Obrint portes...

De vegades, un, passejant per la vida veu portes tancades al seu voltant que no s'atreveix a obrir. Hi ha gent al teu voltant que t'insta a que les obris però, no sé, potser per l'experiencia que has tingut obrint portes penses que potser val més deixar el que hi ha darrera la porta tranquil. I malgrat que hi ha portes que més valdria no haver obert mai, et queda com un rau-rau a dins que no pots fer marxar ni amb sabó.

Així que un bon dia, no saps ben bé perquè, et plantes davant la porta poses la mà sobre la maneta i la fas girar.

S'ha de reconeixer que la porta de la que estic parlant és molt atractiva i, a priori, el que hi pugui trobar al darrera després d'escriure aquest blog per tant de temps també em sembla prou interessant.

Home, us puc dir que m'enfronto a ella amb tota l'objectivitat i la humiltat posibles. Mai he obert aquesta porta, ni sé el que realment s'hi amaga al darrera, ni tampoc sé si estaré a l'alsada del que requereix però sabeu una cosa?

He llegit l'Alquimista i si en aquesta vida m'he trobat amb una porta que podria conduïr al meu somni personal, és aquesta. No en tinc cap mena de dubte.

La meva capacitat amb les paraules (més pels vostres comentaris que per la meva opinió personal) és el que m'ha fet "decidir". Sí, he escrit "decidir" entre cometes perquè realment no ha estat una decisió conscient. Sencillament ha passat el que havia de passar (determinísticament parlant).

La porta en qüestió es una porta d'uns dos metres d'alsada. És de fusta, potser de roure, es veu prou massisa. La fusta té un to vermellós i està barnissada perfectament. Al seu voltant hi ha una motllura impressionant que remata al capdamunt i al centre amb un òval envoltat de volutes on hi ha gravada alguna cosa amb lletres gòtiques.

El mànec de la porta es de ferro forjat i representa un lleó amb una anella entre les dents però al contrari del que podria semblar no és fred al tacte. Al contrari, és tebi. Quan un el toca, té la sensació de que està agafant-li la mà a algú. Fins i tot, s'arriba a sentir un lleu batec, com si el mànec i, per extensió, la porta fossin vius.

La porta no té cap mena de pany o candau que impedeixi que l'obri. I si un intenta veure per sota la fulla que hi ha més enllà, només es veu una espècie de resplendor daurat. Amb el temps, he après a descofiar d'aquests resplendors, són enganyosos però com que el rau-rau s'ha fet insoportable, com si alguna cosa dins meu m'estigués suplicant sense parar que obrís la porta d'una vegada, ho hauré de fer i que sigui el que Déu vulgui.

Prou de misteris i de metàfores, he "decidit" escriure. Si, ja sé que és precisament el que estic fent al blog però no em refereixo a aquest tipus d'escriptura. Em refereixo a escriptura seriosa.

Ja he comensat però no sé pas com s'acabarà el que he comensat. No sé si serà un conte, un llibre... No sé pas. La qüestió és que m'he decidit i he comensat. La veritat si tinc una mica de desconfiansa de tot plegat però com us he deixat entreveure, ja fa bastant de temps que tinc el rau-rau a dins i ja s'ha tornat insoportable.

Tots sabeu que m'encanta llegir de tota la vida i els que llegiu el blog (bé, més aviat els que hi pengeu comentaris) ja m'heu dit amb bastanta insistència que m'hi hauria de dedicar. Apart, el rau-rau va augmentar considerablement d'intensitat desde que vaig llegir l'Alquimista.

Així que farem la prova i a veure que en resulta. Un no sap mai el que passarà. Com es deia al pròleg d' Els Miserables (versió Ferran Casablanques): "És curiòs, la vida dona tantes voltes...!"

P.D. Sabeu que hi ha darrera la porta? Un passadís ple de portes.