Conseqüencies

Sembla mentida a vegades el que pot representar un dia aborrit. I no és per falta de feina eh? El que passa es que avui estic així, una mica mandrós, deu ser per la calor... jo que sé.

La qüestió es que quan un está així es posa a pensar en les coses més insospitades. Avui per exemple estic pensant en l' Efecte Papallona, en el destí i coses d'aquestes. Home, pensar en el destí tenint en compte la meva situació i localització geogràfica no és massa difícil pero l'efecte papallona ja es una altra cosa.

Pels que no ho sabeu hi ha una part de la teoria del caos (matemàtiques avansades) que diu que si una papallona bat les ales, posem a Nova York, podría provocar un tifó a la India. Lo cual vol dir que la vida està plena de petites causes que a la llarga es van encadenant caòticament i donen lloc a grans conseqüències. Aquest és el cas de la meva vida, potser de totes les vides, pero ara m'interessa la meva (egocentrisme pur).

Que a mi ningú m'ho havia de dir fa 4 anys que acabaría aquí, casat i treballant de comprador, no és cap novetat. El que m'interessa són els detalls que m'haurien portat aquí, alguns dels quals no puc explicar en termes determinístics ( o sigui de destí ) per por a les ments ortodoxes. Bé, per insinuar quelcom crípticament, us diré que potser hi hagi alguna cosa que jo hagi heretat de la meva familia i no sé exactament de quina banda (pero m'imagino que per part de la meva besàvia. De fet sempre ho he sospitat en secret pero no ho he pogut confirmar mai) que hi tindria molt a veure. I es tot el que diré en aquest sentit així que si ningú s'imagina què és i em dona la resposta que busco, no cal que insistiu. De totes maneres, aquest detall no explica tota la història.

En fi, si un es posa a pensar en perspectiva comensa a veure detalls que van encaixant un darrera l'altre i que indefiniblement el porten a aquest punt. A Mèxic D.F. a 10 de juliol de 2007, a una persona que es diu Karen Camacho i a una empresa que es diu Diseño y Metalmecánica, SA de CV (Sociedad Anonima de Capital Variable). I a priori tots aquests detalls no tenen res a veure entre sí, lo qual ho fa tot molt més misteriós.

Tots sabeu que he tingut moltes parelles i amb totes, o bé jo no els interessava o acabavem com el Rosari de l'Aurora o coses per l'estil. Sempre, sempre, buscava quelcom que no sabia exactament que era. La qüestió es que cada cop, pressentía que estaba més aprop i més aprop i més aprop. Fins que vaig coneixer una persona de Mèxic que em va presentar la Karen. Llavors es va acabar el bròquil, vaig saber que s'havia acabat la recerca.

Pero no es va acabar aquí, esclar. De seguida vaig sentir unes ganes irresistibles de conéixer-la. Havia de venir i havia de venir com fos. Així que per primer cop a la vida em vaig enfrontar amb els meus temors i vaig venir. I quan vaig venir, vaig haver de tornar i llavors vaig tenir molt clar el que havia de fer. No m'hi podia resistir, era algo molt fort el que sentia que havia de fer i així, empés pel destí i enfrontant-me a qui fos i com fos, va ser com vaig anar a parar a aquesta terra. No vull pas que us penseu que va ser una lluita contra mi mateix ni res de tot això, au contraire mes amis. Em vaig deixar portar...

No sé si m'explico massa bé, sembla ben bé que estigui donant voltes al voltant d'alguna cosa sense acabar de trobar-la. Apart de tot això, hi va haver moltes casualitats que van fer possible que jo estigui aquí. Cada cop que havia de venir de visita, semblava que fos impossible i llavors, de cop i volta i com per art de màgia, tot s'arreglava perqué pogués venir, potser no de la forma més còmode pero si, a l'últim moment i de la forma més barata posible i amb el màxim de dies. De la mateixa manera va passar els cops que havia d'anar la Karen cap a Espanya. I aquesta mateixa historia, s'ha repetit molts cops amb moltes altres coses. Ara em ficaré en terreny pantanós per enèssima vegada pero sembla talment com si algú per allà dalt (el Guionista, com dirien alguns), ens donés un cop de mà quan les coses semblen més magres. Com si algú volgués que haguèssim arribat a aquest punt i és això precisament el que em porta a pensar en el destí.

Durant la meva vida, he tingut moltes èpoques diferents, inclús enfrontades. Hi va haver una època en que no creia en el destí, preferia pensar que cadascú es forja el seu. Després vaig passar per una época en que era un determinista convensut : pensava que el destí existia per tots i cadascún dels àmbits de la nostra vida i que per tant, no calía lluitar ni esforsar-se perqué tot estava escrit. Ara m'he instalat en una posició més ambigua. Tot i que penso que si hi ha un destí que a vegades no podem evitar, al fí i al cap, n'hi ha moltes que depenen totalment de nosaltres. Penso que es talment com si algú ens poses un camí davant de nosaltres i nosaltres haguèssim d'escollir entre dos ramals, pero no poguèssim escollir un ramal número tres. O bé A o bé B, pero ni et pensis que existeix C, aquestes són les úniques opcions. I així, potser escollim inocentment un camí que no sabem ben bé on ens durà pero que a la llarga ens porta a fer grans coses o ens porta grans calamitats (exactament a això em refereixo al fer menció de l'efecte papallona).

Doncs així és com una petita cosa et pot portar a l'altre banda de món, a casarte amb una persona d'una cultura totalment diferent (almenys no és japonesa) i a acabar treballant del que mai hauries pensat que acabaries treballant. Allunyat de la teva familia, dels teus amics, de la teva ciutat, del teu país, de la teva llengua, cultura, etc... Esclar que no ho canviaria per res del món el que tinc eh? No us emocioneu. I esclar, que hi ha un motiu ocult no apte per ments orotodoxes pero com que no ho tinc molt clar doncs millor ho deixem així., pero tindría la seva importància, i molta, en tot aquest assumpte. Pero la veritat es que si això que penso es cert, doncs encara em genera més dubtes, sobretot pel que respecta a la historia familiar, digue'm que hi ha coses que no m'encaixen o que ningú m'ha explicat i que per tant em sento en certa manera estafat. Bueno, millor ho deixo així perqué encara us picaré la curiositat i no em deixareu en pau, i la veritat es que no us ho penso explicar per les mateixes raóns per les quals ningú mai m'ho ha explicat a mi : no ho entendríeu.