Somni?

Mentres resava amb un genoll a terra no sentía la fredor de la matinada, ni tampoc la foscor de l'antiga capella. Només la llum dels primers rajos de sol que entrava per l'única finestra rodona, situada ben amunt per sobre del rudimentari altar de pedra i la presencia del meu protector i company, l'indi. Ell restava en silenci darrera meu, respectant els meus ritus i qui sap si resant al seu Gran Esperit, tot i que els seus rituals solien ser bastant sorollosos. Pero és enigmàtic, encara no he descobert masses coses sobre ell, la barrera de l'idioma és massa gran. Només ens podem comunicar a través d'imatges que ell posa dins el meu cap, ell sembla entendre'm prou bé pero encara no aconseguim comunicar-nos d'una forma ortodoxa. Per aquell matí decisiu, l'indi anava vestit com sempre: les seves inseparables dues plomes al cap i la seva capa gruixuda amb una cenefa groga, verda i blanca, símbols dels camins que coneixia dins de la màgia dels Sioux. El seu cabell llis i negre con un ala de corb li queia sobre la cara, que s'havia pintat amb colors de batalla.

Formem una extraña parella ell i jo. Suposo que deu ser bastant estrafolari veure un caballer, amb la seva cota de malla, la seva túnica blanca amb la creu vermella al bell mig, l'espasa i l'escut rodó al costat d'un veritable indi Sioux. Més que res, per l'anacronía que representa.

Puc sentir la llum banyant-me mentres acabo d'encomanar-me a Déu. L'indi diu que avui és un dia decisiu, són les meves proves. Avui es decidirà si segueixo endavant o no, pero no m'ha volgut avansar res de res, us dic que es bastant hermètic. Acabo de resar, m'also i veig al meu germà, només em dedica un somriure que podría ser maliciós, de murri. Evidentment, sap el que m'espera. Llavors dona mitja volta i surt de la capella, puja al seu caball bru d'un salt i surt cabalcant cap als boscos. M'haig d'apressar per seguir-lo, la cota de malla i l'escut no són de gran ajuda quan vols pujar a un caball d'un salt i sortir galopant. Per sort el meu caball blanc estaba preparat, i surto darrera seu no massa més tard.

M'està esperant en una clariana, assegut en una pedra amb les cames encreuades. El miro, pero segueix sense dirigir-me la paraula, només el seu somriure socarró. Sento moviment a l'altre banda de la clariana i veig aparèixer l'ós més gran que hagi vist a la meva vida, amb cara de pocs amics i caminant sobre les dues potes. Suposo que aquesta és la primera prova. Vaig a desembainar l'espasa pero m'adono que no serà de gran ajuda si la lluita serà de cos a cos. Com si em llegís el pensament l'indi fica la mà dins la seva capa i en treu el seu ganivet, me'l llensa i l'agafo al vol. Som-hi doncs!

La lluita és ferotge pero no dura massa, després de fer-li vàries ferides al cos, d'un salt pujo a l'esquena de l'ós i li clavo el ganivet a la nuca. No ha estat massa difícil malgrat el tamany de l'animal i no n'he sortit massa malferit, només algunes esgarrapades. El seu punt feble era el seu tamany, el feia lent i predecible. Suposo que les altres proves no seràn tant fàcils com aquesta.

Sense dir res, l'indi comensa a correr. No m'ha deixat temps ni de recuperar l'alè. Surto corrent darrera seu i tot d'un plegat el terra s'enfonsa sota els meus peus, rellisco i rodolo per una rampa de pedra i finalment els meus òssos aterren en algun lloc. Fa fred aquí i no hi ha llum de cap mena. Estic completament a les fosques. Crido a l'indi varies vegades pel seu nom, que només coneixo jo i poques persones més, pero no em respon. Si hi és no em vol o no em pot ajudar. Comenso a tenir por, tinc la sensació de que hi ha quelcom que m'està observant. La sala sembla prou gran i no saber on soc no m'ajuda massa a conservar la calma. Imploro a Déu la seva ajuda, aquesta segona prova si sembla perillosa, ¿com trobar la llum quan t'envolten les tenebres?