que sol fer (aqui ara fa una calor moderada), l'inici de la primavera meteorologica i la promesa de l'estiu. Trobo a faltar l'indecisió a l'hora de trobar un llibre que m'agradés, la impossibilitat de comprar-me tots els que volía. L'emoció d'anar a comprar una rosa i de donar-la, de rebre un llibre, desembolicar-lo i descobrir que era el que jo tant volia o que no era el que jo volia pero que resulta una sorpresa al llegir-lo. Trobo a faltar arribar a casa carregat de llibres i no saber per quin comensar. Trobo a faltar l'olor dels llibres i les roses, pero sobretot dels llibres. I els llibres em fan recordar del meu avi, perqué els llibres no serien tan importants a la meva vida sense ell, també als meus pares (especialment la meva mare, perqué ella em va animar a seguir llegint i sempre em regala llibres- tot i que no sempre l'encerta, jejejejeje ;) ).

Recordo les estrenes de teatre per aquestes dates, especialment la dels Miserables. Va ser un Sant Jordi de fa molts anys. Ja fa tants anys que em sento vell (penso que va ser cap allà el 1993 o 1994). Pero es una nostalgia sana, no es malaltissa. Tots aquests records son bonics i recordar-los em fa sentir coses que em van fer molt felis. Recordo els nervis abans de l'estrena, els canvis de vestuari, d'escenografia, l'espera abans d'entrar, l'èxit, les felicitacions, els amics que malauradament ja he perdut pel camí, els nervis el día de la representació pels pares, l'últim día, les emocions (moltes), els plors, els adeus, les celebracions i algun amor que altre (catastrofics -molts- impossibles -algun que altre). Algun día escriure sobre el que va representar per mi la meva epoca teatrera, segur que descobrireu coses de mi que no sabieu, jejeje (soc una capsa de sorpreses).

En fi, molt felis Diada de Sant Jordi!!!! Que disfruteu dels llibres i de les roses, i també del dia i de l'ambient. I sobretot d'una tradició tant bonica ( penseu que no n'hi ha cap d'igual al món per mi).

Una abrasada!