Seat 600 i altres histories

Avui m'he endut una bona sorpresa.

El pare del meu cap, que pobre home volta per aquí fent lo que li deixen, ha estat portant la seva col.lecció de cotxes antics perqué els rentin. Resulta que avui baixo al parquing i em trobo amb un 600 de color blanc com si fos nou. Bé, en realitat no era un SEAT, era un FIAT pero para el caso es lo mismo.

Of course, no us diré que hagi vist passar la meva vida davant dels meus ulls, oi? Pero si he recordat el 600 del meu avi, on vam anar una bona temporada cap a l'escola després de dinar.

Si, esteu en lo cert, m'he posat nostàlgic un altre cop. Què voleu que hi faci? Com va dir algú un cop : "No és més gran qui més espai ocupa, sino qui deixa un buit més gran al marxar".

Me'n recordo d'aquelles anades i tornades a l'escola. Sempre anavem saltant, cridant i jugant dins el pobre cotxe. Jo no sé com ens aguantava el meu avi, estava sol, conduint i amb quatre criatures histèriques dins un 600. A mi m'hauria agafat un atac de nervis... M'agaradaven sobretot les tornades, ja anavem més tranquils i amb una mica de sort el meu avi ens sorprenia, a falta d'ous Kinder, amb unes pastilletes àcides (que oh! sorpresa! A Mèxic encara sobreviuen).

De vegades quan anavem més tranquils de lo normal, aprofitava per parlar amb el meu avi, per interrogarlo sobre qualsevol cosa que em passès pel cap, com si no en tingués prou amb les pallisses que li donava religiosament cada dissabte quan anava a dormir a casa seva.

La veritat, a vegades "trenco el cercle" (com em va dir el gerent de planta que havia de fer a la feina per veure les coses desde fora) i no m'explico la importància que te (perqué sempre la tindrà) el meu avi en la meva vida. De la mateixa manera, no m'explico la importància que tinc jo pel meu nebot. Pobret, amb prou feines sap comptar i està comptant els dies que falten per sortir de vacances a l'escola i venir a passar-les a casa, només perquè us en feu una idea. De vegades, quan estic dormint o fent veure que dormo, el paio ve a veure com dormo i em fa un petó al cap. I té 4 anys!!!!

Home, a mi no em molesta pas la veritat, al contrari es un orgull per mi que un nen em tingui tanta estima i jo sigui tan important per ell. Això vol dir que la petita llavor que va plantar el meu avi en mi, està donant el seu primer fruit, lo qual vol dir que amb els meus fills, no hauria de ser pas diferent, i això es tot el que desitjo.

Us seré honest, a la meva vida tinc dos objectius principals, dues metes si voleu. La primera, ja la tinc, era trobar algú com la Karen, amb qui ok, potser té els seus defectes oi, com tothom, pero quan estem bé vivim en un somni. La segona, es aconseguir precisament això del que us parlo amb els meus fills.

Potser podríeu pensar que una bona meta seria tenir un determinat nivell de vida, una posició econòmica concreta, una vida social.... No, no, no, no, esteu molt equivocats, això no té gens d'importància per mi mai he sigut tant materialista (capritxós si, materialista no) i ho he demostrat per exemple quan la meva mare m'ha volgut comprar roba i li he dit que comprés el que li semblés perqué la veritat no m'importaba massa ni el color, ni el disseny ni molt menys la marca. En quant que tingui asolides aquestes dues metes que us dic, ja em dedicaré a buscar-ne de noves, ara estic molt ocupat fins que arribin els meus fills i comprovi que tot va bé.