Baby baby boom

Bueno, i aquí estem, entrant en la recta final de l'embaras de la Karen.

Em deixeu que us digui una cosa que m'espanta i a la vegada m'emociona? No crec que la Karen i en Santi aguantin fins a mitjans de desembre. A com jo veig les coses, serà molt si arribem a desembre. Alguna cosa em diu que en Santi naixerà abans de que acabi Novembre.

Esclar que pot ser que siguin imaginacions meves alimentades per la meva ja INMENSA impaciència, ja és un colós incontrolable.

La cosa és així: mai a la meva vida, i repeteixo, MAI m'hauria imaginat que estar esperant un fill signifiqués sentir i experimentar tot el que sento i experimento cada dia. I és algo que desgraciadament no us puc explicar amb paraules als que encara no heu tingut la sort de trobar-vos-hi. Els que ja teniu aquesta sort, no cal que us expliqui res, oi? Ja sabeu de què parlo.

Un es troba de sobte amb que la seva vida ha canviat per sempre i que just a sota dels seus peus sorgeixen milers de nous camins que abans no hi eren i tots ells tenen un gran GRAN interrogant al damunt que oscil.la amb la més mínima brisa amenasant de caure't al damunt del cap.

De totes maneres, malgrat això, un se sent ple d'esperansa (sentir por seria un error. Error que ja he vist en acció i prefereixo no repetir aquest tipus de coses). I sí, un corre el risc de caure en un altre error constantment, per molt que m'esforso en recordar-me que això no m'ho puc permetre de cap de les maneres: viure la meva vida a través del meu fill.

I és que hi ha una linia molt molt prima entre això i aprofitar la teva experiencia i els teus coneixements per tractar de que el teu fill avansi pel bon camí mitjansant consells o altres tipus de transmissió de coneixements. És complicat, oi? Tractar de d'adressar l'arbre lo suficient com perquè no creixi tort però sense ferlo crèixer com nosaltres volem...

N'estic segur de que ho farem prou bé, de totes maneres.

Permeteu-me que em posi melós per un moment. Si tan sols us poguèssiu arribar a imaginar el que en Santi significa per nosaltres... Us podeu fer una idea aproximada pensant el que significa per vosaltres (em refereixo a la familia, esclar...) però serà una idea mooooooooooolt aproximada. Pel que veig en els demés, aquest nen serà molt estimat per tothom. Us podria dir que per extensió del que la gent sent per nosaltres, els seus pares però tinc la sensació de que hi ha alguna cosa més. Aquest nen, té sort, molta sort! Ja us ho vaig dir, tothom li fa regals,desde prou abans de que hagi de néixer. Tothom l'estima més del que jo m'hauria imaginat... Ai! Em penso que en Santi serà el nino de tothom (no perquè l'hagin de manipular, no no no!). I no només ho dic perquè serà molt guapo, sinó perquè tinc la sensació de que serà un nen tranquil, rialler, carinyós i dols com la mel ( si si si, ja sé que això és el que esperen tots els pares de tots els fills però haurieu de creure més en les meves "sensacions").

Un se sent fantàsticament quan pensa que dins la panxa de la Karen hi ha un èsser viu que es mou, i respira, i menja, i juga i que reacciona amb la teva veu. Una coseta que ja intueix quan ets a punt d'arribar a casa i es comensa a moure (per increíble que sembli). Un sencillament, per molt biòleg que sigui i que se sapiga el procés "de pe a pa" no s'ho explica. Sembla cosa de màgia... I no es pot imaginar que allò que es belluga allà dins un dia sortirà convertit en un nadó i que aquest nadó serà "seu" (mai m'ha agradat aquesta forma de referir-se als nens com si fossin una propietat, per cert).

Esclar que també tinc la sensació de que el nen heretarà el caràcter de sa mare i també perquè no, el caràcter del seu avi, la seva tieta Anna, la seva besàvia i la seva rebesàvia lo qual em fa pensar que serà un nen equilibrat. Tampoc és que s'hagi de deixar prendre el pèl per qualsevol, oi?

Si em pregunteu que espero jo del meu fill... Home, és una mica agosserat parlar-ne abans de que neixi però l'únic que espero és que així com la seva mare i jo l'estimem, ell ens pugui estimar de la mateixa manera. També espero ser el seu amic i company de jocs i també el seu mestre sempre que ho necessiti (que espero que sigui molt sovint). Espero que em pugui tenir la confiansa suficient com per poder dialogar sobre el que sigui i també espero que mai, l'arribi a decepcionar com a pare. Espero poder-li ensenyar els valors que jo considero que ha de tenir i que els accepti i els asimili com a propis.

Posat així es veu tot de color de rosa, oi? Només li falta un llasset, jajajajjajaja! Esclar que no seràn flors i violes però espero que Déu em doni forces i paciència com per no deixar que els factors externs influeixin en la relació (què per si no ho heu endevinat, és una dels meus grans defectes).

En fí, ara que ja m'he comfessat amb vosaltres sobre el que sento i espero, penso que ja no em queda gran cosa a dir. Només que compto els dies com un nen que va cada cinc minuts al calendari a veure quants dies falten per reis. Home, ja sé que comparar en Santi amb una joguina sona lleig, però és la comparació més semblant que se m'ha acudit per expressar el que sento. Només volia deixar per escrit tot això abans de que arribi el día D, i com que ja m'ho veig prou a sobre, no volia deixar l'oportunitat per més tard.