Visitants

Visites

Website counter

dimecres, d’octubre 31, 2007

La vida es un metamorf

Els metamorfs ( comiquerament parlant, of course ) son aquells super-herois o villans, que poden cambiar de forma a voluntat. O sigui es poden convertir en altres persones, o coses, el que sigui.

La vida mateixa es un metamorf. No m'expliqueu perqué ho escric, com es habitual la idea a brotat a la meva ment per generació espontànea quan estaba pensant en escriure alguna cosa.

Un creu que está tot controlat i de cop i volta es produeix un gir inesperat (tràgic, còmic, favorable, desfavorable, sorprenent...) i tot cau com un castell de cartes abatut per una ráfaga de vent repentina.

I això es produeix cada día, cada hora, cada minut i cada segon. A vegades, i arrel de les sàbies paraules del famós filòsof de carrer, em sento com el protagonista d'una película amb un guionista que va escribint sobre la marxa i que o bé és el sàdic més gran de la historia o bé té un sentit de l'humor molt particular (humor que només enten ell, per altra banda). Esclar que la vida et dona sorpreses agradables, pero estarem d'acord en que son un porcentatge mínim.

Apart, i anant al gra, la vida dona moltes voltes. Un mai sap el que es trobarà després de la propera corba del camí. Penseu en mi per exemple: ¿Quí m'hagués dit mai fa, posem 5 anys, que jo estaría visquent a Mèxico, casat amb una mexicana, totalment adaptat a la vida mexicana i sentint-me completament a gust? ¿Qui m'havia de dir que després de tants anys d'estudiar Biología acabaría treballant de comprador en un taller metal.lúrgic per una empresa a la que no recordo ni haver enviat el currículum i molt menys haver vist cap anunci a cap diari?

Es a dir, tot això és inimaginable per qualsevol de nosaltres fins que passa i passa de pura casualitat. La vida és doncs un metamorf, que capritxosament canvia de forma per no fer-nos la vida aborrida. Així que mentres la vida va canviant, nosaltres anem intentant ( un 95% dels cops sense èxit ) adaptar-nos al seu ritme endimoniat de canvi, que sumat a l'acceleració natural (o no) del temps ( o a l'escursament del temps per part de nosaltres mateixos) ens acaba produïnt bastant vertígen i una dosis d'estrés bastant considerable.

Tornant al tema del guionista, es un tema prou interessant i una metáfora molt encertada, penso que els girs teatrals que es donen a les nostres vides no poden ser fruït de la pura casualitat, son massa rebuscats, oportuns i encertats (des d'un punt de vista objectiu, esclar). La meva vasta experiencia en girs vitals melodramàtics em porta a afirmar el següent sense cap mena de dubte : res no passa per casualitat, potser podría acceptar un cert nivell molt mínim d'atzar, pero tot té un motiu de ser i un motiu de passar.

Potser pensareu que ja vaig a posar-me metafisico-pseudo-religiós, pero intentaré no fer-ho perqué si escric el que penso em direu que es molt fàcil afirmar això pero que podría ser la propia natura humana la que ens empeny a aprendre sempre alguna cosa de les nostres experiencies lo qual no deixa de ser veritat. Pero també penso que som prou burros com per no aprendre res si no ens ho posen a davant dels morros o lo que es lo mateix : no ens movem si no es a base de pastanagues i patacades. Si no funciona la pastanaga ens foten una patacada i finalment ens movem (aprenem, encara que sigui després de 10 intents).

Les coses passen i passen per algo. No només em refereixo a la llei del pendul, reformulada molt oportuna i catalanament com : tal faràs, tal trobaràs. Sino també a les experiencies que extraiem de les coses i que massa sovint o bé oblidem o bé mai acabem de posar en práctica.

Posem exemples ficticis :

Un home gris. Té una vida gris amb pincellades de negre, monótona. La seva feina es gris, suposem que treballa en una oficina petita i gris, es un burócrata. No té amics, no té familia, no té res. Pero aquest home té un somni : escriure un llibre. Pero no té temps d'escriure'l, mai troba l'oportunitat. Un día es posa malalt, es una malaltia no greu, pero si llarga i molesta. Al comensament se sent molest, s'ha trencat la seva monotonia i a ningú li agrada estar malalt, pero finalment s'adona de que per fí pot escriure el seu llibre. L'escriu i finalment acaba en un calaix, no se sent més realitzat pero el seu estat d'ànim millora lo suficient com perqué es decideixi a fer un curs d'anglès. Al curs coneix una persona, no pas perquè li agradi coneixer gent, pero la dinàmica de la classe ho exigeix. Resulta que aquesta persona es editora i de pura casualitat aquest home comenta que ha escrit un llibre. L'editor/a se sent interessat pel llibre, pura curiositat, pero li demana per llegir-lo. L'home gris li porta, l'editor/a el llegeix, li sembla una obra mestre i li proposa a l'home gris d'editar-lo. Accepta. L'home gris ja no es gris, es converteix en un escriptor famós i el seu llibre en un best-seller. Coneix gent, viatja i té una feina i una vida excitant. En una entrevista coneix una periodista preciosa, s'enamora. La periodista se sent interesada en l'escriptor, també s'enamora. Surten junts, son l'un per l'altre, es casen. Dos mesos després, un conductor borratxo i que condueix sense llicencia, estavella el seu cotxe contra el seu i moren els dos en una llarga i dolorosa agonía. La dona estava embarassada de dos mesos i pensava dir-li a l'home ex-gris aquella mateixa nit.

Una dona. Está casada amb el pitxor mascle de tota la creació. La tracta com una merda i a sobre la pega a ella i als seus fills. L'home es gelós fins a la medul.la, no li dona diners, l'enganya reiteradament i no només es alcoholic sinó que també consumeix drogues. En fí un panorama meravellós. L'home mor de sobredosis. La dona se sent desesperada, no sap que fer sense ell. Una associació de dones li ofereix ajuda. És tanta la seva desesperació que l'accepta. Les reunions amb dones com ella i les visites a la psicòloga de l'associació l'animen a agafar una feina de dona de feines per una empresa. Accepta, no té més remei : ha de criar els seus fills i els pocs diners que va deixar el seu marit s'està acabant. Comensa a treballar i poc a poc, la seva vida comensa a agafar un nou gust: la llibertat. Un dia sense saber perqué té una idea: posar una empresa de neteja juntament amb altres dones amb experiencies similars a la seva que ha conegut a l'associació. Ho comenta, els hi sembla bona idea i accepten. Cooperen entre totes i inicien la seva aventura. Els va malament al comensament pero poc a poc comencen a creixer. Coneix a un empresari que les ha contractat, s'enamoren, surten. Es un bon home, la tracta com una reina, li fa regals i sempre es preocupa per ella. De la mateixa forma, no només accepta els seus fills sinó que els tracta com mai els havia tractat el seu pare. Els fills l'adoren. Es casen, ella no ha de patir mai més pels diners ni pels cops. Els dos moren felisos a una avansada edat rodejats de fills, nets i bisnets.

Ho veieu? La vida canvia, es metamorfeja per sorpresa a cada pas que donem. Mai sabem que ens espera el dia de demà i mai podem fer plans perquè no sabem si es trencaran per bé o per mal.

7 comentaris:

  1. ¿cuan escriuras el teu de llibre ?eeeeeeeeeeee pensa que et pot cambia la vida
    es que u fas be puñetero
    fella dias que no te inspirabas m,
    esta mol be

    ResponElimina
  2. Un post interessant, em recorda a moltes converses que havíem tingut al passeig sobre aquest tema, je ,je em sorprèn que encara et recordis d'allò del guionista... quin crack aquest filòsof de carrer!!

    ResponElimina
  3. si q és interessant i té la seva certa lògica però els humans disfrutem més creient que les regnes de les nostres vides les tenim nosaltres i passi el q passi ho haurem decidit, si més no, disposat nosaltres mateixos.... quan la cosa pinta bastos sempre és culpa del destí o de la gaferia... El q està clar és q la vida és complicada de collons!

    ResponElimina
  4. Ah no?
    Doncs jo si que puc fer plans!
    Si poguéssim saber amb tota presisió el futur (i tot estigues perfectament programat fins l'últim detall) llavor si que no podriem fer plans. Cap ni un. Pensa-ho bé home i no diguis ximpleries!

    Math is the Path

    ResponElimina
  5. There are more things in heaven and earth, Albert, Than are dreamt of in your philosophy.

    Math is the Path

    ResponElimina
  6. anonim,
    no siguis tan categoric bon homu, que tu puguis decidir no vol dir que no estigui tot programat, la teva sensacio de llibertat (molt agradable per cert) pot formar part del programa.
    I que consti que em crec que aixó ho diu lliurement.

    ResponElimina
  7. perdò
    volia dir "ho dic lliurement", deu haber estat el guionista.

    ResponElimina