Déu, el Master de L'univers/universos

Bé, primer de tot una disculpa a tots els ateus/atees pero avui tinc la necessitat de possar-me metafísico-(pseudo)religiós.

No sé perqué, ja fa dies que tenia la necessitat de parlar sobre Déu i qué és o qué representa per mi.

Potser per haver estat educat en una escola catòlica (no confondre pas amb cristiana, he descobert que els cristians són una espècie de secta que volta per Mèxic), i per estar en un país eminentment catòlic, em sento més aprop del catolicisme que de qualsevol altre religió o secta religiosa de les que volten pel món. Així penso i estic convensut de que Déu existeix i que es omnipotent i omnipresent.

La gran pregunta és : ¿Si Déu va crear totes les coses que existeixen, qui el va crear a ell? Bé es una pregunta díficil de contestar pero fàcil d'entendre. A Déu no el va crear ningú perqué es únic, irrepetible, indivisible, infinit i etern. Si és únic, no el pot haber creat ningú perqué implicaria algú amb el mateix poder o superior (per la mateixa raó de que és irrepetible). És etern, o sigui, ha existit desde sempre i existirà sempre (no existeix l'inici dels temps per ell, més aviat ell està fora del temps mateix, el temps es una creació seva).

Una altra gran pregunta és : ok, Déu va crear totes les coses, ¿pero si es únic com pot ser que existeixi tot lo demés? Molt fàcil. Tot, i quan dic tot vull dir tot, es una creació mental de Déu. Aquest es el principi de Mentalisme, la primera llei de la metafísica. O sigui tots existim en la ment de Déu per això és únic. Ah! I una altra cosa més, Déu no és omnipresent en realitat, no està a tot arreu i en tot moment sinó que totes les coses estan en ell perqué son el seu pensament.

La idea d'un Déu cruel la rebutjo del tot. Déu no és cruel, és amor. D'aquí vé la gran pregunta número 3 : ¿Si Déu es amor perquè permet les guerres, les malalties, el crim, l'assassinat, els abusos a menors, en fí el mal?

Bé, en primer lloc el mal és una creació humana y no divina.

En segon lloc, Déu no va crear el mal només el permet perqué és una eina. I és una eina per nosaltres mateixos, per millorar, per evolucionar, per acostar-nos a Déu mateix.

Mireu, he llegit molt sobre el tema i de tot el que he llegit n'he tret varies conclusions. Una és que la vida humana és només una carrera. Una carrera, que ens porta una i una altra vegada a viure una nova vida per netejar tots els errors que hem comés en les anteriors. És una qüestió de karma per entendre'ns.

Un cop assolim els nivells que se'ns han imposat, passem a un altre món, a una altra realitat millor (si, penso que existeixen altres món apart d'aquest, parafrasejant a l'amic SK), on les proves de la vida són més suaus però en el fons no deixa de ser el mateix esquema. Així de mica en mica, un esperit es va purificant i acostant-se més a la divinitat fins que arriba un moment en que aquest esperit asoleix la divinitat i es fusiona amb l'esperit suprem que és Déu.

Hi ha proves, i proves que he viscut en persona, de que hi ha vida després de la mort de qué un com a esperit que ja s'ha desprès de la carn, pot tornar a comensar (i escollir les proves que passarà, evidentment se li esborren els records abans de "baixar") o quedar en un estat intermig entre vides per ajudar als que encara estan encarnats, o bé pot evolucionar i encarnar en un món millor on les proves són més laxes pero no deixen de ser proves.

I és per això que existeix el mal.

Un altre tema que podem tocar és el del destí. ¿Perqué creieu que a vegades el destí sembla perjudicar les persones que menys tenen i afavorir a les que més tenen? ¿Us penseu que una vida fàcil i plena de luxos no implica patiments ni proves o reptes? Si penseu això sou molt ingenus. Penseu en una persona que ha viscut una vida miserable per ser molt egoísta i/o molt poc disposada a compartir els seus bens o diners amb els demés. ¿No penseu que seria una prova terrible donar-li tots els diners del món per veure si aprèn a compartir-los?

Potser el mateix esperit hauría de superar la por a perdre-ho tot, a que li robessin tot el que ha aconseguit, hauría d'aprendre que la verdadera felicitat no la donen els diners, que la felicitat implica uns sentiments que no es poden comprar ni amb tot l'or del món. Potser hauria de superar els gelos que provocaria, la soledat, la hipocresia que empenyeria als demés a fer-li la rosca per aconseguir un tros del seu pastís, i això a la vegada serien proves per aquests individus.

Déu no es cruel. Us penseu que la mort o les malalties són cruels? Bé també són proves. Creieu que perdre un fill no-nat es cruel? Es una altra prova, no és una prova pel fetus sinó per la mare (hi ha esperits que acorden encarnar per un temps molt curt només per ajudar a l'esperit que encarna en la mare a superar la prova).

La vida es una cadena interminable que ens lliga a tots els èssers humans. Sovint ens trobem amb persones que hem trobat en altres vides, potser amics, amants, amb ells ens sentim a gust, hi conectem desseguida. Les nostres proves els impliquen com a elements actius i nosaltres estem implicats en les seves. També trobem esperits que ens han fet mal, per això hi ha vegades que no hi conectem ni a la de tres o hi ha persones que ens causen antipatía automàticament i no sabem perqué. (llegiu "Muchas vidas, muchos maestros" de Brian L. Weiss. El sr. Weiss es un psiquiatra de l'hospital Mount Sinaí que va descobrir, tractant a una pacient, la hipnosis regresiva en la cual pot explorar les vides passades de la gent. No és un metge cualsevol, us dic que era el cap de psiquiatría de l'hospital Mount Sinaí de los Angeles, CA - http://www.brianweiss.com/ -).

En fí, ja m'estic passant de la ratlla amb les meves explicacións. Tornant al comensament, per mí Déu existeix, és amor i es omnipotent (tot ho pot, perqué només ho ha de "pensar"). Déu escolta els seus fills, tot i que potser no tingui orelles, pero si s'apiada de nosaltres. Resar no es inútil. Potser a vegades li demanem coses que no pot complir perqué penseu que, com ja us he dit, la vida es una cadena interminable i canviar el destí d'algú en concret pot implicar canviar el destí de tota la humanitat (i potser més i tot). Apart, hi ha proves que hem de superar, precisament perqué nosaltres mateixos ho hem demanat. Déu ens escolta i potser no ens solucionarà el problema, pero ens enviarà algú que ens farà la càrrega més lleugera, potser per aquesta persona això serà una prova també. A vegades pequem d'ingenus quan li demanem a Déu coses que realment no necessitem, o que pensem que no ens concedirà. Cal ser realistes també, si Déu ho pot i és amor, perqué caray no ens hauria de donar el que li demanem? El que passa es que si no ens ho creiem ni nosaltres mateixos doncs no hi ha res a fer.

Bé, ja m'he extés massa, millor segueixo escrivint un altre día.