Sempre marxen els millors

És un tòpic, ho sé.

Ja són vàries vegades que escric sobre la mort en aquest blog i ho seguiré fent mentres sigui necessari.

En aquest cas i malgrat que no era pas de la meva familia, em veig obligat a parlar de la mort, d´un "personatge" (no em vé al cap una altra paraula per descriure'l) la mort del cual m'ha tocat més del que jo hagués esperat.

S'ha mort en Pepe Rubianes.

Potser la majoria de la gent, quan rebi la noticia s'encongirà d'espatlles i dirà: "I? Només era un comediant!".

Però jo em pregunto: de veritat pensem que els comediants, els còmics, els pallasos, són tan inútils en el món en el que vivim?

Ok, hi estic d'acord, en Pepe, i permeteu-me que en parli com si fós un íntim, era malparlat i groller com ell sol però ens feia riure. I ens feia riure en un món on tenim més motius per plorar que qualsevol altre cosa.

En Pepe era enginyós, i el seu humor, tot i que semblava improvitsat i, com ja he dit, groller, era més intel.ligent i premeditat del que semblava.

En Pepe era una persona honesta que deia les coses com són. No es preocupava pas pel que la gent pensaria dels seus acudits i les seves ocurrències. Sencillament deia el que pensava i feia el que creia que era correcte sense preocuparse massa del que pensaria la societat. Cosa que la gran majoria de nosaltres hauria de fer.

Apart, en Pepe tenia una altra vessant que pocs coneixiem. Era altruista i n'haviem vist algunes guspires a les seves memorables intervencions als programes de'n Buenafuente. Haviem sentit a parlar dels seus viatges a Àfrica i a Cuba. Però també a la Barceloneta, barri del que estava enamorat i d'on treia la majoria de les seves idees, havia ajudat a joves amb problemes i delinqüents a sortir del forat.

En fí, com ja he dit vàries vegades, sempre marxen els millors i per acabar-ho d'adobar, es queden els que haurien d'anar de cap a les Calderes de'n Pere Botero.

M'imagino en Pepe, assegut en un núbol, menjant un entrepà de truita de patates, amb una cervessa al costat i partint-se el cul mentres ens veia a tots fent el ridícul per la vida, com només ell ho sabía fer.