Sentiment confús

Fa dies que tinc una espècie de sentiment molt confús. Potser us sonarà a metafísica radical, no ho sé.

Ja sabeu que soc una persona bastan enravessada de vegades, oi? Ho dic perqué de vegades em poso a pensar en coses que o bé son totalment inútils o bé soc la única persona del planeta que hi pensa o que es pot permetre el gran luxe de pensar-hi ( esclar que si son coses inútils no és un luxe, oi? ).

En fí, aquest no és pas el tema. Fa dies que sento algo així com un deja-vú (pels qui no sabeu que es un deja-vú, es quan un viu una situació i té la sensació d'haver-la viscut abans. Coses d'aquestes rares que ens pasen de tant en tant). En realitat no és estrictament un deja-vú pero es lo millor que em ve al cap per definir aquesta situació.

Tinc la sensació de qué tota la meva vida, i consti que ja anem pels 32 anyets gairebé, de que tot el que he viscut des del moment del meu naixement em duu i-ne-xo-ra-ble-ment cap al moment que estem vivint la Karen i jo, ara mateix. Es com si tota la vida m'hagués estat preparant per aquest moment, per ser pare.

I la cosa no s'acaba pas aquí, no! El que passa es que quan sento això em poso a pensar i tota la meva vida, tots els detalls, les coses que m'han passat, les persones que he trobat i destrobat, les desicions que he pres i especialment, la de venir a viure a México i casarme amb la Karen, passen pel meu cap i es van estructurant per formar un tapís que fa tres setmanes semblava un trencaclosques de 5,000 peces estimbat per un barranc.

Hi ha persones per exemple que han marcat la meva vida per sempre : la meva familia (especialment el meu avi Nai ), els meus amics, els que deien que eren els meus amics i resulta que no, les noies que he tingut, les que deien ser les meves noies i resulta que mai ho van ser (això es algo que he descobert després de coneixer la Karen. Resulta que passejar, prendre cafès, petonejar-se i grapejar-se, no vol dir ser novio d'algú. Sigh! Porca
misèria. Aquestes son el 99.99% dels casos), la Karen i la seva familia, alguns mestres i professors, etc...

I cadascún d'ells ha posat el seu granet de sorra a preparar-me per aquest moment.

Sabeu? Es algo semblant al que diuen que passa quan un és a punt de morir i veu passar tota la seva vida davant dels seus ulls ( tòpic entre els tòpics ) pero trobant-li un sentit a tot plegat que abans no tenia ni de casualitat.

No se pas si es tracti de tenir una claredat mental més intensa, una consciència més clara, no sé...

Es com intentar veure un d'aquests misteris 3D que un ha de fer mil i una cabrioles amb els ulls per veure-les pero un cop ho aconsegueix es torna quelcom automàtic. Que per cert es algo semblant al que passa amb les aures, un es torna mico i torna mico als seus ulls per veure-les pero després es torna un joc de nens.

En fí, es una sensació, o un sentiment, confús. No sé si m'hauré explicat prou bé...