Tinc un mal dia...

De vegades, sembla que tot va prou bé i just quan et confies, com una broma macabra del destí, t'emportes tres o quatre clatellades ben donades. És com si algún mestre misteriòs i estricte veiés que aixeques els ulls del llibre mentres passeja per l'aula, s'acostés sigilosamente mentres estàs pensant en els misteris del cicle reproductor del cargol bover i t'agafés pel clatell amorrant-te un altre cop a la lectura.

Esclar que d'altres vegades, directament t'agafa la mà, et clava un bon cop de regle (dels de fusta, eh?) ben donat i t'envia una bona temporada de cara a la paret. Tot això sense dir ni una sola paraula i amb una mirada que faria recular el més valent i audàs dels almogàvers.

Avui gairebé tot em surt malament. Suposo que és un d'aquells mítics dies que fins i tot el més simple dels mortals pateix i que l'obliguen, irremeiablement, a pensar que hagués estat millor que no hagués sortit del llit i s'hagués quedat fent nones (que sincerament, és el que necessito).

M'imagino que l'estrès provocat durant dues setmanes i sense treva, per tot l'assumpte (veritat o mentida) de la grip del porquet m'han fet perdre una mica el nord.Ja passa això, ja...

També és cert que amb tot el show que es va muntar i només a dues setmanes de Setmana Santa, la veritat és et trenca bastant el ritme això d'estar aturat una altra setmaneta.

Que tampoc diré que no, oi? Però la conseqüència lògica era que tot el que no vam treballar la setmana passada s'havia de recuperar en els dos dies que quedaven d'aquesta (recordeu que els divendres no treballem pel ditxós ERE o com en diuen aquí: "paro técnico"). Així que si de per sí, amb un dia menys a la setmana la feina ja s'acumula bastant, ara la cosa s'ha transformat en una espècie d'infern amb dimonis i calderes i Pere Botero inclosos a la fòrmula.

I mira, no tens temps d'assimilar que no és dilluns sinó dimecres, que ja es dijous i has de solucionar-ho tot perquè si no s'endarrereix tot fins el dilluns següent.

I esclar, entre la sòn, els nervis i les coses que t'han sortit malament, et poses d'un humor que no t'aguantes ni tú mateix... Vaja, que estic que trec foc pels queixals i pujo per les parets com si fos l'Spiderman sense les malles blau-grana però amb mascareta i les mans moooooolt netes.

És per això que he decidit escriure aquest post, per veure si em desfogo mínimament i em baixen els fums perquè si no ho faig em sembla que soc capas de qualsevol cosa.

Només espero que no em faci mal el cap, amb això em conformo. És que abans d'ahir, apart de que va fer una calor horrible, vam anar a dormir tard. Ahir, en Santi va decidir que no tenia sòn i que era hora de comensar a fer xivarri i jugar just quan jo vaig ficar-me al llit i porto la sòn més endarrerida que un vol d'iberia en plena vaga de pilots.

De l'euforia d'ahir perquè els meus herois de Kaiserlaurten II van passar a la final de la Champions League de Roma ja no en queda ni la més mínima espurna. Res de res..

Que tot s'ha de dir, potser sí que tenen una miqueta de raó els "amics" del Chelsea de queixar-se de l'arbitre. Però vaja quan hi havia l'entranyable Mourinho d'entrenador, ens van robar dos o tres partits seguits. Amb burles estúpides,infantils i odioses de l'individu en qüestió després cadascún dels partits, incloses. Així que penso que s'ho mereixen per contractar com a entrenador un psicòpata en potència (que per altra banda havia estat segon entrenador del Barsa a les ordres del, aquest sí, entranyable, Bobby Robson). No sé pas que es debia pensar que li vam fer, pobret...

En fí, que el que val és que vam passar i que ens ho mereixíem més que ells i queixar-se de l'árbitre és una excusa de mals perdedors (com per exemple, així per dir algo, cert equip que sol vestir de blanc i que quan perdi la Lliga segurament s'excusarà dient que ha patit una persecució arbitral, que el barsa ha pagat els seus rivals perquè es deixin guanyar, que a en Raúl li va caure la dentadura i l'estava buscant, que en Casillas tenía cagarrines, que en Guti s'ofegava amb la seva propia bilis... Vés a saber amb quina ens en sortiràn ara.

Aaaaaah però si aquest Madrid no és el que era! Abans sí que fotien una ràbia que els haguèssis matat a tots amb les teves pròpies mans si haguèssis tingut la més mínima oportunitat i l'edat suficient: Juanito, Butragueño, Michel, Martín Vázquez, Buyo! Aquests sí que sabien com fer-te bullir la sang en un tres i no res! Els d'ara? Els d'ara son una colla de pallasos que només fan riure. De vegades me'ls imagino amb un nas de pallaso ben vermell, una boina de cuadres escocesos y una espècie de vestit llarg de color taronja (tipus Agatha Ruíz de la Prada) i cantant "Había una veeeeeeez... (fanfarria) ... UN CIRCOOOOOOO...." amb veu nasal d'encostipat recalcitrant i un accent amb regust argentí.

Jejejejejejeje, veus? Com diuen aquí "la cuestión, es buscarle" però sempre trobes una imatge que et fa oblidar, encara que només sigui per un moment, tot el que t'ha passat durant el dia.