El casament de la Paulina

Com ja sabeu, avui soposadament es casa la Paulina Rubio amb l'amic Colate a Cancún (Quintana Roo).

La veritat es que suposo que el casament ha d'haver despertat més entusiasme a les espanyes que aquí. La raó es que aquí no li tenen molta simpatia a la Paulina. Esclar que hi ha gent que compra els seus discos i l'idolatra pero com que s'entesta a parlar com nosaltres i es bastant barroera amb la premsa mexicana doncs no desperta tantes passions com allà.

La nena té fama de borratxa apart, i no m'extranyaria gens que els rumors fossin certs. Apart d'això manté una relació d'odi profund amb la Thalia desde que les dues formaven part del grup Timbiriche, que ja sé que no n'heu sentit a parlar mai pero aqui va ser tota un fenomen a la dècada dels 80's. Era un grup de noiets i noietes ben joves que cantaven cansons enganxoses en español (Tipus Garibaldi perqué ens entenguem i aquests si que els haurieu de coneixer). Doncs resulta que hi havia bofetades dins del grup per veure qui era la més guapa, la que tenia més fans, la que cantava millor... I com que les dues, especialment la Pau, té un caràcter de la òstia, les bofetades duren fins els nostres dies així que no espereu que la Thalia vagi al casament.

Parlant d'alcoholisme i altres drogaddiccions, recordeu que la Pau va ser parella de l'inestimable e inimitable Ricardito Bofill, que vaya perla està fet també aquest. I si us falten motius, penseu que ahir a la nit, mentres ballava sobre una taula, la va petar i li van haver de fer un brodat a la cama. Dubto bastant de la seva sobrietat en aquells moments.

En fi, que els hi aprofiti el batut de maduixes (penseu que aquí als "pijos" els hi diuen "fresas").

Pensaments festius

La veritat és que estic emprenyat i necessito desfogar-me una mica. Estic emprenyat perqué avui m'ha tocat anar a treballar i als de l'altre empresa si els han donat pont. Estic emprenyat perqué no tenia ganes d'anar a treballar ( i la veritat, ara son les 4 de la tarda i encara no les tinc les ganes ). Ahir vaig anar a dormir tard, ens vam quedar fins tard ajudant a la Karen a preparar el festival del día del nen (que es avui mateix per si no ho sabíeu. Consti que jo tinc gairebé 31 anys i és la primera vegada que en sento a parlar. Aaaaaaaaaaaay si ho hagués sabut abans que els nens teníem un dia...). Per això estic d'un humor que no m'aguanto ni jo perqué apart ahir vam sopar pizza i tot i que era molt bona em va caure com una patada a "salva sea la parte". Així que apart estic mig marejat i amb molt mal de panxa, que apart de no deixar-me dormir, no contribueix gens a millorar el meu estat d'ànim.

Bé, ja m'he desfogat. Ara anem al grá. Les bones noticies són que he perdut aproximadament 13 Kgs des de Novembre de l'any passat. Potser no és una gran noticia pero per mi si ho es molt perqué ja passava dels 100. La veritat es que no us hi atabaleu massa segueixo estant gras per la meva alsada i tampoc sé exactament com m'ho he fet (suposo que menjant gairebé de tot a la feina i menjant molt a poc a poc perqué si no ho faig haig d'esperar molta estona a que acabin els altres).

Punt número dos : tiet Pedro i tieta Anna, us agafo la paraula sobre l'apartament de Palamós. Serà un plaer anar-hi quan estiguem per allá. Moltes gracies per l'oferiment!!!!

Punt número tres : Si m'estic plantejant escriure alguna cosa donat l'allau de peticions populars al respecte. Si ho arribo a fer tinc quatre candidates : fantasia medieval, ciencia ficció, suspens (ja sabeu "El codi da Vinci", etc...) o històrica (per aquesta última hauria d'investigar bastant lo qual em fa bastanta mandra, pero suposo que puc comptar amb la meva germaneta). De totes maneres m'inclino més per la primera (espero no acabar copiant "El senyor dels Anells" o "Eragon").

Punt número quatre : ahir em vaig tragar dues pelicules de Pedro Infante més : "La oveja Negra" i "No desearás a la mujer de tu hijo". Molt bones.

Punt número cinc : divendres nit vam anar a un bar que es diu "Freedom" a celebrar íntimament l'aniversari de la Karen. Resultat : dues pinyes colades per banda. La Karen va tornar mig marejada i jo com si res hagués passat.

Punt número sis : ahir van passar "Troya" per la tele. He vist el comensament i el final i em continua semblant un fastic de película. De segur que Homer ( i no, no es el dels Simpson) s'està retorsant a la tomba des de que la van estrenar. No hi haguèssin estat de més uns quants Déus grecs per aqui i per allà, la veritat es que com a versió lliure de la Iliada es van passar de llibertat.

Punt número set : aquesta setmana estrenen "Spiderman 3". L'home de sorra, "venom", el trajo negre... Mmmmmm, se'm fa la boca aigua. L'altre día vaig veure un clip de 7 minuts on hi ha una persecució espectacular entre el nostre amic i veí Spiderman (vestit de carrer) i el "duende verde" (si nois, si! Ha tornat en la figura de Norman Osborn, el suposadament millor amic de Peter Parker, el fill de l'original). No us explico com acaba es una sorpresa. Friso per veure-la.

Punt número vuit : no hi ha més punts.

Estel dels catalans

Avui es la Verge de Montserrat, patrona dels catalans. Gairebé podríem dir que es el tercer día més senyalat de l'any després de l'11 de septembre i Sant Jordi. Ara gairebé ja no el celebrem pero m'en recordo de quan erem petits i a l'escola feiem festa gran, cantant el Virolai (ara ja tinc problemes per recordar-ne la lletra complerta. Aaaaay l'edat...).

Actualment, el tinc molt present per varis motius. El més important és que avui es l'aniversari de la Karen, fa 27 anyets de res. Evidentment ho anirem a celebrar, ja us explicaré. El segon, és perqué avui es el sant de la meva cunyada gran. Si, ja sé que es curiós que una mexicana es digui Montserrat pero no es un nom tan extrany aqui després de tot.

El tercer motiu, i està relacionat amb els altres dos en certa manera, es la estreta relació que sembla tenir la Moreneta amb la familia de la Karen. Una de les coses que em va sorprendre quan vaig arribar aquí va ser que a l'habitació dels pares de la Karen hi havia un cuadre de la Verge i un gravat amb la montanya de Montserrat, uns escolanets i la verge. Evidentment, com que em va sorprendre molt vaig preguntar-ne el motiu i vet aquí que diu la llegenda que quan la meva cunyada gran havia de néixer, la meva sogra es va posar molt malalta : tenia pre-clàmpsia. Estant a l'hospital, i sentint molt dolor, es va posar a resar a Déu perqué li alleugeris i vet aquí, que es va presentar a l'habitació una doctora negreta. A la meva sogra li va extrañar perqué en primer lloc no l'havia vist mai i en segon lloc, no tenia massa estona que l'havia passat a veure el seu doctor. Ja us dic que era una doctora amb la pell massa fosca pel que són els mexicans, amb els cabells arrissats i una mirada i una veu molt tendres.

Vet aquí que la doctora la va veure i li va dir que no patís, que es deia Montserrat, que ella li alleugiria el dolor que sentía i que la ajudaría a tenir la seva filla, que li tingués confiansa i que tingués fé. Vet aquí que no sap la meva sogra que li va fer pero que primer li va alleugerir el dolor (no recorda massa bé qué li va fer exactament) i que després va perdre el coneixement. Quan es va despertar, estava fresca com una rosa i poc després va néixer la meva cunyada la mar de bé. Esclar que després va intentar trobar la doctora que l'havia ajudat perqué estava molt extrañada de que l'hagués pogut ajudar quan els altres metges li havien dit que no hi havia res a fer i que s'hauria d'aguantar el dolor, pero no la va trobar i encara és més, ningú coneixia una doctora amb aquella descripció.

Mireu, potser va ser una casualitat del destí que pasés per allà, que es digués Montserrat, que fos de rassa negra i s'apiadès del dolor de la meva sogra o potser com pensen a casa dels meus sogres, veritablement la verge de Montserrat va baixar a donar un cop de mà a la meva sogra i a la meva cunyada. Per això la meva cunyada es diu Montserrat. Es curiós que després la Karen nasqués precisament el día de la Verge no? I que s'acabés casant amb un català, dels quals la Verge n'és la patrona. No sé a mi em semblen masses coincidencies.

De totes maneres, sigui veritat o sigui mentida, es maco que en una familia hi hagi histories o llegendes o mites, com li volgueu dir, tan boniques. A mi m'agrada pensar que si es cert, perqué la veritat ja son masses coincidencies al voltant de la figura de la Verge com per pensar en una altra cosa.

Per tots aquests motius he arribat a estimar la Moreneta, igual que l'estima la familia de la meva dona. I es per això que quan hem estat a Catalunya ha estat visita obligada la motanya de Montserrat i el Santuari. No és que m'hagi tornat una rata d'esglèsia no us ho penseu pas, pero si un, de vegades, veu que hi ha casualitats que són massa casualitats per ser casualitat i no els hi pot donar explicació. Llavors, no et queda més remei que creure i estimar aquests éssers que ens ajuden encara que no ho volguem creure.

Una altra historia es la llegenda de la Verge. Diu que hi havia uns pastors que estaven pasturant aprop de la montanya i van trobar la verge dins d'una cova, envoltada de llum i amb uns cants angelicals de fons musical. Per ordre del bisbe, van volguer portar la figura de la Verge a la catedral de Barcelona, pero sembla ser que la Verge tenía una altra idea, i a mesura que s'acostaven a Barcelona, s'anava fent més pesada i dificil de portar aixi que la van haver de deixar just on l'havien trobat fins que es va construïr el monestir benedictí. Es fantàstic no?

No entrarem en la resta de llegendes que corren al voltant de la Muntanya màgica esclar, pero precisament per això en diuen així. Realment es una montanya màgica envoltada de llegendes i misteri.

Frustracions

Vaig a fer una llista de les meves frustracions que són bastantes :

1. Soc un guitarrista/músic frustrat : ho vaig intentar sense èxit durant anys. Primer al conservatori estudiant guitarra espanyola : va ser un fracàs absolut. Després a casa, pel meu compte i amb la guitarra electrica que segueix criant pols. Resultats : desencoratjadors.

2. Soc un dibuixant de comics frustrat : durant anys, he anat perfeccionant la meva tècnica intentant imitar els grans dibuixants. Si he aconseguit uns èxits raonables tenint en compte que era auto-didacta pero com que només dibuixava de tant en tant, anava perdent l'estil de cop en cop i sempre em quedava al mateix lloc. Sigh! També he tingut grans idees per crear còmics, grans sagues, universos... Però malauradament mai m'hi vaig posar, manca de temps, els estudis, altres distraccions, el meu caràcter voluble (com a bon bessons) en van tenir la culpa.

3. Soc un escriptor frustrat : no es que mai m'hagi posat a escriure seriosament, esclar. Ni tan sols ho havia intentat. Si sabia que escrivia bé pero no m'atreia massa la idea (crear una historia de cap a fi sense anar-me'n per les branques em sembla tasca de titans. I la veritat, ja us acabo de dir que tinc un caracter massa voluble i de segur voldria explicar masses coses i el llibre acabaria tenint 3000 planes, no acabaria mai). Tampoc es d'extranyar tenint en compte el que m'agrada llegir. M'ho estic pensant seriosament donat l'èxit que tenen alguns dels meus posts... jejejeje les fans ja sabeu...

4. Soc un actor frustrat : si ja sé que aquesta si que la vaig fer i amb èxit! Pero la veritat tot es va acabar sense que jo ho volgués i en aquells moments no podía centrar-me en buscar un altre lloc on actuar. La decepció va ser prou gran, ja us ho vaig dir. M'hagués agradat seguir fent el pallaso pels llocs.



5. Soc un poeta frustrat : sorpresa! Aixo si que no ho sabieu eh? Si, en alguns moments de la meva vida, la meva vena romàntica em va impulsar a escriure poemes més enllà dels deures de l'escola. Pero la veritat, no m'acaba d'atraure la idea.

6. Soc un cantant frustrat : cantant de musicals i cantant d'òpera. Si nois i noies, en algun moment de la vida (alguns ja ho sabeu) vaig prendre classes de cant amb un cantant d'opera pro-fes-sio-nal per perfeccionar la meva tècnica als musicals (gentilesa de la meva inestimable amiga Gemma un cop més). La veritat es que només em feia cantar òpera i algunes cansons conegudes (amb tècnica lírica - es a dir, d'òpera), pero em va agradar molt malgrat anar-hi només uns mesos.

Ara que me n'adono, si us hi fixeu totes les meves frustracions giren al voltant del món artístic. Curiós...

De totes maneres, son frustracions temporals. En algun moment no descarto posar-m'hi de nou i triomfar. De moment, ho intentaré amb l'escriptura que sembla que es el més rellevant ara mateix. No pots dir mai d'aquesta aigua no en beuré i pel que sembla i pel que dieu no ho faig tant malament.

Cromos, comics i televisió

A petició de l'Àlex parlarem dels meus records de la televisió (tema recurrent a les trobades de vells amics tipus "te'n recordes de...?").


Hi ha milers de coses que trobo a faltar de la televisió, no acabariem mai.


Potser dels més antics que tinc són els de Mazinguer Z y Comando G. Recordo vagament haver vist "La casa de la Pradera" , recordo amb més precisió que m'agradava molt "Vacaciones en el mar" (suposo que perqué després la van repetir). També recordo vagament haver vist "Galactica" i sempre vaig somniar amb que la repetissin sense èxit. Ara tinc la sort de que passen la nova versió a l'Universal Channel per cable. De series que me n'enrecordo molt bé hi ha "V", "El coche fantástico", "El equipo A", "El gran heroe americano" i una que potser ningú recorda o haurá vist "El halcón callejero", que era algo així com el cotxe fantástico pero amb moto. La serie de Hulk (que a España es deia "La massa", sembla que fos una serie de pastissos enlloc de super-herois).



També recordo vagament haver vist "Los pallasos de la tele", "El gran libro de Petete", "Barrio Sésamo" amb la gallina caponata i en perejil (un cargol), amb l'Espinete i Don Pimpon, etc... "El show de los teleñecos" amb la Peggy i en Gustavo. Recordo que a les tardes quan sortia de la guarderia feien un programa que presentava en Joaquin Prat i després els dibuixos animats d'Spiderman (en blanc i negre perqué la tele petita de casa meva encara era en blanc i negre).

De dibuixos animats n'hi ha milers. Hi va haver una época en que els passaven els diumenges a la tarda després de les noticies i abans de la pelicula. "El señor Rossi", "Tom Sawyer", "Ulises XXXI", "Dragones y Mazmorras", "Vicky el Vikingo", "Los Barbapapá", "Heidi", "Marco", "Don Quijote", "Rui, el cid campeador", "La vuelta al mundo en 80 dias", "Banner i Flappy", "Jacky i Nucka", "La Abeja Maya","Dartacan y los tres mosqueperros","Super-Ratón", "LA Hormiga Atómica", "Transformers"... La llista es interminable, esclar que tot evoluciona i després van venir "Bola de Drac", "Arale", "Campeones", "Battletech","Erase una vez el Hombre","Erase una vez el espacio".


De programes en son poquets. Potser el més important es l'"Un, dos, tres". Cita obligada els divendres a la nit, igual que "Informe Semanal", els dissabtes. "La bola de cristal" (esclar), "La mansión de los Plaff", "Un millón para el mejor" (SI! Jo el vaig veure! Soc vell que hi farem!), "Un globo, dos globos, tres globos", "Sabadabada" (Tigres, tigres, leones, leones, todos quieren ser los campeones! Ayayayayay Torrebruno i Horacio Pinchadiscos", "Tocata", etc...

També recordo haver vist "Curro Jimenez" i una que m'agradava molt, "La mascara negra", del mateix estil i també amb Sancho Gracia com a protagonista, i també ambientada a la guerra de la independencia, o sigui com diuen aqui : "La misma gata pero revolcada". També recordo "Verano Azul" (cita obligada de tots els estius), "La plassa del Diamant", "Ramón y Cajal" (Que no eren dos senyors sinó un de sol), "Dallas" (MITICA), "Dinastia", "Los Colby", "Falcon Crest", "Benny Hill", "Arriba y Abajo" (MITICA TAMBÉ), "Los Cuentos del Mono de Oro" (Aaaaaaaah Bora-Bora...!), "FAMA", "Con Ocho basta","Lou Grant" (el daily planet sense superman per entendre'ns), "Los Hombres de Harrelson" (T.J al tejado), "Starsky y Hutch", "Remington Steele", "Hart i Hart", "Magnum" (el senyor Higgins també), "MacGyver" (El meu heroi), "Los Angeles de Charlie", "Alf","El doctor Who", "N'hi ha que neixen estrellats", "Gent del barri", etc...

Una altra cosa que enyoro son els cromos que el meu pare em comprava cada divendres quan anava a portar-me a casa els meus avis. Creieu-me, les vaig fer totes les coleccions. Me'n recordo que el meu avi Nai fins i tot em va fer un álbum per guardar-hi els cromos de la lliga de futbol 84-85 ( i ni tan sols m'agradava el futbol encara). Cada setmana esperava el divendres amb ilusió per anar a la llibreria a comprar els meus cromos i passar el vespre veient-los o enganxant-los a l'àlbum. Després, a la meva escola es va posar de moda apostar amb els cromos i ja va ser la bogeria total.

També havia comprat còmics abans de la febre dels 90 (L'Àlex ja sap de qué parlo, jejejeje). La majoria eren de'n Mortadelo, o de Zipi i Zape pero també havia comprat alguns americans (entre ells el n°1 de Conan que mai vaig poder vendre perqué en la meva ignorancia estava ben guixat de rotuladors de colors, l'epileg de les Secret Wars de Marvel...).

En fi, m'estic adonant de que tenim una vida tan plena de records que un es posa a recordar i no acabaría mai. I molt menys escriure'ls aqui tots. He posat tot el que recordava en aquest moment pero sé que tots en recordeu molts d'altres i de segur me'ls posareu aqui.

L'avortament: si o no?

L'avortament es un tema delicat ja ho sabem tots oi? Aquests dies està de moda a México perqué ahir van aprovar la despenalització de l'avortament a la ciutat. Donat el bombardeig mediàtic no he tingut més remei que possar-me a pensar en aquest tema.

La veritat es que em penso que només l'han despenalitzat fins a la 12a semana de gestació i per causa de violació, perill en la vida de la mare o el fill i algun altre cas (com possibilitat de patir malformacions o malalties genétiques). De totes maneres hi ha uns quant bèsties que el volen despenalitzar totalment. Qué vol dir això? Doncs vol dir que qualsevol dona que avortés era susceptible d'anar a la presó.

Ara bé, ja us he dit que es un tema extra-delicat i això em fa pensar que SI hi estic d'acord i que NO hi estic d'acord a la vegada.

En primer lloc, penso que cualsevol dona té dret a decidir sobre el seu cos i la seva vida. No em puc posar en el lloc d'una dona violada i molt menys si a sobre en surt embarassada. Pero si em puc imaginar que pot representar un embaras no desitjat. De totes maneres, hi ha milers de formes d'evitar-ho i no costa tant tenir una mica de previsió no? (esclar que en el cas de les violacion es bastant dificil per no dir imposible. Us imagineu al violador dient : espera't un moment que em posaré el condó no et moguis eh?).

En segon lloc, em costa molt pensar quant comensa una cosa a tenir vida pero estic segur que un embrió a la 12a setmana de gestació si en té de vida. Si som estrictes fins i tot un espermatozou té vida (te moviment autónom no? I si es veritat que no s'alimenta ni es reprodueix a si mateix pero malgrat tot es mou com va dir Galileu).

En tercer lloc, no us sembla una bajanada, per no dir estupidesa, sacrificar un embrió perqué la seva vida perilla? La paraula assassinat em sembla massa forta. Pero no deixa de ser una estupidesa aquest fet : o sigui, la vida d'algú está en perill? Doncs fotem-li un tret al cap i així li evitarem la possibilitat de morir. Molt bèstia, la veritat.

Per últim, no crec que estiguem en la possibilitat de decidir sobre la vida de ningú perqué no sabem el paper que jugarà. M'explico : Que hauría passat si la mare de Hitler hagués decidit avortar? O la mare de Kennedy, Martin Luther King, Shakespeare, Pasteur, Picasso, Marx, Aznar... Es a dir, potser estem matant algú que trobaria la cura del cancer o de la sida...

Em fa molta ràbia la gent que està en contra de l'avortament, perqué estic segur que seríen els primers de practicar-lo si es trobessin en la necessitat de fer-ho. Pensem en el que passava a España als anys 50 i 60. Qui eren les dones i noies que viatjaven a Londres a avortar? Les que tenien calés per fer-ho. I qui tenia calés, la classe conservadora. I no son aquestes les que ocupen ara llocs rellevants a cert partit conservador de la politica espanyola i catalana? Aixi doncs em semblem hipòcrites. De totes maneres ja veieu que jo estic més aprop d'estar-ne en contra que a favor. Pero tinc els meus dubtes seriosos en alguns casos, com per exemple les violacions. De totes maneres penso que l'embrió o fetus no en té cap culpa dels motius del seu engendrament.

En cuant al perill relatiu en la vida de la mare i el fetus... Penso que tothom té un destí i aquest destí pot ser de la mare o del fetus. La mare pot estar destinada a ser violada i quedar embarassada, a tenir un fill amb malformacions o una malaltia congénita (lo mateix pel fetus). Ara bé, també pot ser que el seu destí sigui el d'avortar o estar en la situació d'haver de decidir no? Vull dir al final, tot es podría reduïr a una qüestió de karma. En realitat penso, que quan un esperit arriba a un cos i la mare es troba en la disjuntiva d'avortar, pot ser ben bé una prova per la mare més que pel fill. Potser l'esperit ha escollit aquell cos precisament per ajudar a la mare a millorar el seu Karma o passar per aquesta prova.

Ups ! Ja m'estic possant massa metafísic. Millor ho deixem aixi.

La polèmica està servida!

La morrinya (2a part)

Ostres tú! El Marc m'ha encomanat la seva morrinya! Segueixo nostàlgic...I el día no promet massa, está núvol i sembla que caura una tempesta com la d'ahir.

Avui a l'hora de dinar estavem parlant del famós terratremol de Méxic l'any 1985. Encara m'enrecordo de les imatges que veiem a la televisió, jo tenia 9 anys i l'Anna en tenia 6. Recordar aquelles imatges m'ha portat a recordar aquella època gloriosa. quan anavem a l'escola i no teniem res més al cap que jugar i jugar ( apart de fer els deures esclar, pero la veritat, vist des de la distancia sembla ben poqueta cosa la que haviem de fer tot i que ens semblava una muntanya de feina).

Recordo els meus Clicks de Playmobil (Tm). Els guardava en un tambor de sabó de rentar la roba, junt amb d'altres ninos i ninotets, pero els meus preferits eren els clicks. En tenia de tots els tipus, amb la majoria dels seus accessoris (tot i que solia perdre'n bastants. Ja ho diuen que qui ho té del néixer...). Recordo el vaixell Pirata que em van portar els reis i que va durar dos dies a les meves mans, el vaig destrossar.

També recordo les pallisses que li vaig donar al meu pare perqué em comprés un ordinador. El primer que vam tenir era un VIC-20 amb el cual podíes fer gairebé res. Després de moltes pallisses més vaig aconseguir un Spectrum +2 (que encara funcionava amb cintes de cassette) i finalment, el primer PC.

Recordo la meva mania d'estar per terra jugant, de combinar jocs (Heu provat mai de posar un nino al mig d'una pista d'Scalextric i atropellar-lo? O de lligar-lo a un dels cotxes per veure que passa? Si, ja sé que es una mica sado-maso pero aixi son els nens).

Recordo les vacances d'estiu a Palamós i a Servi, pero sobretot a Palamós. Sempre voliem anar a sopar al Duffy (que no era res més que la versió palamosenca del McDonald's). La meva primera pizza la vaig menjar a Palamós. Recordo que tot ens feia emocionar : la sortida, l'arribada, la platja, les excursions, les colles (no tant pero bueno). Els cuadernets d'estiu que haviem de fer cada any, m'encantaven. La tornada també m'emocionava. Recordo que cada any al final de les vacances anavem a sopar tots junts a Cal Pagés un bon pa amb tomàquet, amb la pell socarrimada i plens d'experiencies per explicar. També recordo quan anava a pescar amb el meu pare al port o a les roques, l'únic que agafavem era algun peix despistat i una assolejada de cullons pero valia la pena. Les maquines del costat del Monica, sempre estava donant llauna per anar-hi i era parada obligatoria en els nostres passejos vespertins. Les famoses "olimpiadas" del meu cosí Pere, jajajajaja! Les paelles i els gelats del carrer major mmmmmmm! Les passejades de nit pel port amb les llums de la badia reflexades a l'aigua de la platja... Estimo Palamós per tot el que hi he viscut i també perqué es un lloc preciós que caray!

M'en recordo molt del meu avi, ja us ho he dit. M'enrecordo de quan anava cada dissabte a dormir a casa seva, les saltxitxes amb tomàquet O-BLI-GA-TO-RIES per sopar i els xurros amb xocolata O-BLI-GA-TO-RIS per esmorzar. Recordo la bata de seda que em deixava per llevar-me, la seva colonia, les partides de domino, escacs i dames que jugavem, l'enciclopedia del mundo animal que sempre llegia, els seus roncs, etc, etc, etc...

Esclar que també tinc records bonics de tots els demés que us penseu?

Recordo la meva besavia, i lo molt que la feiem enfadar, pero també recordo lo molt que ens estimava a tots i les histories que ens explicava. Recordo quan anavem a buscar bolets amb els meus avis i el meu pare. Recordo els dinars que feiem cada any quan feia anys la meva besavia. També recordo un cop que vam trencar una pinyata a casa la Neus (als que no ho sabeu ja us explicaré de que va), será cosa del destí? També un altre cop o el mateix no m'enrecordo, que vam menjar xocolata amb xurros pero amb els ulls tapats ( en algun lloc hi ha una pelicula d'aquell moment gloriós on foto una cara de mala llet brutal, per variar, jejeje). Recordo tots els cotxes que han tingut els meus pares : l'R5, el ford escort, l'alfa romeo. El meu avi Mingo tenia un R18 de color verd oliva abans de comprar el ford fiesta i el meu avi Nai tenia un 600 de color blanc on ens portava a l'escola i ens anava a buscar una temporada. La Neus tenia un 127 de color granate on ens agradava que ens portés perqué de tant en tant ens feia "Bogey-Bogey" (els implicats ja saben de qué parlo, jejejeje). M'enrecordo dels macarrons obligatoris a casa de la meva iaia Pepita els divendres quan venien a dinar el Jordi i la Monica. Recordo les festes d'aniversari, les mones, els dies de reis. Recordo quan jugavem al bingo amb el meu avi Nai. En fi, etc, etc, etc.

Sabeu una cosa? Us reitero que tot això que escric es una enyoransa bonica. Son bons records i molt bonics. No son motiu de pena ni de tristesa al contrari. Gracies a Déu i deixant de banda petits detalls sense importancia, ara que faré 31 anys (sigh!) penso que malgrat tot he tingut una vida molt bonica, he viscut forces coses i he estat molt felis. Tinc una familia que m'estima molt i que m'ha estimat molt, que malgrat tot m'ha valorat i ha respectat les meves decisions. En fi, gracies a tots els implicats per haver-me donat tants i tants records preciosos (i consti que me'n deixo més de la meitat).

El teatre

Bé, que a mi m'agradava molt fer teatre no es cap novetat oi? El que potser no sabeu són els motius que m'impulsaven a posar-me davant de 500 persones com a minim a fer el pallaso i no només això sinó també a cantar!!!

Bé, el com va comensar tot això és massa simple : de casualitat. O pensant-ho millor no va ser tanta casualitat. Molt abans, com un any i mig abans del teatre, la meva época adolescent estava en plena efervescència. Tots sabeu que me la passava al passeig amb els meus amics, veient noies, perseguint noies, agobiant noies... Bé que us haig de dir, va ser potser una de les millors époques de la meva vida. Per culpa de tot això que us dic, vam integrar a la nostra colla una altra colla de noies (vam fer una fusió perqué m'entengeu. Suposo que teníem interessos complementaris, jejeje). Doncs resulta que algunes d'elles cantaven a l'orfeó i vet aquí que ens van ensarronar a uns quants perqué hi anéssim a cantar amb l'excusa de que no hi havia nois etc, etc, etc... És així com va comensar tot plegat, per les noies com si no?

Després, va resultar que una cabra boja anomenada Gemma ens va ensarronar per anar a fer les proves per un musical que estava preparant el seu germà, en Carles, amb la mateixa excusa. I bé, al comensament no ho tenia molt clar això de les proves pero com que no era jo sol, doncs i vaig anar. Gairebé em moro del susto quan després de les proves em diuen que m'havien donat un dels protagonistes!!!!! I aquí va comensar l'historia d'amor amb el teatre de cop, com una grip d'aquelles que m'agafen de tant en tant, sense avisar i molt forta.

Es podria dir que el teatre va fer esclatar una closca que portava al damunt, bé potser només va ficar una porteta per la que podía sortir cada setmana durant unes hores. El que vull dir es que si bé no va solucionar definitivament la meva timidesa potser si em permetía deixar-la de banda per una estona, bàsicament perqué no tenia més remei pel compromís que tenía.

El teatre també em va donar moltes altres coses. Per exemple em donava la oportunitat no només d'experimentar coses, de tenir experiencies i sentiments que d'una altra manera que no fos representant un paper mai les hauria viscut. Per altra banda també era excitant jugar a ser una altra persona, imaginar com i qué sentiria o que faría en aquelles situacions no el qué sentiria o qué faria jo.

També el fet de fer-ho més o menys bé em va donar l'estímul necessari per superar-me. Acadèmicament no va ser la millor época de la meva vida, pero l'èxit al teatre em va permetre mantenir l'autoestima més o menys sana i estalvia.

Apart hi vaig fer grans amics, amics que van venir, em van recolzar quan vaig tenir problemes, que em van donar maldecaps pero que en el fons van ser els meus amics veritables. Malauradament tot això va venir, es va quedar un temps i va marxar, com una ràfaga de vent fresc i vivificant.

També vaig tenir els meus amors. Què us haig de dir que no sapigueu ja? Vaig tenir els meus amors tormentosos, fugasos, prohibits, impossibles... Milers d'experiencies. Vaig aprendre que no s'havia de comfondre la realitat amb la ficció en definitiva. El primer cop, amb la Gemma vaig caure-hi de cuatre grapes i em va costar molt car. El segon cop vaig aguantar l'embestida, de totes maneres no hi havia res a fer. No us donaré detalls, aixi que no cal que insistiu, jejejeje.

El teatre, en resum es va convertir en lo més important de la meva vida perqué era un canal on hi podia canalitzar tota una serie de sentiments que d'una altra manera mai hauria expressat. Em va donar un lloc i una importancia en el món, hi vaig descobrir moltes coses bones, la majoria, i algunes dolentes pero no hi ha res perfecte ( i gracies a això vaig aprendre molt sobre la vida, tot i que no lo suficient).

Des de la distancia, el trobo a faltar com qui troba a faltar un amor de juventut, pero es una enyoransa sana, que em fa somriure quan recordo les meves aventures a dalt i a baix d'un escenari. No li guardo rencor per haver-me abandonat, al contrari. Em va permetre arribar fins on soc ara. L'estimo.

Perdoneu l'excessiu romanticisme ensucrat, sembla que estigui parlant d'una novia, caray!

La morrinya

Com us deveu imaginar, en un dia com avui m'agafa la morrinya i de les fortes. Més que res per l'ambient que trobo molt a faltar, malgrat els pesats que et volen vendre una rosa encara que en portis 30 a les mans (esclar que mai podran superar els venedors de castanyes, aquests ocupen un lloc molt especial al meu cor, més o menys per sobre del senyor Bush i companyia).

Pero si trobo a faltar l'emoció d'anar a comprar llibres, de visitar les llibreries i les paradetes del carrer. Trobo a faltar la temperatura agradable que sol fer (aqui ara fa una calor moderada), l'inici de la primavera meteorologica i la promesa de l'estiu. Trobo a faltar l'indecisió a l'hora de trobar un llibre que m'agradés, la impossibilitat de comprar-me tots els que volía. L'emoció d'anar a comprar una rosa i de donar-la, de rebre un llibre, desembolicar-lo i descobrir que era el que jo tant volia o que no era el que jo volia pero que resulta una sorpresa al llegir-lo. Trobo a faltar arribar a casa carregat de llibres i no saber per quin comensar. Trobo a faltar l'olor dels llibres i les roses, pero sobretot dels llibres. I els llibres em fan recordar del meu avi, perqué els llibres no serien tan importants a la meva vida sense ell, també als meus pares (especialment la meva mare, perqué ella em va animar a seguir llegint i sempre em regala llibres- tot i que no sempre l'encerta, jejejejeje ;) ).

Recordo les estrenes de teatre per aquestes dates, especialment la dels Miserables. Va ser un Sant Jordi de fa molts anys. Ja fa tants anys que em sento vell (penso que va ser cap allà el 1993 o 1994). Pero es una nostalgia sana, no es malaltissa. Tots aquests records son bonics i recordar-los em fa sentir coses que em van fer molt felis. Recordo els nervis abans de l'estrena, els canvis de vestuari, d'escenografia, l'espera abans d'entrar, l'èxit, les felicitacions, els amics que malauradament ja he perdut pel camí, els nervis el día de la representació pels pares, l'últim día, les emocions (moltes), els plors, els adeus, les celebracions i algun amor que altre (catastrofics -molts- impossibles -algun que altre). Algun día escriure sobre el que va representar per mi la meva epoca teatrera, segur que descobrireu coses de mi que no sabieu, jejeje (soc una capsa de sorpreses).

En fi, molt felis Diada de Sant Jordi!!!! Que disfruteu dels llibres i de les roses, i també del dia i de l'ambient. I sobretot d'una tradició tant bonica ( penseu que no n'hi ha cap d'igual al món per mi).

Una abrasada!

Pedro Infante Vive!!!!

Potser us preguntareu qui caray es aquest Pedro Infante (crec que sou tots massa joves per saber qui era). De totes maneres crec que cada any pel seu aniversari treuen alguna cosa a les noticies d'allà. Aqui es un mite.

Pedro Infante va ser un actor y cantant mexicà de la decada dels 40 i dels 50. Com us dic es un mite, es va convertir en algo així com un heroi popular. No us puc donar cap analogía española perqué crec que no n'existeix cap. Diumenge passat va fer 40 anys que va morir. L'home va morir en un accident d'aviació quan estava en lo millor de la seva carrera lo qual va contribuïr a la seva mitificació.

Cada any, milers de persones van a la seva tomba a rendir-li homenatge, es disfrassen d'ell, canten les seves cansons i escenifiquen els diàlegs de les seves pelicules.

Les pelicules que el van encumbrar van ser "Nosotros los Pobres", "Ustedes los Ricos" y "Pepe el Toro". Es tracta d'una trilogia que narra les aventures d'un fuster de barri (Pepe el Toro) i també les desgracies que son moltes. Si, ja sé que el nom del personatge fa riure pero creieu-me que son uns dramons de cuidado. Diumenge vaig tenir la oportunitat de tragar-me la trilogia sencera i em va agradar bastant. Hi ha una escena famosa a la segona película on la seva fusteria es crema i el seu fillet more cremat... Quan ell recull el cos del seu fill i comensa a plorar i a cridar se't posen els pèls de punta, de veritat.

Una altra pelicula famosa va ser "A toda máquina" on es un oficial d'un escuadró de policies motoritzats que comensen a fer acrobacies i histories d'aquestes. Evidentment, hi ha de rerafons una historia d'amor dramàtica.

Es interessant la pugna que va sostenir amb Jorge Negrete, un altre mite del cine Mexicà i idol del meu avi Domingo. Van arribar a protagonitzar una pelicula junts on en Jorge feia de bo i en Pedro feia de dolent. Duel de titans!!!! Es veu que salten les guspires durant tota la pelicula.

Bé, em sembla interessant el personatge per el seu carisma (creieu-me que en té molt), per ser molt bon actor i per la importancia que té aqui a Mexico.

El temblorrrrrrrrrrrrrrrrr

No sé si us n'heu assabentat pero aquesta nit hi ha hagut un terratremol a Méxic. Ha estat a l'estat de Guerrero (Capital: Chilpancingo, per més senyes Acapulco perqué ens entenguem) i ha sigut de 6.3 punts a l'escala de Richter. Malgrat estar bastant lluny, parlant en termes catalans, s'ha sentit amb forsa aqui a la capital.

La veritat es que jo no me n'he adontat massa perqué estava mig adormit i si no es perqué m'ha despertat la Karen molt espantada tampoc me n'hauria adonat. La veritat es que si vaig sentir el moviment pero com que portava els meus inseparables amics els taps no vaig sentir el terrabastall que diuen que se sentia.

La sensació que se sent amb un terratremol d'aquesta magnitud i d'aquestes caracteristiques (aqui n'hi diuen oscilatorios, que es veu que dins del pitxor es lo millor que pot passar), es bastant inquietant. El primer cop que vaig viure un terratremol l'any passat, vaig pensar : "Coi! Estic marejat!". Et sembla que tot et dona voltes pero després t'adones que no et dona voltes sinó que dona voltes de veritat. Es com si estiguessis clavat al terra pels peus i fessis oscilar el cos fent voltes. Es molt inquietant i no saps perqué pero et posses dels nervis.

En fi, es una experiencia més i gracies a Déu que no ha passat res greu ( quatre esquerdes i para de comptar, aqui han hagut de desallotjar un edifici perqué s'ha inclinat més de 40 graus pero res més). Jo m'he donat la volta i he seguit dormint que tinc molta son.

Fins aqui la informació d'última hora.

300 y Prueba de fe

Entre les celebracions d'ahir, vam anar al cine a veure "Prueba de fe". Em sembla que vosaltres la coneixeu com "La Cosecha". A priori pot semblar que es una altra típica pelicula de por, pero no es així. Us la recomano ferventment em va agradar moltíssim. Apart de tres o cuatre sustos, no fa massa por i té un rerafons religiós molt interessant. La trama es complexa pero es pot resumir dient que es tracta d'una ex-pastora que va abandonar la fé després de que estant de missionera al Sudán van assasinar la seva filla i el seu home. Ara es dedica a demostrar que suposats miracles no son tal. Doncs bé, la criden d'un poble de Louisiana perqué segons sembla s'estan repetint les famoses 7 plagues bibliques, de quan Moisés i tota la pesca. Llavors ha de demostrar que no son tals plagues pero s'adona que son més reals del que esperava. No us explico més perqué si no no té cap gracia. Té uns efectes especials molt bons i el final et posa els pèls de punta.

Dissabte al vespre vam veure una altra peli. Aquest cop a casa, aixi de piratilles. La pelicula es 300. Està basada en el còmic del mateix nom de Frank Miller. Frank Miller es un dels millors, sino el millor guionista de comics de tots els temps. La pelicula es espectacular, gairebé el 100% está rodada amb fons verd lo que vol dir que tots els fons i paisatges de la pelicula son digitals. Narra la historia de la batalla de les Termópiles, quan el rei Leonidas d'Esparta es va enfrontar amb només 300 homes a l'exercit Persa de milers d'homes. La veritat es que no va quedar ni l'apuntador pero el seu sacrifici va servir d'inspiració als grecs que es van unir i van repelir la invasió. I no només això sino que anys més tard va servir d'inspiració a Alexandre el Gran per iniciar la conquesta de l'imperi persa. Els espartans son considerats com els millors soldats de tota la historia i a la pelicula ho han plasmat molt bé. Molt, molt bona la pelicula.

Fins aquí la crítica de cinema.

Aniversari

Avui fa un any que em vaig casar. Estem molt contents i ho celebrarem per tot lo alt : un cine i un sopar a l'Italiani's (creieu-me el nom promet pero es molt millor).

Sembla mentida que ja hagi passat un any sencer amb els seus 12 mesos. Ha estat un any molt dificil, hem passat un "noviciat" que diuen aqui. Pero afortunadament tot va molt bé i ja hem superat tots altibaixos que teniem.

Espero que tots dos puguem complir molts anys de casats i celebrar-ho per tot lo alt per sempre.

No us puc transmetre la felicitat que sentim.

Coyoacán

Avui fa 3 anys que vaig arribar per primer cop Coyoacán. Com ja us vaig dir, Coyoacán és una zona residencial on es reuneix tota la bohemiada del D.F. Al centre, davant de l'esglesia que es molt bonica, hi ha una plasa on els caps de setmana s'hi posen paradetes d'artesania (els típics hippies), s'hi venen cuadres, roba de lli, arracades, collarets, figuretes, encens, etc, etc, etc. També hi ha parades de menjar, de patates fregides, d'esquites (que es blat de moro bullit amb herbes que es serveix amb mayonesa, llimona i chile o també es pot comprar "asado" o sigui no bullit si no només escalfat en un "comal", una planxa per entendre'ns), gelats, etc...

També hi ha molts teatres populars, hi ha representacions de carrer, pallasos, comics, mitings polítics, etc.

Jo la verita m'hi sento molt a gust. Es un lloc bonic i tranquil per anar-hi a passejar i a relaxar-se una mica.

Per cert, Coyoacán vé de Coyotl (en nahuatl) i vol dir "lloc dels coiots". Els coiots son el símbol de Coyoacán i al bell mig hi ha una font amb dos coiots.