Destiny

M'acabo d'adonar de que sempre acabo escribint sobre els mateixos temes. Suposo que pateixo d'algún tipus extrany de TOC (Transtorn Obsesiu Compulsiu) que m'obliga a escriure una vegada rera una altra sobre les mateixes coses... Ho sento, si em faig avorrit, feu-m'ho saber desseguida.

Al bell mig d'un post una mica llarg he decidit deixar d'escriure. Tornant de dinar, he sentit una pregunta dins el meu cap.

Aquesta pregunta s'ha convertit en una espècie de leif-motive en la meva vida desde que vaig arribar aquí i de tant en tant explota dins el meu cap, com una bombolla de sabó gegant.

La pregunta no és pas una pregunta trivial, jo diria que és vital i suposo que la seva importància és la que fa que, de tant en tant, hagi de sortir a la superfície per ser revisada i contestada de nou.

La pregunta en qüestió és:

¿Però què caram i faig jo aquí?

La pregunta es pot analitzar des de molts punts de vista i té molts matisos.

Home, veient en Santi i la Karen està molt clar el que caldria contestar, oi? Pero si ho analitces des d'un altre punt de vista, la cosa ja no està tan clara.

No, el motiu pel que m'he fet aquesta pregunta avui és molt diferent.

Els que heu llegit aquest blog des del començament sabeu que el destí és un tema que em preocupa poderosament. A més, desde que em relaciono amb el tema paranormal i sé que tots en aquesta vida tenim vàries missions en aquesta vida el tema em preocupa més encara, sobretot si tenim en compte que alguns de nosaltres tenim, per dir-ho d'alguna manera una missió més elevada que la resta dels mortals. Home, tampoc és que em vulgui passar de prepotent i vulgui pecar de manca d'humilitat.

Per la experiència que tinc i les coses que he sentit explicar, el fet de tenir aquesta missió vital més elevada, generalment no vol dir pas que la teva vida siguin flors i violes, al contrari. Aquest tipus de missions solen ser més difícils i perilloses que les, diguem-ne "normals".

Mireu, amb els treballadors de la llum hi ha un problema bastant greu i perillós. Treballar amb llum implica acumular-ne bastanta per una banda, i això sol atreure els èssers o esperits del baix astral, que es veuen atrets per la llum com una papallona nocturna es veu atreta per una bombeta en una nit d'estiu. I esclar, no s'acontenten amb donar voltes al teu voltant fins que es cansen i s'estavellen a terra. No, els esperits del baix astral et poden fer la vida bastant impossible, en primer lloc perquè la llum o l'energia te la xuclen per tots els mitjans possibles i, en segon lloc, perque si son prou llestos, s'enganxaran a tu o tractaran d'enganyarte fent-se passar per èssers de llum per fer-te maldats i assegurarse la teva energia durant un temps.

El segon inconvenient, és que treballar amb llum vol dir que has de treballar sobre gent que està passant per mal rotllos bastant importants i que qualsevol cosa que els facis implicarà que xuclis la seva energía negativa. Per això és molt important que un, es "despulli" de qualsevol cosa que hagi pugut "pescar" durant una feina, un cop hagi acabat.

Així que ja veieu que les coses no son tan maques com semblen a priori. Això de "Oooooooh tiiiiiiooo! Tens una missióooooooo! Quina passaaaaaaada!" no és pas encertat del tot.

La qüestió és: ¿quina es aquesta missió?

Donat el meu despertar espiritual (que ja ha iniciat) i els fets que detallaré a continuació, sembla que les coses es comencen a perfilar bastant.

Sí, m'estic despertant. Tinc intuicions que resulten certes, em faig preguntes al meu cap, que es contesten soles. Sí! Es com tenir algú dins el teu cap que contesta el que no saps ni pots saber. Se sent molt extrany i et treu una mica de polleguera al començament però després ho acceptes i ja està.

Aquests son els fets:

Ja fa temps que em preocupa força la situació espiritual d'inactivitat de la casa i sobretot, perque no hi ha ningú que m'ajudi o em condueixi en el meu despertar espiritual. Així que ja fa temps que reso demanant una pista, una intuició que em digui què és el que està passant, per què i com es pot solucionar. Fins ara no havia tingut cap resposta.

Fa cosa de tres setmanes, un día que estaba fumant a fora em vaig fixar en la paret de la veina. No m'havia fixat mai que a la paret que hi ha sobre la seva porta hi havia una taca d'humitat bastant gran. Acabava de veure "Extranormal" un programa tipus "Catalunya Misteriosa" que pasen els diumenges a la tarda per TV Azteca i hi havien sortit taques semblants on es plasmaven els esperits i que posaven els pèls de punta. Així, que segurament per això, m'hi vaig fixar especialment i PAM! Una cara cadavèrica al bell mig de l'espai que queda sobre la porta.

No m'ho podia creure! Allà mateix hi ha unes taques més clares i altres més fosques que formen clarament una cara. Més haviat sembla una calavera amb cabells que està cridant de dolor o de patiment o ves a saber de què.

Però això no s'acaba aquí, que em donc la volta cap a l'altra banda, cap al sostre de casa nostra, just a sota on hi ha el cuarto pre-fabricat on dormia quan venia de visita i just allà hi havia una taca semblant pero en forma de gat assegut. Em vaig quedar xocat. Dos en un dia no és molt normal!

En el programa havien estat dient que no podien passar d'un determinat punt perquè hi havia un guardià que els atacaria si gosaven anar més enllà (i creieu-me que després de veure varis programes, la cosa no la diuen en broma, al contrari). I de cop i volta vaig pensar: "Ei! Què tal si aquests fòssin els guardians de la casa plasmats a la paret?"

I llavors va passar l'inesperat dins el meu cap va apareixer la resposta pero no l'estava pensant jo!

Em van dir que la casa no tenia 2 sinó 5 guardians. Que aquests n'eren dos però que n'hi havia 3 mes. Què un d'ells és el que va apareixent de tant en tant a la paret de la dutxa i amb qui la meva sogra manté una lluita aferrissada per fer desaparèixer.

Els guardians em van dir estàn colocats en forma d'estrella de 5 puntes perquè així és com els van colocar. Van dibuixar un pentagrama i van posar-hi 5 espelmes, una a cada punta. Després van fer un ritual bastant lleig que implica sang d'algún animal per fixarlos i mantenir-los a la seva missió. La missió no és res mes que no deixar progresar la casa, ni físicament ni espiritualment.

Mes Amies, no sé qui em va dir tot això ni perquè m'ho va dir. Jo només sé que no vaig ser jo (vaja és que per molta imaginació que tingui, ni borratxo, eh?) i que això és la veritat.

Així doncs sembla ser que la meva misió, almenys inmediata és lluitar contra aquests guardians i eliminarlos perquè la casa recuperi el seu esplendor. L'únic problema és que m'hen falta un per identificar. Un cop els hagi trobat tots cinc, suposo que em diràn què haig de fer a continuació.

La setmana pasada vaig descobrir el 4t element en discordia. A la paret que fa angle recta amb la que té el gat hi ha uns forats que es corresponen a les vigues de la casa dels veins. Doncs bé, en el 4t forat d'esquerra a dreta hi ha un manyoc de ciment que forma clarament la cara d'un vellet amb patilles llargues. Lo curiòs del cas és que de dia sembla només somriure i de nit, per algún efecte òptic de la llum, sembla desternillarse de riure amb la boca ben oberta... Me'n falta un només pero no l'he trobat... Encara, esclar. Si alguna cosa he après és que no els he de buscar, sencillament algún dia el veuré i sabré que l'és, així de fàcil.

M'han passat més coses extranyes. La setmana passada vaig somniar amb la meva àvia. La meva àvia va morir fa dos anys i 2 mesos ara i mai, que jo recordi (i ho recordaria) havia somniat amb ella. Vaig somniar que la meva germana, ella i jo, erem baixant les escales de l'edifici on vivia mentres parlàvem de moltes coses. La meva àvia vivia en un tercer pis pero recordo que al somni baixàvem i baixàvem i baixàvem i mai arribavem al final de l'escala. A més, les escales, sempre fosques i molt estretes, eren lluminoses i molt més amples del que recordo. Apart el terra estaba recobert de tuberies de coure brillants, com si fòssin noves que anaven recorrent l'escala i es ramificaven per les parets. Molt extrany tot plegat, pero la sensació que vaig tenir quan vaig despertar va ser de felicitat absoluta. La meva àvia m'havia vingut a veure!

Sé que tot això sona molt extrany i molt boig pero us asseguro que un ho ha de viure per sentir que això és real i possible com la vida mateixa.