La iaia

Potser hauria volgut escriure parlant de bones noticies, pero ha estat imposible. Així que enlloc d'això em veig obligat a fer un homenatge nostàlgic a una persona que s'ho mereix. Recordeu que fa una setmana parlava de persones que havien marcat la meva vida. Bé doncs la meva àvia n'és una i potser ocupa un dels primers llocs del rànking.

Potser em serà difícil escriure tot el que es mereix; el dolor ara mateix es massa insoportable pero penso que és la meva obligació retre-li un homenatge totalment merescut.

Potser tots teniu una àvia o heu tingut una àvia que malgrat les diferències inevitables es pugui catalogar dins la mateixa categoria. Una persona, que per haver nascut nosaltres en la generació en la que ho vam fer, ens va haver de fer de mare suplent durant bona part del dia. Una persona que ens va donar l'amor que els nostres pares, en contra de la seva voluntat i per motius laborals, no ens van poder donar.

La meva iaia (perdoneu el barbarisme pero així la conec i no ho penso canviar per res del món), es una persona que les ha passat de tots els colors : emigració forsosa als anys 30 de Murcia a Catalunya, la Guerra Civil espanyola, la pèrdua d'un fill per culpa de la meningitis, la vida a la Vall d'Aràn als 40's mentres el meu besàvi treballava en la construcció del Túnel de Vielha... En fí, una vida plena d'aventures...

La meva iaia, té totes les cualitats d'una bona àvia : és una excel.lent cuinera, sap escoltar, sap estimar i té un caràcter felis i optimista que et fa oblidar bona part de les teves penes si tens l'oportunitat de parlar amb ella de les coses que et preocupen. La meva àvia es del tipus de persones a qui no l'importa passar-se bona part del día a la cuina amb tal de fer-te el teu menjar preferit (que en el cas de la meva àvia eren múltiples i variats).

La meva iaia, sap fer un munt de coses i ens ho va demostrar al llarg de les múltiples i tedioses vacances d'estiu al llarg de la nostra infància. La qüestió es que va a aconseguir mantenir-nos ocupats i distrets durant llargues hores fent ninotets de paper, avions, cosint botons, fent pom-pom's (la veritat es que no conec la traducció al català)...
Inclús, en alguna ocasió ens va mantenir ocupats ajudant-la a fer el dinar, fent algún pastís o preparant-nos una xocolata amb xurros per llepar-s'hi els dits.

La meva àvia té càncer de còlon inoperable. Es dur, pero no hi podem fer res més que esperar i fer-li la vida lo més fàcil i felis posible tot el temps que faci falta. La noticia m'ha caigut com un cop de martell al mig del crani. I no cal que em repetiu els mateixos tòpics que tothom repeteix en aquestes circumstàncies : que és la voluntat de Déu, que no s'hi pot fer res, que només cal esperar que no pateixi... No, ja les conec i ja he passat per això altres vegades, no ho vull ni sentir. No és just i mai ho serà, i em fa mandra tornar a passar per la sensació de que, malgrat que es amb bona intenció, tothom et repeteix les mateixes mentides un i un altre cop sense aconseguir-ho. No em sentiré millor, estalvieu-vos l'esfors.

Tots sabem el que significa que algú a qui estimes li signin la sentencia de mort, tots sabem que es difícil d'enfrontar i d'acceptar. I per molt que digueu no ho penso acceptar sigui la voluntat de qui sigui, perqué no es just que una persona bona i justa mori mentres al món hi ha milers de criminals que mereixen no haver nascut campant i fent de les seves sense que ningú mogui ni un dit. I estic emprenyat perqué li acaben de prendre al meu fill/filla l'oportunitat de conèixer i conviure amb algú que necessito que conegui i convisqui.

Perdoneu la rabieta. Ja us he dit que no seria gens fàcil...

La veritat es que em sento estafat. Soc molt conscient de que tots tenim una hora marcada i que ens arriba quan ens ha d'arribar, pero m'enrabia que sigui així, amb un temps marcat ple de dolor i patiment. La meva iaia no s'ho mereix pas. I conec les lleis de la natura i l'univers, i sé que tots vivim la vida que hem escollit viure abans de venir, i ara mateix no ho puc acceptar. Tots estem pagant deutes i karmes, pero en aquest cas no li veig la punta a la llei del Karma. És el mateix cas que el del Papa Juan Pau II, ves tu perqué pobre home havia de patir tant al final de la seva vida quan va fer tant pel món.

Disculpeu per les meves paraules, potser no us estic ajudant massa a sentir-vos millor als involucrats pero necessito desfogar-me. Soc lluny i estic patint, sento ràbia, dolor, impotència i tinc una boira al cap que no em deixa treballar.