Frase

"La llum i la foscor són dues cares de la mateixa moneda en que hi ha escrit el mateix: Déu."

Ahir al vespre, estava pensant, a fora, al pati i se'm va acudir aquesta frase. Us explicaré el meu raonament:

Acabaven d'espantar la Karen, és algo que sol passar aquí, a la Casa dels Esperits, i em vaig posar a pensar sobre el perquè la gent té por de la foscor. I inevitablement vaig haver de pensar també en la llum, és una dualitat inseparable.

La llum, per una espècie de reminiscència zoroastrista, s'associa amb Déu però ¿perquè la foscor s'associa amb el mal?

En el fons llum i foscor, dia i nit, són ambdós creacions de Déu i existeixen perquè Ell així ho ha volgut. Així doncs, perquè li tenim por?

¿Per què, culturalment parlant, tenim la creensa de que la foscor ampara coses poc desitjables? Sempre ens han mostrat la foscor com a niu de coses indesitjables i terrorífiques, com al contrari de la llum i per extensió de Déu mateix, quan en realitat, la foscor és una creació d'Ell i no li hauriem de tenir pas por. La nit pot ser algo molt bonic si ens parem a pensar. La lluna i els estels també tenen la seva bellesa i la seva majestuositat...

En realitat el que passa és que al que realment li tenim por és al no poder veure res, al silenci I apart, sempre hem associat la foscor amb els monstres, els vampirs, les bruixes (els akelarres), les coses terrorífiques que ens espantaven de petits... Desenganyem-nos, les coses terrorífiques passen tant de día com de nit (un esperit que et vulgui espantar ho farà a qualsevol hora del día) i les bruixes no tenen perquè reunir-se a les 12 de la nit, em consta que poden fer el que sigui a la hora que sigui (però els ajuda més fer-ho de nit així com els rituals de màgia blanca o espirituals funcionen millor de día, però no és restrictiu això).

Llavors jo em vaig preguntar: "A veure, si Déu és a tot arreu i tot ho veu i tot ho pot, ¿si fossim en un lloc tancat en la més absoluta foscor, també seria allà, no? Llavors, perquè ens sentim desamparats en la foscor? Com si Déu desapareixés amb la manca de llum..."

Un cop, vaig tenir un somni, ja us el vaig explicar: el de l'indi i l'ós. Quan matava l'ós, l'indi comensava a correr i el terra s'enfonsava sota els meus peus i queia en una sala en la més absoluta foscor. Allà, em moria de por perquè realment em deixava portar per aquest sentiment que ens han gravat al cervell, fins que entenia que fins i tot en la més absoluta foscor, aquella que es negra com l'ala d'un corb, Déu i la llum estàn presents. Això, no va ser un somni, va ser una revelació.