Avís important

He ampliat la llista de mites televisius de la meva infantesa al post anterior per si voleu recordar velles glòries. Això si, és molt probable que me n'hagi oblidat bastantes penseu que un durant 30 anys ha vist tanta TV que acaba amb vertigen només d'imaginar-s'ho.

Te'n recordes?

Grans mites de la televisió dels 80's (per mi, esclar) :

* Verano Azul : el primer cop que la van passar esclar, després ja fa hasta ràbia. ¿Qui no va plorar amb la mort d'en Chanquete? ¿Qui no va cantar a plé pulmó "No nos moverán"? ¿Qui no va riure amb en Tito i en Piraña? ¿Qui no es va enamorar perdudament de la Bea?

* V : una de les poques sèries de ciencia ficció que s'han arribat a passar a TVE. La imatge de Diana menjant un ratolí ens va esgarrifar, vam patir per la Jennifer i ens vam conmoure amb Willy, "el lagarto bueno". A mi em va encantar, i a vosaltres?

* Vacaciones en el mar : pos encara que no us agradi i que penseu que es una mariconada, es mítica i a mi m'agradava.

* La casa de la pradera : molt mítica, pero si no fos perquè l'estàn passant a "The Film Zone" ni m'enrecordo de qué va. I si, es bastant nyonya (per no dir molt).

* Autopista hacia el cielo

* Se ha escrito un crimen.

* McGyver : mítica entre les mítiques. L'home que ens va ensenyar que amb un xiclet i un clip es pot salvar el món.

* El Gran Héroe Americano : l'home de les malles vermelles ridícules, amb capa i que no sabía volar, que va rebre uns superpoders d'uns extraterrestres i va perdre les instruccions (genial! Més aviat s'hauria de dir el Gran Anti-héroe Americano). M'encantaba i només la van passar un cop, almenys es poden trobar els episodis a internet, per si voleu riure una estona.

* Alf : genial, sense comentaris.

* Starsky i Hutch : una morena y una rubia a l'estil del Chicago dels 70's/80's.

* Els homes de Harrelson : TJ al tejado!

* Remington Steele : una de detectius. Just entre les lluites de la WWF i els resums de futbol americà dels dissabtes a la tarda.

* Los Ángeles de Charlie : la recordo vagament pero molt millor que la película, trobo que el que va fer el casting la va cagar exageradament.

* Lou Grant : una de periodistes el diumenge al vespre. Era com el Daily Planet sense Clark Kent perqué us feu una idea.

* La familia Monster : dins de La Bola de Cristal els dissabtes al matí/migdia.

* El equipo A : Hannibal Smith, Templeton Peck, Murdock i M.A. Barracus. A veure quan acaben la película perqué estic desitjant de veure-la.

* El coche fantastico : ...esta es la historia de un hombre que no existe...

* A dalt i a baix : no sé perqué la veia, pero la veia quan era "Arriba y Abajo".

* Dallas : J.R. ets un pendó. Sense paraules...

* Dinastia/Los Colby/Falcon Crest : lios familiars a manta, no tenen el nivell de Dallas ni molt menys.

* Galactica : esa gran desconocida. Universal Channel está passant la nova versió, pero m'agrada més l'antiga. I mai més l'han tornat a passar. Podeu trobar els episodis a internet.

* Magnum : mítica també, al museu de TV3 en un lloc d'honor.

* El Dr. Who : molt mítica pero la van passar poc temps.

* Barrio Sésamo : no podía faltar, en cap de les seves versions : gallina poponata y perejil, espinete, etc...

* Sabadabadá : tigres, tigres, leones, leones todos quieren ser los campeones... Torrebruno, Don Pelanas i Horacio Pinchadiscos.

* Un Globo, Dos Globos, Tres Globos : aparicions estel.lars de Gloria Fuertes amb poemes del tipus : El perro, ladra. El gato maúlla y la araña teje porqué es una capulla.

* La Bola de Cristal : mítica entre els mítics. La movida madrilenya envaeix la televisió els dissabtes al mati. Els electroduendes, la bruja avería, etc...

* Curro Jiménez y la Máscara Negra : preferia el segon si em permeteu.

* Tres i l'astròleg : la prehistoria de TV3

* Filiprim : Tanquem la paradeta!

* N'hi ha que neixen estrellats : el precursor de Mr. Bean.

* A cor obert : el dr. Houselander i companyia.

* Tres pics i repicó : quan el Basses era jove.

* Oliana Molls i l'estalec de bronze : abans del capità enciam...

* Judes Xanguet i les maniquins : va durar massa poc. La van tallar quan es comensava a posar interessant.

* 1,2,3 responda otra vez : apasionant, el vaig veure desde la Mayra Gómez Kemp fins al Jordi Estadella. L'intent de resucitar-lo fa poc va crear un monstre.

* El Tiempo es Oro : abans de "Atletas bajen del escenario!"

* Lápiz y papel : quan el Jordi Hurtado era jove, gairebé diría que púber.

* La Leyenda del Mono de Oro : Bora Bora, anys 50.

* Bola de Drac / Arale : la invasió del manga.

* Sèries de dibuixos animats : Rui el Cid Campeador, Dartañan y los 3 mosqueperros, Don Quijote de la Mancha, Banner & Flappy, Jaky i Nuka, Barbapapá, Los Diminutos, Mazinguer Z, Comando G...

Bé la llista es curta pero el meu temps també. Joer! Si que veiem massa la televisió eh?
=======================================================
P.P. M'he oblidat de grans mites :

* Marco / Heidi

* Tenko (tens raó Anna)

* El Halcón callejero (el coche fantástico pero en versió motera)

* Un millón para el mejor (si! Jo el vaig veure!)

* La dimensió desconeguda (tararara-tararara-tararara)

* Star-trek (coneguda a México com "Viaje a las estrellas", la vaig coneixer tard pero val més tard que mai).

* Hart & Hart : matrimoni detectiu

* L'espantaocells i la Sra King : no eren matrimoni pero gairebé.

* El nan roig : mítica pero en serio.

* Allo Allo : Comme'ant sa van?

* Estació d'enllas

* Gent del barri : Dallas en versió Londinenca

* Els joves : Eeeeeei tiuuuuuuuu! Recordeu en Neal?

* L'escursó negre

* Roseanne

* Las chicas de oro

* Vickie el Vikingo

* Tocata : quan Mecano y companyia feien de les seves

* Belfy y Lillibit

* La Aldea del Arce

* Los Aurones

* Dragones y Mazmorras

* Érase una vez... (El hombre, el espacio, el cuerpo humano...)

* El inspector Gadget

* El osito Misha (JJOO Moscou, 1980)

* Naranjito (Mundial España 1982)

* Sport Billy

* Los Snorkels

* Sherlok Holmes

* Willie Fogg, la vuelta al mundo en 80 días

* Los teleñecos

* Alvin y las ardillas (properament en 3D al cinema més proper)

* Fama ( I want to live foreeeeverr!)

* El show de Bill Cosby

* David el Gnomo (inimitable)

* Los fruitis

* Daniel el Travieso

* Los problemas crecen ( Kirk Cameron en acció)

* Candy Candy (el sol nom ja indueix el coma diabetic)

* El valle secreto (on la música introductoria era ni més ni menys que l'himne d'Australia, cosa que vaig descobrir anys més tard).

* He-man y los Masters del Universo : s'està preparant una nova versió de la película esperem que quedi més aconseguida que la de Dolf Lundgren y Frank Langella com a Skeletorrrr.

* Pato-aventuras

* M.A.S.H.

* El libro Gordo de Petete : jo fins i tot tenia els fascicles, en vaig ajuntar 5 llibres!!!!

* Ulises XXXI

* Johny Quest

* El trueno azul : gairebé se m'escapa. Es el cotxe fantàstic pero en helicopter, fins i tot hi ha una película que, evidentment, he vist.

* La abeja Maya : probable coma diabètic, també.

* El planeta imaginari : ina mica surrealista pero estaba bé.

I ho deixo aquí pq m'estic marejant de tanta TV que he arribat a veure en 30 anys.

*

Foteses

Crec que ja ho vaig escriure en alguna ocasió, si no va ser aquí va ser en el meu blog privat o en algun altre blog com a comentari, pero hi ha una cosa que em molesta bastant i trobo que es molt greu.

Penso que de vegades, donem massa importancia a les coses que no la tenen ni haurien de tenir-la perqué son totalment circumstancials i ens estalvariem mals de panxa, enrabiades, enemistats, etc...

M'explicaré : no heu notat que, no sé si darrerament o tota la vida, ens estem molestant per coses que son foteses totals? Entre les parelles, els amics o els familiars, es formen uns cacaus terribles per coses que vistes en perspectiva, són coses que fan riure i que no tenen ni la més mínima importància. Us podeu imaginar una discusió de proporcions cósmiques entre una parella pel sol i ridícul fet de que un d'ells no va convidar a un xiclet a l'altre? Doncs jo ho he vist i no és l'únic exemple que he viscut d'aprop, la llista és interminable.

La qüestió és que amb el ritme de vida que portem solem portar les hormones bastant alterades i per qualsevol cosa fem un merder de ca l'ample. I penso que ens hauriem de controlar perqué després fem uns terrabastalls per qualsevol cosa que més aviat fan riure que plorar i les conseqüencies poden ser molt greus pels implicats.

Ruptures, enemistats, discusions familiars irreconciliables... Estic segur que la gran majoria son fruït de tonteries antológiques, com l'exemple del xiclet. A veure si ens posem les piles per emprenyar-nos realment per coses que valguin la pena i no per coses de pati d'escola o pitxors perqué si no, no sé com ens extranya que el món vagi com va, la veritat.

Seat 600 i altres histories

Avui m'he endut una bona sorpresa.

El pare del meu cap, que pobre home volta per aquí fent lo que li deixen, ha estat portant la seva col.lecció de cotxes antics perqué els rentin. Resulta que avui baixo al parquing i em trobo amb un 600 de color blanc com si fos nou. Bé, en realitat no era un SEAT, era un FIAT pero para el caso es lo mismo.

Of course, no us diré que hagi vist passar la meva vida davant dels meus ulls, oi? Pero si he recordat el 600 del meu avi, on vam anar una bona temporada cap a l'escola després de dinar.

Si, esteu en lo cert, m'he posat nostàlgic un altre cop. Què voleu que hi faci? Com va dir algú un cop : "No és més gran qui més espai ocupa, sino qui deixa un buit més gran al marxar".

Me'n recordo d'aquelles anades i tornades a l'escola. Sempre anavem saltant, cridant i jugant dins el pobre cotxe. Jo no sé com ens aguantava el meu avi, estava sol, conduint i amb quatre criatures histèriques dins un 600. A mi m'hauria agafat un atac de nervis... M'agaradaven sobretot les tornades, ja anavem més tranquils i amb una mica de sort el meu avi ens sorprenia, a falta d'ous Kinder, amb unes pastilletes àcides (que oh! sorpresa! A Mèxic encara sobreviuen).

De vegades quan anavem més tranquils de lo normal, aprofitava per parlar amb el meu avi, per interrogarlo sobre qualsevol cosa que em passès pel cap, com si no en tingués prou amb les pallisses que li donava religiosament cada dissabte quan anava a dormir a casa seva.

La veritat, a vegades "trenco el cercle" (com em va dir el gerent de planta que havia de fer a la feina per veure les coses desde fora) i no m'explico la importància que te (perqué sempre la tindrà) el meu avi en la meva vida. De la mateixa manera, no m'explico la importància que tinc jo pel meu nebot. Pobret, amb prou feines sap comptar i està comptant els dies que falten per sortir de vacances a l'escola i venir a passar-les a casa, només perquè us en feu una idea. De vegades, quan estic dormint o fent veure que dormo, el paio ve a veure com dormo i em fa un petó al cap. I té 4 anys!!!!

Home, a mi no em molesta pas la veritat, al contrari es un orgull per mi que un nen em tingui tanta estima i jo sigui tan important per ell. Això vol dir que la petita llavor que va plantar el meu avi en mi, està donant el seu primer fruit, lo qual vol dir que amb els meus fills, no hauria de ser pas diferent, i això es tot el que desitjo.

Us seré honest, a la meva vida tinc dos objectius principals, dues metes si voleu. La primera, ja la tinc, era trobar algú com la Karen, amb qui ok, potser té els seus defectes oi, com tothom, pero quan estem bé vivim en un somni. La segona, es aconseguir precisament això del que us parlo amb els meus fills.

Potser podríeu pensar que una bona meta seria tenir un determinat nivell de vida, una posició econòmica concreta, una vida social.... No, no, no, no, esteu molt equivocats, això no té gens d'importància per mi mai he sigut tant materialista (capritxós si, materialista no) i ho he demostrat per exemple quan la meva mare m'ha volgut comprar roba i li he dit que comprés el que li semblés perqué la veritat no m'importaba massa ni el color, ni el disseny ni molt menys la marca. En quant que tingui asolides aquestes dues metes que us dic, ja em dedicaré a buscar-ne de noves, ara estic molt ocupat fins que arribin els meus fills i comprovi que tot va bé.

A la cantonada, una ensopegada

Sempre he deixat clara la meva admiració i creensa totalment cega en la llei de Murphi. És més, la cito sempre que crec que es de merèixer, que es gairebé sempre.

Ahir una prova palpable de que el Sr. Murphi tenía tota la raó del món quan va formular la llei : quan sembla que les coses no poden anar pitxor, patapam! Es confirma la regla de que SI poden anar pitxor.

Dilluns ens van reunir a tots a la sala de juntes i ens van renyar perqué l'auditoria va ser un complet desastre. Bé, la cosa no anava amb mi, per la meva part tot va surtir més o menys bé, excepte algun que altre detallet que ja hi he posat fil a l'agulla immediatament, esclar. Soc tonto pero no tant.

La qüestió és que ahir la tarda ens van reunir a tots els que tenim a veure amb la producció i ens van posar les cartes sobre la taula, i dic això perquè no és que ens renyèssin la veritat. Només ens van explicar amb múltiples exemples i números vermells quina era la situació de l'empresa respecte el pressupost d'aquest any, i ens van demanar, amablement que hi possèsim tot de la nostra part per solucionar-ho. Lo qual, no em molesta pero quan creia que ja era imposible fer les coses, bàsicament m'han demanat que agafi la meva disfressa de Harry Potter i comenci a dir coses estupides mentres faig gestos estrafolaris amb un pal de fusta recargolat a la mà, o sigui, que faci màgia. Com us dic no em molesta, ho puc intentar, és més ho haig de fer perquè comprenc la situació crítica i que és ara o mai. No em queda cap més remei, l'únic inconvenient potser seria la capacitat pero en fi, no em queda més remei que fer tot el que pugui i seguir fent el pallaso amb la vareta màgica per fer aparèixer les coses del no-res. Consti que ja n'he aconseguit dues avui, pero la tercera se m'ha resistit prou i ja veure'm.

El premi de consolació es que m'han regalat una ampolla de Torres 10, fabricat a Vilafranca del Penedès i amb denominació d'origen PE-NE-DÈS que m'ha fet molta il.lusió i que em prendré a la salut de tots vosaltres per Nadal quan agafi el súper-pet que tinc planejat ja sigui pel 24 o per Cap D'any, tant me fa.

Bien está lo que bien acaba

Doncs si, quan les coses van bé i un se sent bé, de bon humor i amb ganes de cantar i xiular doncs també és de llei explicar-ho, oi?



Avui ha estat un dia d'aquells en que tot surt bé. Tranquil a la feina, sense fer-se mala sang tot ha surtit més o menys dins del previst...

Apart m'han portat una panereta de regal (ja es el segon, jejeje) amb una ampolla de rom Appleton (els que vau venir a la versió 1.0 del meu casament ja teniu el gust de coneixer-vos), una ampolla de tequila Herradura i una ampolla de whiskey, un cendrer, un encenedor, un clauer/rellotge (que está reservat pel meu pare, Déu sap perqué pero li encanten aquestes mariconadetes), dues capsetes que deuen contenir més mariconadetes per l'estil, olives, paté, un pot de Pringles, un pot de blat de moro en conserva, un bolígraf i bombons i caramels ( i això és el que es veu)... Dimarts em van regalar una ampolla de Tequila ( i apa! Suma i sigue!) i uns tés i caramels. Espero més regals per la setmana que vé, s'ha de notar que tracto bé els proveedors, muhahahahahaha!

Apart d'aquest regalet, també m'han pagat el meu fons d'estalvi (que no és massa donat que van liquidar abans de cambiar de planta pero serveix per tapar el foradet fins que solucionin lo dels impostos de més).

I esclar, m'he posat de bon humor, oi?

I es que ja ho té això Déu. Ell es perfecte i sap perfectament el perqué de les coses : es la ciència de la omnisciència. I com diu ma mare : Diós aprieta pero no ahoga.

Apa Doncs, bon cap de setmana. Espero que esteu aprofitant el pont que aquí ni es fa, ni tindría cap mena de sentit. Ves tu que els hi expliques als mexicans del pont de la constitució española.

Els seixanta

Aquest post no és per fer una apologia hippiana, lamento desilusionar als fans de la dècada prodigiosa.

Aquest post es per felicitar dues persones a qui estimo moltíssim i que avui fan, ni més ni menys, que 60 anys de casats.

Aquesta xifra es algo, que als meus escasos any i escaix de casat (segons les xifres oficials, oi? jejejeje) em semblen una barbaritat i algo molt difícil d'imaginar.

Pero em sembla admirable aquest rècord. No és facil estimarse, estar junts i passar tantes coses durant tants anys i mantenir una relació dins dels parámetres que es consideren òptims.

Des d'aqui una felicitació immensa i una abrassada i molts petons ja que no els hi puc donar en persona.

SONETO XXVIII

Amor, de grano a grano, de planeta a planeta,

la red del viento con sus países sombríos,

la guerra con sus zapatos de sangre,

o bien el día y la noche de la espiga.

Por donde fuimos, islas o puentes o banderas,

violines del fugaz otoño acribillado,

repitió la alegría los labios de la copa,

el dolor nos detuvo con su lección de llanto.

En todas las repúblicas desarrollaba

el viento su pabellón impune, su glacial cabellera

y luego regresaba la flor a sus trabajos.

Pero en nosotros nunca se calcinó el otoño.

Y en nuestra patria inmóvil germinaba

y crecía el amor con los derechos del rocío.

Pablo Neruda, 1959

Em reivindico

Després dels comentaris, jo diria, que desafortunats, que heu fet als meus dos darrers posts em reivindicaré. Ni soc tan pessimista, ni soc una persona que li tingui odi al Nadal.

Us explicaré la situació : ESTIC DE MALA LLUNA.

I estic de mala lluna pel que li va passar al germà de la Karen, estic de mala lluna perqué no em sento a gust a la feina i ja m'he cansat d'anar en plan oh! si! el que tu diguis i quan tu vulguis (de fet he iniciat la guerra oberta a la gent que em complica la vida de forma que sempre sembli que jo tinc la culpa de tot i que no em deixa fer lo que realment és important perqué lo seu aparentment ho es més), estic de mala lluna perquè aquesta quinzena m'han cobrat lo doble d'impostos i de Seguretat Social i la veritat si m'ha tocat els ous.

Pero això no vol dir pas que jo sigui pessimista. PES-SI-MIS-TA JOOOOOOOOOOO???? Que va! Al contrari. Tot passa per una raó molt concreta que només Déu coneix i que ara sembla una tocada d'ous pero que amb el temps acabarà sent totalment lògica. Desgraciadament la meva omnisciència la tinc una mica rovellada, la mortalitat és un contratemps a vegades ( a vegades? ).

I que a mi no m'agrada el Nadal es totalment fals. No m'agraden les aglomeracions, les compres apresurades, no m'agrada posar l'arbre de Nadal pero si m'agraden els sopars, els arbres de Nadal amb una quantitat moderada d'esferes i de llums, m'agrada passejar pel carrer plé de llums i amb nadales sonant, m'agrada passejar per la fira de Santa Llúcia a la mexicana que munten aquí, per les paradetes de joguines que posen al mercat abans de reis i on tothom va a comprar els regals el dia 5 a la nit, m'agrada la cara dels meus nebots quan obren els regals de reis (tot i que el meu nebot mitjà és una mica torracollonets (pel seu aniversari, li vam regalar un Transformer que ens va costar un ou i no se li va acudir res més que reclamar-me perqué no li havia regalat el groc i consti que li vam regalar en MEGATRON totalment transformable en nau espacial i amb llum i so!!! O sigui el somni daurat de la meva infantesa!!!!) ... En fi, no soc el Grinch eh? El que passa es que estic de mala llet per tot el que us he explicat i potser el que jo vaig entendre com a humor, es va desviar massa cap al sarcasme pero no em negareu que com a exercici literari em vaig guanyar un punt eh? Esclar que mai seré en Quim Monzó o en Sergi Pàmies, pero us heu de conformar amb el que la meva pobre ment assimila en aquests moments com a humor.

Mai he sigut una persona divertida ni mai he tingut un bon sentit de l'humor, cosa que he heretat del meu pare. Som un desastre explicant acudits. Solen tenir un efecte demoledor en l'ànim de les persones a qui els expliquem. És a dir, la depressió está assegurada. I cambiem de tema perqué no vull ni sentir a parlar de seguros ara mateix.
No em considero simpàtic, potser agradable pero no simpàtic. Es algo que no puc aconseguir.

Ah, se m'oblidava, avui hem tingut auditoria i jo, odio les auditories. Apart, m'ha tocat el primer i l'auditora ha estat dues hores amb mi, fent-me preguntes sense parar, demanant-me documents a tort i a dret, documents esclar que eren els pitxors que em podia demanar, la llei de Murphy, mai falla. Així que per postres he perdut dues hores del meu preciós temps perqué la meva empresa pugui seguir portant l'etiqueta de l'ISO 9001, que a mi personalment no em serveix de res més que d'emprenyarme cada dos per tres perqué el sistema no funciona o perqué enlloc de facilitarme la vida me la complica encara més. En fí, no en teniu la culpa de tot això pero necesito desfogarme.

La persona que aparentment podria patir d'Alzheimer es la tieta gran de la Karen. La Genoveva. Els qui la coneixeu us vau sorprendre del munt de coses que sabia i de lo sàbia que era. Doncs aparentment ho té i m'ho penso, no está confirmat, perqué precisament té els mateixos símptomes que el meu avi EPD : despistes grans, només parla del passat llunyà, té canvis d'humor sobtats i es comporta de forma agressiva... En fí, ja us vaig escriure el que sentia i apart em toca la moral perqué de la nit al día se li ha presentat. No n'estem segurs perqué quan la van portar al metge tenia el sucre i la pressió pels núbols i no sabem si això li va afectar al cervell o es tracta del que jo sospito.

Apa, ja esteu informats en detall de la meva emocionant vida.

Esperit Nadalenc

Com us deia ahir, el meu esperit nadalenc s'esfuma quan es tracta de posar arbres de Nadal, esferes, garlandes i altres accesoris i desgraciadament, he anat a parar a un país on el concepte del que és engalanar un arbre de Nadal es podría qüalificar de neo-rococó.

Aquí a México, les coses no són pas massa diferents que a l'altra banda de l'Atlàntic. Potser l'única diferencia es que aquí els carrers no els omplen de llums, l'Ajuntament o Gobernatura, com li volgueu dir, prefereix gastar-se els calés en pistes de gel absolutament necesaries ja que el 99.9% de la població ni sap patinar ni té cap mena d'interès per aprendre'n.

En canvi, els centres comercials o "plazas" si tenen molt interès, curiosament, en posar arbres, reis, pares Noel i coses semblants, i com més grans, vistoses, recarregades i extravagants, millor. De forma que un dels passatemps preferits dels mexicans és anar a passejar als centres comercials, suposo que a veure qui la fa més grossa. A les cases particulars passa tres quarts del mateix, a veure qui posa els ornaments més estrafolaris i cridaners posible. Les fasanes de les cases es comencen a omplir de llums de colors, els arbres dels carrers, també, etc, etc...

Al metro ja han posat els seus discos de nadales que curiosament inclouen la versió en español del FUM FUM FUM, cosa impensable a España tot i que l'any passat a l'avió d'Iberia la van posar en versió jazzística.

Com us deia ahir, un veu un arbre de Nadal mexicà i espera veure'n sortir un homenet verd amb escafandra dient KLAATU BARADA NIKTÓ i apuntant a tort i a dret amb una pistoleta ridícula pero mortal, a tant arriba el seu grau de recarregament.

A mi no em molesta pas tot això, el que passa es que estaba acostumat a posar un arbre ridícul amb un nombre d'esferes ridícules i un pessebre moderat, i ara em trobo embolicat amb els Versalles dels arbres de Nadal i em fa prouta mandra. Apart aquest any, les altes esferes de la casa han decidit que era un moment perfecte per pintar el menjador i a més entre setmana, amb lo que em trobo amb que no només m'haig d'enfrontar amb la obra faraònica de posar l'arbre, sinó que s'han de moure els mobles per pintar, pintar en si, i tornar a colocar els mobles al seu lloc, prèvia erecció de l'arbre de Nadal amb tot el seu acompanyament d'esferes, llums, garnaldes, pessebre, etc... Moure els mobles no es un problema, acabaríem aviat, el que passa es que els mexicans, com si es tractés dels mateixos hobbits de J.R.R. Tolkien, tenen certa "afició", tot i que jo en diria transtorn obsesiu compulsiu, a acumular milers d'objectes totalment inútils i no gens menys decoratius amb el que els mobles acaben adquirint un aspecte semblant al de l'arbre de Nadal i esclar, un els ha de treure, netejar-los i tornar-los a col.locar en un ordre exhaustiu i mil.limétric per no trencar l'equilibri natural dels objectes inútils col.locats en un moble qualsevol, que segueix una llei còsmica que no es pot trencar perqué posaría en perill la natura de l'Univers mateix, creant una ruptura en el teixit mateix de la realitat que ens aniquilaria instantàneament a nosaltres i als homenets verds que sorgeixen dels arbres de Nadal recarregats en excés.

A l'igual que allà un es troba bombardejat per milers de spots de televisió amb una temàtica diversa i recomfortant en aquestes èpoques. La varietat va desde les joguines fins als perfums, passant... bé... no... em penso que la varietat acaba aquí. Aaaaaaaah, si me n'oblidava, passant pels milions de centres comercials i tendes departamentals que ofereixen una gran varietat de productes de comptat i a crèdit.

Igual que allà, aquest cap de setmana es celebra el Teletón, que es com la Marató de TV3 pero en grande. Aquí la cosa està molt més organitzada que allà, Televisa es Televisa, esclar. La temàtica es sempre la mateixa : els nens amb problemes físics de cualsevol mena. La recaudació, deixa la de TV3 a l'alsada del betúm. Of course, es un país amb uns pocs milions més d'habitants que Catalunya, la recaudació, com deia, es destina a construïr els CRIT, centres d'atenció integral per aquests nens, on els donen rehabilitació i en certa manera els ajuden a sortir endavant. Lo qual penso que es bona idea i n'haurien de prendre nota a TV3.

Hi ha poc més a dir, apart de que es una bogeria anar a comprar qualsevol cosa, des d'ornaments per l'arbre de Nadal fins a regals, perqué penseu que no només cal erigir les torres Eiffel dels arbres de Nadal sinó que s'ha de procurar innovar i estar al día, així que cal cambiar cada any i apart amb la quantitat de llums que posen, em penso que podríem il.luminar Nova York durant un any amb tantes bombetes, cada any s'han de cambiar les que s'han fos o trencat i això li passa a tothom... Sigh...

Així que em trobo amb la fama, mal guanyada, de que a casa, em diuen "El Grinch", no pas per lo verd, esclar, sinó per la meva "manca" d'esperit nadalenc. Que consti que en tinc prou d'esperit nadalenc pero la veritat prefereixo deixar les obres faraòniques als faraons i a la Lola Flores. Que ara que hi penso, molt faraona molt faraona, pero no li van erigir cap piràmide quan va morir, lo qual es bastant paradoxal.

De totes maneres, malgrat tots aquests inconvenients (arbres monumentals, homenets verds disparant a tort i a dret, pistes de gel inútils, consumisme excessiu, teletons, spots monotemàtics...) penso que els mexicans es prenen molt seriosament el Nadal, i que en esperit nadalenc ens donen mil i una voltes als catalanets de pro.

Almenys aquí et deixen en pau amb la loteria de Nadal, que ja es molt.

A Tope Tiiuuuuuus!

Que es el mateix que dir "vaig de cul, pero se me'n fot!". Així és, vaig de cul pero més que Sant Patrás, patró dels crancs.

Ja us havia avansat que quan creies que la vida t'havia posat on li semblava, es a dir al fons del pou més fosc i pudent que es pugui ni tan sols imaginar, sempre trobava la manera d'esclafar-te una bota militar plena de fang i de bruticia al bell mig de la cara i enfonsar-te encara més.

Pessimista joooooooooooooooo???? Vosaltres no coneixeu a l'Àlex, oi? Es broma, Àlex!! Jejejejejeje Cal prendre's les coses amb humor, nens i nenes.

Qué sería de la vida sense una bona dosi d'humor negre estil MF? Una caca de Tiranosaurus Rex amb grip intestinal després de fotre's uns "tacos" de triceratops amb molta salsa picant? No pot ser pitxor, la veritat.

M'estic aprimant més de lo desitjable? I qué? Desde que ostento aquest nou pes i aparensa he descobert que m'assemblo al meu avi Nai, en pau descansi, lo qual es un motiu d'alegria per mi. Esclar, deixant de banda els cabells rinxolats i la pell una mica més morena que la meva, pero almenys els tinc ondulats que ja es algo.

A la feina estic algo putejat? I qué? No estic putejat del tot, i mentres hi ha vida, hi ha esperansa.Almenys no m'aburreixo com quan no tenía feina (nota mental : haig de revisar aquesta frase, la paraula "PLAYSTATION" ha comensat a ressonar dins el meu cap insistentment, crec que hi ha alguna cosa que falla).

Amics meus, he decidit prendre'm les coses amb humor. Diuen que a les penes, punyalades i jo penso fer una carniceria. Per cert, la galta està d'oferta aquest mes.

La veritat es que ahir em vaig sentir certament deprimit. Més que el Ronaldinho que ja es molt! Eu só deprimidhu! Mireu, no es que us importin els motius oi? Pero se'm van ajuntar dos que tres coses que em van remoure certes coses que tinc a dins, com uns cuquets que quan es desperten fan de les seves. Una d'elles es el record del meu avi, pobret. Hi ha indicis mooooooooolt grans per mi, de que hi ha un membre de la familia mexicana a qui li estàn a punt de donar el carnet vitalici del club dels amics de l'Alzheimer, i es una cosa que em puteja bastant perqué es algú a qui estimo, es una persona que era molt intel.ligent i molt sabia, i perqué em suposa tornar a viure, salvant les distàncies, tot el procés que vaig viure amb la meva besàvia primer, i el meu avi (ja us he dit que m'hi assemblo?) després. Aquest es un dels motius principals, els altres no venen a cuento.

Aquesta es una malaltia fastigosa que acaba amb les persones que estimes i potser les més válides que coneixes en un obrir i tancar d'ulls. I em recontrafastigueja això. Esclar que Déu té els seus motius, etc, etc, etc... Pero es que sembla que em tingui manía. Dues de les tres persones a qui els ha tocat els he considerat els meus mestres en molts aspectes i apart a les tres els he tingut molt d'apreci.

Ups, penso que el meu humor ha mutat en una altra cosa, pero necesitava desfogarme.

Ei! No es tractava d'això tampoc, ho sento.

La qüestió es que haig de marxar, ja es hora de plegar i m'espera una emocionant i apassionant vetllada de pintura de menjador, previa col.locació d'arbre de Nadal. Algo que m'omple de joia i alegría. Per algo em diuen "El Grinch" a casa, un mot carinyós que m'he guanyat a pols donat el meu amor desaforat per l'engalanament nadalenc de la casa ( i es que els mexicans tenen una idea molt rococó del que és un arbre de Nadal). O sigui, és l'extrem, ni més ni menys. En el tot o res, ells es queden amb el tot el que hi capiga i com més millor, lo qual em fa mandra, esclar. No hi estic acostumat i em provoca certa coissor insuportable als ulls cada cop que veig tanta llum, i tanta esfera i tant llas i tanta molsa. Si, si... El Grinch! O sigui perqué us feu una idea, un pot veure l'arbre de nadal i intuïr per la forma que es tracta d'un arbre de Nadal amb molta sort, sinó, pot pensar que els marcians finalment han trobat la forma d'envair-nos i que no trigarà a sortir un homenet verd d'aquella massa de llums i esferes dient : "Klaatu Barada Nictó".