Estic pensant...

Estic pensant. Vaya novetat eh? Estic pensant que no sé sobre qué escriure avui així que recuperaré les meves cróniques històriques.


Que els aztecas eren uns besties no es cap novetat, tampoc. Al centre de la ciutat, al lloc que ara ocupa la catedral i la plassa del zócalo, hi havia el centre ceremonial dels azteques. El Templo Mayor, del que encara queden algunes restes al costat de la catedral, es una visita molt recomanable (sobretot el museu). Apart del temple, hi havia les piramides on feien els seus sacrificis humans, els palaus de Moctezuma, els cuarters generals dels guerrers águila (l'èlit de l'exèrcit i guardia personal de l'emperador), un museu de curiositats erigit pel mateix Moctezuma i altres edificis auxiliars.

Els aztecas feien sacrificis gairebé per tot. El més habitual era sacrificar els presoners que feien en les constants lluites que mantenien amb els regnes adjacents. Si corries amb sort i eres considerat un heroi, et donaven la oportunitat de salvar-te lluitant contra un dels seus guerrers (pels quals el sacrifici era un honor). Esclar que també sacrificaven els seus propis súbdits en els diferents festivals en honor dels déus que hi havia al llarg de l'any.

El sacrifici consistia a pujar al capdamunt de la piràmide i ser decapitat (cas en que tiraven el teu cap rodolant per les escales i després el cos) o també en ser privat del teu cor en viu (cor que era introduït en un orifici especial juntament amb la sang que era conduïda a través d'uns canals situats a terra, perqué creien que aixi alimentaven al seu Déu de la Guerra i calmaven la seva sed de sang. Suposo que d'aquí vé aquesta expressió també).

Hi havia dos festivals principalment. un, dedicat al Déu Tlaloc, el déu de la pluja, per demanar-li que iniciés la temporada de pluja (aquesta temporada comensa més o menys al juny o juliol y dura fins al septembre. I es temporada de pluges perqué plou cada dia amb comptades excepcions, sembla que aquest any s'ha adelantat bastant).

El segon festival era dedicat a la deesa del blat de moro, la mare terra perqué ens entenguem, la donadora de vida. Aquest era una mica més bèstia que els altres. En aquest cas agafaven una noia jove, preferentment verge (cosa que comprovaven abans), després la drogaven i els mateixos sacerdots es drogaven, la violaven i la sacrificaven. Ara pero, li extirpaven la pell completament i un dels sacerdots se la possava a sobre com si fos una disfressa per representar la tornada a la vida quan arriba la primavera. Molt sanguinari, la veritat.

El problema amb els espanyols per cert, i parlant de Déus, es que hi havia un Déu anomenat Quetzalcoatl (que vol dir serp emplumada), que deien que habia de tornar del mar (on havia marxat temps abans). Si només fos per això s'haurien estalviat molts problemes pero el problema es que aquest paio tenia la pell blanca i pèls a la cara i per més senyes, els ulls blaus perqué era casi albí. Aixi doncs, els pobres azteques no van atacar els españols per por als déus i quan ho van voler fer ja era massa tard. Apart a Quetzalcoatl se'l representava a vegades portant una especie de creu cosa que encara va confondre més als pobres aztecas, ja que els missioners portaven creus.

La veritat es que van pecar d'ingenus perqué quan se'n van voler donar compte els tenien instalats a la capital com a convidats de Moctezuma i esclar va ser molt fàcil.

En fi, que si eren uns sanguinaris pero cal respectar les seves creences (penseu que fins i tot hi havia voluntaris pels sacrificis humans) i apart van ser un poble molt avansat.