Aquesta cansó era el clímax de "La Vie Boheme", la versió Casablancas de "Rent". En aquesta escena, en Ròger cantaba la cansó que per fí havia composat, a una Mimí agonitzant als seus brasos per culpa de la SIDA :
Els teus ulls,
s'acomiaden de mi.
Els tinc ficats dins la ment,
m'he intentat escapar...
Pero els teus ulls,
son com dos trampes
que m'han cassat.
sota la lluna ells m'han trobat,
els he intentat oblidar.
No vull que t'en vagis d'aqui,
i sento el teu cos i el seu perfum!
Sols un dia més amb tu i et podria dir que t'estimo,
ara si et puc dir que t'estimo...
Pero si dintre dels teus ulls,
la distancia ens ha ensenyat,
que la cansó te el teu so,
si te'n vas ella es mor!
Et voldria dir, voldria dir-te...
que sempre t'he estimat i...
Ho pots veure en els meus ulls!
Comensa el Leif Motiv de "La Boheme" de Puccinni, tocat amb guitarra elèctrica.
Visitants
Visites
dimecres, de maig 14, 2008
Foul
És curiós el destí, oi? Una setmana estás parlant de naixements, felicitat i alegría, i a la següent estás parlant de dolor, malaltia i mort.
De vegades, i consti que comprenc o crec comprendre les seves motivacions, Déu sembla un jugador de poker imbatible. La vida es com una interminable succesió de partides de cartes. En ocasions, treus bones cartes, guanyes una o dues partides i sembla que entres en una bona ratxa, pero es només una il.lusió. Ell sempre guanya l'última partida, la definitiva, la que trenca el joc per sempre...
En realitat, com ja us vaig escriure ahir, malgrat que som marionetes del destí a l'igual que Romeu, no és més que un destí que nosaltres, en algun moment, vam triar. Déu es limita a facilitar que es compleixi el nostre pla de vida pre-establert de forma harmònica amb el que altres han escollit per sí mateixos.
Ara mateix, però, la credibilitat de la Llei del Karma està passant per moments bastant difícils, almenys pel que fa a mi.
Dins el meu cap no deixa de ressonar la cansó de "Your Eyes" del musical Rent, que jo interpretant el meu paper vaig cantar a la Mimí just abans de morir (en català, esclar). ¿Us había dit mai que la meva àvia té uns dels ulls més bonics que he vist a la meva vida? Deixant de banda el color, que resalten dins la monotonia dels marrons, la meva àvia té una mirada excepcional, que en part, tinc l'honor d'haver heretat.
Es bastant complexe això dels plans de vida i el Karma, i aquesta complexitat augmenta amb la situació actual.
El més important, penso, és que ara entrem en joc nosaltres. Vull dir que potser ara, és el moment en que, a forma de reforsos, entrem a la partida i comencem a jugar les nostres cartes. En sí, s'ha desenmascarat la nostra misió, i ho hem de fer prou bé perquè l'alternativa em deixa el cor fet bocins.
Amb aquesta comparació no vull dir que tot es tracti d'una qüestió d'atzar. Al contrari, tot està predeterminat. El que vull dir es que ho sembla ja que malgrat nosaltres escollim el nostre propi camí en cada vida, un cop hi som dins, desconeixem totalment el que depararà la partida. I sí, en certa manera podem canviar les coses, d'això es tracta el joc. En realitat Déu només juga amb les cartes que nosaltres mateixos li hem donat al comensament de la partida i estàn marcades. Així que en realitat, només estem jugant contra nosaltres mateixos. No és poker, és un solitari que estem destinats a perdre i així ha estat, així és i així serà perqué aquesta es la Llei màxima de la Vida i qui intenti canviar-la és un estúpid. La Llei és la Llei, i no hi ha apel.lacions posibles. No es poden canviar les regles del joc per molt que volguèssim.
De totes maneres, al llarg de la partida, tenim certes posibilitats de guanyar varies partides, però només si sabem jugar bé les nostres cartes i del còmput final, dependrà la facilitat o dificultat de la sèrie següent. Així, pot ser que en la següent sèrie acabem ascendint de categoria, com un equip de futbol amateur que aconsegueix entrar en una categoria professional i això té la ventatge de que no hi ha descensos. En aquest cas, tot el que puja no baixa, si no és per supervisar i cuidar els que encara no han ascendit. Si voleu n'hi podeu dir "fer trampes" o "chivar les jugades de l'adversari" pero no és més que una il.lusió, fins i tot això està escrit.
De vegades, i consti que comprenc o crec comprendre les seves motivacions, Déu sembla un jugador de poker imbatible. La vida es com una interminable succesió de partides de cartes. En ocasions, treus bones cartes, guanyes una o dues partides i sembla que entres en una bona ratxa, pero es només una il.lusió. Ell sempre guanya l'última partida, la definitiva, la que trenca el joc per sempre...
En realitat, com ja us vaig escriure ahir, malgrat que som marionetes del destí a l'igual que Romeu, no és més que un destí que nosaltres, en algun moment, vam triar. Déu es limita a facilitar que es compleixi el nostre pla de vida pre-establert de forma harmònica amb el que altres han escollit per sí mateixos.
Ara mateix, però, la credibilitat de la Llei del Karma està passant per moments bastant difícils, almenys pel que fa a mi.
Dins el meu cap no deixa de ressonar la cansó de "Your Eyes" del musical Rent, que jo interpretant el meu paper vaig cantar a la Mimí just abans de morir (en català, esclar). ¿Us había dit mai que la meva àvia té uns dels ulls més bonics que he vist a la meva vida? Deixant de banda el color, que resalten dins la monotonia dels marrons, la meva àvia té una mirada excepcional, que en part, tinc l'honor d'haver heretat.
Es bastant complexe això dels plans de vida i el Karma, i aquesta complexitat augmenta amb la situació actual.
El més important, penso, és que ara entrem en joc nosaltres. Vull dir que potser ara, és el moment en que, a forma de reforsos, entrem a la partida i comencem a jugar les nostres cartes. En sí, s'ha desenmascarat la nostra misió, i ho hem de fer prou bé perquè l'alternativa em deixa el cor fet bocins.
Amb aquesta comparació no vull dir que tot es tracti d'una qüestió d'atzar. Al contrari, tot està predeterminat. El que vull dir es que ho sembla ja que malgrat nosaltres escollim el nostre propi camí en cada vida, un cop hi som dins, desconeixem totalment el que depararà la partida. I sí, en certa manera podem canviar les coses, d'això es tracta el joc. En realitat Déu només juga amb les cartes que nosaltres mateixos li hem donat al comensament de la partida i estàn marcades. Així que en realitat, només estem jugant contra nosaltres mateixos. No és poker, és un solitari que estem destinats a perdre i així ha estat, així és i així serà perqué aquesta es la Llei màxima de la Vida i qui intenti canviar-la és un estúpid. La Llei és la Llei, i no hi ha apel.lacions posibles. No es poden canviar les regles del joc per molt que volguèssim.
De totes maneres, al llarg de la partida, tenim certes posibilitats de guanyar varies partides, però només si sabem jugar bé les nostres cartes i del còmput final, dependrà la facilitat o dificultat de la sèrie següent. Així, pot ser que en la següent sèrie acabem ascendint de categoria, com un equip de futbol amateur que aconsegueix entrar en una categoria professional i això té la ventatge de que no hi ha descensos. En aquest cas, tot el que puja no baixa, si no és per supervisar i cuidar els que encara no han ascendit. Si voleu n'hi podeu dir "fer trampes" o "chivar les jugades de l'adversari" pero no és més que una il.lusió, fins i tot això està escrit.
dimarts, de maig 13, 2008
La iaia
Potser hauria volgut escriure parlant de bones noticies, pero ha estat imposible. Així que enlloc d'això em veig obligat a fer un homenatge nostàlgic a una persona que s'ho mereix. Recordeu que fa una setmana parlava de persones que havien marcat la meva vida. Bé doncs la meva àvia n'és una i potser ocupa un dels primers llocs del rànking.
Potser em serà difícil escriure tot el que es mereix; el dolor ara mateix es massa insoportable pero penso que és la meva obligació retre-li un homenatge totalment merescut.
Potser tots teniu una àvia o heu tingut una àvia que malgrat les diferències inevitables es pugui catalogar dins la mateixa categoria. Una persona, que per haver nascut nosaltres en la generació en la que ho vam fer, ens va haver de fer de mare suplent durant bona part del dia. Una persona que ens va donar l'amor que els nostres pares, en contra de la seva voluntat i per motius laborals, no ens van poder donar.
La meva iaia (perdoneu el barbarisme pero així la conec i no ho penso canviar per res del món), es una persona que les ha passat de tots els colors : emigració forsosa als anys 30 de Murcia a Catalunya, la Guerra Civil espanyola, la pèrdua d'un fill per culpa de la meningitis, la vida a la Vall d'Aràn als 40's mentres el meu besàvi treballava en la construcció del Túnel de Vielha... En fí, una vida plena d'aventures...
La meva iaia, té totes les cualitats d'una bona àvia : és una excel.lent cuinera, sap escoltar, sap estimar i té un caràcter felis i optimista que et fa oblidar bona part de les teves penes si tens l'oportunitat de parlar amb ella de les coses que et preocupen. La meva àvia es del tipus de persones a qui no l'importa passar-se bona part del día a la cuina amb tal de fer-te el teu menjar preferit (que en el cas de la meva àvia eren múltiples i variats).
La meva iaia, sap fer un munt de coses i ens ho va demostrar al llarg de les múltiples i tedioses vacances d'estiu al llarg de la nostra infància. La qüestió es que va a aconseguir mantenir-nos ocupats i distrets durant llargues hores fent ninotets de paper, avions, cosint botons, fent pom-pom's (la veritat es que no conec la traducció al català)...
Inclús, en alguna ocasió ens va mantenir ocupats ajudant-la a fer el dinar, fent algún pastís o preparant-nos una xocolata amb xurros per llepar-s'hi els dits.
La meva àvia té càncer de còlon inoperable. Es dur, pero no hi podem fer res més que esperar i fer-li la vida lo més fàcil i felis posible tot el temps que faci falta. La noticia m'ha caigut com un cop de martell al mig del crani. I no cal que em repetiu els mateixos tòpics que tothom repeteix en aquestes circumstàncies : que és la voluntat de Déu, que no s'hi pot fer res, que només cal esperar que no pateixi... No, ja les conec i ja he passat per això altres vegades, no ho vull ni sentir. No és just i mai ho serà, i em fa mandra tornar a passar per la sensació de que, malgrat que es amb bona intenció, tothom et repeteix les mateixes mentides un i un altre cop sense aconseguir-ho. No em sentiré millor, estalvieu-vos l'esfors.
Tots sabem el que significa que algú a qui estimes li signin la sentencia de mort, tots sabem que es difícil d'enfrontar i d'acceptar. I per molt que digueu no ho penso acceptar sigui la voluntat de qui sigui, perqué no es just que una persona bona i justa mori mentres al món hi ha milers de criminals que mereixen no haver nascut campant i fent de les seves sense que ningú mogui ni un dit. I estic emprenyat perqué li acaben de prendre al meu fill/filla l'oportunitat de conèixer i conviure amb algú que necessito que conegui i convisqui.
Perdoneu la rabieta. Ja us he dit que no seria gens fàcil...
La veritat es que em sento estafat. Soc molt conscient de que tots tenim una hora marcada i que ens arriba quan ens ha d'arribar, pero m'enrabia que sigui així, amb un temps marcat ple de dolor i patiment. La meva iaia no s'ho mereix pas. I conec les lleis de la natura i l'univers, i sé que tots vivim la vida que hem escollit viure abans de venir, i ara mateix no ho puc acceptar. Tots estem pagant deutes i karmes, pero en aquest cas no li veig la punta a la llei del Karma. És el mateix cas que el del Papa Juan Pau II, ves tu perqué pobre home havia de patir tant al final de la seva vida quan va fer tant pel món.
Disculpeu per les meves paraules, potser no us estic ajudant massa a sentir-vos millor als involucrats pero necessito desfogar-me. Soc lluny i estic patint, sento ràbia, dolor, impotència i tinc una boira al cap que no em deixa treballar.
Potser em serà difícil escriure tot el que es mereix; el dolor ara mateix es massa insoportable pero penso que és la meva obligació retre-li un homenatge totalment merescut.
Potser tots teniu una àvia o heu tingut una àvia que malgrat les diferències inevitables es pugui catalogar dins la mateixa categoria. Una persona, que per haver nascut nosaltres en la generació en la que ho vam fer, ens va haver de fer de mare suplent durant bona part del dia. Una persona que ens va donar l'amor que els nostres pares, en contra de la seva voluntat i per motius laborals, no ens van poder donar.
La meva iaia (perdoneu el barbarisme pero així la conec i no ho penso canviar per res del món), es una persona que les ha passat de tots els colors : emigració forsosa als anys 30 de Murcia a Catalunya, la Guerra Civil espanyola, la pèrdua d'un fill per culpa de la meningitis, la vida a la Vall d'Aràn als 40's mentres el meu besàvi treballava en la construcció del Túnel de Vielha... En fí, una vida plena d'aventures...
La meva iaia, té totes les cualitats d'una bona àvia : és una excel.lent cuinera, sap escoltar, sap estimar i té un caràcter felis i optimista que et fa oblidar bona part de les teves penes si tens l'oportunitat de parlar amb ella de les coses que et preocupen. La meva àvia es del tipus de persones a qui no l'importa passar-se bona part del día a la cuina amb tal de fer-te el teu menjar preferit (que en el cas de la meva àvia eren múltiples i variats).
La meva iaia, sap fer un munt de coses i ens ho va demostrar al llarg de les múltiples i tedioses vacances d'estiu al llarg de la nostra infància. La qüestió es que va a aconseguir mantenir-nos ocupats i distrets durant llargues hores fent ninotets de paper, avions, cosint botons, fent pom-pom's (la veritat es que no conec la traducció al català)...
Inclús, en alguna ocasió ens va mantenir ocupats ajudant-la a fer el dinar, fent algún pastís o preparant-nos una xocolata amb xurros per llepar-s'hi els dits.
La meva àvia té càncer de còlon inoperable. Es dur, pero no hi podem fer res més que esperar i fer-li la vida lo més fàcil i felis posible tot el temps que faci falta. La noticia m'ha caigut com un cop de martell al mig del crani. I no cal que em repetiu els mateixos tòpics que tothom repeteix en aquestes circumstàncies : que és la voluntat de Déu, que no s'hi pot fer res, que només cal esperar que no pateixi... No, ja les conec i ja he passat per això altres vegades, no ho vull ni sentir. No és just i mai ho serà, i em fa mandra tornar a passar per la sensació de que, malgrat que es amb bona intenció, tothom et repeteix les mateixes mentides un i un altre cop sense aconseguir-ho. No em sentiré millor, estalvieu-vos l'esfors.
Tots sabem el que significa que algú a qui estimes li signin la sentencia de mort, tots sabem que es difícil d'enfrontar i d'acceptar. I per molt que digueu no ho penso acceptar sigui la voluntat de qui sigui, perqué no es just que una persona bona i justa mori mentres al món hi ha milers de criminals que mereixen no haver nascut campant i fent de les seves sense que ningú mogui ni un dit. I estic emprenyat perqué li acaben de prendre al meu fill/filla l'oportunitat de conèixer i conviure amb algú que necessito que conegui i convisqui.
Perdoneu la rabieta. Ja us he dit que no seria gens fàcil...
La veritat es que em sento estafat. Soc molt conscient de que tots tenim una hora marcada i que ens arriba quan ens ha d'arribar, pero m'enrabia que sigui així, amb un temps marcat ple de dolor i patiment. La meva iaia no s'ho mereix pas. I conec les lleis de la natura i l'univers, i sé que tots vivim la vida que hem escollit viure abans de venir, i ara mateix no ho puc acceptar. Tots estem pagant deutes i karmes, pero en aquest cas no li veig la punta a la llei del Karma. És el mateix cas que el del Papa Juan Pau II, ves tu perqué pobre home havia de patir tant al final de la seva vida quan va fer tant pel món.
Disculpeu per les meves paraules, potser no us estic ajudant massa a sentir-vos millor als involucrats pero necessito desfogar-me. Soc lluny i estic patint, sento ràbia, dolor, impotència i tinc una boira al cap que no em deixa treballar.
dimecres, de maig 07, 2008
Sentiment confús
Fa dies que tinc una espècie de sentiment molt confús. Potser us sonarà a metafísica radical, no ho sé.
Ja sabeu que soc una persona bastan enravessada de vegades, oi? Ho dic perqué de vegades em poso a pensar en coses que o bé son totalment inútils o bé soc la única persona del planeta que hi pensa o que es pot permetre el gran luxe de pensar-hi ( esclar que si son coses inútils no és un luxe, oi? ).
En fí, aquest no és pas el tema. Fa dies que sento algo així com un deja-vú (pels qui no sabeu que es un deja-vú, es quan un viu una situació i té la sensació d'haver-la viscut abans. Coses d'aquestes rares que ens pasen de tant en tant). En realitat no és estrictament un deja-vú pero es lo millor que em ve al cap per definir aquesta situació.
Tinc la sensació de qué tota la meva vida, i consti que ja anem pels 32 anyets gairebé, de que tot el que he viscut des del moment del meu naixement em duu i-ne-xo-ra-ble-ment cap al moment que estem vivint la Karen i jo, ara mateix. Es com si tota la vida m'hagués estat preparant per aquest moment, per ser pare.
I la cosa no s'acaba pas aquí, no! El que passa es que quan sento això em poso a pensar i tota la meva vida, tots els detalls, les coses que m'han passat, les persones que he trobat i destrobat, les desicions que he pres i especialment, la de venir a viure a México i casarme amb la Karen, passen pel meu cap i es van estructurant per formar un tapís que fa tres setmanes semblava un trencaclosques de 5,000 peces estimbat per un barranc.
Hi ha persones per exemple que han marcat la meva vida per sempre : la meva familia (especialment el meu avi Nai ), els meus amics, els que deien que eren els meus amics i resulta que no, les noies que he tingut, les que deien ser les meves noies i resulta que mai ho van ser (això es algo que he descobert després de coneixer la Karen. Resulta que passejar, prendre cafès, petonejar-se i grapejar-se, no vol dir ser novio d'algú. Sigh! Porca
misèria. Aquestes son el 99.99% dels casos), la Karen i la seva familia, alguns mestres i professors, etc...
misèria. Aquestes son el 99.99% dels casos), la Karen i la seva familia, alguns mestres i professors, etc...
I cadascún d'ells ha posat el seu granet de sorra a preparar-me per aquest moment.
Sabeu? Es algo semblant al que diuen que passa quan un és a punt de morir i veu passar tota la seva vida davant dels seus ulls ( tòpic entre els tòpics ) pero trobant-li un sentit a tot plegat que abans no tenia ni de casualitat.
No se pas si es tracti de tenir una claredat mental més intensa, una consciència més clara, no sé...
Es com intentar veure un d'aquests misteris 3D que un ha de fer mil i una cabrioles amb els ulls per veure-les pero un cop ho aconsegueix es torna quelcom automàtic. Que per cert es algo semblant al que passa amb les aures, un es torna mico i torna mico als seus ulls per veure-les pero després es torna un joc de nens.
En fí, es una sensació, o un sentiment, confús. No sé si m'hauré explicat prou bé...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)