Això d'estar embarassats es acullunant. Pero no em refereixo només a la part increïble de tot plegat, només. Noooooooooo!
Estar embarassats es acullunant en tots els sentits posibles de la paraula acullunat. De sobte apart de portar dues setmanes amb la noticia rondant pel cap sense poder-te-la treure de cap de les maneres, a la vegada no t'ho pots creure. Vaja, que això de despertar-te un dia essent pare como que no hi ha manera de que la neurona ho assimili.
Després, apart de les llumetes que prenen i s'apaguen normalment (i normalment, per mi, pels demés segurament ratllen la bogeria), s'encenen milers de llumetes de tots els colors per qualsevol tonteria de forma que ja no tinc un cervell (si es que el tenia previament, esclar). El que tinc ara, es un arbre de Nadal de tres metres, a la mexicana (ja sabeu que vol dir això), amb totes les llums parpallegant i radiant nadales a tot drap, ficat a dins el crani.
Un es preocupa obsessivament per la mare i per la criatura sense motiu aparent o amb un motiu perfectament raonable. Perfectament raonable, només per tu, esclar. Els demés acaben veient-te amb cara de compassió i negant amb el cap (o sigui, com volent dir : "Ai, pobret! Ah, es el seu primer fill, esclar...").
Avui, em tingut el plaer de coneixer el nostre fillet/filleta. Em tingut la primera ecografia. El nostre bebé es un pessolet de 4.8 mm de llarg del cap a la cua (pels qui no ho sabien, els embrions humans, en els primers estadis de gestació tenen cua, que després es perd i només queda el coxis com a remanent). Com va dir algú algún cop : la ontogenia rememora la filogenia. I si no sabeu que vol dir, doncs investigueu que per això van inventar la wikipedia.
Es acullunant l'haver sentit el batec del seu cor, que per cert la doctora ha posat a tot drap i sense donar avís previ. Un cop més i per extrany que sembli, no tinc paraules per descriure el que sento. L'únic que es pot acostar a això mínimament, es dir que no m'ho crec. Em miro i em miro les fotos i no puc entendre com es que ha passat això, com es possible que hi hagi un petit èsser minúscul amb un cor que batega de veritat ficat a dins la meva dona. Un èsser que viu, creix i que tard o d'hora pugnarà per sortir a la llum. I en definitiva un pessolet a qui puc estimar tant quan encara no assimilo el fet de que existeixi i tot el que comporta que existeixi.
Es acullunant. Per moltes raons pero principalment perque estem visquent un petit miracle en directe i l'amor que sentim l'un per l'altre i pel bebé, s'ha multiplicat per 10 milions.
Ja ho deia Romeu : "Soc una marioneta del Destí" i quanta raó tenía de sentir-se així.
Aaaaaaaaah, pero un se sent tant bé... Et sents important, com un gegant amb ganes d'esclafar unes quantes formigues insignificants, jajajajajajaja No, es broma. La veritat es que m'espanta bastant tot plegat. Només espero que els vents em siguin propicis i també els Déus.
