La lògica ilògica

La ment humana és una eina molt útil. Si no comptèssim amb ella probablement dormiríem dalt d'un arbre enlloc dels nostres comfortables llits i més probablement també, seriem més felisos.

De totes maneres, un dels més greus problemes de la ment, és que es tracta d'un catàleg complert de les més curioses i estrafolàries contradiccions que ens poguem imaginar. I no parlo pas de malalties mentals, no! Parlo de situacions cotidianes i perfectament normals.

Som especialistes en dur la contrària a la lògica per esclafant que aquesta sigui. Mireu per exemple, les persones que no poden deixar (i alguns cops, no volen deixar) una relació destructiva (del tipus que sigui). La lògica i també l'instint ens diuen que ens hem d'allunyar d'allò que ens fa mal (pura supervivència, no?) i malgrat els que ens dicten ens entestem en mantenir-nos allà on les clatellades són més fortes.

Som una espècie curiosa, la nostra ment ens obliga o ens convens per acostar-nos i estar on cap altre animal es quedaría massa temps. També ens obliga a comportar-nos de forma perillosa i a més a trobar-hi plaer lo qual no lliga massa amb la supervivència de les espècies, que jo sàpiga.

Per exemple, un s'adona de que té una feina que és una merda, amb un sou de merda, on tothom fot qualsevol cosa menys el que se suposa que ha de fer, i a sobre se sent reclamat constantment per persones que tenen molt més perquè preocuparse que un mateix.

I malgrat tot allà estem, patint i patint, estressats (perdent més pes del recomanable) i fent algo que t'agrada pero d'una forma que odíes profundament. I consti que n'ets perfectament conscient, eh? I vas fent, i passen els díes, les setmanes i els mesos.

Un dia, et foten emprenyar tant, que et falta un pèl per enviar-ho tot a pastar fang però esclar, torna a entrar en joc la lògica ilògica i mantens el control momentàneament. Però alguna cosa ha cambiat, decideixes que ja n'estàs fart però que no pots actuar tant impulsivament, malgrat que et mores de ganes de cridar-li cuatre coses a més d'un i tornar-li una per una totes les que t'ha fet. No, has de ser més subtil: una cosa es renunciar i l'altre és ser imbècil i més quan t'estan a punt de donar la paga extra i el fons d'estalvi.

Apart, un no pot marxar així a la francesa, oi? Amb la situació actual, almenys s'ha d'assegurar alguna cosa abans de dir au-revoire como dijo Voltaire. Així que la teva ment, que per fí ha decidit funcionar pel que serveix trassa un pla maquiavèlic de venjansa per deixar tothom amb un pam de nas.

Això és el resultat que un sol obtenir quan li està prenent el pèl massa temps a algú altre. Vosaltres sabeu, oi? No cal que us doni els detalls. Només digue'm, que si un va a demanar un augment de sou raonable i gairebé es posen a plorar i s'estiren dels cabells pel que estàs demanant i després descobreixes amb sorpresa que estàs cobrant com un 52% menys del que s'està pagant a qualsevol altre lloc amb unes condicions, espero, que millors (i això després de l'augment). Doncs alguna cosa a la teva sang comensa a bullir i decideixes que els hi fotràs una jugadeta per veure si se'ls hi treu lo ploramiques i lo avar.

No soc massa venjatiu, només quan és just i necessari i no m'agrada que em prenguin el pèl i m'estiguin exigint més del que puc donar de mí i a sobre em vegin cara de pagès.

Vosaltres farieu el mateix, oi? A més tinc la sensació de que el que volen és exprimir-me tot el que puguin perquè no trobaràn a ningú que faci el que jo faig i els aguanti les seves tonteries pel sou que em paguen, així que tinc unes ganes tremendes de donar-los l'oportunitat de que ho descobreixin per sí mateixos i dir-los adèu amb un somriure als llabis després de dir-los tot el que penso que fan malament.

Aaaaaaaaaaah, la llista és llarga. Massa llarga com per posarla en un post. Hauría de fer un blog nou només per escriure-la una mica cada dia. Només perquè us en feu una idea del calibre de les seves pixades fora de test. La última és que volen que em citi amb tots els proveedors per demanar-los una ampliació dels díes de crèdit a 45 o 60 díes. Doncs quedo amb el primer, i em diu que està molt bé tot això que li he explicat (que si la crisi, que si el projecte nou de Siemens ens demana un finansament molt elevat...) però que li debem 8 factures des del mes de juliol. O sigui, feu comtes: quants díes han passat des de comensament de juliol (quan va vèncer el terme de crèdit normal) fins al dia 24 de Novembre?? Les matemàtiques ens diuen que han passat una mica menys de 5 mesos, posem que son quatre i mig, a trenta díes per mes? Son exactament la "friolera" de 135 díes.

La qüestió és, amb quina cara volen que jo demani ampliar els díes de crèdit si ells els estàn excedint 4.5 cops "por su cara bonita"?

Un altre exemple relacionat amb aquest és el següent : jo soc l'encarregat de compres (en teoria, esclar) i se suposa que perquè ells puguin programar els pagaments adecuadament m'ha de consultar a mí a quí és millor pagarli segons el que hi ha demanat, etcétera. Us podeu creure que no ho volen fer? Llavors paguen a qui volen i com volen i a l'hora que m'han de portar el material no me'l volen portar perquè no els hem pagat i encara em reclamen a mi perquè no arriba a temps!!!!!

A veure nen, tu tens una empresa oi? Compres coses i vens coses. Pero si compres i no pagues i vens i no cobres em penso que així no funciona l'assumpte. I encara vols que et segueixin venent? Ves al mercat a comprar així i veuràs què passa. Home comprar et seguiràn comprant perquè com que no cobres... Jo també et compraría, no te digo?

Fa exactament un any, els vaig dir: Mireu, feu el que volgueu amb els pagaments, però a fulanito, menganito i zutanito els hi pagues sempre a temps perquè son crítics i si no ens volen entregar o ens treuen el crèdit ens foten en una bronca. Sabeu quan va durar l'asunto? Em penso que dos mesos si es que va arribar.

A veure jo entenc que es díficil pagar a tothom a temps i tenir a tothom content però ostia! es que així com ho estàn fent mai tenen content a ningú i es va fent una bola que amb la situació actual s'ha convertit en gegant i a veure com ens en sortim (bé, s'en surten perquè a mi ja me la repantinfla, la veritat).

La qüestió és que quan a un li van posant pedretes al fetge, ja arriba un moment que s'omple el pap i queda fart de veure que les coses no se solucionen.

Fa dues setmanes que vaig demanar pagar varies factures que teníem endarrerides amb un agent aduanal. Bé doncs, primer em van dir que m'esperés fins al final de setmana, després que m'esperés a la setmana següent i després em van prometre que avui es pagava. Doncs avui em diuen que si no es possible que s'esperin una setmana més. A vosaltres que us sembla? I a més, pobre gent em truca cada día per veure si ja els hem pagat i jo ja no sé quina cara fer-los. Tenim una encarregada de comptes per pagar que no sé com ho fa, però que fa que el seu telèfon desvii les trucades constantment al contestador de forma que em truquen a mi, per demanar explicacions sobre els pagaments (dels quals no tinc ni la més "repajolera" idea perquè com us dic ni em tenen en compte ni tenen la més mínima intenció de fer-ho).

Bé prou d'exemples, m'estic posant més de mala llet de lo que estava quan he comensat a escriure. Disculpeu el to del post però la veritat és que necesitava desfogar-me una mica després de la tensió d'ahir, tot i que em sembla que ha estat mala idea.

Aprofitaré les vacances de Nadal (Home! Alguna cosa bona hi havia d'haver, no? Tindré vacances del 19 de desembre fins al 5 de gener) per anar veient com i quant, els hi foto la patadeta al culet de forma elegant i sense oblidar-me de fer un repàs exhaustiu de tot el que no em sembla bé. O sigui la meva renuncia irrevocable i quan dic irrevocable vull dir que per res del món em faré en enrera per molt que plorin i em diguen que no poden viure sense mí. Moment que aprofitaré per dir-los que afortunadament, jo sí que puc viure sense ells i que si és així com se senten potser ho hauríen d'haver demostrat abans. Apa! Com va dir aquell: ¡Que n'aprenguin!