Estava pensant sobre què escriure quan el Reproductor de Windows Media ha decidit que era un bon moment per reproduïr "Es Caprichoso el Azar" d'en Joan Manuel "El Nano del Poble Sec" Serrat. Mai tindré prou temps per agraïr-li a la meva mare el seu gust per ell, que amb retard, tot s'ha de dir, vaig heretar.
I precisament aquesta cansó, m'ha fet decidir per reprende un dels meus temes recurrents: el destí, l'atzar i com ens afecten en les nostres vides...
Com n'és de curiòs això de l'atzar, oi? Com de cop i volta, es produeix un fet fortuït i veiem la nostra vida girada de l'inrevès sense donar-nos-en ni compte...
Veieu el meu cas, per exemple. Com una persona com jo va veure transformat l'escenari on representava el seu paper de la nit al dia i no només això, sinó que també es va transformar el paper mateix!
No estic dient pas que hagi estat traumàtic, eh? El que vull puntualitzar és que em sobte el com passen les coses, ni més ni menys.
A tots ens ha passat, no ens enganyem. De sobte un decideix esperar al següent autobús perquè el que agafa habitualment està plè o perquè s'ha trobat amb algún conegut i l'ha entretingut no més de dos minuts, i troba l'amor de la seva vida.
De vegades, amb l'Àlex i en Raul hem bromejat sobre "l'efecte teranyina" (com hi ha una espècie de red per la qual tothom, almenys a Sabadell, està relacionat per una o altre persona que coneixen en comú). Hi ha una altra teoria, plasmada en una obra de teatre que es diu "Six degrees of separation" (sis graus de separació) que bàsicament, el que diu, és que tothom en aquest món, està separat de qualsevol altra persona, sigui on sigui, per unes altres 6 persones com a màxim. Hi ha un altre efecte, aquest famós: "l'efecte papallona" (una papallona bat les ales a Tokyo i produeix un huracà al Golf de México, per exemple).
El que vull dir amb tot això, és que de vegades, aquestes petites casualitats cotidiànes, s'encadenen unes amb les altres per formar una petita bola de neu que comensa a rodar pendent avall i comensa a crèixer i crèixer fins que acaba transformant la nostra vida de dalt a baix sense que ni ens n'adonem i sense que siguem capasos, després, d'esbrinar en quin punt va comensar tot plegat. Alguns cops fins i tot sembla que tot hagi estat minuciosament planejat per una ment (de vegades, perversa) inclús abans de que nasquèssim. Bromejant, l'hem arribat a anomenar "el guionista simpàtic".
Vosaltres en que creieu, en l'atzar o en el destí? Sou deterministes o penseu que l'atzar és l'únic que actua en les nostres vides? O penseu que els dos, com jo?
Bé, si ja sé el que penseu... Que ara comensaré amb una de les meves llargues perrorates metafísiques que només entenc jo. Efectivament, precisament ja soc on volia arribar.
Evidentment, decidir que l'atzar no és l'únic que actua sobre les nostres vides i que hi ha alguna cosa més, digueu-ne com volgueu, significa acceptar que hi ha d'haver "alguna cosa" superior que té un pla trassat per cadascún de nosaltres. Consti que he escrit "alguna cosa" (en realitat no m'imagino un vellet amb barba blanca assegut en un tron sobre un núvol i mirant cap al buit mentres uns angelets grassonets revolotegen al seu voltant tocant arpes).
En algún moment de la història, els religiosos catòlics van decidir que la idea de Déu com a cosa etèrea i impersonal no funcionava i va ser quan van decidir usar la frase del Gènesi com a arma: "I Déu va crear l'home a la seva imatge i semblansa". En realitat, el que la Bíblia vol dir amb aquesta frase és que Déu va crear l'home a la seva imatge i semblansa, espiritualment parlant, no pas que fes una copia física de sí mateix.
La religió catòlica, és una gran especialista en Màrketing i no dubta en canviar de dalt a baix les interpretacions dels seus escrits en funció del vent que bufa i de la seva conveniència.
Com veieu, i molts de vosaltres sabeu, no soc un fervent admirador de l'esglèsia catòlica. No m'agrada com a organització. Ni tan sols com a idea... Soc partidari de que la religió ha de ser algo molt personal. Com a cosa espiritual que és, no penso pas que sigui encertat posar-li restriccions, farcirla de ritus i convertirla en un monstre que limita les llibertats (de fet, en coarta vàries). De fet, m'acabo d'assebentar fa poc, que almenys l'esglèsia Mexicana, ES NEGA! (i ho escric així d'indignat!) a batejar nens els pares dels quals no estiguin casats per l'esglèsia. No és el nostre cas, oi? Però em sembla una mostra del que vull dir.
O sigui, de què es queixa l'esglèsia? De que perd fidels. I no us sembla que està fent tot el possible per perdre'ls? Si sumem a aquest col.lectiu, el d'homosexuals, dones que avorten o han avortat, etc... No us sembla que estàn fent tot el possible per perdre el poc mercat que tenen? Esclar que sempre els quedarà la penya de l'Opus i els PePeros.
No ho entenc la veritat. Si no recordo malament, la paràbola del bon samarità predicava que hem de ser tolerants amb tothom sigui quina sigui la seva condició, origen o creences. Així doncs, l'esglèsia per defensar les seves "noves" postures, va en contra, paradoxalment de les seves postures tradicionals (i fundacionals). De fet, no sé perquè m'extranyo, és el que han fet tota la vida. Per un costat prediquen la no-exclusió i la tolerancia, i per l'altre, cambien de cara i O-BLI-GUEN a la gent a comportar-se com borregos si volen formar part d'ella. Em penso que allò del pastor i les ovelles, era només una comparació, no calia prendre-ho al peu de la lletra.
Un altre exemple, i aquest el vaig viure al Vaticà, i a NotreDame i fins i tot a Barcelona, és que un s'hagi de vestir com ells vulguin per entrar a una Catedral. Vosaltres penseu que a Déu li importa si portem pantalons curtos o anem com Ell ens va portar al món (que em sembla que són les nostres mares les que ens van portar al món, almenys físicament)? No us sembla que a ell li importa més aviat com anem vestits espiritualment?
Però esclar, una faldilla curta pot posar nerviòs algún capellà i ja la tenim liada.
Però jo em pregunto, tocant un altre tema espinós, els capellans i les monges no són homes i dones, com tots nosaltres? No estàn subjectes a les mateixes passións i sentiments que nosaltres? I un d'aquests sentiments no és l'amor? Que jo sàpiga, a tot arreu, al llarg i ample de la Bíblia es parla de l'amor però en cap cas s'especifica de quin tipus d'amor estem parlant. Estic d'acord en que l'amor ha de ser pur entre dues persones, però de totes maneres, implica certes coses que li fan bastanta rancúnia a l'esglèsia... És més, estic convensut de que aquesta és una altra de les coses que han inventat posteriorment, no sé ben bé perquè. O sigui, si Déu predica l'amor com a eix de la nostra vida, perquè limiten aquest sentiment i fins i tot el prohibeixen als seus propis ministres?
De totes maneres, no fa res que cap empresa o discoteca de moda no faci amb els seus treballadors o clients. Se'n diu selecció de personal i dret d'admissió d'això i per vàries qüestions us puc dir que penso que no ho porten massa bé (els casos de pederàstia dels capellans yankis, per exemple). Potser és una qüestió d'enfocs, no sé.
En fí, un error rera l'altre. Errors que estàn aprofitant altres religions minoritàries, més inteligents però no per això menys perilloses per captar adeptes a tort i a dret.
A mí, tot i que em considero catòlic, no penso que em representi aquesta esglèsia excloent, ni que representi les meves creences. Però en fí, és lo que hi ha...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada