Els metamorfs ( comiquerament parlant, of course ) son aquells super-herois o villans, que poden cambiar de forma a voluntat. O sigui es poden convertir en altres persones, o coses, el que sigui.
La vida mateixa es un metamorf. No m'expliqueu perqué ho escric, com es habitual la idea a brotat a la meva ment per generació espontànea quan estaba pensant en escriure alguna cosa.
Un creu que está tot controlat i de cop i volta es produeix un gir inesperat (tràgic, còmic, favorable, desfavorable, sorprenent...) i tot cau com un castell de cartes abatut per una ráfaga de vent repentina.
I això es produeix cada día, cada hora, cada minut i cada segon. A vegades, i arrel de les sàbies paraules del famós filòsof de carrer, em sento com el protagonista d'una película amb un guionista que va escribint sobre la marxa i que o bé és el sàdic més gran de la historia o bé té un sentit de l'humor molt particular (humor que només enten ell, per altra banda). Esclar que la vida et dona sorpreses agradables, pero estarem d'acord en que son un porcentatge mínim.
Apart, i anant al gra, la vida dona moltes voltes. Un mai sap el que es trobarà després de la propera corba del camí. Penseu en mi per exemple: ¿Quí m'hagués dit mai fa, posem 5 anys, que jo estaría visquent a Mèxico, casat amb una mexicana, totalment adaptat a la vida mexicana i sentint-me completament a gust? ¿Qui m'havia de dir que després de tants anys d'estudiar Biología acabaría treballant de comprador en un taller metal.lúrgic per una empresa a la que no recordo ni haver enviat el currículum i molt menys haver vist cap anunci a cap diari?
Es a dir, tot això és inimaginable per qualsevol de nosaltres fins que passa i passa de pura casualitat. La vida és doncs un metamorf, que capritxosament canvia de forma per no fer-nos la vida aborrida. Així que mentres la vida va canviant, nosaltres anem intentant ( un 95% dels cops sense èxit ) adaptar-nos al seu ritme endimoniat de canvi, que sumat a l'acceleració natural (o no) del temps ( o a l'escursament del temps per part de nosaltres mateixos) ens acaba produïnt bastant vertígen i una dosis d'estrés bastant considerable.
Tornant al tema del guionista, es un tema prou interessant i una metáfora molt encertada, penso que els girs teatrals que es donen a les nostres vides no poden ser fruït de la pura casualitat, son massa rebuscats, oportuns i encertats (des d'un punt de vista objectiu, esclar). La meva vasta experiencia en girs vitals melodramàtics em porta a afirmar el següent sense cap mena de dubte : res no passa per casualitat, potser podría acceptar un cert nivell molt mínim d'atzar, pero tot té un motiu de ser i un motiu de passar.
Potser pensareu que ja vaig a posar-me metafisico-pseudo-religiós, pero intentaré no fer-ho perqué si escric el que penso em direu que es molt fàcil afirmar això pero que podría ser la propia natura humana la que ens empeny a aprendre sempre alguna cosa de les nostres experiencies lo qual no deixa de ser veritat. Pero també penso que som prou burros com per no aprendre res si no ens ho posen a davant dels morros o lo que es lo mateix : no ens movem si no es a base de pastanagues i patacades. Si no funciona la pastanaga ens foten una patacada i finalment ens movem (aprenem, encara que sigui després de 10 intents).
Les coses passen i passen per algo. No només em refereixo a la llei del pendul, reformulada molt oportuna i catalanament com : tal faràs, tal trobaràs. Sino també a les experiencies que extraiem de les coses i que massa sovint o bé oblidem o bé mai acabem de posar en práctica.
Posem exemples ficticis :
Un home gris. Té una vida gris amb pincellades de negre, monótona. La seva feina es gris, suposem que treballa en una oficina petita i gris, es un burócrata. No té amics, no té familia, no té res. Pero aquest home té un somni : escriure un llibre. Pero no té temps d'escriure'l, mai troba l'oportunitat. Un día es posa malalt, es una malaltia no greu, pero si llarga i molesta. Al comensament se sent molest, s'ha trencat la seva monotonia i a ningú li agrada estar malalt, pero finalment s'adona de que per fí pot escriure el seu llibre. L'escriu i finalment acaba en un calaix, no se sent més realitzat pero el seu estat d'ànim millora lo suficient com perqué es decideixi a fer un curs d'anglès. Al curs coneix una persona, no pas perquè li agradi coneixer gent, pero la dinàmica de la classe ho exigeix. Resulta que aquesta persona es editora i de pura casualitat aquest home comenta que ha escrit un llibre. L'editor/a se sent interessat pel llibre, pura curiositat, pero li demana per llegir-lo. L'home gris li porta, l'editor/a el llegeix, li sembla una obra mestre i li proposa a l'home gris d'editar-lo. Accepta. L'home gris ja no es gris, es converteix en un escriptor famós i el seu llibre en un best-seller. Coneix gent, viatja i té una feina i una vida excitant. En una entrevista coneix una periodista preciosa, s'enamora. La periodista se sent interesada en l'escriptor, també s'enamora. Surten junts, son l'un per l'altre, es casen. Dos mesos després, un conductor borratxo i que condueix sense llicencia, estavella el seu cotxe contra el seu i moren els dos en una llarga i dolorosa agonía. La dona estava embarassada de dos mesos i pensava dir-li a l'home ex-gris aquella mateixa nit.
Una dona. Está casada amb el pitxor mascle de tota la creació. La tracta com una merda i a sobre la pega a ella i als seus fills. L'home es gelós fins a la medul.la, no li dona diners, l'enganya reiteradament i no només es alcoholic sinó que també consumeix drogues. En fí un panorama meravellós. L'home mor de sobredosis. La dona se sent desesperada, no sap que fer sense ell. Una associació de dones li ofereix ajuda. És tanta la seva desesperació que l'accepta. Les reunions amb dones com ella i les visites a la psicòloga de l'associació l'animen a agafar una feina de dona de feines per una empresa. Accepta, no té més remei : ha de criar els seus fills i els pocs diners que va deixar el seu marit s'està acabant. Comensa a treballar i poc a poc, la seva vida comensa a agafar un nou gust: la llibertat. Un dia sense saber perqué té una idea: posar una empresa de neteja juntament amb altres dones amb experiencies similars a la seva que ha conegut a l'associació. Ho comenta, els hi sembla bona idea i accepten. Cooperen entre totes i inicien la seva aventura. Els va malament al comensament pero poc a poc comencen a creixer. Coneix a un empresari que les ha contractat, s'enamoren, surten. Es un bon home, la tracta com una reina, li fa regals i sempre es preocupa per ella. De la mateixa forma, no només accepta els seus fills sinó que els tracta com mai els havia tractat el seu pare. Els fills l'adoren. Es casen, ella no ha de patir mai més pels diners ni pels cops. Els dos moren felisos a una avansada edat rodejats de fills, nets i bisnets.
Ho veieu? La vida canvia, es metamorfeja per sorpresa a cada pas que donem. Mai sabem que ens espera el dia de demà i mai podem fer plans perquè no sabem si es trencaran per bé o per mal.
Visitants
Visites
dimecres, d’octubre 31, 2007
dilluns, d’octubre 29, 2007
Acapulco!!!!!
Bueno nens i nenes d'arreu, ja soc allá (en realitat soc aquí pero com que vosaltres sou allà us pensarieu que jo també hi soc i no es pas veritat... Bé, deixem-ho estar, millor).
Ja soc a casa amb les piles super-carregades després d'un cap de setmana intens plé d'emocions.
La cosa va comensar com sempre : dijous al vespre arriba fins als nasos (per no dir una altra cosa) de la feina, menja cualsevol cosa depressa i corrents, després de passar pel caixer i posa't a fer la maleta amb la consecuent mala llet generalitzada que això comporta. Després, agafa el taxi cap a la central d'autobusos del sud, mentres vas fent llistat mental de tot el que t'has oblidat de ficar a la maleta. Vam arribar d'hora. La Karen es va prendre un Latte Vainilla que no tenia gust de res, ni tan sols de café, jo vaig passar degut al meu estat de crisis intestinal que em va obligar a anar a la farmacia a comprar un xarop per la infecció, no fos cas que ens agafessin les presses a dalt de l'autobus.
Després, arriba la calma. Un autobús de luxe que semblava l'airbus A340. Espai suficient entre seients, reposapeus... que us diré. Fins i tot em vaig adormir la major part del viatge cosa inédita en mi, us podeu imaginar.
Vam arribar a Acapulco cap a les 6 del matí, 5 hores clavades de viatge que se'm va fer un suspir. La mala noticia : plovia, les meves cagarrines es van intensificar perillosament. Vam anar a deixar la maleta a l'hotel i cap a esmorzar. Quan vam tornar vam agafar l'habitació, una passada. Al pis més alt de l'hotel (18, que en realitat es 17 pq no hi ha pis 13), amb vistes al badia d'Acapulco, a la piscina de l'hotel, a la costera (algo així com el passeig marítim tot i que queda darrera els hotels) i als turons que venen immediatament. L'habitació constaba de sala, bany, balcó i l'alcoba separada per una porta i una finestreta amb uns batents de fusta per esmorteïr la poca llum que pogués entrar. Això si, com a bon hotel, les parets de paper, com no.
La cosa emprenyadora de les platges d'allá (o aquí, segons es miri) es que estan plenes de venedors emprenyadors que no tan sols et venen a vendre cada 30 s. qualsevol idiotesa (ulleres de sol, gelats, pareos, trajos de bany, lo qual es estúpid pq si ets a la platja es evident que en portes, artesanies, trenetes, crema de bronsejat natural, massatges, ostres, gambes, quesadillas, teixits, etc...), sino que els hi dius que no hi estás interessat i intenten convence't de que realment ho necesites. Això si, per 30 pesos tens les teves dues cadiretes a sota un parasol i un cambrer que cada 5 minuts et vé a preguntar si necessites algo. El primer día em van donar un prepara't a base de tehuacán (vichy pels amics), suc de llimona i sal, que va fer fugir les meves cagarrines durant dos dies amb les seves nits, lo cual va ser un alleujament. El segon día ja vam anar més lluny donat el meu estat intestinal i va ser una michelada (cervessa amb llimona i chile en pols, boníssima) i una pinya colada (home, no podía faltar tot i que un daikiri no hauria estat malament).
Una altra cosa emprenyadora es que l'oceà pacífic, pacífic, pacífic lo que es diu pacífic, no es. M'explico : el primer día la cosa estava prou calmadeta pero lo curiós del cas es que quan trenquen les onades, per fluixetes que siguin i torna l'aigua cap endins has de fer esforsos prou grans primer perqué no et tiri a terra i segon perqué no et xucli a tu també. Això ja va ser prou com per fer-me desconfiar d'entrar-hi a nedar.
Dissabte la cosa ja era preocupant. Les onades arribaven en alguns casos als 2 metres, pero només quan feia vent (es lo que té això de no tenir un port que pari les onades). 2 incidents :
1r. Quan finalment em decideixo a entrar del tot a l'aigua per nedar, ja anava de sortida quan es presenta una d'aquestes onades asesines de 2 metres mínim així que decideixo deixarla passar i sortir després de la señora, ja sabeu, les dames primer... Doncs resulta que encara no sé ben bé com va anar que passa l'onada i quan comenso a nedar al darrera, que em xuclen pels peus, em donen mitja volta cap enrera, obro els ulls a dins l'aigua, negre com la nit, els tanco, em donen tres voltes completes cap endavant i m'escupen dret al mig de la sorra i rebossat de la mateixa, amb tres kilos de sorra a butxaques del trajo de bany i zones aledanyes. Una experiencia que pot fer riure pero jo encara tinc esgarrifanses.
2n. Estavem tan tranquils amb les nostres pinyes coladas i apa, que vé una altra onada assessina i de poc no s'emporta, taula, parasol, pinyes colades, cadires, tovalloles i Karen i Albert inclosos, lo qual ens va fer recular uns tres metres per seguretat.
Apart d'això tot lo demés normal. Acapulco, lo poc que conec (es veu que es immens) no és més que un Platja d'Aro a la Mexicana, amb palmeres, corbs, pelicans, peixos voladors i aguiles pescadores. Un paradís. La veritat es que no vam fer res més que anar de la platja a la piscina i de la piscina a sopar i a dormir. Relax total que bona falta ens feia.
Ja soc a casa amb les piles super-carregades després d'un cap de setmana intens plé d'emocions.
La cosa va comensar com sempre : dijous al vespre arriba fins als nasos (per no dir una altra cosa) de la feina, menja cualsevol cosa depressa i corrents, després de passar pel caixer i posa't a fer la maleta amb la consecuent mala llet generalitzada que això comporta. Després, agafa el taxi cap a la central d'autobusos del sud, mentres vas fent llistat mental de tot el que t'has oblidat de ficar a la maleta. Vam arribar d'hora. La Karen es va prendre un Latte Vainilla que no tenia gust de res, ni tan sols de café, jo vaig passar degut al meu estat de crisis intestinal que em va obligar a anar a la farmacia a comprar un xarop per la infecció, no fos cas que ens agafessin les presses a dalt de l'autobus.
Després, arriba la calma. Un autobús de luxe que semblava l'airbus A340. Espai suficient entre seients, reposapeus... que us diré. Fins i tot em vaig adormir la major part del viatge cosa inédita en mi, us podeu imaginar.
Vam arribar a Acapulco cap a les 6 del matí, 5 hores clavades de viatge que se'm va fer un suspir. La mala noticia : plovia, les meves cagarrines es van intensificar perillosament. Vam anar a deixar la maleta a l'hotel i cap a esmorzar. Quan vam tornar vam agafar l'habitació, una passada. Al pis més alt de l'hotel (18, que en realitat es 17 pq no hi ha pis 13), amb vistes al badia d'Acapulco, a la piscina de l'hotel, a la costera (algo així com el passeig marítim tot i que queda darrera els hotels) i als turons que venen immediatament. L'habitació constaba de sala, bany, balcó i l'alcoba separada per una porta i una finestreta amb uns batents de fusta per esmorteïr la poca llum que pogués entrar. Això si, com a bon hotel, les parets de paper, com no.
Estavem a la torre de la vostra dreta, a la part de l'esquerra (que está pintada de blau), dalt de tot, segon balcó.
La cosa emprenyadora de les platges d'allá (o aquí, segons es miri) es que estan plenes de venedors emprenyadors que no tan sols et venen a vendre cada 30 s. qualsevol idiotesa (ulleres de sol, gelats, pareos, trajos de bany, lo qual es estúpid pq si ets a la platja es evident que en portes, artesanies, trenetes, crema de bronsejat natural, massatges, ostres, gambes, quesadillas, teixits, etc...), sino que els hi dius que no hi estás interessat i intenten convence't de que realment ho necesites. Això si, per 30 pesos tens les teves dues cadiretes a sota un parasol i un cambrer que cada 5 minuts et vé a preguntar si necessites algo. El primer día em van donar un prepara't a base de tehuacán (vichy pels amics), suc de llimona i sal, que va fer fugir les meves cagarrines durant dos dies amb les seves nits, lo cual va ser un alleujament. El segon día ja vam anar més lluny donat el meu estat intestinal i va ser una michelada (cervessa amb llimona i chile en pols, boníssima) i una pinya colada (home, no podía faltar tot i que un daikiri no hauria estat malament).
Una altra cosa emprenyadora es que l'oceà pacífic, pacífic, pacífic lo que es diu pacífic, no es. M'explico : el primer día la cosa estava prou calmadeta pero lo curiós del cas es que quan trenquen les onades, per fluixetes que siguin i torna l'aigua cap endins has de fer esforsos prou grans primer perqué no et tiri a terra i segon perqué no et xucli a tu també. Això ja va ser prou com per fer-me desconfiar d'entrar-hi a nedar.
Dissabte la cosa ja era preocupant. Les onades arribaven en alguns casos als 2 metres, pero només quan feia vent (es lo que té això de no tenir un port que pari les onades). 2 incidents :
1r. Quan finalment em decideixo a entrar del tot a l'aigua per nedar, ja anava de sortida quan es presenta una d'aquestes onades asesines de 2 metres mínim així que decideixo deixarla passar i sortir després de la señora, ja sabeu, les dames primer... Doncs resulta que encara no sé ben bé com va anar que passa l'onada i quan comenso a nedar al darrera, que em xuclen pels peus, em donen mitja volta cap enrera, obro els ulls a dins l'aigua, negre com la nit, els tanco, em donen tres voltes completes cap endavant i m'escupen dret al mig de la sorra i rebossat de la mateixa, amb tres kilos de sorra a butxaques del trajo de bany i zones aledanyes. Una experiencia que pot fer riure pero jo encara tinc esgarrifanses.
2n. Estavem tan tranquils amb les nostres pinyes coladas i apa, que vé una altra onada assessina i de poc no s'emporta, taula, parasol, pinyes colades, cadires, tovalloles i Karen i Albert inclosos, lo qual ens va fer recular uns tres metres per seguretat.
Apart d'això tot lo demés normal. Acapulco, lo poc que conec (es veu que es immens) no és més que un Platja d'Aro a la Mexicana, amb palmeres, corbs, pelicans, peixos voladors i aguiles pescadores. Un paradís. La veritat es que no vam fer res més que anar de la platja a la piscina i de la piscina a sopar i a dormir. Relax total que bona falta ens feia.
dimarts, d’octubre 16, 2007
De vacances??? DE VACANCES!!!!
Buenas! El motiu d'aquest post accelerat abans de marxar cap al descans dels guerrers, és que per fí m'he decidit i avui li he demanat permís al meu cap (no pas el físic, esclar. Seria absurd.) per faltar a la feina el dia 26 i m'ha dit que SIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII !!!! Resultat : euforia permanent i impaciencia galopant durant dues setmanes.
I es que no es per menys! Acapulco m'espera! Per fí.
Em moria de ganes de coneixer-lo. Lo lleig del tema es que aquesta gent només mengen peix i ja veure'm com m'ho faig. Ja coneixeu el meu amor i devoció pels animals acuàtics ja sigui crus, marinats o cuinats.
Perqué aneu fent boca unes fotos.
dijous, d’octubre 11, 2007
La Vida es una Capsa de Sorpreses (o Sorpresas te da la Vida, La Vida te da Sorpresas)
La vida es una capsa de sorpreses. Potser algú podria pensar que es un pastís de merda i cada día ens en mengem un trosset, com va dir l'eminent filòsof de carrer... Pero no és el cas, avui almenys.
Hi ha dies o fins i tot, temporades en que tot et surt malament. No saps que et passa, pero no dones al clau ni a la de tres. Els problemes, no només creixen sino que es compliquen sobre la marxa i no te'ls acabes de treure de sobre. Ho veus tot de color negre, i arriba un moment que et sobrepassen i la cagues. Pero no fots una cagadeta minuscula tipus chiuaua, no. Fots una cagada digna del pare de tots els dinosaures, i la pudor arriba tan amunt que posa el teu cap en perill. La veus tant aprop, que et tremolen les cames i vas tot el dia amb els pèls de punta.
I llavors, t'agafa un atac de dignitat, perqué és l'únic que et queda juntament amb l'esperansa i OOOOOOOH SORPRESA!!!! Tot s'esvaeix com un núvol de fum enmig de la tramontana... Sigh! La veritat es que es decepcionant : un es queda amb cara d'estúpid i preguntant-se un i un altre cop : "Que ha passat? Ja està? Era tan fàcil? Per això m'he preocupat tant?".
En fí, això és exactament el que m'ha passat. La vaig cagar i la vaig cagar molt amb un proveedor. El paio es va emprenyar tant que va posar preu al meu cap i el meu cap (valgui la redundancia) el va acceptar sota la amenasa de no tornar-nos a surtir material (tenint en compte que és l'únic a qui el nostre client ens permet comprar, i que si s'arriba a enterar que ens estem barallant per un puto transport de Méxic a Pennsilvania, ens retira el negoci, doncs si era una mica greu, la veritat). Podríem dir que l'error inicial no va ser meu, pero després, alguns correus mal redactats i algun acudit mal traduït a l'anglès van ajudar a complicar les coses.
Bé, tenint en compte que ja sentia la fulla de la destral acariciant el meu preciós, i ara esbelt, coll; doncs em vaig posar fil a l'agulla i vaig solucionar-ho a la brevetat (lo qual vol dir que vaig apretar les dents i per primer cop a la vida em vaig barallar aferrissadament per alguna cosa).
Mentrestant em va agafar l'atac de dignitat. No pas perqué el meu coll corrés perill, no pas. El que passa és que jo soc així. Vaig valorar el que havia fet, vaig veure la gravetat del que havia passat o estava per passar i vaig decidir que una disculpa no estaria de menys. I efectivament, no estava de menys. Vaig demanar al meu cap (el físic no, eh?) permís per fer-ho i em va dir que si, i ho vaig fer.
El resultat ha estat espectacular. El pobre proveedor, es va quedar a quadrets, pobre home. Diu que en 17 anys que porta treballant a aquesta companyia, que es diu Hussey-Copper Ltd., no s'havia trobat mai amb ningú que es prengués el temps de demanar disculpes i menys d'una manera tan bonica. Que la meva companyia tenia sort de comptar amb algú tan integre com jo, i d'altres floretes per l'estil. Per aquí les coses, no van ser tan facils, bàsicament perqué no he revelat els detalls de la resposta del señor Hussey (en realitat es diu Paul Truzo) a ningú. Enteneu-me, es algo personal. Pero amb la meva nova forma de ser (que bàsicament consisteix a posarli ous a l'assumpte i barallar-se amb qui calgui) he aconseguit recuperar la confiansa del meu cap (laboral, eh?) i he salvat el coll, sembla, esclar.
El problema en si es que haviem de tornar un material defectuós a Pennsilvania, U.S. Com que ja s'acostava la mudansa em van dir un dia a les 15h que ho havia d'enviar aquell mateix dia. La majoría de transportistes per aquests volums de material (eren com 21,000 Kg) no accepten recollir més enllà de la 1 de la tarda així que em vaig buscar la vida per trobar-ne un que si ho fés. Quan ja em pensava que ho havia solucionat doncs resulta que al sr. Hussey li va arribar una factura de $15,000 dólars i esclar, es va emprenyar. La qüestió es que aquest transport que vaig contractar, si no demanes cotització abans de contractarlo doncs et claven la tarifa més cara, i evidentment no t'ho avisen abans de contractar. Així que em van demanar que ho solucionés i jo em vaig fer el ronso fins que aquest paio es va emprenyar (òbviament no ho vaig fer expressament, tenia 1001 coses més entre mans, entre d'altres la mudansa).
Després, quan ja vaig aconseguir rebaixar els $15,000 dólars a $6,000 dólars, en vaig tenir una altra de mala noticia. Quan ja ho havia solucionat, em van dir de l'agencia aduanal que no podíen treure el material de l'aduana
perqué els estaven cobrant emmagatzematges (evidentment fotia un mes que estava el material al magatzem del transportista) i quan vaig preguntar de quant eren em van dir que de ni més ni menys que $20,000 dólars. Em vaig fotre com una moto i apart, gairebé em moro d'un infart de miocardi agut. Pero, aquí va neixer el nou Albert de professió comprador, vaig decidir que el meu coll ja havia passat prous ensurts i vaig enfrontarme amb ells : em vaig comensar a barallar, i a reclamar, i a queixar-me i a dir que no els tornariem a contractar més, ni nosaltres ni la nostra empresa germana, que era culpa seva per haver estat un mes marejant la perdiu i voilà! De sobte em trobo amb que m'escriuen dient que, tot i que consideren que no era culpa seva, que em perdonen els emmagatzamatges. Una mica més i caic de la cadira! M'acaba d'estalviar, metafòricament esclar, $20,000 dólars=$20,000 Euros=$200,000 Pesos (MXN)!!!!!!
Y sabeu qué? No li vaig dir a ningú, absolutament a ningú. Considero que es una victoria personal, i a més no volía embolicar la troca amb el meu cap, perqué després m'hagués dit que perqué havien pujat tant i que si no hagués solucionat que hauriem fet i hauriem tornat a comensar. A vegades, val més deixar la merda quieta, perqué si la remous no saps mai fins on et pot arribar a esquitxar, no? De totes maneres, es una victoria brillant que em demostra fins on es pot arribar amb mala llet (no si ya lo decía yo...sigh!).
En definitiva si a la feina m'he de comportar en plan cabrón, pués no tinc cap inconvenient si els resultats son aquests. I tenint en compte la situació financera de l'empresa doncs li vaig salvar la vida, es podría dir. Soc un heroi en la penombra del meu secret que ara comparteixo amb vosaltres. Psssssssss, no li digueu al meu cap, vale? No puc descobrir la meva identitat secreta, jajajajajajajaja!
Hi ha dies o fins i tot, temporades en que tot et surt malament. No saps que et passa, pero no dones al clau ni a la de tres. Els problemes, no només creixen sino que es compliquen sobre la marxa i no te'ls acabes de treure de sobre. Ho veus tot de color negre, i arriba un moment que et sobrepassen i la cagues. Pero no fots una cagadeta minuscula tipus chiuaua, no. Fots una cagada digna del pare de tots els dinosaures, i la pudor arriba tan amunt que posa el teu cap en perill. La veus tant aprop, que et tremolen les cames i vas tot el dia amb els pèls de punta.
I llavors, t'agafa un atac de dignitat, perqué és l'únic que et queda juntament amb l'esperansa i OOOOOOOH SORPRESA!!!! Tot s'esvaeix com un núvol de fum enmig de la tramontana... Sigh! La veritat es que es decepcionant : un es queda amb cara d'estúpid i preguntant-se un i un altre cop : "Que ha passat? Ja està? Era tan fàcil? Per això m'he preocupat tant?".
En fí, això és exactament el que m'ha passat. La vaig cagar i la vaig cagar molt amb un proveedor. El paio es va emprenyar tant que va posar preu al meu cap i el meu cap (valgui la redundancia) el va acceptar sota la amenasa de no tornar-nos a surtir material (tenint en compte que és l'únic a qui el nostre client ens permet comprar, i que si s'arriba a enterar que ens estem barallant per un puto transport de Méxic a Pennsilvania, ens retira el negoci, doncs si era una mica greu, la veritat). Podríem dir que l'error inicial no va ser meu, pero després, alguns correus mal redactats i algun acudit mal traduït a l'anglès van ajudar a complicar les coses.
Bé, tenint en compte que ja sentia la fulla de la destral acariciant el meu preciós, i ara esbelt, coll; doncs em vaig posar fil a l'agulla i vaig solucionar-ho a la brevetat (lo qual vol dir que vaig apretar les dents i per primer cop a la vida em vaig barallar aferrissadament per alguna cosa).
Mentrestant em va agafar l'atac de dignitat. No pas perqué el meu coll corrés perill, no pas. El que passa és que jo soc així. Vaig valorar el que havia fet, vaig veure la gravetat del que havia passat o estava per passar i vaig decidir que una disculpa no estaria de menys. I efectivament, no estava de menys. Vaig demanar al meu cap (el físic no, eh?) permís per fer-ho i em va dir que si, i ho vaig fer.
El resultat ha estat espectacular. El pobre proveedor, es va quedar a quadrets, pobre home. Diu que en 17 anys que porta treballant a aquesta companyia, que es diu Hussey-Copper Ltd., no s'havia trobat mai amb ningú que es prengués el temps de demanar disculpes i menys d'una manera tan bonica. Que la meva companyia tenia sort de comptar amb algú tan integre com jo, i d'altres floretes per l'estil. Per aquí les coses, no van ser tan facils, bàsicament perqué no he revelat els detalls de la resposta del señor Hussey (en realitat es diu Paul Truzo) a ningú. Enteneu-me, es algo personal. Pero amb la meva nova forma de ser (que bàsicament consisteix a posarli ous a l'assumpte i barallar-se amb qui calgui) he aconseguit recuperar la confiansa del meu cap (laboral, eh?) i he salvat el coll, sembla, esclar.
El problema en si es que haviem de tornar un material defectuós a Pennsilvania, U.S. Com que ja s'acostava la mudansa em van dir un dia a les 15h que ho havia d'enviar aquell mateix dia. La majoría de transportistes per aquests volums de material (eren com 21,000 Kg) no accepten recollir més enllà de la 1 de la tarda així que em vaig buscar la vida per trobar-ne un que si ho fés. Quan ja em pensava que ho havia solucionat doncs resulta que al sr. Hussey li va arribar una factura de $15,000 dólars i esclar, es va emprenyar. La qüestió es que aquest transport que vaig contractar, si no demanes cotització abans de contractarlo doncs et claven la tarifa més cara, i evidentment no t'ho avisen abans de contractar. Així que em van demanar que ho solucionés i jo em vaig fer el ronso fins que aquest paio es va emprenyar (òbviament no ho vaig fer expressament, tenia 1001 coses més entre mans, entre d'altres la mudansa).
Després, quan ja vaig aconseguir rebaixar els $15,000 dólars a $6,000 dólars, en vaig tenir una altra de mala noticia. Quan ja ho havia solucionat, em van dir de l'agencia aduanal que no podíen treure el material de l'aduana
perqué els estaven cobrant emmagatzematges (evidentment fotia un mes que estava el material al magatzem del transportista) i quan vaig preguntar de quant eren em van dir que de ni més ni menys que $20,000 dólars. Em vaig fotre com una moto i apart, gairebé em moro d'un infart de miocardi agut. Pero, aquí va neixer el nou Albert de professió comprador, vaig decidir que el meu coll ja havia passat prous ensurts i vaig enfrontarme amb ells : em vaig comensar a barallar, i a reclamar, i a queixar-me i a dir que no els tornariem a contractar més, ni nosaltres ni la nostra empresa germana, que era culpa seva per haver estat un mes marejant la perdiu i voilà! De sobte em trobo amb que m'escriuen dient que, tot i que consideren que no era culpa seva, que em perdonen els emmagatzamatges. Una mica més i caic de la cadira! M'acaba d'estalviar, metafòricament esclar, $20,000 dólars=$20,000 Euros=$200,000 Pesos (MXN)!!!!!!
Y sabeu qué? No li vaig dir a ningú, absolutament a ningú. Considero que es una victoria personal, i a més no volía embolicar la troca amb el meu cap, perqué després m'hagués dit que perqué havien pujat tant i que si no hagués solucionat que hauriem fet i hauriem tornat a comensar. A vegades, val més deixar la merda quieta, perqué si la remous no saps mai fins on et pot arribar a esquitxar, no? De totes maneres, es una victoria brillant que em demostra fins on es pot arribar amb mala llet (no si ya lo decía yo...sigh!).
En definitiva si a la feina m'he de comportar en plan cabrón, pués no tinc cap inconvenient si els resultats son aquests. I tenint en compte la situació financera de l'empresa doncs li vaig salvar la vida, es podría dir. Soc un heroi en la penombra del meu secret que ara comparteixo amb vosaltres. Psssssssss, no li digueu al meu cap, vale? No puc descobrir la meva identitat secreta, jajajajajajajaja!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)