Navegar

No és el primer cop que faig servir aquesta comparació pero mai l'havia fet servir amb vosaltres.

De vegades, em sento com un vell capità de vaixell enmig de la tempesta. Agafo l'immens timó de la nau amb tota la forsa posible e intento contrarrestar la deriva. És difícil, impossible gairebé... Les ones gegantines fan ballar el vaixell com si fos una closca de nou que potser en algún moment va ser la joguina d'algún nen.

La foscor m'envolta i la pluja que cau com una cortina no em deixa trassar la ruta exacta per sortir de la tempesta. La poca llum que m'arriba és la dels llamps que cauen a tort i a dret clavant-se com llances al llom de l'oceà. Em fan posar els pèls de punta... I els trons formidables que espeteguen sense repòs em fan tremolar com una fulla fuetejada per la Tramontana.

Però malgrat tot, no deixo el timò. L'agafo amb tanta forsa, que sento com si els meus dits es fussionèssin amb la fusta. Malgrat tot tinc temptacions d'abandonar-me a la deriva i acabar amb tot d'una vegada per totes.

Però no ho faré, l'aventura s'ho val i la natura és molt poderosa però jo tinc quelcom que a ella li falta. Tinc esperansa i tinc un destí que complir, un port al que arribar i una tempesta o huracà o el que sigui no m'aturaràn pas.

Si he de triar entre morir al bell mig d'aquest oceà diabòlic o morir a port, prefereixo mil i un cops morir a port. Envoltat de la meva gent, sentint l'al.legre cansó d'una guitarra desafinada amb una copa de licor a les mans. Amb la brisa despentinant els meus cabells, mentres els grills omplen la nit amb els seus grinyols pero no aconsegueixen esmorteïr l'anar i venir de les onades i els crits de les gavines. Passejar pels seus carrers i carrerons costeruts, on les cases s'acosten per protegir-se de la Tramontana mentres l'olor salat del mar omple els meus pulmons.

Tot això......mentres cau la nit...a la ciutat de l'esperansa.