De pura casualitat, avui, després de la meva arenga d'ahir, obro la pàgina de "El Periódico de Catalunya" i em trobo amb una noticia que ja m'ha deixat sense paraules i m'ha acabat de donar la raó.
Resulta que el germà del Papa, el bisbe de Rabona (Deuschtland), Georg Ratzinger, ha de celebrar el seu aniversari properament. Així que el seu germà, el Papa, li va preguntar que com volia celebrar el seu aniversari (quin bon germà, oi?).
Al senyor bisbe no se li va acudir res més que dir que li agradaria escoltar un concert de Mozart a la Capella Sixtina, així de modest és el nen. Evidentment Mozart no podrà asistir a l'event i molt menys dirigir l'orquestra, el que vull dir es que el senyor bisbe vol escoltar un concert de música de Mozart però aquest no és el tema.
El senyor Papa de Roma, evidentment no li ha pogut negar al seu germanet el capritx i s'ha encarregat d'organitzar l'event.
No cal que us digui que per una persona normal, està fora de tota posibilitat ni tan sols somniar amb una cosa així però l'ombra de l'ex-monseyor Ratzinger és allargada i ni tan sols ha de demanar permís a ningú, ja que la capella sixtina és dins el Vaticà i allà mana ell. Tampoc cal dir que als pobres plebeus no els és permès ni tan sols fer una foto inocent a la Capella Sixtina sense haverse de sentir com el més gran dels pecadors (parafrasejant a Sau).
Però això no és el més greu. El més greu, és que la festeta d'aniversari costarà ni més ni menys que 100,000 euros, mateixos que seràn derivats dels que els alemanys voluntàriament destinen a l'esglèsia a través dels seus impostos, la qual cosa si no m'ha fet gràcia a mí, m'imagino que n'haurà fet menys als alemanys que de bona fe fan donacions a l'esglèsia. Bàsicament perquè se suposa que hi ha gent al món que es more de gana i de sed i necesita ajuda, i també se suposa que els diners que recapta l'esglèsia a través de donacions voluntàries són, apart de per mantenir el monstre amb vida, per solucionar aquest tipus de coses. Vaja a menys que un concert de Mozart a la Capella Sixtina de 100,000 euros entri dins de la definició de causa benèfica i jo estigui equivocat, esclar...
Apart, em penso que amb uns quants globus, un pallaso i un escolanet canviant els discos hauria estat suficient, i no s'haurien gastat tants diners. Que la Coca-Cola i els "ganchitos" no són tan cars... I em penso que els Aromes de Montserrat i el Chartres els han de sortir gratis (tot i que se suposa que aquesta gent no beuen o no haurien de beure, però ja sabeu: només una copeta per fer baixar els "ganchitos"...).
A veure si l'any que vé no ens sortiran amb que lloguen l'estadi de la Roma per fer-hi un concert d'en Ricky Martin o la Madonna finansat pels "espanyolitos de a pié" (em decepcionaria molt que els Peperos de turno no aplaudíssin tal idea).
No tinc temps de parlar de l'abús de poder i la prevaricació evident, perquè m'imagino que si el mossèn de Valldeperes de Dalt ho hagués demanat s'haurien partit el cul fins a la fi dels díes. Per no dir, que no li haurien preguntat quina festa d'aniversari li agradaría ni que es congelés l'infern.
En fí, mil gràcies Mossèn Ratzinger per donar-me la raó!!!!!!
Visitants
Visites
dimecres, d’octubre 29, 2008
dimarts, d’octubre 28, 2008
És capritxós l'atzar...
Estava pensant sobre què escriure quan el Reproductor de Windows Media ha decidit que era un bon moment per reproduïr "Es Caprichoso el Azar" d'en Joan Manuel "El Nano del Poble Sec" Serrat. Mai tindré prou temps per agraïr-li a la meva mare el seu gust per ell, que amb retard, tot s'ha de dir, vaig heretar.
I precisament aquesta cansó, m'ha fet decidir per reprende un dels meus temes recurrents: el destí, l'atzar i com ens afecten en les nostres vides...
Com n'és de curiòs això de l'atzar, oi? Com de cop i volta, es produeix un fet fortuït i veiem la nostra vida girada de l'inrevès sense donar-nos-en ni compte...
Veieu el meu cas, per exemple. Com una persona com jo va veure transformat l'escenari on representava el seu paper de la nit al dia i no només això, sinó que també es va transformar el paper mateix!
No estic dient pas que hagi estat traumàtic, eh? El que vull puntualitzar és que em sobte el com passen les coses, ni més ni menys.
A tots ens ha passat, no ens enganyem. De sobte un decideix esperar al següent autobús perquè el que agafa habitualment està plè o perquè s'ha trobat amb algún conegut i l'ha entretingut no més de dos minuts, i troba l'amor de la seva vida.
De vegades, amb l'Àlex i en Raul hem bromejat sobre "l'efecte teranyina" (com hi ha una espècie de red per la qual tothom, almenys a Sabadell, està relacionat per una o altre persona que coneixen en comú). Hi ha una altra teoria, plasmada en una obra de teatre que es diu "Six degrees of separation" (sis graus de separació) que bàsicament, el que diu, és que tothom en aquest món, està separat de qualsevol altra persona, sigui on sigui, per unes altres 6 persones com a màxim. Hi ha un altre efecte, aquest famós: "l'efecte papallona" (una papallona bat les ales a Tokyo i produeix un huracà al Golf de México, per exemple).
El que vull dir amb tot això, és que de vegades, aquestes petites casualitats cotidiànes, s'encadenen unes amb les altres per formar una petita bola de neu que comensa a rodar pendent avall i comensa a crèixer i crèixer fins que acaba transformant la nostra vida de dalt a baix sense que ni ens n'adonem i sense que siguem capasos, després, d'esbrinar en quin punt va comensar tot plegat. Alguns cops fins i tot sembla que tot hagi estat minuciosament planejat per una ment (de vegades, perversa) inclús abans de que nasquèssim. Bromejant, l'hem arribat a anomenar "el guionista simpàtic".
Vosaltres en que creieu, en l'atzar o en el destí? Sou deterministes o penseu que l'atzar és l'únic que actua en les nostres vides? O penseu que els dos, com jo?
Bé, si ja sé el que penseu... Que ara comensaré amb una de les meves llargues perrorates metafísiques que només entenc jo. Efectivament, precisament ja soc on volia arribar.
Evidentment, decidir que l'atzar no és l'únic que actua sobre les nostres vides i que hi ha alguna cosa més, digueu-ne com volgueu, significa acceptar que hi ha d'haver "alguna cosa" superior que té un pla trassat per cadascún de nosaltres. Consti que he escrit "alguna cosa" (en realitat no m'imagino un vellet amb barba blanca assegut en un tron sobre un núvol i mirant cap al buit mentres uns angelets grassonets revolotegen al seu voltant tocant arpes).
En algún moment de la història, els religiosos catòlics van decidir que la idea de Déu com a cosa etèrea i impersonal no funcionava i va ser quan van decidir usar la frase del Gènesi com a arma: "I Déu va crear l'home a la seva imatge i semblansa". En realitat, el que la Bíblia vol dir amb aquesta frase és que Déu va crear l'home a la seva imatge i semblansa, espiritualment parlant, no pas que fes una copia física de sí mateix.
La religió catòlica, és una gran especialista en Màrketing i no dubta en canviar de dalt a baix les interpretacions dels seus escrits en funció del vent que bufa i de la seva conveniència.
Com veieu, i molts de vosaltres sabeu, no soc un fervent admirador de l'esglèsia catòlica. No m'agrada com a organització. Ni tan sols com a idea... Soc partidari de que la religió ha de ser algo molt personal. Com a cosa espiritual que és, no penso pas que sigui encertat posar-li restriccions, farcirla de ritus i convertirla en un monstre que limita les llibertats (de fet, en coarta vàries). De fet, m'acabo d'assebentar fa poc, que almenys l'esglèsia Mexicana, ES NEGA! (i ho escric així d'indignat!) a batejar nens els pares dels quals no estiguin casats per l'esglèsia. No és el nostre cas, oi? Però em sembla una mostra del que vull dir.
O sigui, de què es queixa l'esglèsia? De que perd fidels. I no us sembla que està fent tot el possible per perdre'ls? Si sumem a aquest col.lectiu, el d'homosexuals, dones que avorten o han avortat, etc... No us sembla que estàn fent tot el possible per perdre el poc mercat que tenen? Esclar que sempre els quedarà la penya de l'Opus i els PePeros.
No ho entenc la veritat. Si no recordo malament, la paràbola del bon samarità predicava que hem de ser tolerants amb tothom sigui quina sigui la seva condició, origen o creences. Així doncs, l'esglèsia per defensar les seves "noves" postures, va en contra, paradoxalment de les seves postures tradicionals (i fundacionals). De fet, no sé perquè m'extranyo, és el que han fet tota la vida. Per un costat prediquen la no-exclusió i la tolerancia, i per l'altre, cambien de cara i O-BLI-GUEN a la gent a comportar-se com borregos si volen formar part d'ella. Em penso que allò del pastor i les ovelles, era només una comparació, no calia prendre-ho al peu de la lletra.
Un altre exemple, i aquest el vaig viure al Vaticà, i a NotreDame i fins i tot a Barcelona, és que un s'hagi de vestir com ells vulguin per entrar a una Catedral. Vosaltres penseu que a Déu li importa si portem pantalons curtos o anem com Ell ens va portar al món (que em sembla que són les nostres mares les que ens van portar al món, almenys físicament)? No us sembla que a ell li importa més aviat com anem vestits espiritualment?
Però esclar, una faldilla curta pot posar nerviòs algún capellà i ja la tenim liada.
Però jo em pregunto, tocant un altre tema espinós, els capellans i les monges no són homes i dones, com tots nosaltres? No estàn subjectes a les mateixes passións i sentiments que nosaltres? I un d'aquests sentiments no és l'amor? Que jo sàpiga, a tot arreu, al llarg i ample de la Bíblia es parla de l'amor però en cap cas s'especifica de quin tipus d'amor estem parlant. Estic d'acord en que l'amor ha de ser pur entre dues persones, però de totes maneres, implica certes coses que li fan bastanta rancúnia a l'esglèsia... És més, estic convensut de que aquesta és una altra de les coses que han inventat posteriorment, no sé ben bé perquè. O sigui, si Déu predica l'amor com a eix de la nostra vida, perquè limiten aquest sentiment i fins i tot el prohibeixen als seus propis ministres?
De totes maneres, no fa res que cap empresa o discoteca de moda no faci amb els seus treballadors o clients. Se'n diu selecció de personal i dret d'admissió d'això i per vàries qüestions us puc dir que penso que no ho porten massa bé (els casos de pederàstia dels capellans yankis, per exemple). Potser és una qüestió d'enfocs, no sé.
En fí, un error rera l'altre. Errors que estàn aprofitant altres religions minoritàries, més inteligents però no per això menys perilloses per captar adeptes a tort i a dret.
A mí, tot i que em considero catòlic, no penso que em representi aquesta esglèsia excloent, ni que representi les meves creences. Però en fí, és lo que hi ha...
I precisament aquesta cansó, m'ha fet decidir per reprende un dels meus temes recurrents: el destí, l'atzar i com ens afecten en les nostres vides...
Com n'és de curiòs això de l'atzar, oi? Com de cop i volta, es produeix un fet fortuït i veiem la nostra vida girada de l'inrevès sense donar-nos-en ni compte...
Veieu el meu cas, per exemple. Com una persona com jo va veure transformat l'escenari on representava el seu paper de la nit al dia i no només això, sinó que també es va transformar el paper mateix!
No estic dient pas que hagi estat traumàtic, eh? El que vull puntualitzar és que em sobte el com passen les coses, ni més ni menys.
A tots ens ha passat, no ens enganyem. De sobte un decideix esperar al següent autobús perquè el que agafa habitualment està plè o perquè s'ha trobat amb algún conegut i l'ha entretingut no més de dos minuts, i troba l'amor de la seva vida.
De vegades, amb l'Àlex i en Raul hem bromejat sobre "l'efecte teranyina" (com hi ha una espècie de red per la qual tothom, almenys a Sabadell, està relacionat per una o altre persona que coneixen en comú). Hi ha una altra teoria, plasmada en una obra de teatre que es diu "Six degrees of separation" (sis graus de separació) que bàsicament, el que diu, és que tothom en aquest món, està separat de qualsevol altra persona, sigui on sigui, per unes altres 6 persones com a màxim. Hi ha un altre efecte, aquest famós: "l'efecte papallona" (una papallona bat les ales a Tokyo i produeix un huracà al Golf de México, per exemple).
El que vull dir amb tot això, és que de vegades, aquestes petites casualitats cotidiànes, s'encadenen unes amb les altres per formar una petita bola de neu que comensa a rodar pendent avall i comensa a crèixer i crèixer fins que acaba transformant la nostra vida de dalt a baix sense que ni ens n'adonem i sense que siguem capasos, després, d'esbrinar en quin punt va comensar tot plegat. Alguns cops fins i tot sembla que tot hagi estat minuciosament planejat per una ment (de vegades, perversa) inclús abans de que nasquèssim. Bromejant, l'hem arribat a anomenar "el guionista simpàtic".
Vosaltres en que creieu, en l'atzar o en el destí? Sou deterministes o penseu que l'atzar és l'únic que actua en les nostres vides? O penseu que els dos, com jo?
Bé, si ja sé el que penseu... Que ara comensaré amb una de les meves llargues perrorates metafísiques que només entenc jo. Efectivament, precisament ja soc on volia arribar.
Evidentment, decidir que l'atzar no és l'únic que actua sobre les nostres vides i que hi ha alguna cosa més, digueu-ne com volgueu, significa acceptar que hi ha d'haver "alguna cosa" superior que té un pla trassat per cadascún de nosaltres. Consti que he escrit "alguna cosa" (en realitat no m'imagino un vellet amb barba blanca assegut en un tron sobre un núvol i mirant cap al buit mentres uns angelets grassonets revolotegen al seu voltant tocant arpes).
En algún moment de la història, els religiosos catòlics van decidir que la idea de Déu com a cosa etèrea i impersonal no funcionava i va ser quan van decidir usar la frase del Gènesi com a arma: "I Déu va crear l'home a la seva imatge i semblansa". En realitat, el que la Bíblia vol dir amb aquesta frase és que Déu va crear l'home a la seva imatge i semblansa, espiritualment parlant, no pas que fes una copia física de sí mateix.
La religió catòlica, és una gran especialista en Màrketing i no dubta en canviar de dalt a baix les interpretacions dels seus escrits en funció del vent que bufa i de la seva conveniència.
Com veieu, i molts de vosaltres sabeu, no soc un fervent admirador de l'esglèsia catòlica. No m'agrada com a organització. Ni tan sols com a idea... Soc partidari de que la religió ha de ser algo molt personal. Com a cosa espiritual que és, no penso pas que sigui encertat posar-li restriccions, farcirla de ritus i convertirla en un monstre que limita les llibertats (de fet, en coarta vàries). De fet, m'acabo d'assebentar fa poc, que almenys l'esglèsia Mexicana, ES NEGA! (i ho escric així d'indignat!) a batejar nens els pares dels quals no estiguin casats per l'esglèsia. No és el nostre cas, oi? Però em sembla una mostra del que vull dir.
O sigui, de què es queixa l'esglèsia? De que perd fidels. I no us sembla que està fent tot el possible per perdre'ls? Si sumem a aquest col.lectiu, el d'homosexuals, dones que avorten o han avortat, etc... No us sembla que estàn fent tot el possible per perdre el poc mercat que tenen? Esclar que sempre els quedarà la penya de l'Opus i els PePeros.
No ho entenc la veritat. Si no recordo malament, la paràbola del bon samarità predicava que hem de ser tolerants amb tothom sigui quina sigui la seva condició, origen o creences. Així doncs, l'esglèsia per defensar les seves "noves" postures, va en contra, paradoxalment de les seves postures tradicionals (i fundacionals). De fet, no sé perquè m'extranyo, és el que han fet tota la vida. Per un costat prediquen la no-exclusió i la tolerancia, i per l'altre, cambien de cara i O-BLI-GUEN a la gent a comportar-se com borregos si volen formar part d'ella. Em penso que allò del pastor i les ovelles, era només una comparació, no calia prendre-ho al peu de la lletra.
Un altre exemple, i aquest el vaig viure al Vaticà, i a NotreDame i fins i tot a Barcelona, és que un s'hagi de vestir com ells vulguin per entrar a una Catedral. Vosaltres penseu que a Déu li importa si portem pantalons curtos o anem com Ell ens va portar al món (que em sembla que són les nostres mares les que ens van portar al món, almenys físicament)? No us sembla que a ell li importa més aviat com anem vestits espiritualment?
Però esclar, una faldilla curta pot posar nerviòs algún capellà i ja la tenim liada.
Però jo em pregunto, tocant un altre tema espinós, els capellans i les monges no són homes i dones, com tots nosaltres? No estàn subjectes a les mateixes passións i sentiments que nosaltres? I un d'aquests sentiments no és l'amor? Que jo sàpiga, a tot arreu, al llarg i ample de la Bíblia es parla de l'amor però en cap cas s'especifica de quin tipus d'amor estem parlant. Estic d'acord en que l'amor ha de ser pur entre dues persones, però de totes maneres, implica certes coses que li fan bastanta rancúnia a l'esglèsia... És més, estic convensut de que aquesta és una altra de les coses que han inventat posteriorment, no sé ben bé perquè. O sigui, si Déu predica l'amor com a eix de la nostra vida, perquè limiten aquest sentiment i fins i tot el prohibeixen als seus propis ministres?
De totes maneres, no fa res que cap empresa o discoteca de moda no faci amb els seus treballadors o clients. Se'n diu selecció de personal i dret d'admissió d'això i per vàries qüestions us puc dir que penso que no ho porten massa bé (els casos de pederàstia dels capellans yankis, per exemple). Potser és una qüestió d'enfocs, no sé.
En fí, un error rera l'altre. Errors que estàn aprofitant altres religions minoritàries, més inteligents però no per això menys perilloses per captar adeptes a tort i a dret.
A mí, tot i que em considero catòlic, no penso que em representi aquesta esglèsia excloent, ni que representi les meves creences. Però en fí, és lo que hi ha...
divendres, d’octubre 24, 2008
Despertares
Avui he tingut un despertar prou còmic. Es podria dir que he despertat dues vegades.
Com sempre, he notat uns copets a l'esquena, lo qual vol dir que ha sonat el despertador, la Karen l'ha sentit i m'està comunicant que és l'hora de llevar-se. Mig-adormit, per no dir adormit del tot, m'he llevat.
El primer que m'ha sorprès és que la meva cunyada estaba desperta i veient la televisió. Una llumeta d'alarma molt petita i molt tènue ha intentat brillar sense èxit dins la foscor que regnava al meu cervell.
En fí, m'he vestit i he anat a donar el bon dia al señor Roca (bé, aquí no es diu Roca però són parents llunyans. Ja m'enteneu). Quan he sortit, he anat a la cuina a prepararme el cafè de rigor. El cafè ha pujat sense novetat, l'he servit en el vas de rigor (per si no ho sabeu, soc bastant maniàtic amb els gots) i he tornat a la sala per seguir la rutina de cada dia: seure en una cadira i encendre la caixa tonta mentres em prenc el cafè.
Fins aquí tot normal, com us dic és la mateixa rutina de cada día, fins i tot els que no son laborables ja que, generalment soc el primer en llevarse. De totes maneres, hi havia un silenci inusual, deixant de banda la TV de l'habitació on era la meva cunyada. Una segona llum d'alarma s'ha unit a la primera, igualment sense poder foradar les tenebres.
I aquí ha vingut l'incident. Com sempre, encenc la TV i canvio de canal (de fet repasso tota la programació del cable, fins que em quedo amb el telenoticies del matí: últimament més interessant que mai, amb la reforma petrolera, la debacle econòmica mundial i la pallissa de l'Obama al pobre McCain al que sempre li quedaran les patates; i deixant de banda les interminables execucions del Narco contra les interminables detencions de la policia de comandos, inundacions i altres normalitats).
Doncs bé, he comensat a baixar per la graella de programació i quan he arribat precisament al canal on hi ha tota la programació del cable una cosa m'ha cridat l'atenció : el petit rellotge que hi ha a un costat marcava les 2:25 a.m. Una tercera llum, aquest cop molt més gran s'ha unit a les altres dues i ha iluminat el meu cervell de punta a punta. Encara estic enlluernat...
De sobte, la imatge del petit rellotge s'ha ampliat deu vegades successivament. M'he quedat bloquejat però al final he aconseguit reaccionar, malgrat que la meva ment es negava a acceptar el que estava veient (potser tres llums d'alarma no eren suficients després de tot...): "ha de ser una errada!" he pensat aferrantme a l'esperansa empès per l'incredulitat. Però una veueta aguda ha comensat a "taladrar-me" el cervell augmentant de volum fins que no l'he suportat i he decidit aixecarme i anar a veure el rellotge físic per constatar que es tractava d'un error.
I efectivament, es tractava d'un error, però l'error era meu... El rellotge marcava les 2:30 a.m. Sigh! Una suor freda m'ha comensat a baixar esquena avall i creieu-me que hauria donat el que fós per veure la meva cara. La son m'ha golpejat com un tren d'alta velocitat a tota màquina i m'ha fet bocins.
Amb la veueta incrédula encara cridant, ara molt més fluixet, en algún racó del meu cervell, he apagat la TV i les llums d'alarma una darrera l'altre, me posat la pijama i me n'he tornat a dormir (esclar que ja no ha estat el mateix).
I aquesta és la història del dia que em vaig despertar dos cops. Encara no tinc molt clar el perquè ha passat això. La Karen estava ben adormida com per haverme despertat la primera vegada... En fí, GRANS MISTERIS DE LA HUMANITAT, com no...
Com sempre, he notat uns copets a l'esquena, lo qual vol dir que ha sonat el despertador, la Karen l'ha sentit i m'està comunicant que és l'hora de llevar-se. Mig-adormit, per no dir adormit del tot, m'he llevat.
El primer que m'ha sorprès és que la meva cunyada estaba desperta i veient la televisió. Una llumeta d'alarma molt petita i molt tènue ha intentat brillar sense èxit dins la foscor que regnava al meu cervell.
En fí, m'he vestit i he anat a donar el bon dia al señor Roca (bé, aquí no es diu Roca però són parents llunyans. Ja m'enteneu). Quan he sortit, he anat a la cuina a prepararme el cafè de rigor. El cafè ha pujat sense novetat, l'he servit en el vas de rigor (per si no ho sabeu, soc bastant maniàtic amb els gots) i he tornat a la sala per seguir la rutina de cada dia: seure en una cadira i encendre la caixa tonta mentres em prenc el cafè.
Fins aquí tot normal, com us dic és la mateixa rutina de cada día, fins i tot els que no son laborables ja que, generalment soc el primer en llevarse. De totes maneres, hi havia un silenci inusual, deixant de banda la TV de l'habitació on era la meva cunyada. Una segona llum d'alarma s'ha unit a la primera, igualment sense poder foradar les tenebres.
I aquí ha vingut l'incident. Com sempre, encenc la TV i canvio de canal (de fet repasso tota la programació del cable, fins que em quedo amb el telenoticies del matí: últimament més interessant que mai, amb la reforma petrolera, la debacle econòmica mundial i la pallissa de l'Obama al pobre McCain al que sempre li quedaran les patates; i deixant de banda les interminables execucions del Narco contra les interminables detencions de la policia de comandos, inundacions i altres normalitats).
Doncs bé, he comensat a baixar per la graella de programació i quan he arribat precisament al canal on hi ha tota la programació del cable una cosa m'ha cridat l'atenció : el petit rellotge que hi ha a un costat marcava les 2:25 a.m. Una tercera llum, aquest cop molt més gran s'ha unit a les altres dues i ha iluminat el meu cervell de punta a punta. Encara estic enlluernat...
De sobte, la imatge del petit rellotge s'ha ampliat deu vegades successivament. M'he quedat bloquejat però al final he aconseguit reaccionar, malgrat que la meva ment es negava a acceptar el que estava veient (potser tres llums d'alarma no eren suficients després de tot...): "ha de ser una errada!" he pensat aferrantme a l'esperansa empès per l'incredulitat. Però una veueta aguda ha comensat a "taladrar-me" el cervell augmentant de volum fins que no l'he suportat i he decidit aixecarme i anar a veure el rellotge físic per constatar que es tractava d'un error.
I efectivament, es tractava d'un error, però l'error era meu... El rellotge marcava les 2:30 a.m. Sigh! Una suor freda m'ha comensat a baixar esquena avall i creieu-me que hauria donat el que fós per veure la meva cara. La son m'ha golpejat com un tren d'alta velocitat a tota màquina i m'ha fet bocins.
Amb la veueta incrédula encara cridant, ara molt més fluixet, en algún racó del meu cervell, he apagat la TV i les llums d'alarma una darrera l'altre, me posat la pijama i me n'he tornat a dormir (esclar que ja no ha estat el mateix).
I aquesta és la història del dia que em vaig despertar dos cops. Encara no tinc molt clar el perquè ha passat això. La Karen estava ben adormida com per haverme despertat la primera vegada... En fí, GRANS MISTERIS DE LA HUMANITAT, com no...
dimecres, d’octubre 22, 2008
Enderrock!!!
Si, estic emocionat! Han comensat les obres d'ampliació de la planta (de fet a la part del darrera ja gairebé acaben, pero com des d'aquí no es veu i ningú havia obert la boca, no ho sabía).
Ara però, han comensat a enderrocar un dels edificis que hi ha a la vista.
Primer havien comensat a tirar a terra els sostres a cop de martell, i jo pensava "Ostras! No acabaràn ni l'any 3000". Suposo que després d'una setmana es van adonar del mateix que jo pensava i van decidir portar una pala mecánica que en dos díes gairebé ja té l'edifici a terra.
I jo que me la paso veient com la pala, com si els murs fossin de paper, els tira a terra un darrera l'altre. Semblo un iaio d'aquests que tenen com a hobby anar a veure les obres. Només em falta la boina i una bossa de pipes.
"Para muestra un botón" de com está quedant (la magia de tenir un portátil amb blue-tooth...) :
Tot això ve a cuento perquè m'he adonat que els enderrocs ens emocionen més que les construccions. ¿O a vosaltres no us emociona més veure com en un dos per tres un edifici va per terra que el que triguen les grans obres? I des de petits, eh? I desgraciadament, això no diu massa al nostre favor. Ens encanta la destrucció i la construcció ens deixa més o menys indiferents en comparació.
És emocionant sentir com tremola el terra quan cauen els murs, és emocionant veure com cauen com si fossin de paper sota els cops de la pala mecánica, és emocionant veure com s'eleven els núbols de pols i és emocionant veure com la montanya de runa s'eleva!
Per altra banda, deixeu-me dir-vos que el tema és molt adhoc perquè jo també estic fent feina de demolició dins el meu cap (evidentment acompanyada de construcció, si no, no té cap cas). Si nens i nenes de terres llunyanes, estic eliminant certs murs que em bloquejaven bastant.
Evidentment, primer ha calgut fer un estudi minuciós dels plànols per adonarme de que la construcció laberíntica i mastodòntica era surrealista i que hi havia murs que no treien cap a res. I també s'han refet els plànols d'una manera més pràctica.
¿O vosaltres no creieu que som arquitectes de la nostra ment? I aparelladors, i capatassos i manobres.
En fí, que li donarem una "manita de gato a la mansión de los Plaff" i quedarà millor que el Palau de Buckingham, el Palau de Versalles i totes les meravelles del món juntes, les velles i les noves.
La cuestió és que ja ho necesitava. Fa temps que hi ha bastantes coses que no acababen d'anar a l'hora. Ja sabeu, defectes estructurals i la cosa no és que amenacés ruïna, oi? Però ja estaba per negarme a mí mateix el permís d'habitabilitat.
Bàsicament, s'han remodelat cuatre ales que estructuralment bloquejaven els accessos a altres ales i feien que la cosa funcionés com una casa de pu... o sigui un caos que no l'entenia ni jo (imagineu-vos els demés). No us donaré més detalls perquè bàsicament també he cambiat les polítiques dins de l'empresa i no m'és permès de proporcionar informació que pot posar en perill l'operació. És top secret, ok?
En fí, la cosa està resultant prou bé, amb l'anàlisi dels plànols m'he pogut adonar de moltes coses que no sabía i de moltes altres coses que pensaba que sabía pero que no eren correctes. Precisament per culpa d'aquests "defectillos" estructurals dels que parlo, un intenta esbrinar que coi està passant i l'únic que fa es donar voltes com un gos que es mossega la cua i donar pals de cec a tort i a dret sense encertar-la ni a la de tres.
Ara ja ha comensat l'enderroc i la re-construcció parcial. I espero que en no massa temps les coses funcionin com una seda per aquí dins.
Ja sabeu, "hágalo usted mismo". És la filosofía Ikea portada a l'interior de la ment. Psicología Estructural d'aventura (com fer kayaking però dins del teu cap) i portada a l'extrem (moooooooooolt a l'extrem).
Però funciona i funciona prou bé.
Ja fa molt de temps, bàsicament des de que vaig llegir "Hannibal" que tinc ganes de fer un refugi mental, una mansió mental. No és res més que una fòrmula pnemotècnica per recordar grans quantitats de coses sense massa esfors. Un crea una habitació, casa, mansió (el que vulgui) on literalment s'hi veu "guardant o arxivant" les coses que vol recordar (fotografies, documents, quadres... El que vulguis mentres sigui algo visual) i l'únic que ha de fer es "tornar-hi i buscarlos" per recordar-los immediatament. D'aquí n'he tret la idea per explicar-vos el que estava fent.
dilluns, d’octubre 20, 2008
Santi (+fotos)
"Lo prometido és deuda"
Estic d'acord amb la meva mare, és guapíssim i guapèrrim. La veritat és que en aquestes fotos no surt tant bé perquè estava de males i ens va costar una mica que es tragués les mans de la cara. No li agrada massa que li facin fotos i dissabte no estava de molt bon humor que diguem.
I jo penso, que s'assembla una mica als dos.
diumenge, d’octubre 19, 2008
Santiiiiiiiiiiiiiiiiiiii (7 mesos i poquet)
Buenoooooo, más vale tarde que nunca que diuen, oi?
Aquí el teniu i no faré més comentaris (penjaré més fotos, eh? però aquesta és la que es veu millor).
Vosaltres em diueu a quí s'assembla, jejejejejjeje
No és una preciositat el nostre nen?
dijous, d’octubre 16, 2008
Ideo-teses
Una ideo-tesa, és una idea que aparentment és genial pero que, finalment, resulta ser ideota.
En tenim moltes d'aquestes, almenys jo. Tens un problema, busques una solució per bastant temps i de sobte, un dia, s'encen la bombeta. Qué dic bombeta! Un sol apareix davant dels nostres ulls, enlluernant-nos amb la seva claror. I som felisos per un temps, pensant que hem trobat la panasea universal i ens afanyem a dur a terme la nostra idea, cridant eureka! a tort i a dret.
Després, la crua realitat ens salta al damunt, com un jaguar negre que, amagat en el més profund de la jungla, ens espera per clavar-nos els seus ullals punxeguts i esmolats com una daga forjada al foc de l'infern.
La nostra no era pas una idea genial, era una ideotesa! I un cubell d'aigua gelada de l'àrtic ens cau al cap, ens fa un nyanyo impressionant, es desfà i llisca moooooooooolt lentament per la nostra espinada inundada prèviament per l'emoció.
Hi ha ideoteses famoses, com la de la persona que va creure que fer funcionar un cotxe amb aigua revolucionaria l'industria automotriu.
Hi ha ideoteses amb efecte dominó, com per exemple les que provoquen suicidis sectaris massius. Algú té la ideotesa de que el món és a punt d'acabar i "antes muerta que sencilla" i no només s'ho creu sinó que contagia altres persones que acaben creient la mateixa ideotesa. Malauradament, no és una ideotesa de la que un es pugui penedir després.
Hi ha ideoteses persistents, com creure que el sistema capitalista és el millor que li ha passat a la humanitat desde la seva separació amistosa de la familia dels micos i similars (amb permís de la Coca-cola). En fí, lo pitxor de tot és que el que està passant aquests dies no els farà canviar d'opinió i si tenim en compte que no és el primer cop que passa...
Hitler va tenir la ideota d'envair Polònia i ja sabeu com va acabar tot plegat... També algú va tenir la ideota de institucionalitzar la religió católica i va acabar donant a llum a un monstre mític. Em sembla que es deia Pere, pobret... Crec que no van arribar a fotre'l al carrer però el van posar de conserje per treure-li les ganes de tornar a pensar.
Algú va tenir la ideota de que una nova "tempesta del desert" seria genial i resulta que al desert no li va agradar i enlloc de parar l'altre galta va tornar la clatellada en forma de crisi económica a escala mundial i recessió econòmica, per no se sap quant temps, esperant a la cua (recordeu-me que mai em fiqui amb el desert). Esclar que gastarse 600 mil milions de dólars en ella va ser una idetoesa redundant també. Però esclar, prèviament algú va tenir la ideotesa de que yankilandia era i havia de ser el melic del món i al bell mig s'hi havia de clavar la bandera de les llibertats i defensa a ultratge dels pobles oprimits costés el que costés i ja veieu...
Hi va haver algú que va pensar que més valia un ocell a la mà que cent volant... ¿Vosaltres penseu que és més agradable i divertit tenir un ocell llensant picades a tort i a dret i a punt de morir d'una aturada cardíaca a la mà que veure un estol d'ocells volant lliures al cel? Jo tampoc.
És que a vegades els refranys fan riure : "Quién a buen àrbol se arrima, buena sombra le cobija"... Jejejejeje... I si està núbol què, eh? ¿I si tots els assassins en sèrie (però no com en Dexter, eh? Dels xungos!), bandolers i violadors de la regió s'han refugiat sota el mateix arbre? "Hombre, buenas tardes! Qué? Està buena la sombra, eh? Disculpe, ¿lo puedo asesinar/asaltar/violar un poquito mientras se refugia?". No, no, no, no i no! És publicitat enganyosa, no?
"De mica en mica s'omple la pica"... I si la pica té la capacitat d'una piscina olímpica? Esclar que s'acabarà omplint de mica en mica, però potser els nostres besnets ho veuràn, no creieu?
"No diguis blat, que no sigui al sac i ben lligat"... Llavors com li hem de dir al que creix als camps? Urmiquanpost?
"No treure la palla de l'ull al.liè fins treure la viga del propi"... Primera, si tenim una viga a l'ull no podrem veure la palla, ni res de res per un cas greu i persistent d'esclafament de cara. Segona, en l'hipotètic cas de que poguèssim arribar a veure alguna cosa, seria un primeríssim primer pla del terra (o quant us penseu que pesa una viga?). Tercera, si tinc una viga a l'ull propi, penso que la última de les meves preocupacions serà la insignificant palla de l'ull al.liè.
"Un clau treu un altre clau", deixant de banda les insinuacions sexuals de la frase... Heu intentant desclavar un clau amb un altre clau? Jo no, se'm fa més fàcil fer servir una altra eina més útil com unes alicates que posar-me a jugar amb els claus...
"Mars Marsot! Mata la vella a la vora del foc i la jove, si pot!"... Quí és en Mars Marsot? És un assassí en sèrie obsesionat amb les velletes? Perquè a la vora del foc? Perquè la jove també? No que estava obsesionat amb les velletes? Si tenim calor i ens refugiem sota un arbre per gaudir de l'ombra, hi trobarem en Mars Marsot? Preguntes i més preguntes...
"Mentres uns dormen a la palla, altres es guanyen la fama". Què les persones que tenen èxit no dormen? Els que dormen en llits i no en palla són persones exitoses per definició? Jo no ho he notat pas això!
Ideoteses per tot arreu! Ens envolten i ens atabalen cada dia de la nostra vida! Com aquest post, és una verdadera ideotesa que he tingut.
En tenim moltes d'aquestes, almenys jo. Tens un problema, busques una solució per bastant temps i de sobte, un dia, s'encen la bombeta. Qué dic bombeta! Un sol apareix davant dels nostres ulls, enlluernant-nos amb la seva claror. I som felisos per un temps, pensant que hem trobat la panasea universal i ens afanyem a dur a terme la nostra idea, cridant eureka! a tort i a dret.
Després, la crua realitat ens salta al damunt, com un jaguar negre que, amagat en el més profund de la jungla, ens espera per clavar-nos els seus ullals punxeguts i esmolats com una daga forjada al foc de l'infern.
La nostra no era pas una idea genial, era una ideotesa! I un cubell d'aigua gelada de l'àrtic ens cau al cap, ens fa un nyanyo impressionant, es desfà i llisca moooooooooolt lentament per la nostra espinada inundada prèviament per l'emoció.
Hi ha ideoteses famoses, com la de la persona que va creure que fer funcionar un cotxe amb aigua revolucionaria l'industria automotriu.
Hi ha ideoteses amb efecte dominó, com per exemple les que provoquen suicidis sectaris massius. Algú té la ideotesa de que el món és a punt d'acabar i "antes muerta que sencilla" i no només s'ho creu sinó que contagia altres persones que acaben creient la mateixa ideotesa. Malauradament, no és una ideotesa de la que un es pugui penedir després.
Hi ha ideoteses persistents, com creure que el sistema capitalista és el millor que li ha passat a la humanitat desde la seva separació amistosa de la familia dels micos i similars (amb permís de la Coca-cola). En fí, lo pitxor de tot és que el que està passant aquests dies no els farà canviar d'opinió i si tenim en compte que no és el primer cop que passa...
Hitler va tenir la ideota d'envair Polònia i ja sabeu com va acabar tot plegat... També algú va tenir la ideota de institucionalitzar la religió católica i va acabar donant a llum a un monstre mític. Em sembla que es deia Pere, pobret... Crec que no van arribar a fotre'l al carrer però el van posar de conserje per treure-li les ganes de tornar a pensar.
Algú va tenir la ideota de que una nova "tempesta del desert" seria genial i resulta que al desert no li va agradar i enlloc de parar l'altre galta va tornar la clatellada en forma de crisi económica a escala mundial i recessió econòmica, per no se sap quant temps, esperant a la cua (recordeu-me que mai em fiqui amb el desert). Esclar que gastarse 600 mil milions de dólars en ella va ser una idetoesa redundant també. Però esclar, prèviament algú va tenir la ideotesa de que yankilandia era i havia de ser el melic del món i al bell mig s'hi havia de clavar la bandera de les llibertats i defensa a ultratge dels pobles oprimits costés el que costés i ja veieu...
Hi va haver algú que va pensar que més valia un ocell a la mà que cent volant... ¿Vosaltres penseu que és més agradable i divertit tenir un ocell llensant picades a tort i a dret i a punt de morir d'una aturada cardíaca a la mà que veure un estol d'ocells volant lliures al cel? Jo tampoc.
És que a vegades els refranys fan riure : "Quién a buen àrbol se arrima, buena sombra le cobija"... Jejejejeje... I si està núbol què, eh? ¿I si tots els assassins en sèrie (però no com en Dexter, eh? Dels xungos!), bandolers i violadors de la regió s'han refugiat sota el mateix arbre? "Hombre, buenas tardes! Qué? Està buena la sombra, eh? Disculpe, ¿lo puedo asesinar/asaltar/violar un poquito mientras se refugia?". No, no, no, no i no! És publicitat enganyosa, no?
"De mica en mica s'omple la pica"... I si la pica té la capacitat d'una piscina olímpica? Esclar que s'acabarà omplint de mica en mica, però potser els nostres besnets ho veuràn, no creieu?
"No diguis blat, que no sigui al sac i ben lligat"... Llavors com li hem de dir al que creix als camps? Urmiquanpost?
"No treure la palla de l'ull al.liè fins treure la viga del propi"... Primera, si tenim una viga a l'ull no podrem veure la palla, ni res de res per un cas greu i persistent d'esclafament de cara. Segona, en l'hipotètic cas de que poguèssim arribar a veure alguna cosa, seria un primeríssim primer pla del terra (o quant us penseu que pesa una viga?). Tercera, si tinc una viga a l'ull propi, penso que la última de les meves preocupacions serà la insignificant palla de l'ull al.liè.
"Un clau treu un altre clau", deixant de banda les insinuacions sexuals de la frase... Heu intentant desclavar un clau amb un altre clau? Jo no, se'm fa més fàcil fer servir una altra eina més útil com unes alicates que posar-me a jugar amb els claus...
"Mars Marsot! Mata la vella a la vora del foc i la jove, si pot!"... Quí és en Mars Marsot? És un assassí en sèrie obsesionat amb les velletes? Perquè a la vora del foc? Perquè la jove també? No que estava obsesionat amb les velletes? Si tenim calor i ens refugiem sota un arbre per gaudir de l'ombra, hi trobarem en Mars Marsot? Preguntes i més preguntes...
"Mentres uns dormen a la palla, altres es guanyen la fama". Què les persones que tenen èxit no dormen? Els que dormen en llits i no en palla són persones exitoses per definició? Jo no ho he notat pas això!
Ideoteses per tot arreu! Ens envolten i ens atabalen cada dia de la nostra vida! Com aquest post, és una verdadera ideotesa que he tingut.
dimecres, d’octubre 15, 2008
LA LLUITA CONTINUA...
Segueixo pensant en el que escrivia ahir...
Sé que també és un tema recurrent però no em negareu que no és un tema recurrent on els hagi : llibres cinema, televisió, actualitat, religió...
El tema de la lluita entre el bé i el mal, és gairebé omnipresent i a més, desde petits ens inculquen que la divisió és real, que hem de prendre partit com abans millor i qué pot passar si escollim el bàndol equivocat. Amb resultats pèssims vista la situació, esclar.
Perquè a veure si aconsegueixo explicar-me : una cosa és que un sigui bona persona i tracti de posar l'altre galta, etcétera. I una molt diferent és que li fotin una putada tipus les que explicava ahir i no es defensi,oi? Tampoc és que un s'hagi d'anar comportant com un imbècil constantment i que tothom el tracti com un titella. Hi esteu d'acord?
És per això que les magies "bones" tenen una base de protecció y defensa. És a dir, pretenen protegir l'individu dels atacs del "mal" i en cas de no ser-hi a temps, desfer els seus efectes. Però on vull arribar, és que no és queden només aquí sinó que prou sovint, el que fan també, és retornar el mal fet a la persona o persones que el van fer (tot depenent de l'habilitat de la persona que faci el ritual, of course).
I és que per la llei de la Retribució o del Karma, com n'hi vulgueu dir (i està lligada també amb la llei de Causa-Efecte) : tot el que fem en aquesta vida, sigui bo o dolent, viatjarà per l'univers i retornarà multiplicat cap a nosaltres (llei del boomerang, també). Si no és en aquesta vida, serà en una altra. I no ho dic jo, ho diu la Metafísica, la Bíblia i altres...
És a dir, que un sigui bona persona, no vol dir que s'hagi d'estar resignant als cops de la vida i als atacs del costat obscur de la forsa (si, ho dic així, perquè Star Wars no deixa de ser una metàfora de la lluita entre el bé i el mal i el que fa que una persona passi d'un costat a l'altre de la linea divisòria). Tenim la obligació. Sí ho repeteixo la o-bli-ga-ció, de defensar-nos i defensar els nostres, dels atacs. Forma part del nostre aprenentatge.
Desgraciadament, pocs de nosaltres, pobres cuquets insignificants abandonats en aquest mar de caos, tenim el temps o els recursos per desenvolupar les habilitats necesaries per defensar-nos nosaltres mateixos.
Com deia ahir, ni tan sols som capasos de detectar quan està passant aquest tipus de coses. Generalment li donem la culpa a la mala-sort, al destí, o a qualsevol cosa que ens passi pel cap de tot el que ens passa, però alguns cops pot ser que ens equivoquem i passi alguna altra cosa més extravagant i para-normal. I sí, fins i tot a les espanyes, o us penseu que només hi ha tarotistes embaucadors? Noooooooooo, també hi ha bruixots i bruixes de veritat que per una mòdica quantitat de diners poden fer aquest tipus de feinetes! Que no els veieu no vol dir que no hi siguin... El que passa és que aquí és molt més evident perquè no és tabú, com allà. Si no em creieu, rescateu de l'hemeroteca els videos de "Catalunya Misteriosa" (Mític programa iniciàtic, almenys per mi).
La màgia més poderosa en aquests casos, és la verda. La màgia verda, és la màgia dels xamans, la màgia de la Natura, la màgia primigènia de les tribus d'indis nord-americans, de les tribus de l'Àfrica, de la selva de l'amazones, dels druídes celtes, etcètera... És la més poderosa perquè extreu la seva forsa de la mateixa Naturalesa. Però esclar, tot té un preu en aquesta vida, la màgia verda, com la Natura mateixa és difícil de dominar i de controlar... Això no vol dir que les altres magies no siguin efectives tot depèn de l'habilitat i el domini que en tingui la persona que fa el ritual, ok?
Sé que també és un tema recurrent però no em negareu que no és un tema recurrent on els hagi : llibres cinema, televisió, actualitat, religió...
El tema de la lluita entre el bé i el mal, és gairebé omnipresent i a més, desde petits ens inculquen que la divisió és real, que hem de prendre partit com abans millor i qué pot passar si escollim el bàndol equivocat. Amb resultats pèssims vista la situació, esclar.
Perquè a veure si aconsegueixo explicar-me : una cosa és que un sigui bona persona i tracti de posar l'altre galta, etcétera. I una molt diferent és que li fotin una putada tipus les que explicava ahir i no es defensi,oi? Tampoc és que un s'hagi d'anar comportant com un imbècil constantment i que tothom el tracti com un titella. Hi esteu d'acord?
És per això que les magies "bones" tenen una base de protecció y defensa. És a dir, pretenen protegir l'individu dels atacs del "mal" i en cas de no ser-hi a temps, desfer els seus efectes. Però on vull arribar, és que no és queden només aquí sinó que prou sovint, el que fan també, és retornar el mal fet a la persona o persones que el van fer (tot depenent de l'habilitat de la persona que faci el ritual, of course).
I és que per la llei de la Retribució o del Karma, com n'hi vulgueu dir (i està lligada també amb la llei de Causa-Efecte) : tot el que fem en aquesta vida, sigui bo o dolent, viatjarà per l'univers i retornarà multiplicat cap a nosaltres (llei del boomerang, també). Si no és en aquesta vida, serà en una altra. I no ho dic jo, ho diu la Metafísica, la Bíblia i altres...
És a dir, que un sigui bona persona, no vol dir que s'hagi d'estar resignant als cops de la vida i als atacs del costat obscur de la forsa (si, ho dic així, perquè Star Wars no deixa de ser una metàfora de la lluita entre el bé i el mal i el que fa que una persona passi d'un costat a l'altre de la linea divisòria). Tenim la obligació. Sí ho repeteixo la o-bli-ga-ció, de defensar-nos i defensar els nostres, dels atacs. Forma part del nostre aprenentatge.
Desgraciadament, pocs de nosaltres, pobres cuquets insignificants abandonats en aquest mar de caos, tenim el temps o els recursos per desenvolupar les habilitats necesaries per defensar-nos nosaltres mateixos.
Com deia ahir, ni tan sols som capasos de detectar quan està passant aquest tipus de coses. Generalment li donem la culpa a la mala-sort, al destí, o a qualsevol cosa que ens passi pel cap de tot el que ens passa, però alguns cops pot ser que ens equivoquem i passi alguna altra cosa més extravagant i para-normal. I sí, fins i tot a les espanyes, o us penseu que només hi ha tarotistes embaucadors? Noooooooooo, també hi ha bruixots i bruixes de veritat que per una mòdica quantitat de diners poden fer aquest tipus de feinetes! Que no els veieu no vol dir que no hi siguin... El que passa és que aquí és molt més evident perquè no és tabú, com allà. Si no em creieu, rescateu de l'hemeroteca els videos de "Catalunya Misteriosa" (Mític programa iniciàtic, almenys per mi).
La màgia més poderosa en aquests casos, és la verda. La màgia verda, és la màgia dels xamans, la màgia de la Natura, la màgia primigènia de les tribus d'indis nord-americans, de les tribus de l'Àfrica, de la selva de l'amazones, dels druídes celtes, etcètera... És la més poderosa perquè extreu la seva forsa de la mateixa Naturalesa. Però esclar, tot té un preu en aquesta vida, la màgia verda, com la Natura mateixa és difícil de dominar i de controlar... Això no vol dir que les altres magies no siguin efectives tot depèn de l'habilitat i el domini que en tingui la persona que fa el ritual, ok?
dimarts, d’octubre 14, 2008
NO GÜEY!
No, no hi ha volta de full. He decidit, i de fet ja ho estic fent, deixar d'escoltar Kiss FM i passar-me a la música clàssica.
Em relaxa molt mentres treballo i malgrat que Kiss Fm son pures balades i èxits d'antuvi ja tinc els nervis prou crispats, la veritat.
A més a CatClàssica posen sardanes de tant en tant i així faig país.
Em relaxa molt mentres treballo i malgrat que Kiss Fm son pures balades i èxits d'antuvi ja tinc els nervis prou crispats, la veritat.
A més a CatClàssica posen sardanes de tant en tant i així faig país.
Maniqueísme
Arrel de certs esdeveniments, que Déu no ho vulgui i afortunadament, no ens han passat a cap de nosaltres (només és un safareig que m'ha arribat), he estat pensant bastant en el maniqueísme. És a dir, en la dupla bé-mal.
Ja ho he dit varies vegades que m'esgarrifa el desequilibri que hi ha actualment en aquesta dualitat. Cada cop sembla que la balansa es decanta més i més pel mal. Però de totes maneres no és just dir-ho així, perquè de persones de bon cor, "haberlas, haylas".
Bé, en fí, els fets que han tingut lloc darrerament tenen a veure amb una cosa que potser a nosaltres, des del nostre punt de vista europeu i civilitzat ens posin els pèls de punta, però que aquí, a l'altra banda del món, us en farieu creus del que estàn a l'ordre del dia. Estic parlant de bruixeria, de màgia negra, de fer servir males arts per perjudicar als demés... I creieu-me que funcionen i funcionen en serio (fins al punt, que si el bruixot o bruixa és bo, fins i tot pot causar la mort... Esclar, que són casos extrems i molt puntuals, però un cop més, "haberlos, haylos").
El que em fa pensar, és saber qué és el que impulsa una persona que, a priori, no és mala persona i es relaciona amb la màgia blanca, l'espiritualitat, etc, a tombar de cop i volta cap aquestes males arts i fer màns i mànigues per perjudicar una altra persona, que en aquest cas, i afortunadament estaba ben protegida i es va poder desfer el mal, però si no...
Pel que he pogut esbrinar, aquest tipus de màgia, igual que la blanca, funciona a base de símbols. Bàsicament, amb algo semblant al que tots ens imaginem quan sentim la paraula voodoo.
Un, si en té ganes esclar, que jo no en tinc gens, pot fer virgueries si s'ho proposa. Per exemple, apart dels típics i tòpics filtres d'amor, un pot lligar algú perquè no marxi pel sol fet de lligar (fins i tot amb cadenes) alguna cosa que el simbolitzi. O també li pot tapar els ulls perquè no s'adoni del que un està fent, igualment tapant-li literalment els ulls a allò que el simbolitza. I a partir d'aquí imagineu-vos la resta.
Esclar, que la màgia de protecció destinada a trencar aquests treballs, no deixa de ser la marxa enrera d'això que us acabo d'explicar. Per exemple, per alliberar algú que està lligat n'hi ha prou amb agafar la persona i tallar amb unes tissores o amb un matxet (imaginariament, esclar) les lligadures o cadenes que el tenen atenassat.
Evidentment, no n'hi ha prou amb això cal fer tota una parafernàlia de cants, resos i espelmes de colors segons el cas.
Evidentment, els més usats de colors son el blanc i el negre (això és obvi, no? Llum i Tenebres, bé i mal...). Però per exemple, per temes amorosos se sol usar el color vermell (també obvi), el color blau per protecció (per Sant Miquel Arcàngel, que és el protector per definició), etc...
Això està relacionat amb els 7 rajos de llum espirituals. Com no, n'hi ha tres de principals (blau, blanc i vermell) i quatre de secundaris (groc, verd, violeta i rubí-daurat). Com veieu, el negre no està inclòs en la llista perquè es tracta de rajos de llum i el negre és l'absència de llum (no tindria lògica).
I això es relaciona amb la numerologia : el número 7, es el color de la màgia i d'altres coses ( hi ha 7 colors, 7 notes musicals, 7 mars, etc...).
En fí, com una persona pot arribar a fer algo així a una altra persona expressament???? No es tracta només de fer-li mal ( un podria pegarli o matarlo, que ja és prou greu de per sí), es pot arribar a desgraciarlo per tota la vida! O sigui es tortura per anys i panys si surt bé. I si la persona no té forma de saber-ho, només pensarà que té mala sort o que es posa malalt massa sovint... i segurament, no hi farà res.
O sigui, el que em preocupa és lo següent : som molt extremistes els humans o molt hipòcrites? Perquè de cop i volta, una persona que aparentment fa el bé, practica la Santeria (sense fer mal a ningú) i assisteix a misses espirituals es canvia la jaqueta i es refugia entre les ombres???? Bé en aquest cas, em penso que té més a veure, amb que aquesta persona ha estat atreta cap a elles...
I és que segons sembla hi ha una lluita constant, com si d'Star Wars es tractés, entre el bé i el mal, per veure qui s'emporta més ànimes al seu bandol. Tot i que jo personalment, no hi crec pas en un mal personificat. Més aviat, és el bé el que lluita perquè la nostra propia naturalesa ens atraigui cap al mal que es inherent a nosaltres mateixos.
Ja ho he dit varies vegades que m'esgarrifa el desequilibri que hi ha actualment en aquesta dualitat. Cada cop sembla que la balansa es decanta més i més pel mal. Però de totes maneres no és just dir-ho així, perquè de persones de bon cor, "haberlas, haylas".
Bé, en fí, els fets que han tingut lloc darrerament tenen a veure amb una cosa que potser a nosaltres, des del nostre punt de vista europeu i civilitzat ens posin els pèls de punta, però que aquí, a l'altra banda del món, us en farieu creus del que estàn a l'ordre del dia. Estic parlant de bruixeria, de màgia negra, de fer servir males arts per perjudicar als demés... I creieu-me que funcionen i funcionen en serio (fins al punt, que si el bruixot o bruixa és bo, fins i tot pot causar la mort... Esclar, que són casos extrems i molt puntuals, però un cop més, "haberlos, haylos").
El que em fa pensar, és saber qué és el que impulsa una persona que, a priori, no és mala persona i es relaciona amb la màgia blanca, l'espiritualitat, etc, a tombar de cop i volta cap aquestes males arts i fer màns i mànigues per perjudicar una altra persona, que en aquest cas, i afortunadament estaba ben protegida i es va poder desfer el mal, però si no...
Pel que he pogut esbrinar, aquest tipus de màgia, igual que la blanca, funciona a base de símbols. Bàsicament, amb algo semblant al que tots ens imaginem quan sentim la paraula voodoo.
Un, si en té ganes esclar, que jo no en tinc gens, pot fer virgueries si s'ho proposa. Per exemple, apart dels típics i tòpics filtres d'amor, un pot lligar algú perquè no marxi pel sol fet de lligar (fins i tot amb cadenes) alguna cosa que el simbolitzi. O també li pot tapar els ulls perquè no s'adoni del que un està fent, igualment tapant-li literalment els ulls a allò que el simbolitza. I a partir d'aquí imagineu-vos la resta.
Esclar, que la màgia de protecció destinada a trencar aquests treballs, no deixa de ser la marxa enrera d'això que us acabo d'explicar. Per exemple, per alliberar algú que està lligat n'hi ha prou amb agafar la persona i tallar amb unes tissores o amb un matxet (imaginariament, esclar) les lligadures o cadenes que el tenen atenassat.
Evidentment, no n'hi ha prou amb això cal fer tota una parafernàlia de cants, resos i espelmes de colors segons el cas.
Evidentment, els més usats de colors son el blanc i el negre (això és obvi, no? Llum i Tenebres, bé i mal...). Però per exemple, per temes amorosos se sol usar el color vermell (també obvi), el color blau per protecció (per Sant Miquel Arcàngel, que és el protector per definició), etc...
Això està relacionat amb els 7 rajos de llum espirituals. Com no, n'hi ha tres de principals (blau, blanc i vermell) i quatre de secundaris (groc, verd, violeta i rubí-daurat). Com veieu, el negre no està inclòs en la llista perquè es tracta de rajos de llum i el negre és l'absència de llum (no tindria lògica).
I això es relaciona amb la numerologia : el número 7, es el color de la màgia i d'altres coses ( hi ha 7 colors, 7 notes musicals, 7 mars, etc...).
En fí, com una persona pot arribar a fer algo així a una altra persona expressament???? No es tracta només de fer-li mal ( un podria pegarli o matarlo, que ja és prou greu de per sí), es pot arribar a desgraciarlo per tota la vida! O sigui es tortura per anys i panys si surt bé. I si la persona no té forma de saber-ho, només pensarà que té mala sort o que es posa malalt massa sovint... i segurament, no hi farà res.
O sigui, el que em preocupa és lo següent : som molt extremistes els humans o molt hipòcrites? Perquè de cop i volta, una persona que aparentment fa el bé, practica la Santeria (sense fer mal a ningú) i assisteix a misses espirituals es canvia la jaqueta i es refugia entre les ombres???? Bé en aquest cas, em penso que té més a veure, amb que aquesta persona ha estat atreta cap a elles...
I és que segons sembla hi ha una lluita constant, com si d'Star Wars es tractés, entre el bé i el mal, per veure qui s'emporta més ànimes al seu bandol. Tot i que jo personalment, no hi crec pas en un mal personificat. Més aviat, és el bé el que lluita perquè la nostra propia naturalesa ens atraigui cap al mal que es inherent a nosaltres mateixos.
SANTI 3D
Aquest cap de setmana (dissabte) anirem a fer-li a en Santi, l'esperada ( i última, abans del dia D) foto.
Així que probablement diumenge podreu veure en Santi en 3D o 4D (depenent si aconsegueixo pujar el video al U-Tube, o no.
Qué us sembla?????????? No és emocionant??????
Així que probablement diumenge podreu veure en Santi en 3D o 4D (depenent si aconsegueixo pujar el video al U-Tube, o no.
Qué us sembla?????????? No és emocionant??????
divendres, d’octubre 10, 2008
UNIVERS MENUT, CAOS GEGANT
Reprenent el tema de fa una estona (si! Segueixo tenint poca feina o poques ganes de treballar, qualsevol de les dues coses) he descobert una sensació nova desde que he escrit fa una estona.
Bé de fet, ja fa díes que dura però digue'm-ne que l'he fet conscient...
Em sento extrany, de cop i volta hi ha molts canvis a la meva vida. La meva vida gira i gira com una baldufa esbojarrada i diabòlica que enlloc d'anar-se aturant, accelera i accelera fins a convertir-se en una taca fusta-vermellosa que els ulls son difícils de seguir.
Ja us he dit que no em molesta, és emocionant però no deixa de donar-me cert vertígen i cert sentiment d'extranyesa. O sigui és extrany, com jo, la meva vida és molt erràtica (ha de ser bessons també, jejejeje). Després de temporades totalment monótones i avorrides, de la nit al día canvia la tendència i es torna un caos total amb canvis profunds i inesperats.
Bé, no sé si ho he llegit, o he sentit a dir o m'ho acabo d'inventar però la meva vida es quelcom semblant a una serralada. Ben irregular, amb pics punxeguts coverts de neu seguits de valls fèrtils, més pics, canons profunds excavats per rius ferèstecs...
I jo soc un caminant que explora aquest paisatge per primer cop sense ben bé que trobarà a la següent volta del camí.
M'acabo d'adonar que estic prou obsesionat amb el destí. Us adoneu de que es un tema repetitiu en aquest blog? En fí penso que és un tema de debat prou interessant i profund.
Per una banda hi ha els deterministes que creuen que el destí està totalment pre-determinat i no hi podem fer res per més que volguem i per altra banda hi ha els partidaris del lliure alber, que creuen que el destí de cadascú el forja ell mateix i que no hi ha res escrit. I al mig, bé... al mig hi soc jo i algún que altre boig com jo amb massa temps per perdre pensant en aquestes coses.
M'explico. Per una banda penso que hi ha un cert destí pre-determinat i per l'altre penso que també nosaltres no només podem sinó que ESTEM OBLIGATS a canviar el nostre destí.
Hi ha qui diu, que Déu té un pla per cadascún de nosaltres. Una misió per totes i cadascuna de les vides que vivim aquí a la Terra. Bé, dues frases espinoses perqué contenen la paraula Déu i la idea de la re-encarnació. Toma ya! A qui li provoquin mal de panxa aquests temes, que no llegeixi, siusplau.
La meva opinió personal és la següent, si m'ho permeteu, esclar: Déu ja sap el que passarà en cadascuna de les nostres vides. Cada dia, hora, minut i segon estan registrats i són coneguts. Ara bé, Déu no ens obliga a pendre decisions i són aquestes decisions (malgrat que ell ja sap en avansament el que decidirem i farem a cada moment) les que fan tombar el destí cap un cantó i cap a l'altre.
Per posar-ho més clar : una cosa es que Déu conegui el camí que seguirem i una altra cosa és que ens obligui a passar per la dreta enlloc de per l'esquerra encara que no volguem. Ja ho teniu?
A més, penso que no només és això. Potser Déu només posa les línies generals de la nostra vida. Ell pensa : mira, fes-t'ho com vulguis amb el demés però a la teva vida has de passar per això, això i això perqué forma part del teu aprenentatge com a esperit i forma part de la teva missió.
O per posar-ho d'una forma més entenedora : Déu diseña el paisatge, el terreny però ara bé, el camí que fem servir per passar d'A a D es cosa nostra sempre i quan passem per B i C. Si anem en linea recta o donem la volta més gran del món, és igual. La qüestió es que seguim l'itinerari A-B-C-D. O sigui, Déu no condueix el cotxe només dibuixa el mapa de carreteres, com arribar de Barcelona a Madrit (ho escric així perqué em dona la gana i perquè sé que els fa rabia) es cosa nostra.
Ja m'estic tornant a apassionar. Glups! No puc evitar-ho ho sento. Si heu llegit l'Alquimista m'entendreu de seguida. Si no l'heu llegit apart de que no sabeu el que us heu perdut, no entendreu res de res, potser.
En fí, apart, no només hi ha un destí personal, de cada persona sinó que hi ha destins comunitaris i fins i tot planetaris, pel que sembla.
Aquesta idea ja l'havia dibuixat en altres posts. Tots nosaltres no només estem predestinats a trobar-nos en aquesta vida, sinó que ho hem estat fent al llarg de les nostres vides passades i ho seguirem fent fins que sortim de l'espiral i pugem de nivell. Els nostres "destins" (ho escric entre cometes per la parrafada anterior) estàn lligats i influeixen els uns als altres. Fins i tot l'humanitat en general té el seu destí : és idea acceptada per la Metafísica i altres tendències pseudo-filosòfiques que tot té la seva vibració propia (altrament anomenada llum, energia, etc...): desde els quarks fins als planetes o els sistemes planetaris. Els quarks sumen la seva vibració en formar protons, neutrons i electrons. Aquests sumen les seves per formar àtoms, aquests molècules, cèl.lules, organismes i, finalment, planetes sencers.
La velocitat de vibració és una mesura de la puresa d'una ànima, de lo amunt o avall que està en l'escala espiritual. És a dir, més amunt, millor Karma, més aprop de lliurar-se de la roda d'encarnacions i pujar un nivell, anar a un altre lloc per seguir avansant. Més avall, menys pur, més lluny del final, moltes encarnacions per aprendre el que cal...
Ok, tots els que vivim en aquest planeta sumem les nostres vibracions per formar la del planeta. Segons he llegit, no fa pas massa, la vibració planetaria va augmentar prou com per redresar una mica l'eix del planeta (ja sabeu que està inclinat) i segons sembla, quan sigui totalment vertical, aquesta serà la senyal de que l'humanitat està preparada per emigrar en massa a un altre nivell i la Terra serà destruída i substituída per un altre planeta amb una altra rasa que a la vegada haurà pujat d'un nivell inferior. De totes maneres, segons sembla no estem complint, pel que he explicat en el meu post anterior, amb el calendari establert i hi ha certa preocupació en les altes esferes. Anem prou endarrerits.
És per això, entre d'altres raóns, que el clima estaria canviant i els desastres naturals es multipliquen. Però en fí, forma part del nostre aprenentatge vital, tant personal com de rasa.
Aquestes acceleracions vitals que comentava al comensament no és que em molestin però si em provoquen cert nerviosisme, perquè malgrat que us he demostrat que les conec i les pateixo sovint, no deixen de desconcertarme. I em desconcerten perquè per simple curiositat (que em provoca la meva forma de ser) intento sempre buscar un motiu amagat al darrera, una causa i no la trobo.
Un dels principis universals diu que tot, absolutament tot, té una causa. No hi ha consecuència sense causa, no hi pot ser, a menys que sigui Déu, esclar. Ell és la causa primera de tot, així que no pot tenir una causa ( no pot ser una conseqüència ) o no seria la causa primera, oi?
Així que això ha de tenir una causa però no la trobo per més que la busco i això em desconcerta.
===================================================
Incís molt molest per trucada estupida del Gerent de Planta més encabronament per amnèsia temporal de l'encarregada de pagar els proveedors sobre un pagament que ens vam comprometre a fer el dia d'avui.
===================================================
Bé millor ho deixo aquí, ja m'han tret l'inspiració i son 3/4 de 18h, casi casi week-end.
Bé de fet, ja fa díes que dura però digue'm-ne que l'he fet conscient...
Em sento extrany, de cop i volta hi ha molts canvis a la meva vida. La meva vida gira i gira com una baldufa esbojarrada i diabòlica que enlloc d'anar-se aturant, accelera i accelera fins a convertir-se en una taca fusta-vermellosa que els ulls son difícils de seguir.
Ja us he dit que no em molesta, és emocionant però no deixa de donar-me cert vertígen i cert sentiment d'extranyesa. O sigui és extrany, com jo, la meva vida és molt erràtica (ha de ser bessons també, jejejeje). Després de temporades totalment monótones i avorrides, de la nit al día canvia la tendència i es torna un caos total amb canvis profunds i inesperats.
Bé, no sé si ho he llegit, o he sentit a dir o m'ho acabo d'inventar però la meva vida es quelcom semblant a una serralada. Ben irregular, amb pics punxeguts coverts de neu seguits de valls fèrtils, més pics, canons profunds excavats per rius ferèstecs...
I jo soc un caminant que explora aquest paisatge per primer cop sense ben bé que trobarà a la següent volta del camí.
M'acabo d'adonar que estic prou obsesionat amb el destí. Us adoneu de que es un tema repetitiu en aquest blog? En fí penso que és un tema de debat prou interessant i profund.
Per una banda hi ha els deterministes que creuen que el destí està totalment pre-determinat i no hi podem fer res per més que volguem i per altra banda hi ha els partidaris del lliure alber, que creuen que el destí de cadascú el forja ell mateix i que no hi ha res escrit. I al mig, bé... al mig hi soc jo i algún que altre boig com jo amb massa temps per perdre pensant en aquestes coses.
M'explico. Per una banda penso que hi ha un cert destí pre-determinat i per l'altre penso que també nosaltres no només podem sinó que ESTEM OBLIGATS a canviar el nostre destí.
Hi ha qui diu, que Déu té un pla per cadascún de nosaltres. Una misió per totes i cadascuna de les vides que vivim aquí a la Terra. Bé, dues frases espinoses perqué contenen la paraula Déu i la idea de la re-encarnació. Toma ya! A qui li provoquin mal de panxa aquests temes, que no llegeixi, siusplau.
La meva opinió personal és la següent, si m'ho permeteu, esclar: Déu ja sap el que passarà en cadascuna de les nostres vides. Cada dia, hora, minut i segon estan registrats i són coneguts. Ara bé, Déu no ens obliga a pendre decisions i són aquestes decisions (malgrat que ell ja sap en avansament el que decidirem i farem a cada moment) les que fan tombar el destí cap un cantó i cap a l'altre.
Per posar-ho més clar : una cosa es que Déu conegui el camí que seguirem i una altra cosa és que ens obligui a passar per la dreta enlloc de per l'esquerra encara que no volguem. Ja ho teniu?
A més, penso que no només és això. Potser Déu només posa les línies generals de la nostra vida. Ell pensa : mira, fes-t'ho com vulguis amb el demés però a la teva vida has de passar per això, això i això perqué forma part del teu aprenentatge com a esperit i forma part de la teva missió.
O per posar-ho d'una forma més entenedora : Déu diseña el paisatge, el terreny però ara bé, el camí que fem servir per passar d'A a D es cosa nostra sempre i quan passem per B i C. Si anem en linea recta o donem la volta més gran del món, és igual. La qüestió es que seguim l'itinerari A-B-C-D. O sigui, Déu no condueix el cotxe només dibuixa el mapa de carreteres, com arribar de Barcelona a Madrit (ho escric així perqué em dona la gana i perquè sé que els fa rabia) es cosa nostra.
Ja m'estic tornant a apassionar. Glups! No puc evitar-ho ho sento. Si heu llegit l'Alquimista m'entendreu de seguida. Si no l'heu llegit apart de que no sabeu el que us heu perdut, no entendreu res de res, potser.
En fí, apart, no només hi ha un destí personal, de cada persona sinó que hi ha destins comunitaris i fins i tot planetaris, pel que sembla.
Aquesta idea ja l'havia dibuixat en altres posts. Tots nosaltres no només estem predestinats a trobar-nos en aquesta vida, sinó que ho hem estat fent al llarg de les nostres vides passades i ho seguirem fent fins que sortim de l'espiral i pugem de nivell. Els nostres "destins" (ho escric entre cometes per la parrafada anterior) estàn lligats i influeixen els uns als altres. Fins i tot l'humanitat en general té el seu destí : és idea acceptada per la Metafísica i altres tendències pseudo-filosòfiques que tot té la seva vibració propia (altrament anomenada llum, energia, etc...): desde els quarks fins als planetes o els sistemes planetaris. Els quarks sumen la seva vibració en formar protons, neutrons i electrons. Aquests sumen les seves per formar àtoms, aquests molècules, cèl.lules, organismes i, finalment, planetes sencers.
La velocitat de vibració és una mesura de la puresa d'una ànima, de lo amunt o avall que està en l'escala espiritual. És a dir, més amunt, millor Karma, més aprop de lliurar-se de la roda d'encarnacions i pujar un nivell, anar a un altre lloc per seguir avansant. Més avall, menys pur, més lluny del final, moltes encarnacions per aprendre el que cal...
Ok, tots els que vivim en aquest planeta sumem les nostres vibracions per formar la del planeta. Segons he llegit, no fa pas massa, la vibració planetaria va augmentar prou com per redresar una mica l'eix del planeta (ja sabeu que està inclinat) i segons sembla, quan sigui totalment vertical, aquesta serà la senyal de que l'humanitat està preparada per emigrar en massa a un altre nivell i la Terra serà destruída i substituída per un altre planeta amb una altra rasa que a la vegada haurà pujat d'un nivell inferior. De totes maneres, segons sembla no estem complint, pel que he explicat en el meu post anterior, amb el calendari establert i hi ha certa preocupació en les altes esferes. Anem prou endarrerits.
És per això, entre d'altres raóns, que el clima estaria canviant i els desastres naturals es multipliquen. Però en fí, forma part del nostre aprenentatge vital, tant personal com de rasa.
Aquestes acceleracions vitals que comentava al comensament no és que em molestin però si em provoquen cert nerviosisme, perquè malgrat que us he demostrat que les conec i les pateixo sovint, no deixen de desconcertarme. I em desconcerten perquè per simple curiositat (que em provoca la meva forma de ser) intento sempre buscar un motiu amagat al darrera, una causa i no la trobo.
Un dels principis universals diu que tot, absolutament tot, té una causa. No hi ha consecuència sense causa, no hi pot ser, a menys que sigui Déu, esclar. Ell és la causa primera de tot, així que no pot tenir una causa ( no pot ser una conseqüència ) o no seria la causa primera, oi?
Així que això ha de tenir una causa però no la trobo per més que la busco i això em desconcerta.
===================================================
Incís molt molest per trucada estupida del Gerent de Planta més encabronament per amnèsia temporal de l'encarregada de pagar els proveedors sobre un pagament que ens vam comprometre a fer el dia d'avui.
===================================================
Bé millor ho deixo aquí, ja m'han tret l'inspiració i son 3/4 de 18h, casi casi week-end.
Són dies extranys...
Són dies extranys els que vivim...
Bé, almenys jo els estic visquent, no sé vosaltres.
Darrerament em dona la sensació d'estar visquent dins d'un quadre surrealista. De Dalí, potser...
Em torna a perseguir aquella sensació de que tot passa massa depressa, de que el món gira massa depressa i només ens queda deixar-nos arrossegar per ell. I això sumat a la sensació de surrealisme forma una combinació explosiva.
No és que em molesti, oi? És prou emocionant tot plegat, però hi ha cops que no entenc res de res.
Un exemple : ahir va sortir l'amic Felipe (Calderón, el president de la República) a la televisió en horari de máxima audiencia (abans de comensar la telenovela de les 21:30h) per adresar un missatge a la Nació respecte a la crisi mundial.
Quan jo esperaba que les mesures que anunciaria seríen una reducció important de la despesa pública ( o sigui, mesures de contenció), el paio s'arranca amb tota una sèrie de mesures que augmenten la despesa pública, bàsicament inversions en obres públiques e infrastructures per centenars de bilions de pesos.
Em vaig quedar amb cara de "what", com diuen per aquí. Segons sembla, el govern de México, havia destinat uns fons especials per temps de crisi i han decidit que era el moment de fer-los servir, cosa que em costa bastant de creure, la veritat. A mi em sembla que l'únic que passarà serà que augmentarà el preu de l'aigua, l'electricitat, el gas, la gasolina, etc... I de retruc el preu de cualsevol cosa que es fabriqui i es transporti per carretera. En fí, si ell ho diu... Jo no soc expert en economia, la veritat ( ni vull ser-ho ).
Ho veieu? Totalment surrealista!
La veritat, estic preocupat. No pas pels meus estalvis, com que no en tinc al Banc no em preocupa massa que en facin dels meus inexistents estalvis. Però si em preocupa perquè la veritat, jo no he vist mai lo que està passant al món (que jo recordi, l'economia mundial no ha estat mai un dels meus interessos principals). A més ja fa molt temps que penso dues coses :
1. Tot el sistema capitalista és una mala idea (hauriem de tornar als intercanvis de la pre-historia i a partir d'aquí, ja veurem que passa).
2. Estem davant del que jo sospitava : la caiguda de l'imperi Yanki. De fet penso que no falta massa temps (en escala planetaria) perquè s'enfonsin com les torres bessones i es desintegrin com l'antiga U.R.S.S. o l'Imperi Romà, l'Imperi Persa, l'antic Egipte, l'Imperi Hel.lènic, etc...
Bé, penso que podeu trobar més informació al blog de l'Òscar, jo no he llegit els llibres que aprofundeixen aquesta idea, però he llegit els seus posts i hi estic totalment d'acord.
Són temps extranys, certament. El melic del món està reculant cap a zones més escatològiques i els chinesos, tots menuts, educats i tímids, sense fer soroll ni ficar-se amb ningú són els principals candidats a ocupar el seu lloc...
Certament, una llissó d'humiltat no els caurà malament però el problema és que arrosseguen a la resta del món en la seva caiguda i jo soc part de la resta del món i no necessito aquest tipus de llissons. Em penso, vaja!
En fí, el que em preocupa és la incertesa. Perquè la veritat no sabem ben bé que està passant ni que passarà ni com ens afectarà ni com acabarà.
Són dies extranys per altre tipus de coses, també.
Us heu fixat que ja fa mesos que el Papa no surt a la televisió? Bé, almenys aquí a México, no hi surt i això és molt extrany.
Bé, potser això no és tan extrany, oi? Però em dona la sensació que el nivell de violencia rutinaria s'ha convertit en una espècie d'espiral que tampoc sabem on ens portarà.
No tenim referents. Potser sona extrany així escrit de cop i volta, però m'ha vingut al cap de cop i volta. O sigui, penseu per un moment, no tenim cap tipus de referent (vàlid, esclar. A mi també m'agradaria ser en Bill Gates. Bé, rectifico, voldría tenir els seus diners, no ser ell. Ho veieu?).
Tothom està preocupat, tothom és agressiu amb tothom, tothom està estressat, ningú és plenament felis (si trobeu algú que sigui felis al 100%, me'l presenteu i que m'ho expliqui), tothom està acorralat per les bronques. I això, em penso que no diu massa de bo de la salut de la societat en general (occidental, oriental, la que sigui). I ningú té temps per mirar al seu voltant i dir : Ey! Mira aquest paio! Jo vull ser com ell! (consti que ser com ell no vol dir : vull ser tan guapo com ell, vull tenir tants diners com ell, vull tenir el seu cotxe, la seva casa, la seva nòvia ni res de tot això).
Fa uns anys, un veia el Papa Joan Pau o la Mare Teresa de Calcuta o la Lady Di i pensava : Ostres! Quins paios!
Ara mires al teu voltant i penses : Joder, quina merda! No hi ha ningú que valgui la pena salvar...
I això em duu a la meva següent idea : segons el calendari maya, això està escrit al Popol-Vuhl, el llibre sagrat dels maies, el món s'acaba l'any 2012. Només queden tres anys i escaix, xiquets i xiquetes! Evidentment no estic dient que se li hagi de donar cap crèdit, però de totes les profecies i averanys coneguts, és potser la més antiga i la que té una data de caducitat més próxima.
En fí, veient la societat actual, en general, potser caldría una bona neteja a fons, tipus diluvi universal o Sodoma i Gomorra, per veure si despertem i ens posem les piles, i pensem més en coses importants i menys en els diners, en la feina i en fotre'ns la punyeta els uns als altres.
Potser ens cal una clatellada ben donada per mirar menys enfora i mirar més endins de nosaltres. Per mirar cap a l'univers i meravellar-nos amb els seus misteris. Per ser més espirituals i menys materialistes. Cal acabar amb l'ambició, és el mal més gran dels nostres dies i lo pitxor és que no només la permetem sinó que la induïm. Ser ambiciós, tenir sed de poder, de diners, és algo ben vist!!!!!! I això que diuen de que els diners no donen la felicitat, no ho diuen per dir. Ho diuen perquè es veritat. Un gran poder comporta una gran responsabilitat (això tampoc ho diuen per dir).
Ostres, ostres, ostres estic molt embalat, no? És que no tinc massa feina i em poso a escriure i no hi ha qui em pari. Una disculpa als amants dels posts críptics però jo escric així i a qui no li agradi que no ho llegeixi.
Bé, almenys jo els estic visquent, no sé vosaltres.
Darrerament em dona la sensació d'estar visquent dins d'un quadre surrealista. De Dalí, potser...
Em torna a perseguir aquella sensació de que tot passa massa depressa, de que el món gira massa depressa i només ens queda deixar-nos arrossegar per ell. I això sumat a la sensació de surrealisme forma una combinació explosiva.
No és que em molesti, oi? És prou emocionant tot plegat, però hi ha cops que no entenc res de res.
Un exemple : ahir va sortir l'amic Felipe (Calderón, el president de la República) a la televisió en horari de máxima audiencia (abans de comensar la telenovela de les 21:30h) per adresar un missatge a la Nació respecte a la crisi mundial.
Quan jo esperaba que les mesures que anunciaria seríen una reducció important de la despesa pública ( o sigui, mesures de contenció), el paio s'arranca amb tota una sèrie de mesures que augmenten la despesa pública, bàsicament inversions en obres públiques e infrastructures per centenars de bilions de pesos.
Em vaig quedar amb cara de "what", com diuen per aquí. Segons sembla, el govern de México, havia destinat uns fons especials per temps de crisi i han decidit que era el moment de fer-los servir, cosa que em costa bastant de creure, la veritat. A mi em sembla que l'únic que passarà serà que augmentarà el preu de l'aigua, l'electricitat, el gas, la gasolina, etc... I de retruc el preu de cualsevol cosa que es fabriqui i es transporti per carretera. En fí, si ell ho diu... Jo no soc expert en economia, la veritat ( ni vull ser-ho ).
Ho veieu? Totalment surrealista!
La veritat, estic preocupat. No pas pels meus estalvis, com que no en tinc al Banc no em preocupa massa que en facin dels meus inexistents estalvis. Però si em preocupa perquè la veritat, jo no he vist mai lo que està passant al món (que jo recordi, l'economia mundial no ha estat mai un dels meus interessos principals). A més ja fa molt temps que penso dues coses :
1. Tot el sistema capitalista és una mala idea (hauriem de tornar als intercanvis de la pre-historia i a partir d'aquí, ja veurem que passa).
2. Estem davant del que jo sospitava : la caiguda de l'imperi Yanki. De fet penso que no falta massa temps (en escala planetaria) perquè s'enfonsin com les torres bessones i es desintegrin com l'antiga U.R.S.S. o l'Imperi Romà, l'Imperi Persa, l'antic Egipte, l'Imperi Hel.lènic, etc...
Bé, penso que podeu trobar més informació al blog de l'Òscar, jo no he llegit els llibres que aprofundeixen aquesta idea, però he llegit els seus posts i hi estic totalment d'acord.
Són temps extranys, certament. El melic del món està reculant cap a zones més escatològiques i els chinesos, tots menuts, educats i tímids, sense fer soroll ni ficar-se amb ningú són els principals candidats a ocupar el seu lloc...
Certament, una llissó d'humiltat no els caurà malament però el problema és que arrosseguen a la resta del món en la seva caiguda i jo soc part de la resta del món i no necessito aquest tipus de llissons. Em penso, vaja!
En fí, el que em preocupa és la incertesa. Perquè la veritat no sabem ben bé que està passant ni que passarà ni com ens afectarà ni com acabarà.
Són dies extranys per altre tipus de coses, també.
Us heu fixat que ja fa mesos que el Papa no surt a la televisió? Bé, almenys aquí a México, no hi surt i això és molt extrany.
Bé, potser això no és tan extrany, oi? Però em dona la sensació que el nivell de violencia rutinaria s'ha convertit en una espècie d'espiral que tampoc sabem on ens portarà.
No tenim referents. Potser sona extrany així escrit de cop i volta, però m'ha vingut al cap de cop i volta. O sigui, penseu per un moment, no tenim cap tipus de referent (vàlid, esclar. A mi també m'agradaria ser en Bill Gates. Bé, rectifico, voldría tenir els seus diners, no ser ell. Ho veieu?).
Tothom està preocupat, tothom és agressiu amb tothom, tothom està estressat, ningú és plenament felis (si trobeu algú que sigui felis al 100%, me'l presenteu i que m'ho expliqui), tothom està acorralat per les bronques. I això, em penso que no diu massa de bo de la salut de la societat en general (occidental, oriental, la que sigui). I ningú té temps per mirar al seu voltant i dir : Ey! Mira aquest paio! Jo vull ser com ell! (consti que ser com ell no vol dir : vull ser tan guapo com ell, vull tenir tants diners com ell, vull tenir el seu cotxe, la seva casa, la seva nòvia ni res de tot això).
Fa uns anys, un veia el Papa Joan Pau o la Mare Teresa de Calcuta o la Lady Di i pensava : Ostres! Quins paios!
Ara mires al teu voltant i penses : Joder, quina merda! No hi ha ningú que valgui la pena salvar...
I això em duu a la meva següent idea : segons el calendari maya, això està escrit al Popol-Vuhl, el llibre sagrat dels maies, el món s'acaba l'any 2012. Només queden tres anys i escaix, xiquets i xiquetes! Evidentment no estic dient que se li hagi de donar cap crèdit, però de totes les profecies i averanys coneguts, és potser la més antiga i la que té una data de caducitat més próxima.
En fí, veient la societat actual, en general, potser caldría una bona neteja a fons, tipus diluvi universal o Sodoma i Gomorra, per veure si despertem i ens posem les piles, i pensem més en coses importants i menys en els diners, en la feina i en fotre'ns la punyeta els uns als altres.
Potser ens cal una clatellada ben donada per mirar menys enfora i mirar més endins de nosaltres. Per mirar cap a l'univers i meravellar-nos amb els seus misteris. Per ser més espirituals i menys materialistes. Cal acabar amb l'ambició, és el mal més gran dels nostres dies i lo pitxor és que no només la permetem sinó que la induïm. Ser ambiciós, tenir sed de poder, de diners, és algo ben vist!!!!!! I això que diuen de que els diners no donen la felicitat, no ho diuen per dir. Ho diuen perquè es veritat. Un gran poder comporta una gran responsabilitat (això tampoc ho diuen per dir).
Ostres, ostres, ostres estic molt embalat, no? És que no tinc massa feina i em poso a escriure i no hi ha qui em pari. Una disculpa als amants dels posts críptics però jo escric així i a qui no li agradi que no ho llegeixi.
diumenge, d’octubre 05, 2008
La magnitud de l'assumpte
Aquest es el tamany de la panxa de la Karen fa dues setmanes a 6.5 mesos d'embaras. Us podeu imaginar com estarà d'aquí un mes i d'aquí dos mesos, no?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)