Aniversari felisssssss!

Avui, en la meva ronda diaria pels milers de blogs (permeteu-me dir que sense trobar-ne cap d'interessant) he vist un post que m'ha cridat l'atenció. Hi havia escrit el següent (traduït de l'anglès) :

"Quan dues persones estan sota la influència de la més violenta, boja, engañosa i transitòria de les pasions, estàn obligades a jurar que romandràn en aquesta emocionada, anormal i esgotadora condició fins al dia en que la mort els separi. El camí cap a aquest sentiment sagrat és massa estret per fer-lo dos. Per arribar al nostre destí cal que ens unim per ser dues ànimes amb un sol pensament i dos cors amb un sol batec".

És bonic, no?

Dijous, és el primer aniversari del nostre segon casament.

En fí, resumint pels que no coneixeu la hilarant historia: resulta que per manca d'informació, el primer cop que ens vam casar per l'esglèsia (que per nosaltres continúa sent l'oficial) el 08 d'abril de l'any 2006, per posar-nos tossuts de volguer casar-nos en un jardí i no en una esglèsia com és normal, resulta que sense saber-ho ens vam casar per l'esglèsia anglicana i no per la catòlica. Total, que vam haver de repetir fa un any ara sí legalment i sota el ritus correcte.

I la veritat, el que he copiat, no és que ens defineixi massa bé a hores d'ara, ja que ja fa uns quants mesos que no som dos, sinó tres però em sembla que defineix molt bé el que impulsa a dues persones a casarse i formar una familia o almenys el que hauria d'impulsar-la.

Sé que és difícil d'entendre, i ho he intentat prou vegades amb tots vosaltres com per saber-ho, el com una persona com jo se'n va a l'altre banda del món per iniciar un camí amb una altra persona que l'allunya de tots vosaltres, etcétera,etcétera... Mireu, hi ha sentiments que són tan forts que no deixen espai per cap mena de raó. Sencillament: ho has de fer.

I la veritat, no està tan malament. Vull dir que, esclar que ens podríem haver equivocat, tot és posible en aquesta vida, però afortunadament no ho vam fer sinó tot el contrari: la vam encertar de plè.

Fent un balans ràpid el temps que hem passat no ha estat fàcil (gens fàcil) però d'un temps cap aquí, sembla que poc a poc hem anat trobant l'equilibri que necessitàvem i ara les coses van com una seda. L'arribada de'n Santi, ens ha ajudat molt i ens ha portat a un nivell de la nostra relació que jo, la veritat, no m'esperava. Per enèsima vegada: és molt difícil d'explicar.

La qüestió és que som molt felisos i que amb l'arribada de'n Santi, encara ho som més.

Comensa una nova etapa per nosaltres i molt important! Bé, de fet va comensar fa vuit mesos perquè per nosaltres dos, en Santi ja fa vuit mesos que ens acompanya.

La veritat no entenc aquestes parelles que tenen problemes i se la passen dient a tothom que els vulgui escoltar que tenen problemes i que acaben petant per qualsevol tonteria el dia menys pensat. Des de la meva perspectiva tot s'acaba reduïnt a una qüestió de paciencia i de bona voluntat. Totes les parelles tenen problemes i totes necessiten ajustar el seu caràcter i la seva voluntat al fet de conviure plegats. És a dir: es tracta de tenir la intenció d'entendre's per ambdues bandes per poder aconseguir-ho. Amb una mica d'esfors (no és fàcil, eh?) es pot trobar l'equilibri. Esclar que també hi ha parelles que sencillament són incompatibles, no ho nego, però em temo que la majoría de les vegades es deu a manca de voluntat d'arreglar les coses per part d'ambdós membres de la parella. Perquè si només és un el que ha està decidit a cedir pel bé dels dos, estem arreglats.

Consti que no estic dient que sigui la mar de fàcil. El que estic dient és que a vegades, per arribar a un equilibri, les dues parts han de cedir per arribar a un bé comú.