Ja està...

Potser soni massa cru però ja està... S'ha acabat...

Ho sento, les paraules es resisteixen a fluir com ho fan normalment.

Personalment, penso que ha estat el millor que podia passar dins de lo lleig de tot plegat.
Conec casos en que la malaltia s'ha allargat per anys i per tant, el dolor i el patiment. I no només això, sinó que també el final ha estat molt dramàtic, tràgic podriem dir... Enteneu-me, no vull dir pas que estigui content i felis, però donades les circumstàncies ha estat millor així. Ràpid, sense dolor, sense ser conscient del que estava passant (espero).

Encara tinc molt que agraïr-li a la meva àvia, coses que potser no us diràn res o molt, o us ompliràn de curiositat, no ho sé... La qüestió és que necessito dir-les i necessito dir-les ara.
=======================================================================

Gràcies per tot el que ens has ensenyat (coses útils, com que en aquesta vida tot té solució menys la mort i a cosir botons, o coses inútils com per exemple a fer "pompons").

Gràcies per totes les abrassades i tots els petons que ens has donat.

Gràcies pel teu bon humor i ensenyar-nos que la vida s'ha de prendre amb alegria passi el que passi. És complicat però sempre tindrem el teu exemple per anar-ho intentant.

Gràcies pels teus esmorzars, dinars i sopars. Gràcies pels teus pastissos, els teus flams, natilles i xocolata desfeta.

Gràcies per acollirme tants cops a casa teva.

Gràcies per cuidarme quan vaig estar malalt.

Gràcies per ajudar a criar-me i formar-me com a persona.

Gràcies pels teus consells i les teves converses. Gràcies per les teves historietes, has tingut una vida com poques i s'agraeix que compartissis els teus records amb mi.

Gràcies per la teva generositat (potser ens vas malcriar una mica, però se suposa que és el que fa una àvia com cal).

Gràcies per haver entès el que vaig fer i perqué. I gràcies per haver respectat la meva decisió i haver acollit a la Karen com ho vas fer. Ella també t'estima molt, saps?

Gràcies per haver-nos esperat ( no m'hagués perdonat no poder acomiadar-me de tú).

Gràcies per la teva visita d'ahir, em va recomfortar que et preocupèssis per mi, però no cal que et preocupis, estem i estarem bé tots tres. Et trobarem a faltar però sé que estaràs en contacte així que no pateixis.

Gràcies per tot el que has fet per mi, per nosaltres.

Espero que tot vagi bé per allà dalt. Només et demano que des d'allà ens facis una ullada de tant en tant perqué no ens sortim del camí ni ens en facin sortir, val?

T'estimo i sempre t'estimaré. La Karen i el petit Santi o petita Montserrat també. Li parlaré de tú i intentaré transmetre-li tot el que tú m'has transmés a mi. No t'oblidarem mai.

Mentres es tanca el teló...

Si, malauradament el teló s'ha comensat a tancar i la seva marxa inexorable fa que cada cop veiem menys i menys de l'última escena d'aquesta magnífica obra.


I si, ha estat magnífica.

Malgrat tot el que sé i tot el que crec la tristesa s'ha apoderat de mi.

Enteneu-me, no es tracta pas d'un sentiment egoísta. Penso que al final com més aviat s'acabi, millor : no m'agrada saber el patiment que s'està visquent a l'altra banda de l'Atlàntic, tant per la protagonista com pels secundaris. El que passa és que l'estimo i l'estimo molt. I apart ha estat molt important a la meva vida i un cop més, igual que va passar amb el meu avi, li dec molt.

Em podría tranquilitzar saber que estàs sedada i que no pateixes i que, fins i tot tens somnis bonics ( i curiosos, per cert). També em podría tranquilitzar saber que ens vas esperar perqué poguèssim i poguèssis acomiadar-te de nosaltres i conèixer el teu bes-net encara que encara sigui a la panxa de la seva mare. Li dono gràcies a Déu infinitament per haver-me donat l'oportunitat de poder veure't per darrer cop i acomiadar-me de tú encara que hagi estat mentalment (esclar que tú, molt en el fons, ja ho sabíes el que estava passant. Ho vaig veure en els teus ulls). Però em sento trist de totes maneres, perquè una d'aventures o una comèdia o una familiar no es poden acabar amb tant dolor i tant dramatisme i perquè, finalment, no t'ho mereixíes pas.

En fí, la tristesa no podrà pas negar-me el dret de pensar que estaràs millor, de que quan arribi el moment de pujar cap a la llum, tots els teus èssers estimats que ja van passar t'estaran esperant per acompanyar-te en el teu viatge cap a una nova vida ( o la continuació d'aquesta i totes les altres ), que des d'allà on siguis, si és que no decideixes tornar, ens estaràs cuidant i vigilant amb la teva túnica blanca com la neu, en un prat asolejat, prenent la fresca sota l'ombra d'una alzina i amb un ocell entre els teus brassos.

Adéu iaia! Gràcies per tot el que has fet per nosaltres! Gràcies per haver estat més que una àvia, gràcies per haver-nos ajudat a criar, gracies per haver-nos acollit, per haver-nos alimentat, per haver-nos cuidat quan hem estat malalts, gracies per haver-nos omplert de petons i abrassades i somriures i alegria. Gràcies per la teva generositat i el teu amor fins al final.

T'estimo molt, ja ho saps!

Me voy pa'l pueblo

Si senyors i senyores, després dels mil i un obstacles habituals (em sento ben bé com Odisseu quan va arribar per fí a veure costes conegudes), ara ja és oficial. ME VOY PA'L PUEBLO!

O sigui, que podreu gaudir de les meva súper-agradable presencia desde dissabte fins dissabte de la setmana que vé. També de la Karen i del little baby, ja sigui Santi i... tachán-tachán!... ja tenim nom si es nena!... i us agradará...jejeje...Montserrat Amayrani. No em direu que Montse no és català! Vaja que més català que això no hi ha res més. I ja us avanso que serà Montserrat perqué... vaja perqué ho sé i punt. Li debem bastant a la Moreneta i a més está lligada a la Història Familiar per X motius o la familia hi està lligada per X motius, serà un bonic homenatge.

Ens veiem per allà ok?