La modernitat líquida

He estat llegint una entrevista a l'edició digital de "El Periodico", a Zygmunt Bauman, el creador de la idea de la modernitat líquida i m'ha semblat prou interessant.

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=564001&idseccio_PK=1006&h=

La idea és que avui en dia, la societat no pot mantenir la ilusió de que qualsevol canvi comportarà una solució permanent. És a dir tot canvia constantment i el que era vàlid ahir, avui pot no ser-ho. No podem estar segurs de res en absolut.

El Sr. Bauman diu que fa 30 o 40 anys un podia entrar amb 20 anys acabats de fer, a treballar a la Volkswagen o a la Mercedes Benz amb la seguretat de que s'hi jubilaria i a partir d'aquí podía fer un pla de vida (casarse, comprar una casa, tenir fills...). I avui en dia, en canvi, una persona acabada de llicenciar, canviarà 8 cops de feina abans d'acomplir els 35 anys. No et dona prou seguretat com per fer un pla de vida, la veritat. Això és la modernitat líquida. Blaise Pascal, un filosof francès del S. XVII, va escriure sobre el temor que provocava a la humanitat la propia temporalitat enfront del que és etern, inalterable. Ara pasa exactament el contrari: les coses canvien tan i tan depressa que l'únic del que podem estar segurs es de la nostra propia existència.

Apasionant... I apart, va lligat amb el que comentava fa poc de que la vida, darrerament, semblava una montanya russa. Ho recordeu, oi? I tot s'està enfonsant al nostre voltant : l'economía, la familia, la religió, l'art... Res perdura massa temps, mentres que l'esperansa de vida de la població augmenta, l'esperansa de vida de les coses en les que creiem, s'escursa. Conclusió: no podem creure en res més que en nosaltres mateixos. Em sembla molt interessant.

I, ospa tú, el paio va i es treu dues perles de la màniga : "Cal pensar en el que significa una vida decent, en la felicitat, que ha de ser la finalitat de la nostra existencia". És a dir, menys materialisme, més idealisme. I aquesta és la bomba : "Avui en dia, l'única certesa que tenim és la propia incertesa". Per enmarcar, no?

Estic totalment d'acord amb el professor Bauman. Avui en dia, sí que podem dir allò de que : "sólo sé que no sé nada!". No podem estar segurs de res: un dia els EUA són tots uns maleïts yankis ultraconservadors, racistes i prepotents i a l'endemà munten unes eleccions i trien un president demòcrata i negre! A veure ¿quants de vosaltres pensàveu que mai a la vostra vida veurieu un president de rassa afro-americana als EUA?

Cal replantejar-nos la nostra vida, no té cap sentit la mentalitat que tenim avui en día : som materialistes, adictes al treball, rendim culte al físic (que no té res a veure amb la salut, eh? Una cosa és estar sà i l'altre es preocupar-se en excés per veure's guapo/guapa). A veure, de què et serveix ser adicte al treball? De res, pots estar 20 anys treballant com un xino amb les mateixes condicions en una feina de merda com pot ser que demà et fotin fora i encara et vulguin fotre la pirula per estalviarse la liquidació.

I com ja vaig dir, el sistema capitalista està mort. Tots, joves i grans, empreses, governs, etc; estem endeutats d'una o altre manera. Tot es compra i es ven a crèdit. Sabeu que el deute dels EUA es calcula al voltant d'uns 7 TRILIONS de dòlars. És una xifra que ni tan sols coneixem. No sé com ho faràn, però cal replantejar-s'ho. Si no, d'aquí 10 o 15 o 20 anys tornarem a estar igual,o pitxor,que ara.

Us heu plantejat mai perquè la juventud d'avui en día sembla que estigui completament boja? A la meva època, tot i que encara em considero jove, un sabía més o menys què esperar (tot i que ens vam comensar a endur sorpreses, llavors). Un acabava l'escola, entrava a l'institut feia B.U.P i C.O.U, s'enfrontava amb el coco de la Selectivitat i si tenia sort, entrava a la universitat que volia a estudiar el que volia i sortia amb un títol sota el bras i una feina segura ( Nyeeeeeeeeec! Error! De la Selectivitat en endavant ja comensaven les clatellades per aquelles èpoques). Però es que se suposava, i així ens ho van ficar al cervell a la forsa, que això era el que passava (Oh, decepció!). Bé, posa tú que 10 anys enrera sí passava i passava sempre en aquest ordre.

I avui en dia, anem igual o pitxor. Els joves no poden tenir ilusions ni seguir models perquè sencillament no n'hi pot haver perquè tot canvia massa depressa. I què passa? Doncs que o bé es tornen bojos perillosos (masacres a les escoles, drogues, baralles, suicidis...) o bé sencillament es refugien en l'únic que tenen (internet,videojocs,amics, sortir de festa, sexe, la pertanyensa a algun grupet - tipus EMOs). Total, per què estudiar i fer-se ilusions amb alguna vocació si mai la podràn practicar? Per què formar una familia si el 99.9% de les families que coneixen son un desastre o acaben petant al cap de dos díes? Per què tenir fills si no els poden donar un futur com cal ni ensenyar res? Per què han de cuidar el planeta si total ja està fet un fàstic i els que realment poden canviar les coses a gran escala no volen fer-ho?

Conclusió: si no canviem de rumb aviat, el món (si no ens el carreguem abans) és una olla a pressió que ja ha arribat al seu límit i està a punt d'explotar amb tots nosaltres a dins. Perquè? Perquè ens aferrem a creure en coses que sencillament no poden perdurar i s'enfonsen al nostre voltant.

Apart, pretenem viure de la forma més pressionada possible com si fòssim uns sadomasoquistes qualsevols i com més pressió tenim, més pressió busquem, i més ens queixem fent augmentar la pressió dels que tenim al nostre voltant. De forma que tothom contribueix a la pressió de tothom i els governs enlloc de canviar les coses ens afegeixen més pressió per mantenir un sistema que no s'aguanta per enlloc o se'n van a fotre tiros a un desert qualsevol per dissimular el que està passant realment. És molt trist, la veritat.