2 anys!!!!!!

Dijous passat, la Karen i jo vam tenir l'honor de fer dos anys casats davant la llei! Si, va ser el 21 de febrer de l'any 2006. ¡Com passa el temps! Massa depressa, oi?

Si han estat dos anys plens de dificultats i alts i baixos, pero com li vaig dir a ella : no em penedeixo de res del que hem passat. Tot forma part del nostre aprenentatge com a parella i com a persones.

I la veritat, sé que us ho he intentat fer comprendre i explicar mil vegades i penso que encara no us he convensut del tot pero aqui vaig un cop més!

Si es veritat que la mossa té un carácter potser una mica intens a l'hora de enfadarse (cosa no gens extranya si tenim en compte que es llatina i per més senyes mexicana) pero la veritat, no hi ha dona en tot l'univers que li arribi a la sola de la sabata (ho sento per les dones que llegiu el meu blog, enteneu-me).

Així que malgrat les dificultats i malgrat les petites tempestes que passem de tant en tant ( i que també penso que ens alliberen de certa tensió acumulada), l'amor omple les nostres vides i difumina els núvols de tempesata com si una mà gegantina i poderosa esborrès una pintura grotesca feta amb un llàpis diabòlic i ridícul.

La veritat es que no em sap pas greu dir, pels fantasmes del passat, us desitjo lo millor sigueu on sigueu, que la Karen es l'amor de la meva vida i que al seu costat soc l'home més felis del món, i que no cambiaría el meu lloc per ningú ni per tot l'or del món. No hi ha tresor conegut o perdut al fons de l'oceà que valgui el que ella val i l'amor que perdria si no fos amb ella.

Estic satisfet de la meva experiencia a Mèxic. Si es cert que la vida aquí es difícil, pero sabeu qué? Doncs, estic aprenent a viure. I la vida aquí es tant intensa, que per primer cop a la meva vida sento que estic viu que això es la vida real, la que et fa estremir, que t'obliga a un ritme trepidant pero que et permet asaborir tota la intensitat, tots els sabors, olors, colors, sentiments, pensaments, espiritualitat... No sé si vosaltres pobrets habitants del món de l'altre banda de l'Atlàntic ho podreu entendre dins de les vostres vides grises i potser, també trepidants a la seva manera, pero no per vosaltres sinó per ella mateixa, vosaltres només sou arrossegats per la voràgine.

En fí tornem al tema, potser en part aquest sentiment de ser viu, d'entendre el que és la vida per primer cop, es deu a ella. La meva dona! El meu tresor! El meu més gran amor! La culminació de tota la meva vida ha estat trobar-la i ser al seu costat, formar una familia i estar junts compartint el nostre amor fins al final, sigui quin sigui, i si no n'hi ha de final doncs molt millor.

Un brindis per l'amor pur i vertader! I perqué els que no l'heu trobat el trobeu algun día. Si, aquest es el vostre destí com a guspires divines, i si no es en aquesta vida será en la següent. Un altre, aquest va per la meva dona i per nosaltres!!!!

Salut!