Dilluns Dilluns

"Dilluns, dilluns...No pots confiar en aquest dia..."

Ja ho deia la cansó de "The Mamas and the Papas". Els dilluns són dies no-confiables.

I no és que avui tingui son, de fet he dormit bastant i bé, però Déu sap que coi he somniat que m'he aixecat extremadament cansat (pels que no heu tingut el plaer de dormir amb mí o de veure'm dormir, de tant en tant em marco unes maratons de ball tot dormint, que no m'extranya que m'aixequi més cansat del que m'he estirat).

Apart, el clima ja se'ns ha espatllat per aquestes terres. Plou cada dia desde dimecres passat (exceptuant ahir i avui, de moment) lo qual em fa pensar que l'època de pluges està amb un peu dins. De totes maneres ens hem llevat amb la sorpresa d'un front fred en plena primavera (que es veu que és la mar de curiòs i excepcional) i el dia s'ha llevat tapat i bastant fred per l'època de l'any. Això vol dir que a les pegues dels dilluns li hem de sumar aquestes que acabo de mencionar, pel qual l'índex de "mandrositat" ha pujat espectacularment i està ratllant la "mandra extrema", marcada en vermell al "mandròmetre".

En altres paraules, avui és un d'aquells dies en que t'haguèssis quedat al llit i no t'haguèssin aixecat ni els Quatre Genets de l'Apocalipsi trucant a la porta tots a l'hora.

I tampoc és que sigui un súper-mal dia, eh? A la feina tot va prou bé. Sí, tinc molta feina però també he estat treballant a molt bon ritme així que la histèria està controlada, de moment. Només que és dilluns.

Dilluns (Lluna), Lunes (Luna), Monday (Moon), Lunedi (Lune)... El dia de la lluna. Potser n'hauriem de dir: el dia de la mala lluna. No se pas perquè, algún romà amb molt poca feina (Juli Cèsar, molt probablement) va decidir dedicar aquest dia a la lluna, i no només content amb això, va decidir que marqués l'inici de setmana. Esclar, els paios només se la passaven guerrejant i quan no hi havia guerres, com que no hi havia tele ni facebook, doncs se la passaven fent romanets i romanetes, o inventant tonteries d'aquestes... Ves quines coses!

la veritat és que jo mai havia odiat els dilluns com la gent normal. Jo sempre he odiat els dimecres (el dia de Mercuri) per allò de que cauen al mig de la setmana i queden igual de lluny del cap de setmana per una banda que per l'altre. O sigui, que són en terra de ningú. Però darrerament, els dilluns han superat els dimecres en popularitat. Bàsicament perquè els dilluns hi ha junta de producció i em solen caure algunes clatellades (tot i que, modèstia apart i també gràcies a la crisis, les clatellades brillen per la seva absència desde fa mesos).

A més, no sé perquè ara miro amb anyoransa el cap de setmana que acaba de passar (Je! Com si fes moltes coses interessants i divertides!) i veig el cap de setmana que vé, lluuuuuuuuuuuuuuuuuuuny, a l'horitzó com un veler al que encara queden hores de travessia per arribar al port. Ja, de fet el veig més lluny ara que la meva setmana laboral té 4 dies que quan en tenia 5. Curiòs, oi? La distància a la que sembla estar el cap de setmana dilluns estant, és inversament proporcional als díes laborals que conté la setmana en qüestió. N'hi podriem dir la paradoxa setmanal.

Si el dilluns fos una pintura seria "El Crit" de Münch. Me l'imagino com un cuadre abstracte, un Pollock potser, ple de colors foscos: gris en diferents tons, negre i alguna pincellada en blanc per donar-li una mica de contrast. Sería com una espècie d'esquitx gegantí en perspectiva. Amb més foscor al centre i més claror a la perifèria per significar mitjansant un efecte túnel, el cap de setmana que acaba de passar i la llarga i fosca setmana que ens espera.

Ho veieu? Ja estic desvariant bastant. Em penso que serà millor que ho deixem per avui.