Avís important

He ampliat la llista de mites televisius de la meva infantesa al post anterior per si voleu recordar velles glòries. Això si, és molt probable que me n'hagi oblidat bastantes penseu que un durant 30 anys ha vist tanta TV que acaba amb vertigen només d'imaginar-s'ho.

Te'n recordes?

Grans mites de la televisió dels 80's (per mi, esclar) :

* Verano Azul : el primer cop que la van passar esclar, després ja fa hasta ràbia. ¿Qui no va plorar amb la mort d'en Chanquete? ¿Qui no va cantar a plé pulmó "No nos moverán"? ¿Qui no va riure amb en Tito i en Piraña? ¿Qui no es va enamorar perdudament de la Bea?

* V : una de les poques sèries de ciencia ficció que s'han arribat a passar a TVE. La imatge de Diana menjant un ratolí ens va esgarrifar, vam patir per la Jennifer i ens vam conmoure amb Willy, "el lagarto bueno". A mi em va encantar, i a vosaltres?

* Vacaciones en el mar : pos encara que no us agradi i que penseu que es una mariconada, es mítica i a mi m'agradava.

* La casa de la pradera : molt mítica, pero si no fos perquè l'estàn passant a "The Film Zone" ni m'enrecordo de qué va. I si, es bastant nyonya (per no dir molt).

* Autopista hacia el cielo

* Se ha escrito un crimen.

* McGyver : mítica entre les mítiques. L'home que ens va ensenyar que amb un xiclet i un clip es pot salvar el món.

* El Gran Héroe Americano : l'home de les malles vermelles ridícules, amb capa i que no sabía volar, que va rebre uns superpoders d'uns extraterrestres i va perdre les instruccions (genial! Més aviat s'hauria de dir el Gran Anti-héroe Americano). M'encantaba i només la van passar un cop, almenys es poden trobar els episodis a internet, per si voleu riure una estona.

* Alf : genial, sense comentaris.

* Starsky i Hutch : una morena y una rubia a l'estil del Chicago dels 70's/80's.

* Els homes de Harrelson : TJ al tejado!

* Remington Steele : una de detectius. Just entre les lluites de la WWF i els resums de futbol americà dels dissabtes a la tarda.

* Los Ángeles de Charlie : la recordo vagament pero molt millor que la película, trobo que el que va fer el casting la va cagar exageradament.

* Lou Grant : una de periodistes el diumenge al vespre. Era com el Daily Planet sense Clark Kent perqué us feu una idea.

* La familia Monster : dins de La Bola de Cristal els dissabtes al matí/migdia.

* El equipo A : Hannibal Smith, Templeton Peck, Murdock i M.A. Barracus. A veure quan acaben la película perqué estic desitjant de veure-la.

* El coche fantastico : ...esta es la historia de un hombre que no existe...

* A dalt i a baix : no sé perqué la veia, pero la veia quan era "Arriba y Abajo".

* Dallas : J.R. ets un pendó. Sense paraules...

* Dinastia/Los Colby/Falcon Crest : lios familiars a manta, no tenen el nivell de Dallas ni molt menys.

* Galactica : esa gran desconocida. Universal Channel está passant la nova versió, pero m'agrada més l'antiga. I mai més l'han tornat a passar. Podeu trobar els episodis a internet.

* Magnum : mítica també, al museu de TV3 en un lloc d'honor.

* El Dr. Who : molt mítica pero la van passar poc temps.

* Barrio Sésamo : no podía faltar, en cap de les seves versions : gallina poponata y perejil, espinete, etc...

* Sabadabadá : tigres, tigres, leones, leones todos quieren ser los campeones... Torrebruno, Don Pelanas i Horacio Pinchadiscos.

* Un Globo, Dos Globos, Tres Globos : aparicions estel.lars de Gloria Fuertes amb poemes del tipus : El perro, ladra. El gato maúlla y la araña teje porqué es una capulla.

* La Bola de Cristal : mítica entre els mítics. La movida madrilenya envaeix la televisió els dissabtes al mati. Els electroduendes, la bruja avería, etc...

* Curro Jiménez y la Máscara Negra : preferia el segon si em permeteu.

* Tres i l'astròleg : la prehistoria de TV3

* Filiprim : Tanquem la paradeta!

* N'hi ha que neixen estrellats : el precursor de Mr. Bean.

* A cor obert : el dr. Houselander i companyia.

* Tres pics i repicó : quan el Basses era jove.

* Oliana Molls i l'estalec de bronze : abans del capità enciam...

* Judes Xanguet i les maniquins : va durar massa poc. La van tallar quan es comensava a posar interessant.

* 1,2,3 responda otra vez : apasionant, el vaig veure desde la Mayra Gómez Kemp fins al Jordi Estadella. L'intent de resucitar-lo fa poc va crear un monstre.

* El Tiempo es Oro : abans de "Atletas bajen del escenario!"

* Lápiz y papel : quan el Jordi Hurtado era jove, gairebé diría que púber.

* La Leyenda del Mono de Oro : Bora Bora, anys 50.

* Bola de Drac / Arale : la invasió del manga.

* Sèries de dibuixos animats : Rui el Cid Campeador, Dartañan y los 3 mosqueperros, Don Quijote de la Mancha, Banner & Flappy, Jaky i Nuka, Barbapapá, Los Diminutos, Mazinguer Z, Comando G...

Bé la llista es curta pero el meu temps també. Joer! Si que veiem massa la televisió eh?
=======================================================
P.P. M'he oblidat de grans mites :

* Marco / Heidi

* Tenko (tens raó Anna)

* El Halcón callejero (el coche fantástico pero en versió motera)

* Un millón para el mejor (si! Jo el vaig veure!)

* La dimensió desconeguda (tararara-tararara-tararara)

* Star-trek (coneguda a México com "Viaje a las estrellas", la vaig coneixer tard pero val més tard que mai).

* Hart & Hart : matrimoni detectiu

* L'espantaocells i la Sra King : no eren matrimoni pero gairebé.

* El nan roig : mítica pero en serio.

* Allo Allo : Comme'ant sa van?

* Estació d'enllas

* Gent del barri : Dallas en versió Londinenca

* Els joves : Eeeeeei tiuuuuuuuu! Recordeu en Neal?

* L'escursó negre

* Roseanne

* Las chicas de oro

* Vickie el Vikingo

* Tocata : quan Mecano y companyia feien de les seves

* Belfy y Lillibit

* La Aldea del Arce

* Los Aurones

* Dragones y Mazmorras

* Érase una vez... (El hombre, el espacio, el cuerpo humano...)

* El inspector Gadget

* El osito Misha (JJOO Moscou, 1980)

* Naranjito (Mundial España 1982)

* Sport Billy

* Los Snorkels

* Sherlok Holmes

* Willie Fogg, la vuelta al mundo en 80 días

* Los teleñecos

* Alvin y las ardillas (properament en 3D al cinema més proper)

* Fama ( I want to live foreeeeverr!)

* El show de Bill Cosby

* David el Gnomo (inimitable)

* Los fruitis

* Daniel el Travieso

* Los problemas crecen ( Kirk Cameron en acció)

* Candy Candy (el sol nom ja indueix el coma diabetic)

* El valle secreto (on la música introductoria era ni més ni menys que l'himne d'Australia, cosa que vaig descobrir anys més tard).

* He-man y los Masters del Universo : s'està preparant una nova versió de la película esperem que quedi més aconseguida que la de Dolf Lundgren y Frank Langella com a Skeletorrrr.

* Pato-aventuras

* M.A.S.H.

* El libro Gordo de Petete : jo fins i tot tenia els fascicles, en vaig ajuntar 5 llibres!!!!

* Ulises XXXI

* Johny Quest

* El trueno azul : gairebé se m'escapa. Es el cotxe fantàstic pero en helicopter, fins i tot hi ha una película que, evidentment, he vist.

* La abeja Maya : probable coma diabètic, també.

* El planeta imaginari : ina mica surrealista pero estaba bé.

I ho deixo aquí pq m'estic marejant de tanta TV que he arribat a veure en 30 anys.

*

Foteses

Crec que ja ho vaig escriure en alguna ocasió, si no va ser aquí va ser en el meu blog privat o en algun altre blog com a comentari, pero hi ha una cosa que em molesta bastant i trobo que es molt greu.

Penso que de vegades, donem massa importancia a les coses que no la tenen ni haurien de tenir-la perqué son totalment circumstancials i ens estalvariem mals de panxa, enrabiades, enemistats, etc...

M'explicaré : no heu notat que, no sé si darrerament o tota la vida, ens estem molestant per coses que son foteses totals? Entre les parelles, els amics o els familiars, es formen uns cacaus terribles per coses que vistes en perspectiva, són coses que fan riure i que no tenen ni la més mínima importància. Us podeu imaginar una discusió de proporcions cósmiques entre una parella pel sol i ridícul fet de que un d'ells no va convidar a un xiclet a l'altre? Doncs jo ho he vist i no és l'únic exemple que he viscut d'aprop, la llista és interminable.

La qüestió és que amb el ritme de vida que portem solem portar les hormones bastant alterades i per qualsevol cosa fem un merder de ca l'ample. I penso que ens hauriem de controlar perqué després fem uns terrabastalls per qualsevol cosa que més aviat fan riure que plorar i les conseqüencies poden ser molt greus pels implicats.

Ruptures, enemistats, discusions familiars irreconciliables... Estic segur que la gran majoria son fruït de tonteries antológiques, com l'exemple del xiclet. A veure si ens posem les piles per emprenyar-nos realment per coses que valguin la pena i no per coses de pati d'escola o pitxors perqué si no, no sé com ens extranya que el món vagi com va, la veritat.

Seat 600 i altres histories

Avui m'he endut una bona sorpresa.

El pare del meu cap, que pobre home volta per aquí fent lo que li deixen, ha estat portant la seva col.lecció de cotxes antics perqué els rentin. Resulta que avui baixo al parquing i em trobo amb un 600 de color blanc com si fos nou. Bé, en realitat no era un SEAT, era un FIAT pero para el caso es lo mismo.

Of course, no us diré que hagi vist passar la meva vida davant dels meus ulls, oi? Pero si he recordat el 600 del meu avi, on vam anar una bona temporada cap a l'escola després de dinar.

Si, esteu en lo cert, m'he posat nostàlgic un altre cop. Què voleu que hi faci? Com va dir algú un cop : "No és més gran qui més espai ocupa, sino qui deixa un buit més gran al marxar".

Me'n recordo d'aquelles anades i tornades a l'escola. Sempre anavem saltant, cridant i jugant dins el pobre cotxe. Jo no sé com ens aguantava el meu avi, estava sol, conduint i amb quatre criatures histèriques dins un 600. A mi m'hauria agafat un atac de nervis... M'agaradaven sobretot les tornades, ja anavem més tranquils i amb una mica de sort el meu avi ens sorprenia, a falta d'ous Kinder, amb unes pastilletes àcides (que oh! sorpresa! A Mèxic encara sobreviuen).

De vegades quan anavem més tranquils de lo normal, aprofitava per parlar amb el meu avi, per interrogarlo sobre qualsevol cosa que em passès pel cap, com si no en tingués prou amb les pallisses que li donava religiosament cada dissabte quan anava a dormir a casa seva.

La veritat, a vegades "trenco el cercle" (com em va dir el gerent de planta que havia de fer a la feina per veure les coses desde fora) i no m'explico la importància que te (perqué sempre la tindrà) el meu avi en la meva vida. De la mateixa manera, no m'explico la importància que tinc jo pel meu nebot. Pobret, amb prou feines sap comptar i està comptant els dies que falten per sortir de vacances a l'escola i venir a passar-les a casa, només perquè us en feu una idea. De vegades, quan estic dormint o fent veure que dormo, el paio ve a veure com dormo i em fa un petó al cap. I té 4 anys!!!!

Home, a mi no em molesta pas la veritat, al contrari es un orgull per mi que un nen em tingui tanta estima i jo sigui tan important per ell. Això vol dir que la petita llavor que va plantar el meu avi en mi, està donant el seu primer fruit, lo qual vol dir que amb els meus fills, no hauria de ser pas diferent, i això es tot el que desitjo.

Us seré honest, a la meva vida tinc dos objectius principals, dues metes si voleu. La primera, ja la tinc, era trobar algú com la Karen, amb qui ok, potser té els seus defectes oi, com tothom, pero quan estem bé vivim en un somni. La segona, es aconseguir precisament això del que us parlo amb els meus fills.

Potser podríeu pensar que una bona meta seria tenir un determinat nivell de vida, una posició econòmica concreta, una vida social.... No, no, no, no, esteu molt equivocats, això no té gens d'importància per mi mai he sigut tant materialista (capritxós si, materialista no) i ho he demostrat per exemple quan la meva mare m'ha volgut comprar roba i li he dit que comprés el que li semblés perqué la veritat no m'importaba massa ni el color, ni el disseny ni molt menys la marca. En quant que tingui asolides aquestes dues metes que us dic, ja em dedicaré a buscar-ne de noves, ara estic molt ocupat fins que arribin els meus fills i comprovi que tot va bé.

A la cantonada, una ensopegada

Sempre he deixat clara la meva admiració i creensa totalment cega en la llei de Murphi. És més, la cito sempre que crec que es de merèixer, que es gairebé sempre.

Ahir una prova palpable de que el Sr. Murphi tenía tota la raó del món quan va formular la llei : quan sembla que les coses no poden anar pitxor, patapam! Es confirma la regla de que SI poden anar pitxor.

Dilluns ens van reunir a tots a la sala de juntes i ens van renyar perqué l'auditoria va ser un complet desastre. Bé, la cosa no anava amb mi, per la meva part tot va surtir més o menys bé, excepte algun que altre detallet que ja hi he posat fil a l'agulla immediatament, esclar. Soc tonto pero no tant.

La qüestió és que ahir la tarda ens van reunir a tots els que tenim a veure amb la producció i ens van posar les cartes sobre la taula, i dic això perquè no és que ens renyèssin la veritat. Només ens van explicar amb múltiples exemples i números vermells quina era la situació de l'empresa respecte el pressupost d'aquest any, i ens van demanar, amablement que hi possèsim tot de la nostra part per solucionar-ho. Lo qual, no em molesta pero quan creia que ja era imposible fer les coses, bàsicament m'han demanat que agafi la meva disfressa de Harry Potter i comenci a dir coses estupides mentres faig gestos estrafolaris amb un pal de fusta recargolat a la mà, o sigui, que faci màgia. Com us dic no em molesta, ho puc intentar, és més ho haig de fer perquè comprenc la situació crítica i que és ara o mai. No em queda cap més remei, l'únic inconvenient potser seria la capacitat pero en fi, no em queda més remei que fer tot el que pugui i seguir fent el pallaso amb la vareta màgica per fer aparèixer les coses del no-res. Consti que ja n'he aconseguit dues avui, pero la tercera se m'ha resistit prou i ja veure'm.

El premi de consolació es que m'han regalat una ampolla de Torres 10, fabricat a Vilafranca del Penedès i amb denominació d'origen PE-NE-DÈS que m'ha fet molta il.lusió i que em prendré a la salut de tots vosaltres per Nadal quan agafi el súper-pet que tinc planejat ja sigui pel 24 o per Cap D'any, tant me fa.

Bien está lo que bien acaba

Doncs si, quan les coses van bé i un se sent bé, de bon humor i amb ganes de cantar i xiular doncs també és de llei explicar-ho, oi?



Avui ha estat un dia d'aquells en que tot surt bé. Tranquil a la feina, sense fer-se mala sang tot ha surtit més o menys dins del previst...

Apart m'han portat una panereta de regal (ja es el segon, jejeje) amb una ampolla de rom Appleton (els que vau venir a la versió 1.0 del meu casament ja teniu el gust de coneixer-vos), una ampolla de tequila Herradura i una ampolla de whiskey, un cendrer, un encenedor, un clauer/rellotge (que está reservat pel meu pare, Déu sap perqué pero li encanten aquestes mariconadetes), dues capsetes que deuen contenir més mariconadetes per l'estil, olives, paté, un pot de Pringles, un pot de blat de moro en conserva, un bolígraf i bombons i caramels ( i això és el que es veu)... Dimarts em van regalar una ampolla de Tequila ( i apa! Suma i sigue!) i uns tés i caramels. Espero més regals per la setmana que vé, s'ha de notar que tracto bé els proveedors, muhahahahahaha!

Apart d'aquest regalet, també m'han pagat el meu fons d'estalvi (que no és massa donat que van liquidar abans de cambiar de planta pero serveix per tapar el foradet fins que solucionin lo dels impostos de més).

I esclar, m'he posat de bon humor, oi?

I es que ja ho té això Déu. Ell es perfecte i sap perfectament el perqué de les coses : es la ciència de la omnisciència. I com diu ma mare : Diós aprieta pero no ahoga.

Apa Doncs, bon cap de setmana. Espero que esteu aprofitant el pont que aquí ni es fa, ni tindría cap mena de sentit. Ves tu que els hi expliques als mexicans del pont de la constitució española.

Els seixanta

Aquest post no és per fer una apologia hippiana, lamento desilusionar als fans de la dècada prodigiosa.

Aquest post es per felicitar dues persones a qui estimo moltíssim i que avui fan, ni més ni menys, que 60 anys de casats.

Aquesta xifra es algo, que als meus escasos any i escaix de casat (segons les xifres oficials, oi? jejejeje) em semblen una barbaritat i algo molt difícil d'imaginar.

Pero em sembla admirable aquest rècord. No és facil estimarse, estar junts i passar tantes coses durant tants anys i mantenir una relació dins dels parámetres que es consideren òptims.

Des d'aqui una felicitació immensa i una abrassada i molts petons ja que no els hi puc donar en persona.

SONETO XXVIII

Amor, de grano a grano, de planeta a planeta,

la red del viento con sus países sombríos,

la guerra con sus zapatos de sangre,

o bien el día y la noche de la espiga.

Por donde fuimos, islas o puentes o banderas,

violines del fugaz otoño acribillado,

repitió la alegría los labios de la copa,

el dolor nos detuvo con su lección de llanto.

En todas las repúblicas desarrollaba

el viento su pabellón impune, su glacial cabellera

y luego regresaba la flor a sus trabajos.

Pero en nosotros nunca se calcinó el otoño.

Y en nuestra patria inmóvil germinaba

y crecía el amor con los derechos del rocío.

Pablo Neruda, 1959

Em reivindico

Després dels comentaris, jo diria, que desafortunats, que heu fet als meus dos darrers posts em reivindicaré. Ni soc tan pessimista, ni soc una persona que li tingui odi al Nadal.

Us explicaré la situació : ESTIC DE MALA LLUNA.

I estic de mala lluna pel que li va passar al germà de la Karen, estic de mala lluna perqué no em sento a gust a la feina i ja m'he cansat d'anar en plan oh! si! el que tu diguis i quan tu vulguis (de fet he iniciat la guerra oberta a la gent que em complica la vida de forma que sempre sembli que jo tinc la culpa de tot i que no em deixa fer lo que realment és important perqué lo seu aparentment ho es més), estic de mala lluna perquè aquesta quinzena m'han cobrat lo doble d'impostos i de Seguretat Social i la veritat si m'ha tocat els ous.

Pero això no vol dir pas que jo sigui pessimista. PES-SI-MIS-TA JOOOOOOOOOOO???? Que va! Al contrari. Tot passa per una raó molt concreta que només Déu coneix i que ara sembla una tocada d'ous pero que amb el temps acabarà sent totalment lògica. Desgraciadament la meva omnisciència la tinc una mica rovellada, la mortalitat és un contratemps a vegades ( a vegades? ).

I que a mi no m'agrada el Nadal es totalment fals. No m'agraden les aglomeracions, les compres apresurades, no m'agrada posar l'arbre de Nadal pero si m'agraden els sopars, els arbres de Nadal amb una quantitat moderada d'esferes i de llums, m'agrada passejar pel carrer plé de llums i amb nadales sonant, m'agrada passejar per la fira de Santa Llúcia a la mexicana que munten aquí, per les paradetes de joguines que posen al mercat abans de reis i on tothom va a comprar els regals el dia 5 a la nit, m'agrada la cara dels meus nebots quan obren els regals de reis (tot i que el meu nebot mitjà és una mica torracollonets (pel seu aniversari, li vam regalar un Transformer que ens va costar un ou i no se li va acudir res més que reclamar-me perqué no li havia regalat el groc i consti que li vam regalar en MEGATRON totalment transformable en nau espacial i amb llum i so!!! O sigui el somni daurat de la meva infantesa!!!!) ... En fi, no soc el Grinch eh? El que passa es que estic de mala llet per tot el que us he explicat i potser el que jo vaig entendre com a humor, es va desviar massa cap al sarcasme pero no em negareu que com a exercici literari em vaig guanyar un punt eh? Esclar que mai seré en Quim Monzó o en Sergi Pàmies, pero us heu de conformar amb el que la meva pobre ment assimila en aquests moments com a humor.

Mai he sigut una persona divertida ni mai he tingut un bon sentit de l'humor, cosa que he heretat del meu pare. Som un desastre explicant acudits. Solen tenir un efecte demoledor en l'ànim de les persones a qui els expliquem. És a dir, la depressió está assegurada. I cambiem de tema perqué no vull ni sentir a parlar de seguros ara mateix.
No em considero simpàtic, potser agradable pero no simpàtic. Es algo que no puc aconseguir.

Ah, se m'oblidava, avui hem tingut auditoria i jo, odio les auditories. Apart, m'ha tocat el primer i l'auditora ha estat dues hores amb mi, fent-me preguntes sense parar, demanant-me documents a tort i a dret, documents esclar que eren els pitxors que em podia demanar, la llei de Murphy, mai falla. Així que per postres he perdut dues hores del meu preciós temps perqué la meva empresa pugui seguir portant l'etiqueta de l'ISO 9001, que a mi personalment no em serveix de res més que d'emprenyarme cada dos per tres perqué el sistema no funciona o perqué enlloc de facilitarme la vida me la complica encara més. En fí, no en teniu la culpa de tot això pero necesito desfogarme.

La persona que aparentment podria patir d'Alzheimer es la tieta gran de la Karen. La Genoveva. Els qui la coneixeu us vau sorprendre del munt de coses que sabia i de lo sàbia que era. Doncs aparentment ho té i m'ho penso, no está confirmat, perqué precisament té els mateixos símptomes que el meu avi EPD : despistes grans, només parla del passat llunyà, té canvis d'humor sobtats i es comporta de forma agressiva... En fí, ja us vaig escriure el que sentia i apart em toca la moral perqué de la nit al día se li ha presentat. No n'estem segurs perqué quan la van portar al metge tenia el sucre i la pressió pels núbols i no sabem si això li va afectar al cervell o es tracta del que jo sospito.

Apa, ja esteu informats en detall de la meva emocionant vida.

Esperit Nadalenc

Com us deia ahir, el meu esperit nadalenc s'esfuma quan es tracta de posar arbres de Nadal, esferes, garlandes i altres accesoris i desgraciadament, he anat a parar a un país on el concepte del que és engalanar un arbre de Nadal es podría qüalificar de neo-rococó.

Aquí a México, les coses no són pas massa diferents que a l'altra banda de l'Atlàntic. Potser l'única diferencia es que aquí els carrers no els omplen de llums, l'Ajuntament o Gobernatura, com li volgueu dir, prefereix gastar-se els calés en pistes de gel absolutament necesaries ja que el 99.9% de la població ni sap patinar ni té cap mena d'interès per aprendre'n.

En canvi, els centres comercials o "plazas" si tenen molt interès, curiosament, en posar arbres, reis, pares Noel i coses semblants, i com més grans, vistoses, recarregades i extravagants, millor. De forma que un dels passatemps preferits dels mexicans és anar a passejar als centres comercials, suposo que a veure qui la fa més grossa. A les cases particulars passa tres quarts del mateix, a veure qui posa els ornaments més estrafolaris i cridaners posible. Les fasanes de les cases es comencen a omplir de llums de colors, els arbres dels carrers, també, etc, etc...

Al metro ja han posat els seus discos de nadales que curiosament inclouen la versió en español del FUM FUM FUM, cosa impensable a España tot i que l'any passat a l'avió d'Iberia la van posar en versió jazzística.

Com us deia ahir, un veu un arbre de Nadal mexicà i espera veure'n sortir un homenet verd amb escafandra dient KLAATU BARADA NIKTÓ i apuntant a tort i a dret amb una pistoleta ridícula pero mortal, a tant arriba el seu grau de recarregament.

A mi no em molesta pas tot això, el que passa es que estaba acostumat a posar un arbre ridícul amb un nombre d'esferes ridícules i un pessebre moderat, i ara em trobo embolicat amb els Versalles dels arbres de Nadal i em fa prouta mandra. Apart aquest any, les altes esferes de la casa han decidit que era un moment perfecte per pintar el menjador i a més entre setmana, amb lo que em trobo amb que no només m'haig d'enfrontar amb la obra faraònica de posar l'arbre, sinó que s'han de moure els mobles per pintar, pintar en si, i tornar a colocar els mobles al seu lloc, prèvia erecció de l'arbre de Nadal amb tot el seu acompanyament d'esferes, llums, garnaldes, pessebre, etc... Moure els mobles no es un problema, acabaríem aviat, el que passa es que els mexicans, com si es tractés dels mateixos hobbits de J.R.R. Tolkien, tenen certa "afició", tot i que jo en diria transtorn obsesiu compulsiu, a acumular milers d'objectes totalment inútils i no gens menys decoratius amb el que els mobles acaben adquirint un aspecte semblant al de l'arbre de Nadal i esclar, un els ha de treure, netejar-los i tornar-los a col.locar en un ordre exhaustiu i mil.limétric per no trencar l'equilibri natural dels objectes inútils col.locats en un moble qualsevol, que segueix una llei còsmica que no es pot trencar perqué posaría en perill la natura de l'Univers mateix, creant una ruptura en el teixit mateix de la realitat que ens aniquilaria instantàneament a nosaltres i als homenets verds que sorgeixen dels arbres de Nadal recarregats en excés.

A l'igual que allà un es troba bombardejat per milers de spots de televisió amb una temàtica diversa i recomfortant en aquestes èpoques. La varietat va desde les joguines fins als perfums, passant... bé... no... em penso que la varietat acaba aquí. Aaaaaaaah, si me n'oblidava, passant pels milions de centres comercials i tendes departamentals que ofereixen una gran varietat de productes de comptat i a crèdit.

Igual que allà, aquest cap de setmana es celebra el Teletón, que es com la Marató de TV3 pero en grande. Aquí la cosa està molt més organitzada que allà, Televisa es Televisa, esclar. La temàtica es sempre la mateixa : els nens amb problemes físics de cualsevol mena. La recaudació, deixa la de TV3 a l'alsada del betúm. Of course, es un país amb uns pocs milions més d'habitants que Catalunya, la recaudació, com deia, es destina a construïr els CRIT, centres d'atenció integral per aquests nens, on els donen rehabilitació i en certa manera els ajuden a sortir endavant. Lo qual penso que es bona idea i n'haurien de prendre nota a TV3.

Hi ha poc més a dir, apart de que es una bogeria anar a comprar qualsevol cosa, des d'ornaments per l'arbre de Nadal fins a regals, perqué penseu que no només cal erigir les torres Eiffel dels arbres de Nadal sinó que s'ha de procurar innovar i estar al día, així que cal cambiar cada any i apart amb la quantitat de llums que posen, em penso que podríem il.luminar Nova York durant un any amb tantes bombetes, cada any s'han de cambiar les que s'han fos o trencat i això li passa a tothom... Sigh...

Així que em trobo amb la fama, mal guanyada, de que a casa, em diuen "El Grinch", no pas per lo verd, esclar, sinó per la meva "manca" d'esperit nadalenc. Que consti que en tinc prou d'esperit nadalenc pero la veritat prefereixo deixar les obres faraòniques als faraons i a la Lola Flores. Que ara que hi penso, molt faraona molt faraona, pero no li van erigir cap piràmide quan va morir, lo qual es bastant paradoxal.

De totes maneres, malgrat tots aquests inconvenients (arbres monumentals, homenets verds disparant a tort i a dret, pistes de gel inútils, consumisme excessiu, teletons, spots monotemàtics...) penso que els mexicans es prenen molt seriosament el Nadal, i que en esperit nadalenc ens donen mil i una voltes als catalanets de pro.

Almenys aquí et deixen en pau amb la loteria de Nadal, que ja es molt.

A Tope Tiiuuuuuus!

Que es el mateix que dir "vaig de cul, pero se me'n fot!". Així és, vaig de cul pero més que Sant Patrás, patró dels crancs.

Ja us havia avansat que quan creies que la vida t'havia posat on li semblava, es a dir al fons del pou més fosc i pudent que es pugui ni tan sols imaginar, sempre trobava la manera d'esclafar-te una bota militar plena de fang i de bruticia al bell mig de la cara i enfonsar-te encara més.

Pessimista joooooooooooooooo???? Vosaltres no coneixeu a l'Àlex, oi? Es broma, Àlex!! Jejejejejeje Cal prendre's les coses amb humor, nens i nenes.

Qué sería de la vida sense una bona dosi d'humor negre estil MF? Una caca de Tiranosaurus Rex amb grip intestinal després de fotre's uns "tacos" de triceratops amb molta salsa picant? No pot ser pitxor, la veritat.

M'estic aprimant més de lo desitjable? I qué? Desde que ostento aquest nou pes i aparensa he descobert que m'assemblo al meu avi Nai, en pau descansi, lo qual es un motiu d'alegria per mi. Esclar, deixant de banda els cabells rinxolats i la pell una mica més morena que la meva, pero almenys els tinc ondulats que ja es algo.

A la feina estic algo putejat? I qué? No estic putejat del tot, i mentres hi ha vida, hi ha esperansa.Almenys no m'aburreixo com quan no tenía feina (nota mental : haig de revisar aquesta frase, la paraula "PLAYSTATION" ha comensat a ressonar dins el meu cap insistentment, crec que hi ha alguna cosa que falla).

Amics meus, he decidit prendre'm les coses amb humor. Diuen que a les penes, punyalades i jo penso fer una carniceria. Per cert, la galta està d'oferta aquest mes.

La veritat es que ahir em vaig sentir certament deprimit. Més que el Ronaldinho que ja es molt! Eu só deprimidhu! Mireu, no es que us importin els motius oi? Pero se'm van ajuntar dos que tres coses que em van remoure certes coses que tinc a dins, com uns cuquets que quan es desperten fan de les seves. Una d'elles es el record del meu avi, pobret. Hi ha indicis mooooooooolt grans per mi, de que hi ha un membre de la familia mexicana a qui li estàn a punt de donar el carnet vitalici del club dels amics de l'Alzheimer, i es una cosa que em puteja bastant perqué es algú a qui estimo, es una persona que era molt intel.ligent i molt sabia, i perqué em suposa tornar a viure, salvant les distàncies, tot el procés que vaig viure amb la meva besàvia primer, i el meu avi (ja us he dit que m'hi assemblo?) després. Aquest es un dels motius principals, els altres no venen a cuento.

Aquesta es una malaltia fastigosa que acaba amb les persones que estimes i potser les més válides que coneixes en un obrir i tancar d'ulls. I em recontrafastigueja això. Esclar que Déu té els seus motius, etc, etc, etc... Pero es que sembla que em tingui manía. Dues de les tres persones a qui els ha tocat els he considerat els meus mestres en molts aspectes i apart a les tres els he tingut molt d'apreci.

Ups, penso que el meu humor ha mutat en una altra cosa, pero necesitava desfogarme.

Ei! No es tractava d'això tampoc, ho sento.

La qüestió es que haig de marxar, ja es hora de plegar i m'espera una emocionant i apassionant vetllada de pintura de menjador, previa col.locació d'arbre de Nadal. Algo que m'omple de joia i alegría. Per algo em diuen "El Grinch" a casa, un mot carinyós que m'he guanyat a pols donat el meu amor desaforat per l'engalanament nadalenc de la casa ( i es que els mexicans tenen una idea molt rococó del que és un arbre de Nadal). O sigui, és l'extrem, ni més ni menys. En el tot o res, ells es queden amb el tot el que hi capiga i com més millor, lo qual em fa mandra, esclar. No hi estic acostumat i em provoca certa coissor insuportable als ulls cada cop que veig tanta llum, i tanta esfera i tant llas i tanta molsa. Si, si... El Grinch! O sigui perqué us feu una idea, un pot veure l'arbre de nadal i intuïr per la forma que es tracta d'un arbre de Nadal amb molta sort, sinó, pot pensar que els marcians finalment han trobat la forma d'envair-nos i que no trigarà a sortir un homenet verd d'aquella massa de llums i esferes dient : "Klaatu Barada Nictó".

Ánima, Esperit i Consciencia

Un cop més l'Òscar fa un comentari al seu blog que em porta cap a una altra reflexió. Parla de la sinestèsia, la capacitat que tenen algunes persones d'associar conceptes, imatges, pensaments amb altres sensacions que no hi tenen res a veure com olors, sensacions de tacte, etc... L'Òscar es pregunta si tothom pot arribar a desenvolupar aquesta capacitat o és exclusiva de quatre privilegiats, tres dels quals son autistes (en realitat es un autisme suau que té un altre nom que no recordo).

Això m'ha portat a pensar i comentar-li el fet de la capacitat mental.

Estem d'acord en que només ocupem un 10% de la capacitat mental. Això vol dir que no tenim ni idea del que podem arribar a fer mentalment, i no només es tracta d'una qüestió d'intel.ligència. La Sinestèsia n'és un exemple.

Que és la ment? Es una gran pregunta. No és només una qüestió de pensaments, ni de consciència, ni de capacitat de raonament o d'elaborar pensaments complexes. És tot plegat, i també hi intervenen coses tan peregrines com les sensacions, els sentiments i la memòria (que nosaltres sapiguem, esclar).

Ok això és la ment? Un cúmul de pensaments, sensacions i sentiments? No pas.

Des del meu punt de vista, hi ha quelcom més. Perquè la consciencia ( i la inconsciència més) és algo que va molt més enllà de tot això. Parlariem d'esperit. Segons jo ho crec, ja més o menys intuïu per on van les meves creences a hores d'ara, l'esperit és quelcom que va més enllà de la física, del cos. I l'esperit està conectat amb la ment, controlant-la i modulant-la. L'esperit que ocupa el cos, soc jo, es qui pensa, qui sent, qui recorda... L'ànima jo prefereixo utilitzar-la per referirme a l'esperit no-encarnat (el que no ocupa un cos), i la veritat no la utilitzo massa, prefereixo parlar d'esperits.

Ok, de quina forma l'esperit està vinculat al cos? Es una bona pregunta perquè hi ha d'estar lligat d'alguna manera sinó es perderia cada dos per tres, sis. Bé, segons l'espiritualisme hi ha dos cordons d'energia que uneixen a l'esperit amb el cos : el cordó de plata i el cordó daurat. Evidentment, i n'he sentit a parlar, aquests cordons es poden arribar a trencar i el cos es pot quedar perdut sense un esperit que l'ocupi. (Ep, compte! Això no vol dir pas que la persona sempre es torni boja, o quedi com un vegetal, ni que tots els bojos ni tots els que queden com vegetals sigui perqué han perdut el seu esperit, eh?).

En fi, aquests cordons d'energía, perqué ho son, son en certa manera flexibles i permeten que l'esperit es separi momentàneament del cos, sempre sense perdre el contacte ( són com una àncora ) i això sería el que permet als mèdiums per exemple, deixar que un altre esperit ocupi el cos per curts períodes de temps. També seria el que permet fer els viatges astrals. Això si, sempre amb el perill de que es trenquin i ens quedem penjats ves a saber on mentres el nostre cos queda al seu lloc pero amb conseqüències imprevisibles, així que amics dels viatges astrals, si ho heu de fer, sempre demaneu abans que algún bon esperit us acompanyi i us ajudi a tornar sans i estalvis al vostre cos, si no voleu passar per experiencies molt desagradables.

Bé, tornant al tema que ens ocupa, hi hauria varies raons per les quals no desenvolupem més el nostre esperit/ment :

1. Ni tan sols ens som conscients de que poguem fer moltes coses, per tant ni tan sols ho intentem.

2. En som conscients pero com que ho creiem imposible ni tan sols ho intentem.

3. Ho intentem pero com que no obtenim els resultats adecuats, ho deixem estar.

Doncs us diré una cosa, això es com qüalsevol entrenament físic : un no pot fer el "pino-puente" sense un entrenament acurat i aquest entrenament no dona resultats immediats sinó que és qüestió de temps. El problema és que no hi ha un manual titulat "Como ser Sinestésico en 10 sencillos pasos", oi? Bé, potser si que n'hi ha un, pero em penso que no són massa de fiar, ho dic per experiencia. El millor es posar-s'hi i anar modificant sobre la marxa, l'instint ens dirà per on anar.

I parlant d'això, aquest "instint", segons jo, no és un instint natural. Jo crec en la reencarnació i no pas en una reencarnació estrictament dita sino una reencarnació on l'esperit té en certa manera memòria de totes les seves experiencies corporals i extra-corporals, el que passa és que com que aquesta memoria no és física i ens portaría seriosos problemes de cara a l'acompliment de les nostres respectives misions, doncs hi te vetat l'accés. De forma que és posible que realment, ja sapiguem COM fer aquestes coses pero no poguem recordar-ho. Penso que amb una mica d'entrenament qualsevol pot recuperar bocins d'aquests coneixements ( la hipnosi, experiencies de regresió, ho demostren. Us torno a recomanar els llibres de Brian Heiss, per cert).

Així que som esperits més o menys vells, eterns i atrapats en un cos físic i amb data de caducitat. Que no poden recordar tot el que saben perquè el seu cos no ho soportaria i potser es tornaríen bojos, ok?

Una altra cosa interessant és el que passa quan estem adormits o semi-conscients. En aquests moments, els lligams que uneixen l'esperit al cos, i el vet que manté el propi esperit sobre la memoria espiritual es relaxen i permeten altres coses (bàsicament és el que s'aconsegueix amb les experiencies de regresió sota hipnosis, l'esperit recupera en certa manera la memoria). En aquests moments, l'esperit és lliure per fer coses que no pot fer quan el cos està despert com viatjar, parlar amb altres esperits i dur a terme misions curtes pero importants, que li son encomanades o sencillament decideix que ha de fer. Tots hem tingut somnis extranys en els que volem, visitem ciutats que no coneixem o parlem amb persones que ja no són entre nosaltres, i tots hem despertat amb una sensació extranya pensant que hi havia alguna cosa mooooooolt sospitosa en aquell somni. Esclar que també existeixen els somnis "normals" , no? Aquells que realment són una descàrrega de tensió i d'informació inútil pel cervell. Pero m'interessen els altres. Òbviament, la major part del temps no en som conscients d'aquesta activitat pero amb l'entrenament adecuat ho podem aconseguir en certa manera sinó totalment.

Penso que aquesta explicació es totalment vàlida tant per l'espiritualisme, com per la Sinestèsia, com per altres fenòmens normals i paranormals. Per exemple, el reiki. El reiki es una tècnica oriental que permet als que la saben usar (compte perqué també es perillós) guarir certes malalties i dolors aprenent a controlar l'energia del cos. Evidentment, la energia del cos es mou i es controla mentalment, oi? La majoría de nosaltres no som conscients de la nostra propia energia. A mi em costa molt, pero poc a poc ja comenso a aprendre a notar quan vaig carregat d'energía negativa ( i pel que sembla soc un imàn per ella ). Diuen que tot és una qüestió de pols, com el Ying i el Yang i el principi del magnetisme. Pols oposats s'atrauen : així, la llum (l'energia positiva) atrau a a la foscor (l'energia negativa), pero no es tracta pas d'un equilibri estable. La qüestió se surt de mare bastant sovint. El que vull dir es que una persona que porti la llum associada a ella (em refereixo a esperits blancs, més elevats, que pertanyen a un nivell superior, que tenen misions més importants) atrau l'energia negativa com un llum atrau a les papallones i als mosquits. I és molt desagradable. Esclar, que l'excés d'energia positiva també es dolent perqué un es pot arribar a cremar (metafòricament parlant, esclar. El que vull dir es que el cos, en el nostre pla, no està preparat per nivells d'energia positiva superiors als que està preparat per soportar).

I parlo d'això com podria estar parlant de telekinesis, pirokinesis, percepció extrasensorial o predicció del futur. En aquest últim cas, això també tindria una explicació semblant ja que l'esperit, deslligat del cos, no té cap limitació temporal ni espaial perqué no es regeix per les lleis de la física així que el que un esperit sap o no sap depén de les seves propies limitacións que depenen a la vegada del seu estadi de desenvolupament com a esperit ( ja us havia dit que tots formem part d'una gran escala, on els humans estariem més o menys al mig, pero podem estar com a esperits un graó més amunt o dos més avall dins el mateix tram d'escales oi?).

En fi, com sempre el tema és extens i el temps em limita així que ho deixaré aquí. Com a conclusió, us dic que per a mi, tot es posible mentalment parlant amb la preparació, la concentració i l'entrenament adecuats. I sobretot no oblideu que els experiments es fan a casa i amb gasosa i sota la supervisió d'un adult, nens i nenes.

La irresistible voràgine vital

Primer de tot una disculpa per no haver escrit durant tant temps. Aquí a la feina han estat jugant amb un programa que bloqueja l'accés a qualsevol pàgina laboralment incorrecta (inclosos correus, chats, blogs, esports, jocs, etc...).



Segueixo amb lo mateix del darrer post.



Darrerament, he estat notant que la vida m'arrossega i jo em deixo arrossegar. No es desidia, no. És només que... Com us ho explicaria? Doncs es que sencillament em surt més a compte no anar contracorrent. L'esfors que faig ( i he fet tota la vida per defensar el que jo creia, molts cops equivocadament, que era el correcte) em costa massa car : estrés, nervis, agressivitat, kilos... I com us dic, m'he adonat que el 99% dels cops estava equivocat, així que he decidit deixar-me portar.



La vida, en aquests dies i per mi, s'ha convertit en una espècie de remolí que m'ha atrapat entre els seus brasos i em va atraient cap al seu centre i sabeu que? Doncs em deixo portar, sencillament perqué hi ha coses contra les que no es pot guanyar i menys quan estàs equivocat.

Per exemple, a la feina vaig de cul, potser més de cul que mai. Pero l'únic que puc fer es deixar-me portar perqué la veritat, forma part de la meva feina i per això em paguen i em porta més problemes fer-me l'orni i no fer la feina que em toca. Esclar que tinc més feina de la que em mereixo pero ja he format una aliansa amb la gerent de recursos humans que és perfectament conscient de la meva càrrega de feina, i estem desenvolupant varis projectes junts per millorar les coses. A canvi, ella aconseguirà que em posin algú perqué m'ajudi i que em donin plusos per eficiencia. Ja sabeu el que diuen : "si no puedes vencerlos, únete a ellos".

Esclar que aquests projectes precisament son els que em fan anar de cul pero com que van en el meu propi benefici, abaixo el cap, apreto les dents i em deixo portar. A més, en el fons m'agrada fer i desenvolupar projectes de millora. En tinc dos o tres en marxa i en porto dos o tres més al cap. El que pasa es que fins que no em posin algú que m'ajudi aquests projectes enradereixen la meva feina normal i ja hi tornem a ser. Almenys sembla ser que la revolució que us vaig anunciar fa uns mesos per fi a trobat el canal adecuat per aflorar, amb ajuda de la CIA i del FBI (metafòricament parlant, esclar).

Filosofia gratuïta ( 2a. Part)

-Un comentari ràpid abans de marxar.

No us heu preguntat mai, com sería el món si no existissin els diners? Per mi es un tema prou recurrent.

Penso que el capitalisme está agonitzant sota el seu propi pes.

No entenc com poden passar certes coses. Per exemple,. el cap de gobern del Districte Federal ha decidit, de cara a la campaña nadalenca, posar 4 o 5 pistes de gel a tota la ciutat. La meva pregunta és la següent : ¿CAL? Es a dir, de tots es coneguda, la pobresa que viu aquest país, inclús dins de la mateixa ciutat, la manca d'infraestructures, etc... ¿Com es posible que es gasti el dineral que ha de costar montar això enlloc d'invertir-ho en coses realment necesaries com podría ser un sistema de drenatge que funcioni, un servei de recollida d'escombraries com cal, centres d'acollida pels indigents, etc...? I lo pitxor de tot es que tothom ho veu que es una pallasada i que no fa servei a ningú! I això es extrapolable al país, al continent i a la resta del món. Recordeu les obres faraòniques del PP a España? Entre d'altres el famòs parc d'atraccions valencià, un fiasco total, una pèrdua de calès estrepitosa, un forat negre per les inversions públiques de València... Es que no tenen dos dits de front o qué? Estem a l' època dels emperadors romans? Pan i Circo? Es això el que ens estan donant enlloc de fer front a les necessitats reals de la població.

Si això segueix així us auguro múltiples revolucions pels propers 20 anys i si no, temps al temps. La gent està molt cansada de que li prenguin el pèl. I a sobre paga impostos perquè se'ls gastin en pistes de gel enlloc de posarte contenidors d'escombraries, o arreglar els carrers, o el metro! Sigh!

Ja he tornat, es un nou día! I es divendres!

Pero no puc deixar de pensar en tot el que us estic escribint. No puc parar...no sé perqué...

Ahir estava pensant en el que habia escrit i em vaig adonar de d'una cosa per forta que sembli : tota la nostra estructura social es basa en dues coses: els diners i el sexe.

Potser sembla massa cru posat en aquests termes, poc romàntic diria jo (i consti que per una persona que es considera romàntica com jo, resulta molt cru) pero es la veritat.

Ja ho diuen que els diners mouen el món. això sabem tots : els diners són poder, la font més important de poder, potser la única. En quant al sexe... desenganyem-nos. Cualsevol relació de parella es una relació sexual i per tant cualsevol relació familiar es fruït d'una relació sexual. L'amor, diuen (jo no ho sento així) és purament una reacció química del cervell, una hormona. Les relacions es fan i es desfan pel sexe. A veure, entenem-nos no parlo de pornografia ni res semblant, parlo de relacions sexuals, les que siguin.

I aquests dos eixos mouen el món desgraciadament. Tot es pot reduïr a aquests termes : diners/poder, sexe.
I com ja he dit, tota la nostra estructura social, les lleis, la política, l'economía, la historia, les relacions familiars, la psicología de cada home i dona sobre la terra, la historia personal de cadascún d'ells, totes deriven en ultima instancia d'aquestes dues coses.

Fins i tot l'amistat es una cuestió de pura ambició interessada perqué si ens parem a pensar, depen de l'afinitat de les persones i malauradament l'afinitat depen dels seus gustos i caràcters i aquests depenen de la seva psicología i de la seva historia personal, que depenen de la seva educació i aquesta de la seva familia, i aquesta es forma en base a relacions sexuals, que si son bones donaràn lloc a una bona educació i un bon tracte i que si son dolentes donaran lloc a una mala educació i un maltracte. Aquí també hi entren en joc els diners perqué sense diners no et pots permetre certs gustos i per tant et relacionaràs amb persones de nivell adquisitiu semblant al teu i a la inversa. També influeixen en l'educació, ja que sense diners no et podràs permetre anar a la universitat a menys que vagis becat, lo qual repercuteix en les teves posibilitats d'aconseguir una bona feina, etc... I a la vegada tot això es pot aplicar a l'hora d'enamorar-se d'una o altra persona, perquè a la fi i al cap, també es tracta de gustos, afinitats i caràcters ( i en alguns casos fins i tot de poder adquisitiu si un es prou ambiciós).

En tot cas, es només una teoria d'estar per casa en la que vaig pensar ahir mentres tornava, no en feu cas.

Filosofia gratuïta

Avui és el meu Sant. Sant Albert el Gran, patró dels científics i gran filòsof de l'edat mitja. Per tant en homenatge a aquest señor em posaré a filosofar i també perqué he estat llegint. uns posts molt interessants al blog de l'Òscar (projectesinterns@blogspot.com) que m'han fet pensar.

Deixant de banda la metafísica, de la qual ja n'he parlat bastant i tampoc em vull ficar en temes espinosos i creadors del caos i el conflicte. M'he posat a pensar en la vida que portem cadascún de nosaltres, en qui som, que fem, com ens sentim, etc...

Conclusió : l'estil de vida occidental té moltes coses positives pero no li arriben ni a la sola de la sabata a les negatives. És un desequilibri alarmant i, com ja he dit al blog de l'Òscar, es una tifa pudenta.

M'he posat a pensar que tots, en el fons som iguals, petites cèl.lules d'un cos més gran (que és el mateix que dir que en el fons, independentment de com ens diguem, on vivim, i qué fem, tots tenim problemes i preocupacions semblants salvant les distancies que hi puguin haver).

No recordo si vaig arribar a escriure sobre un llibre interessant de'n Deepak Chopra que deia que teníem molt per aprendre sobre les cèl.lules del nostre propi cos.

En fi, el llibre diu que les cèl.lules, els miler de milions de cèl.lules que formen el nostre cos, demostren en el seu comportament i en la seva vida una sabiesa que potser hauriem d'estudiar amb deteniment.

El cos humà, com ja he dit, el formen milers de milions de cèl.lules. Les cèl.lules del cos humà son de molts tipus diferents : cèl.lules epitelials (de la pell, superficials), neurones, glòbuls vermells, glandulars, etc... Talment com les diferents races o ètnies, si ho preferiu. Dins d'aquests tipus, hi ha cèl.lules que realitzen diferents funcions, talment com si cadascuna tingués una feina. Doncs igual que nosaltres oi? A més se solen concentrar en diferents parts del cos, talment com si existissin païssos ( el sistema nerviós, el digestiu, el pulmonar, els òrgans dels sentits...). No sé pas si heu vist una película que es diu : "Osmosis Jones". Doncs si l'heu vista, es tracta exactament d'això mateix, el que vull dir.

Doncs bé, aquí s'acaben les semblances.

Les cèl.lules, s'uneixen i cooperen pel bé comú del cos (no existeix la rebelia, ni la desobediencia, no cal perqué és un sistema just e igualitari).

Les cèl.lules no utilitzen MAI més recursos dels que necessiten i si tenen excedents els comparteixen.

Les cèl.lules es sacrifiquen pel bé comú del cos.

Les cèl.lules no només estalvien recursos sinó que també estalvien energia (no consumeixen més energia de la que necessiten).

Les cèl.lules mantenen un equilibri perfecte entre activitat/repòs (no treballen més del necessari, ni descansen més del necessari. O sigui ni son japoneses, ni son mandroses). Treballen i descansen lo just.

No creieu que es bonic? Que hauria passat i passaría amb el món si tothom actués així?

Les cèl.lules en un cos perfectament sa, MAI s'ataquen entre elles. Només quan hi ha una malaltia auto-immune, o sigui que les cèl.lules del sistema immunològic identifiquen com a extranyes a les cèl.lules del propi cos i les ataquen. Això es un defecte genètic, es rar i no defineix el funcionament normal del cos.

Per tant, pensem en el famòs episodi Hugo "Cara-pinya" Chávez - José L. "Mr. Bean" Rdz Zapatero - Joan Carles I "wey" de les Espanyes i part de l'extranger. Només faré una pregunta : tot aquest rebombori, tot aquest espectacle mediàtic, tota aquesta polèmica ¿PERQUÉ? Si analitzem el conflicte objectivament no treu cap a res, se suposa que aquest tipus de cimeres son per arribar a acords i per millorar en conjunt, pel bé comú, llavors perqué perdem el temps creant conflictes innecesaris i que no tenen cap mena d'importancia? perqué estem parlant del Sr. Aznar, quan ja ha desaparegut del mapa? Perqué perdem el temps amb idioteses quan hi ha tant a fer al món? Us extraña, doncs, que el món vagi com va?

1. No optimitzem recursos, els malgastem. No compartim els excedents, més aviat els venem i sovint a qui menys els necesita.
2. No optimitzem energia, la malgastem.
3. Ens ataquem els uns als altres, el 99.99% dels cops sense motiu.
4. Som incapasos de sacrificar-nos per ningú, ni com a individus, ni com a ciutats, regions, païssos, continents, etc...
5. No mantenim l'equilibri entre activitat/descans. Si no treballem en plan japonès, ens passem de rosca descansant. Resultat, més de la meitat de nosaltres pateix d'estrés, no som productius i no col.laborem al bé comú en condicions òptimes. Per no dir, que estem tots mig tocats del bolet. Una persona cansada no es productiva, una persona massa descansada, tampoc.

Una cèl.lula del cos, es cuida. Procura mantenir-se en òptimes condicions per poder ser el màxim de productiva possible, per dur a terme la seva tasca al 100% de les seves posibilitats, pel bé del cos. I nosaltres?

La conclusió es que malauradament, no tenim consciencia com a col.lectivitat. I consti que psicològicament estem preparadíssims per fer-ho : sempre estem etiquetant el món, el dividim entre nosaltres/ells, ens morim per formar part d'algun grup, d'alguna cosa... Ens equivoquem, sempre. La única col.lectivitat a la que realment hauriem de pertànyer és a la humanitat i com a tal hauriem d'actuar.

No sé si econòmicament es posible tal com estàn les coses. Hi ha molts cervells que rentar... Pero sempre he pensat que els diners no serveixen per res de bo. Ens hauriem d'haver quedat a l'etapa dels intercanvis, es molt més sa. Els diners alienen a tothom, ens tenen encegats a seguir un ritme de vida que no és sà, ni física ni mentalment, que provoquen guerres, assassinats, crims... Si tothom tingués el que necessita i fes servir només el que necessita, no passaría tot això. Esclar que també hi hauria crims, sempre hi haurà individus tarats (vull dir naturalment) pero els crims es reduïrien considerablement, les guerres desapareixeríen. Els diners provoquen ambició, egoïsme, usura, obsessió, agressivitat, depressió. I creieu-me no provoquen la felicitat, potser sensació de felicitat, però felicitat real, no.

O sigui, és extrany, em sento com algú que pensa al contrari que la resta del món. Veig que les coses no funcionen democràticament, veig que no funcionen amb dictadures o règims militars, veig que la ONU o qualsevol altre organització internacional no serveixen de res., i em pregunto si no sería millor buscar algún altre sistema. Potser sense sistema, pero em penso que la anarquia tampoc condueix a res positiu. Els sistemes econòmics s'eleven i cauen pel seu propi pes, son injustos, desmesurats, opulents, descarats, agressius... El capitalisme és un monstre. Voldria fer-hi alguna cosa, pero veig un món, un planeta sencer que em cau a sobre amb milers de milions de mans amb ganivets clamant per la meva sang. Tothom es queixa del sistema capitalista, de que no guanya prou, de que tot es ben car, de que els impostos son massa alts però tothom perd el cul per aconseguir diners per comprar coses que no tenen cap utilitat real, és una idiotesa. Tenim una malaltia que nosaltres mateixos alimentem.

Harmonia. Es una paraula molt bonica. Equilibri, també. Amistat, Pau, Solidaritat... Un món en pau, on tothom treballa pel bé comú i solidariament amb la resta, es un món que creix. Penseu per un moment, us penseu que els científics treballen per amor a l'art (més aviat per la ciència) ? Esteu molt equivocats. Els científics treballen per dos motius, per la fama i pels diners. Perqué un descobriment important, suposa vendre l'exclusiva al millor postor (el copyright perquè ens entenguem) i això son diners, si apart guanyen un premi, també son diners i això significa millores al laboratori on treballin per fer més descobriments i guanyar més diners : els científics treballen per ambició i per competició, no pas pel bé comú. I així passa en totes les feines i professions, no cal que ens enganyem. De voluntaris n'hi ha molt pocs. De gent que doni els seus béns a la beneficiencia, també. De gent que doni els seus coneixements, menys. Molt pocs científics han fet públics els seus descobriments, sense abans haber-los registrat a la societat d'autors per cobrar-ne les regalíes. Ningú treballa per ningú, només pel seu bé, no pel bé del món. I malauradament així no anirem enlloc i passa el que passa. Penseu per un moment, qué es el que hom necessita per sobreviure (realment vull dir) : sostre, abric, menjar i aigua, medicaments si es posa malalt i poca cosa més. Ni necessita cotxe, ni tele, ni ordinador, ni mobil, ni res de res. I la meitat d'aquestes coses no les necessitariem si no anèssim tan estressats (l'oci es un invent que van fer per treure'ns més diners). Penseu, per exemple : si existís una red de transport públic extensa i veritablement eficient seríen necessaris els cotxes? No, i per tant, tampoc ho seríen les carreteres o autopistes, lo qual significa que no hi hauria danys ambientals, menys contaminació, menys morts a les carreteres, més zones verdes, natura, llocs on cultivar, on esbargir-se, etc, etc, etc... I així amb mils de milions de coses més.

Ningú necessita un ordinador a casa seva a menys que hi treballi, que es lo mateix que dir ningú. Que passaría si només es fabriquèssin ordinadors per les empreses? Doncs que els nens anirien i aprendrien a fer servir les biblioteques per exemple. Que els diners que s'inverteixen en producció es destinarien a innovació, millora, investigació, reducció de la contaminació, etc, etc, etc... Pero com que els venen i en treuen molts diners, doncs no ho fan.

Ningú necessita un I-Pod, pero tothom es more per tenir-ne un. Us heu parat a pensar qué es un I-Pod? Vull dir qué significa? Es un sistema que ens "permet" aïllar-nos del món. Ho veieu? Aïllar-nos! Ens atonta, ens concentra tant en alguna cosa que perdem el món de vista!!!! Potser ens perdem alguna cosa important, o bonica!!!! Potser, ni tan sols pensem!!!!!

Una aurora boreal i altres histories.

A falta de temes més interessant i menys estressants i emprenyadors per parlar parlaré d'una experiencia que vaig viure ahir a la nit.

No em pregunteu perqué ho vaig fer no ho recordo, pero cap a les 10 de la nit vaig sortir a l'eixida. A sobre la rentadora hi tenim una especie de sostre de plástic perqué no es mulli quan plou. A través d'aquest plàstic hi vaig veure una cosa extraña, com una ratlla de llum al cel, més o menys a l'alsada de l'aeroport. Coi!- vaig pensar- que extrany!. Així que vaig decidir sortir per veure-ho directament no fos cas que es tractés d'un reflexe sobre el plàstic o algo així i no! No ho era.

Al cel, hi havia una llum com el fum que deixen els avions pero era brillant, de color blau i vermell ataronjat. Quan ja m'anava a fregar els ulls d'incredulitat, va desaparaixer. Es va apagar rápidament i no va deixar ni rastre. Evidentment vaig correr a comentar-ho a tothom i em van dir que lo més probable es que fos una aurora boreal, lo cual em deixa bastant perplexe ja que jo tenía entés que això només pasava als païssos nòrdics i Mèxico de nòrdic no en té res. En fi, una experiencia més.

Per altra banda volia escriure sobre un tema que de segur aixecarà bastanta polseguera pero la veritat es que no me'n puc estar. El tema Zapatero-Reietó-Chávez. Que l'amic Chávez está com una cabra, es públic i notori i no faré cap comentari al respecte. Que el rei, es una persona cabal i que ha estat educat per mantenir la serenitat i el protocol en tot moment desde que va néixer també es públic i notori. No entraré pas a discutir si el rei hauria fet el mateix si al que estiguèssin criticant fos en Zapatero, mai ho sabrem perqué no es repetirà. Pero que me'n direu de'n Zapatero?

S'han de tenir molts ous per fer el que va fer : primer per enfrontar-se i plantar cara a l'amic Chávez que desvaria de valent cada cop que obre la boca i no deixa de ser un aprenent d'Stalin que no passa de pallaso de quinta. En segon lloc, perqué s'han de tenir molt ben posats per defensar públicament a un adversari polític davant d'una tercera persona i en absència de l'interessat i més enfront de tots els medis de comunicació en una trobada internacional de mandataris i caps d'estat ibero-americans que son gent, que creieu-me que ens miren amb lupa encara que no ho sembli perqué som el país europeu més proper que tenen. En fi, no sé pas si ho faria pel rei, crec que la va cagar i que potser no hauría fet el mateix per defensar algú amb una altra ideologia, pero chapó pel Zapatero. Ha demostrat que la democracia espanyola no es un miratge i que realment es el president de tots els espanyols votin a qui votin. Podem girar la truita i preguntar-nos si l'amic Rajoy hauria fet el mateix o li hauria donat la raó a en Chávez, oi que no? Ho trobo bastant improbable.

Almenys ens ha demostrat a tots que la política pot no ser una pallasada i que hi ha algú al front del país que no está jugant a "los pallasos de la tele" el 99.99% dels cops, com els amics del PP s'entesten a fer. A mi, almenys m'ha fet sentir que es algú que es preocupa per tothom siguin quins siguin els seus colors i que amb ell tenim la defensa assegurada incondicionalment almenys de fronteres enfora.

Li envio un aplaudiment virtual al Zapatero, ha donat una llissó molt gran a molta gent comensant pel Chávez i acabant per tota la gent del PP, des del primer fins a l'últim mono del circ. Habemus President!!!!

Pel que fa a en Chávez, a vegades em pregunto si la proximitat amb Colombia no farà que segons d'on bufi el vent li arribin alguns grams de coca i se li fiquin al nas per accident, perqué la veritat es que diu i fa tonteries dignes del millor dels Yeltsins atiborrat de vodka. No sabíeu que ha tret un disc de música ranchera i mariachis? Incredible! Us imagineu a l'Aznar cantant cuplés? O al Rajoy i al Fraga cantant muñeiras? Visca les repúbliques bananeres i bolivarianes!!! Quin gran exemple pels dirigents del futur!!!! Tenim les dues cares de la moneda : Zapatero i Chávez reunits en un mateix moment, mostrant lo millor i lo pitxor de la política a la vegada! Y lo pitxor del cas es que hi ha gent que el segueix i que confia en ell com si fos un déu, iluminat pel mateix Simón Bolivar per dirigir Venezuela, que es una merda de país si no fos per les dones i el petroli, cap a l'elit mundial.

Per altra banda, implicar al rei d'Espanya en un intent de cop d'estat em sembla que ja es algo digne d'un hippy fins a les orelles de LSD. A qui se li acud? M'imagino al rei, convertit en un James Bond a la española, un Mortadelo alt, gras i vell , fent reunions secretes aquí i allá, infiltrant-se en secret a les embaixade, vestit de negre amb un gorro de llana i ulleres fosques, amb una pistola amb silenciador a una mà i la corona a l'altre, per derrocar el gobern de Venezuela. A veure, algú em pot explicar quin interès pot tenir el rei d'Espanya en que Hugo Chávez no sigui el president de Venezuela????? Que jo sápiga, España no es productor de Petroli, ni consumeix el petroli de Venezuela. Apart Espanya fabrica armes i les ven, i si no m'equivoco, les ven a Venezuela entre d'altres. Així doncs a qui li interessa més un règim militar a Venezuela que a España?????

Obviament, no en té cap d'interès i es que aquest paio está boig i per tant fa i diu bogeries. Només cal que veieu una foto d'aquest individu i la poseu al costat d'una foto de Benito Mussolini (si pot ser vestits d'uniforme militar millor). Ho veieu? Conclusió : Hugo Chávez es el fill secret de Mussolini. Fins i tot fa les mateixes bejenades.

La vida es un metamorf

Els metamorfs ( comiquerament parlant, of course ) son aquells super-herois o villans, que poden cambiar de forma a voluntat. O sigui es poden convertir en altres persones, o coses, el que sigui.

La vida mateixa es un metamorf. No m'expliqueu perqué ho escric, com es habitual la idea a brotat a la meva ment per generació espontànea quan estaba pensant en escriure alguna cosa.

Un creu que está tot controlat i de cop i volta es produeix un gir inesperat (tràgic, còmic, favorable, desfavorable, sorprenent...) i tot cau com un castell de cartes abatut per una ráfaga de vent repentina.

I això es produeix cada día, cada hora, cada minut i cada segon. A vegades, i arrel de les sàbies paraules del famós filòsof de carrer, em sento com el protagonista d'una película amb un guionista que va escribint sobre la marxa i que o bé és el sàdic més gran de la historia o bé té un sentit de l'humor molt particular (humor que només enten ell, per altra banda). Esclar que la vida et dona sorpreses agradables, pero estarem d'acord en que son un porcentatge mínim.

Apart, i anant al gra, la vida dona moltes voltes. Un mai sap el que es trobarà després de la propera corba del camí. Penseu en mi per exemple: ¿Quí m'hagués dit mai fa, posem 5 anys, que jo estaría visquent a Mèxico, casat amb una mexicana, totalment adaptat a la vida mexicana i sentint-me completament a gust? ¿Qui m'havia de dir que després de tants anys d'estudiar Biología acabaría treballant de comprador en un taller metal.lúrgic per una empresa a la que no recordo ni haver enviat el currículum i molt menys haver vist cap anunci a cap diari?

Es a dir, tot això és inimaginable per qualsevol de nosaltres fins que passa i passa de pura casualitat. La vida és doncs un metamorf, que capritxosament canvia de forma per no fer-nos la vida aborrida. Així que mentres la vida va canviant, nosaltres anem intentant ( un 95% dels cops sense èxit ) adaptar-nos al seu ritme endimoniat de canvi, que sumat a l'acceleració natural (o no) del temps ( o a l'escursament del temps per part de nosaltres mateixos) ens acaba produïnt bastant vertígen i una dosis d'estrés bastant considerable.

Tornant al tema del guionista, es un tema prou interessant i una metáfora molt encertada, penso que els girs teatrals que es donen a les nostres vides no poden ser fruït de la pura casualitat, son massa rebuscats, oportuns i encertats (des d'un punt de vista objectiu, esclar). La meva vasta experiencia en girs vitals melodramàtics em porta a afirmar el següent sense cap mena de dubte : res no passa per casualitat, potser podría acceptar un cert nivell molt mínim d'atzar, pero tot té un motiu de ser i un motiu de passar.

Potser pensareu que ja vaig a posar-me metafisico-pseudo-religiós, pero intentaré no fer-ho perqué si escric el que penso em direu que es molt fàcil afirmar això pero que podría ser la propia natura humana la que ens empeny a aprendre sempre alguna cosa de les nostres experiencies lo qual no deixa de ser veritat. Pero també penso que som prou burros com per no aprendre res si no ens ho posen a davant dels morros o lo que es lo mateix : no ens movem si no es a base de pastanagues i patacades. Si no funciona la pastanaga ens foten una patacada i finalment ens movem (aprenem, encara que sigui després de 10 intents).

Les coses passen i passen per algo. No només em refereixo a la llei del pendul, reformulada molt oportuna i catalanament com : tal faràs, tal trobaràs. Sino també a les experiencies que extraiem de les coses i que massa sovint o bé oblidem o bé mai acabem de posar en práctica.

Posem exemples ficticis :

Un home gris. Té una vida gris amb pincellades de negre, monótona. La seva feina es gris, suposem que treballa en una oficina petita i gris, es un burócrata. No té amics, no té familia, no té res. Pero aquest home té un somni : escriure un llibre. Pero no té temps d'escriure'l, mai troba l'oportunitat. Un día es posa malalt, es una malaltia no greu, pero si llarga i molesta. Al comensament se sent molest, s'ha trencat la seva monotonia i a ningú li agrada estar malalt, pero finalment s'adona de que per fí pot escriure el seu llibre. L'escriu i finalment acaba en un calaix, no se sent més realitzat pero el seu estat d'ànim millora lo suficient com perqué es decideixi a fer un curs d'anglès. Al curs coneix una persona, no pas perquè li agradi coneixer gent, pero la dinàmica de la classe ho exigeix. Resulta que aquesta persona es editora i de pura casualitat aquest home comenta que ha escrit un llibre. L'editor/a se sent interessat pel llibre, pura curiositat, pero li demana per llegir-lo. L'home gris li porta, l'editor/a el llegeix, li sembla una obra mestre i li proposa a l'home gris d'editar-lo. Accepta. L'home gris ja no es gris, es converteix en un escriptor famós i el seu llibre en un best-seller. Coneix gent, viatja i té una feina i una vida excitant. En una entrevista coneix una periodista preciosa, s'enamora. La periodista se sent interesada en l'escriptor, també s'enamora. Surten junts, son l'un per l'altre, es casen. Dos mesos després, un conductor borratxo i que condueix sense llicencia, estavella el seu cotxe contra el seu i moren els dos en una llarga i dolorosa agonía. La dona estava embarassada de dos mesos i pensava dir-li a l'home ex-gris aquella mateixa nit.

Una dona. Está casada amb el pitxor mascle de tota la creació. La tracta com una merda i a sobre la pega a ella i als seus fills. L'home es gelós fins a la medul.la, no li dona diners, l'enganya reiteradament i no només es alcoholic sinó que també consumeix drogues. En fí un panorama meravellós. L'home mor de sobredosis. La dona se sent desesperada, no sap que fer sense ell. Una associació de dones li ofereix ajuda. És tanta la seva desesperació que l'accepta. Les reunions amb dones com ella i les visites a la psicòloga de l'associació l'animen a agafar una feina de dona de feines per una empresa. Accepta, no té més remei : ha de criar els seus fills i els pocs diners que va deixar el seu marit s'està acabant. Comensa a treballar i poc a poc, la seva vida comensa a agafar un nou gust: la llibertat. Un dia sense saber perqué té una idea: posar una empresa de neteja juntament amb altres dones amb experiencies similars a la seva que ha conegut a l'associació. Ho comenta, els hi sembla bona idea i accepten. Cooperen entre totes i inicien la seva aventura. Els va malament al comensament pero poc a poc comencen a creixer. Coneix a un empresari que les ha contractat, s'enamoren, surten. Es un bon home, la tracta com una reina, li fa regals i sempre es preocupa per ella. De la mateixa forma, no només accepta els seus fills sinó que els tracta com mai els havia tractat el seu pare. Els fills l'adoren. Es casen, ella no ha de patir mai més pels diners ni pels cops. Els dos moren felisos a una avansada edat rodejats de fills, nets i bisnets.

Ho veieu? La vida canvia, es metamorfeja per sorpresa a cada pas que donem. Mai sabem que ens espera el dia de demà i mai podem fer plans perquè no sabem si es trencaran per bé o per mal.

Acapulco!!!!!

Bueno nens i nenes d'arreu, ja soc allá (en realitat soc aquí pero com que vosaltres sou allà us pensarieu que jo també hi soc i no es pas veritat... Bé, deixem-ho estar, millor).





Ja soc a casa amb les piles super-carregades després d'un cap de setmana intens plé d'emocions.





La cosa va comensar com sempre : dijous al vespre arriba fins als nasos (per no dir una altra cosa) de la feina, menja cualsevol cosa depressa i corrents, després de passar pel caixer i posa't a fer la maleta amb la consecuent mala llet generalitzada que això comporta. Després, agafa el taxi cap a la central d'autobusos del sud, mentres vas fent llistat mental de tot el que t'has oblidat de ficar a la maleta. Vam arribar d'hora. La Karen es va prendre un Latte Vainilla que no tenia gust de res, ni tan sols de café, jo vaig passar degut al meu estat de crisis intestinal que em va obligar a anar a la farmacia a comprar un xarop per la infecció, no fos cas que ens agafessin les presses a dalt de l'autobus.





Després, arriba la calma. Un autobús de luxe que semblava l'airbus A340. Espai suficient entre seients, reposapeus... que us diré. Fins i tot em vaig adormir la major part del viatge cosa inédita en mi, us podeu imaginar.





Vam arribar a Acapulco cap a les 6 del matí, 5 hores clavades de viatge que se'm va fer un suspir. La mala noticia : plovia, les meves cagarrines es van intensificar perillosament. Vam anar a deixar la maleta a l'hotel i cap a esmorzar. Quan vam tornar vam agafar l'habitació, una passada. Al pis més alt de l'hotel (18, que en realitat es 17 pq no hi ha pis 13), amb vistes al badia d'Acapulco, a la piscina de l'hotel, a la costera (algo així com el passeig marítim tot i que queda darrera els hotels) i als turons que venen immediatament. L'habitació constaba de sala, bany, balcó i l'alcoba separada per una porta i una finestreta amb uns batents de fusta per esmorteïr la poca llum que pogués entrar. Això si, com a bon hotel, les parets de paper, com no.

Estavem a la torre de la vostra dreta, a la part de l'esquerra (que está pintada de blau), dalt de tot, segon balcó.

Vam dormir una estona perqué seguía plovent i oh sorpresa! Quan vam despertar cap a les 11h el sol lluïa tímidament. Ens vam banyar, ens vam posar el trajo de bany i cap a la platja hi falta gent!



La cosa emprenyadora de les platges d'allá (o aquí, segons es miri) es que estan plenes de venedors emprenyadors que no tan sols et venen a vendre cada 30 s. qualsevol idiotesa (ulleres de sol, gelats, pareos, trajos de bany, lo qual es estúpid pq si ets a la platja es evident que en portes, artesanies, trenetes, crema de bronsejat natural, massatges, ostres, gambes, quesadillas, teixits, etc...), sino que els hi dius que no hi estás interessat i intenten convence't de que realment ho necesites. Això si, per 30 pesos tens les teves dues cadiretes a sota un parasol i un cambrer que cada 5 minuts et vé a preguntar si necessites algo. El primer día em van donar un prepara't a base de tehuacán (vichy pels amics), suc de llimona i sal, que va fer fugir les meves cagarrines durant dos dies amb les seves nits, lo cual va ser un alleujament. El segon día ja vam anar més lluny donat el meu estat intestinal i va ser una michelada (cervessa amb llimona i chile en pols, boníssima) i una pinya colada (home, no podía faltar tot i que un daikiri no hauria estat malament).



Una altra cosa emprenyadora es que l'oceà pacífic, pacífic, pacífic lo que es diu pacífic, no es. M'explico : el primer día la cosa estava prou calmadeta pero lo curiós del cas es que quan trenquen les onades, per fluixetes que siguin i torna l'aigua cap endins has de fer esforsos prou grans primer perqué no et tiri a terra i segon perqué no et xucli a tu també. Això ja va ser prou com per fer-me desconfiar d'entrar-hi a nedar.



Dissabte la cosa ja era preocupant. Les onades arribaven en alguns casos als 2 metres, pero només quan feia vent (es lo que té això de no tenir un port que pari les onades). 2 incidents :



1r. Quan finalment em decideixo a entrar del tot a l'aigua per nedar, ja anava de sortida quan es presenta una d'aquestes onades asesines de 2 metres mínim així que decideixo deixarla passar i sortir després de la señora, ja sabeu, les dames primer... Doncs resulta que encara no sé ben bé com va anar que passa l'onada i quan comenso a nedar al darrera, que em xuclen pels peus, em donen mitja volta cap enrera, obro els ulls a dins l'aigua, negre com la nit, els tanco, em donen tres voltes completes cap endavant i m'escupen dret al mig de la sorra i rebossat de la mateixa, amb tres kilos de sorra a butxaques del trajo de bany i zones aledanyes. Una experiencia que pot fer riure pero jo encara tinc esgarrifanses.



2n. Estavem tan tranquils amb les nostres pinyes coladas i apa, que vé una altra onada assessina i de poc no s'emporta, taula, parasol, pinyes colades, cadires, tovalloles i Karen i Albert inclosos, lo qual ens va fer recular uns tres metres per seguretat.



Apart d'això tot lo demés normal. Acapulco, lo poc que conec (es veu que es immens) no és més que un Platja d'Aro a la Mexicana, amb palmeres, corbs, pelicans, peixos voladors i aguiles pescadores. Un paradís. La veritat es que no vam fer res més que anar de la platja a la piscina i de la piscina a sopar i a dormir. Relax total que bona falta ens feia.

De vacances??? DE VACANCES!!!!

Buenas! El motiu d'aquest post accelerat abans de marxar cap al descans dels guerrers, és que per fí m'he decidit i avui li he demanat permís al meu cap (no pas el físic, esclar. Seria absurd.) per faltar a la feina el dia 26 i m'ha dit que SIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII !!!! Resultat : euforia permanent i impaciencia galopant durant dues setmanes.

I es que no es per menys! Acapulco m'espera! Per fí.

Em moria de ganes de coneixer-lo. Lo lleig del tema es que aquesta gent només mengen peix i ja veure'm com m'ho faig. Ja coneixeu el meu amor i devoció pels animals acuàtics ja sigui crus, marinats o cuinats.

Perqué aneu fent boca unes fotos.

La Vida es una Capsa de Sorpreses (o Sorpresas te da la Vida, La Vida te da Sorpresas)

La vida es una capsa de sorpreses. Potser algú podria pensar que es un pastís de merda i cada día ens en mengem un trosset, com va dir l'eminent filòsof de carrer... Pero no és el cas, avui almenys.

Hi ha dies o fins i tot, temporades en que tot et surt malament. No saps que et passa, pero no dones al clau ni a la de tres. Els problemes, no només creixen sino que es compliquen sobre la marxa i no te'ls acabes de treure de sobre. Ho veus tot de color negre, i arriba un moment que et sobrepassen i la cagues. Pero no fots una cagadeta minuscula tipus chiuaua, no. Fots una cagada digna del pare de tots els dinosaures, i la pudor arriba tan amunt que posa el teu cap en perill. La veus tant aprop, que et tremolen les cames i vas tot el dia amb els pèls de punta.

I llavors, t'agafa un atac de dignitat, perqué és l'únic que et queda juntament amb l'esperansa i OOOOOOOH SORPRESA!!!! Tot s'esvaeix com un núvol de fum enmig de la tramontana... Sigh! La veritat es que es decepcionant : un es queda amb cara d'estúpid i preguntant-se un i un altre cop : "Que ha passat? Ja està? Era tan fàcil? Per això m'he preocupat tant?".

En fí, això és exactament el que m'ha passat. La vaig cagar i la vaig cagar molt amb un proveedor. El paio es va emprenyar tant que va posar preu al meu cap i el meu cap (valgui la redundancia) el va acceptar sota la amenasa de no tornar-nos a surtir material (tenint en compte que és l'únic a qui el nostre client ens permet comprar, i que si s'arriba a enterar que ens estem barallant per un puto transport de Méxic a Pennsilvania, ens retira el negoci, doncs si era una mica greu, la veritat). Podríem dir que l'error inicial no va ser meu, pero després, alguns correus mal redactats i algun acudit mal traduït a l'anglès van ajudar a complicar les coses.

Bé, tenint en compte que ja sentia la fulla de la destral acariciant el meu preciós, i ara esbelt, coll; doncs em vaig posar fil a l'agulla i vaig solucionar-ho a la brevetat (lo qual vol dir que vaig apretar les dents i per primer cop a la vida em vaig barallar aferrissadament per alguna cosa).

Mentrestant em va agafar l'atac de dignitat. No pas perqué el meu coll corrés perill, no pas. El que passa és que jo soc així. Vaig valorar el que havia fet, vaig veure la gravetat del que havia passat o estava per passar i vaig decidir que una disculpa no estaria de menys. I efectivament, no estava de menys. Vaig demanar al meu cap (el físic no, eh?) permís per fer-ho i em va dir que si, i ho vaig fer.

El resultat ha estat espectacular. El pobre proveedor, es va quedar a quadrets, pobre home. Diu que en 17 anys que porta treballant a aquesta companyia, que es diu Hussey-Copper Ltd., no s'havia trobat mai amb ningú que es prengués el temps de demanar disculpes i menys d'una manera tan bonica. Que la meva companyia tenia sort de comptar amb algú tan integre com jo, i d'altres floretes per l'estil. Per aquí les coses, no van ser tan facils, bàsicament perqué no he revelat els detalls de la resposta del señor Hussey (en realitat es diu Paul Truzo) a ningú. Enteneu-me, es algo personal. Pero amb la meva nova forma de ser (que bàsicament consisteix a posarli ous a l'assumpte i barallar-se amb qui calgui) he aconseguit recuperar la confiansa del meu cap (laboral, eh?) i he salvat el coll, sembla, esclar.

El problema en si es que haviem de tornar un material defectuós a Pennsilvania, U.S. Com que ja s'acostava la mudansa em van dir un dia a les 15h que ho havia d'enviar aquell mateix dia. La majoría de transportistes per aquests volums de material (eren com 21,000 Kg) no accepten recollir més enllà de la 1 de la tarda així que em vaig buscar la vida per trobar-ne un que si ho fés. Quan ja em pensava que ho havia solucionat doncs resulta que al sr. Hussey li va arribar una factura de $15,000 dólars i esclar, es va emprenyar. La qüestió es que aquest transport que vaig contractar, si no demanes cotització abans de contractarlo doncs et claven la tarifa més cara, i evidentment no t'ho avisen abans de contractar. Així que em van demanar que ho solucionés i jo em vaig fer el ronso fins que aquest paio es va emprenyar (òbviament no ho vaig fer expressament, tenia 1001 coses més entre mans, entre d'altres la mudansa).

Després, quan ja vaig aconseguir rebaixar els $15,000 dólars a $6,000 dólars, en vaig tenir una altra de mala noticia. Quan ja ho havia solucionat, em van dir de l'agencia aduanal que no podíen treure el material de l'aduana
perqué els estaven cobrant emmagatzematges (evidentment fotia un mes que estava el material al magatzem del transportista) i quan vaig preguntar de quant eren em van dir que de ni més ni menys que $20,000 dólars. Em vaig fotre com una moto i apart, gairebé em moro d'un infart de miocardi agut. Pero, aquí va neixer el nou Albert de professió comprador, vaig decidir que el meu coll ja havia passat prous ensurts i vaig enfrontarme amb ells : em vaig comensar a barallar, i a reclamar, i a queixar-me i a dir que no els tornariem a contractar més, ni nosaltres ni la nostra empresa germana, que era culpa seva per haver estat un mes marejant la perdiu i voilà! De sobte em trobo amb que m'escriuen dient que, tot i que consideren que no era culpa seva, que em perdonen els emmagatzamatges. Una mica més i caic de la cadira! M'acaba d'estalviar, metafòricament esclar, $20,000 dólars=$20,000 Euros=$200,000 Pesos (MXN)!!!!!!

Y sabeu qué? No li vaig dir a ningú, absolutament a ningú. Considero que es una victoria personal, i a més no volía embolicar la troca amb el meu cap, perqué després m'hagués dit que perqué havien pujat tant i que si no hagués solucionat que hauriem fet i hauriem tornat a comensar. A vegades, val més deixar la merda quieta, perqué si la remous no saps mai fins on et pot arribar a esquitxar, no? De totes maneres, es una victoria brillant que em demostra fins on es pot arribar amb mala llet (no si ya lo decía yo...sigh!).

En definitiva si a la feina m'he de comportar en plan cabrón, pués no tinc cap inconvenient si els resultats son aquests. I tenint en compte la situació financera de l'empresa doncs li vaig salvar la vida, es podría dir. Soc un heroi en la penombra del meu secret que ara comparteixo amb vosaltres. Psssssssss, no li digueu al meu cap, vale? No puc descobrir la meva identitat secreta, jajajajajajajaja!

A la fí un momentet!

Ay fans meus, us he tingut prou abandonats darrerament! Mil disculpes per la sequera bloggera. No tinc temps ni d'anar al lavabo darrerament. Vaig totalment de cul.

Mil disculpes un altre cop, tinc molta feina i la cosa no te visos de millora.

En fi, ja no sé ni de qué escriure.

L'altre día, vaig estar parlant amb l'Anna sobre diversos temes i n'hi va haver un que em va cridar l'atenció, per no dir que m'hauria fet petar de riure si no fos perqué aquests paios están volats i tocats de l'ala. Es tracta de l'amenasa que va fer Al-qaeda a España de recuperar per la forsa els territoris africans que havíem arrabassat als seus germans magrebins (sigh) i també el de recuperar Al-Andalus pels àrabs i netejar España d'espanyols, lo qual es totalment imposible perqué encara que ho fessin i repoblessin España els que hi viurien seguirien sent espanyols ho miris com ho miris, a menys que li canviin el nom, esclar. Li podríen posar Bin-Laden-Landia, jajajaja

Lo qual em fa pensar, que el món, está en mans de 4 arreplegats que, a més, estan bojos com per tancar-los a Sant Boi i no deixarlos sortir mai. Voleu que us posi exemples?

George W Bush : l'home que va iniciar la guerra d'Iraq ves a saber perqué o qué li devia picar aquell día.

Vladimir Putin : aquest es perillós perqué las mata callando, pero es un element de cuidado.

Nicholas Szarkozy : un altre que s'assembla al primer i que qualsevol día se li gira la xaveta i ja veure'm per on surt.

Hugo Chávez : hombreeeeeeeeeee, no podía faltar a la llista dels bojos més buscats. Aquest si que está chalat pero del tot. Es inigualable, digne del mateix Mussolini, esperem que li vagi igual.

Fidel Castro : una llàstima. L'home ja no és més que una caricatura del que va ser. Una momia vivent, qui sap si un autómata o un droide molt aconseguit, pero encara pot armar-la qualsevol día.

Bin Laden y companyia : aquests si son perillosos i fan por, pero ja veure'm amb que ens sorprenen. Ara bé lo de netejar españa d'espanyols em sembla una bajanada bastant grossa, pero clar, ginya de totes maneres perqué son capasos d'intentar-ho.

En fí, tampoc ens podem oblidar del president d' Iran per exemple, o els amics de Palestina i altres païssos amigables i acollidors de l'Orient Pròxim i Àfrica, que cualsevol día es líen la manta d'Alà al cap i ens la líen a nosaltres de rebot.

Tinc el dubte de si el poder transtorna a les persones o les persones arriben transtocades al poder. Està clar que la democràcia es algo que està desfasadíssim, recordeu que es un invent de l'antiga Grècia, i suposo que estava bé quan només t'havies de preocupar perqué la ciutat veïna no decidís atacarte o d'anar al gimnàs, o comprar un esclau, pero avui en día tot s'ha complicat massa. No funciona pero ens veiem forsats a viure-hi perqué no tenim altre forma de gobernar-nos que sigui millor. Les Repúbliques son millors teòricament, pero a la llarga o a la curta fomenten massa la corrupció, esclar que les democracies parlamentaries no es que es quedin curtes, oi?

En fí, cada cop estic més convensut de que la política es una merda i disculpeu que sigui tan clar. Esclar, això va lligat a un sistema econòmic, el capitalisme, que fa aigües per tot arreu i que només benefícia a 4 arreplegats que son els 4 que mouen els fils del món i que mai ho canviaran perqué els hi va molt bé així mentres la resta del món o bé es more de gana o es passa la vida intentant sortir dels problemes econòmics que els hi creen i no té temps de viure realment.

Penso que cal un replantejament total de la forma de viure, del poder polític i econòmic, que no hauria d'existir, hauriem de ser tots iguals perqué en realitat tots ho som als ulls de Déu. No importa si som rics o pobres, si vivim al Nord, al Sud, a l'Est o a l'Oest, si mirem a la meca per resar o mirem una creu. Tots som iguals, qué importen les fronteres? Que importen les armes? Els diners? Son papers i trossos de metall amb cert valor, que els hi donen no els hi donem nosaltres, recordeu això. Penso que ens hauria anat molt bé si haguèssim seguit amb els intercanvis del Neolític. Òbviament, es pura utopia, a aquests bojos no els interessa perdre el seu poder, segons ells justament guanyat. I així tenim el món, centenars de milions de persones dirigides per un grapat de bojos perillosos escapats del pitxor dels malsons del director d'un sanatori mental, oprimint, enganyant i matant de gana o assesinant tot lo que se'ls posa per davant, per no parlar de lo que li estan fent al planeta. Espero que tinguin un bon plan d'evacuació o un pla B perqué no massa tard haurem de plantejar-nos abandonar aquest planeta per anar a destruïr-ne un altre.

Independence Day

No us espanteu, avui no toca crítica cinematogràfica.

El que passa es que el proper dissabte, apart de ser l'aniversari de pseudo-casament de la meva germana i el Marc, es el día de l'Independencia de México. El 15 de septembre de 1810, es considera l'inici de la revolució que va aconseguir la independencia d'Espanya.

Fins llavors, México s'havia regit per virreinats, els virreis eren nomenats directament desde la cort a Espanya. La ocupació per part de l'exèrcit francès va una l'excusa que va anar com anell al dit als criolls novo-hispans (de la Nueva Espanya, o sea, México) per iniciar la insurgencia.

La conspiració de Querétaro, va ser la que va donar el xiulet de sortida a la revolució. En aquesta conspiració, els artífex principals van ser el capellà Miguel Hidalgo i Costilla, Juan Aldama (petit industrial i oficial de l'exercit), Ignacio Allende (oficial de l'exercit), Miguel Dominguez (Corregidor de Querétaro), Juana Ortiz de Domínguez (l'esposa de l'anterior, normalment coneguda com la Corregidora de Querétaro) i Ignacio Aldama (oficial de l'exèrcit i germà de Juan Aldama).

Des que va ser anomenat capellà del petit poble de Dolores (Guanajuato), Miguel Hidalgo havia estat promovent la insurgencia del indis i mestissos contra els espanyols rics, els hacendats i els aristócrates. Al mateix temps, Hidalgo va promoure una serie de reunions a casa seva, on es discutien temes diversos i contemporanis i als quals convidava a criolls, mestissos i peninsulars per igual. En aquestes reunions va neixer el moviment d'independencia.

La revolució va comensar en si, el 16 de septembre de 1810 a Dolores (Gto), on Hidalgo va fer un repic de campanes i va adresar un discurs als que es van reunir després de la seva crida. Aquest fet es conmemora a tot el país cada 15 de septembre al vespre. Des de la plasa del Zócalo, fins a cada racó del país, pasant per Dolores, es toca una campana i es dona el crit de la independencia en conmemoració d'aquest moment al que els mexicans donen una importancia que no us la podeu imaginar.

Quan ja la revolució estava ben avansada, Hidalgo va encomanar a José María Morelos y Pavón, capellà i Generalísimo (pels mexicans esclar), la revolució a la Sierra Madre Sur. Els dos es consideren els pares de la Independencia de México. El 1813, Morelos va convocar a Chilpancingo (Guerrero), el primer Congrés Americà, que va donar lloc a la primera constitució del país, la Constitución de Apatzingán un any més tard. Les desavinences van fer que Morelos fos capturat a la vall que porta el seu nom, portat a la capital, jutjat i executat per fusilament un any més tard, el 1815 (contradictoris que son els mexicans...).

Així la independencia quedava orfe i en mans de només dos fronts, a Veracruz en mans de Guadalupe Victoria i al Sud a mans de Vicente Guerrero. El Virrei Apodaca, va oferir l'indult als insurgents lo qual encara va minar més les seves forces. Aprofitant la situació, alguns militars criolls, que habíen combatut als insurgents en anys anteriors, van prendre la direcció del moviment. Agustín de Itúrbide va negociar amb Vicente Guerrero i van promulgar el pla d'Iguala el 1821. Poc temps després va arribar el nou i darrer virrei, Juan O'Donojú que va acceptar firmar l'acta d'independencia de México el 27 de septembre de 1821.

Mentres es buscaba un candidat a la corona de México (si, a mi també em sorpren això), es va establir una junta de gobern provisional fins que Agustín de Iturbide es va proclamar primer emperador de México. El primer imperi va durar pocs mesos, no va poder fer front a les despeses generades per la revolució i el seu enfrontament amb els republicans. El 1823 Antonio López de Santa Anna i Vicente Guerrero van proclamar el pla de Casamata, que desconeixia l'emperador i instaurava una República. Potser si heu vist la pelicula o coneixeu la historia del Álamo, recordareu el general Santa Anna, doncs es aquest mateix, pero això ja es una altra historia i us la explicaré en el seu moment.

Hi ha anècdotes molt interessants sobre la Independencia, una de les que em criden més l'atenció es que va passar en un setge. Els espanyolistes s'havien refugiat en un dipòsit de gra fortificat i estaven fent una matansa d'insurgents. Aquests no es podien ni acostar per les bales dels espanyolistes que estaven fent estralls a les seves files. Llavors, un insurgent, de qui no recordo el nom, no se li va acudir res més que lligar-se una llosa a l'esquena per protegir-se del foc enemic i arrossegarse fins la porta de la fortalesa, va colocar una càrrega explosiva que la va fer volar pels aires. Els Insurgents com a venjansa per la balassera van executar tots els que es trobaven a l'interior, incloses dones i nens, en un dels episodis més heroics i més sanguinaris i reprobables de tot el procés d'Independencia.

Adoneu-vos que hi ha varis estats que duen el nom dels herois (o no) de la revolució : Hidalgo, Morelos, Guerrero...

En fi, una historia ben interessant. I de veres que no us imagineu la importancia que li donen a aquest fet els mexicans.

Felicitats Mama!

Bé com et vaig avisar ahir, aquí tens les noticies que esperaves.



Moltes Felicitats!!!!!!!!!!!!!!!!



He estat esperant aquest día desde fa gairebé un mes, esclar que el del Marc també, pero la mare es la mare, eh?



Gracies mama. Gracies per estar amb mi encara que estigui tan lluny, gracies per haber-me donat la vida, que tot i molt dura, es un tresor que mai et podré acabar d'agraïr. Gracies per haberme recolzat en els moments dificils, per haberme donat una espatlla sobre la que plorar, per haberme escoltat i aconsellat, per haberme criat i educat, ho vas fer lo millor possible. Y gracies per dir-me que malgrat tot estás orgullosa de mi, això és el millor dels premis per mi. Gracies per haver-me donat el teu amor desde abans de que nasqués.



T'estimo!



Molts petons.

Crecer... cuesta.

Escriuré en castellà, no us extranyi.

==============================================

Una cosa de la que me dado cuenta últimamente, es que estamos tan ocupados con nuestras miserables vidas, que cuando creemos que somos personas adultas, nos solemos comportar como niños de biberón la mayor parte de las veces y ni siquiera nos percatamos de ello.

Éste es mi caso, por ejemplo. Tengo 31 años, edad que en todas partes del mundo se considera adulta, pero me sigo comportando la mayor parte de las veces como si tuviera 5 años. Y no solo se trata de mi comportamiento, también mi sentir es este. La mayor parte de las veces mis sentimientos y mis miedos reflejan esa asincronía mente-cuerpo.

Sé que debería hacer algo, pero me cuesta mucho trabajo. La mayor parte de las veces es la vida la que, debido a esto precisamente, nos hace crecer a golpes. Quizás si nos pusieramos a pensar un poco más en lo que hacemos y como nos comportamos, nos sería más fácil crecer antes de que la vida nos haga crecer a pura bofetada.

Y la cuestión es que no es imposible. Aunque no lo parezca yo soy muy optimista, y claro, ya lo dijo el sabio y eminente filósofo : "la esperanza es lo último que se pierde".

En ocasiones siento que pierdo el control sobre todo, que sucumbo a todos mis impulsos, que la rebeldía de un niño malcriado y despechado se apodera de mi y entonces, hago cosas que me llenan de vergüenza cuando me doy cuenta de lo que he estado haciendo.

Es difícil escapar de eso, la mayor parte de las veces ni siquiera me doy cuenta de ello, son impulsos, reacciones casi involuntarias. Y luego me siento muy deprimido porqué sin querer lastimo, y mucho, a las personas que más quiero y amo en este mundo. La verdad es que es bastante triste lo que estoy escribiendo. Me siento prisionero en mi propio cuerpo, siento que cada vez tengo menos el control, que pierdo cosas y personas por el camino sin ser ese mi deseo. Es duro vivir así, en ocasiones me veo metido en situaciones muy amargas y ni siquiera sé porqué, después cuando ya veo claro que así es porqué así yo lo he provocado me siento lleno de amargura y de tristeza, me siento desorientado, sin recursos para evitar este tipo de cosas.

Pero a pesar de todo debo cambiar, deberíamos hacerlo todos. Estoy seguro de que es algo que le pasa a la mayoría de personas en mayor o menor grado. No es justo que toda la vida estemos soñando con crecer y madurar, siendo educados para ello y después nos quedemos estancados mentalmente en la infancia.

Qué es lo que extrañamos, eh? Porqué es mejor sufrir como un niño que vivir como un adulto?

Yo no quiero sufrir más, quiero tomar las riendas de mi vida y sobretodo, no quiero hacer sufrir más a las personas que amo. Ni a mis amigos y conocidos, ni mucho menos a mi familia (la de aquí y la de allá), ni sobretodo lo demás, a mi esposa, que es lo que más amo en este universo. Ya me harté de no tener el control sobre nada de lo que pasa en mi vida, no es justo.